blog d'en Pep

Us heu aturat a pensar que l’esport que hem triat és el més meravellós. I per què ens atrevim a fer aquesta afirmació ?
Segurament que com que molts hem trobat una nova raó de viure, i n’és una més. Tots sabem que tard o d’hora ho tindrem de deixar, pel motiu que sigui i no farem un llistat de possibles raons, però segur que al teu cap n’hi veus alguna. En canvi la felicitat que ens porta una cosa tan senzilla és molt gran.
Aquests moments en els que l’excusa d’anar a cercar la teva colla que ens porta a riure i somniar, relaxar-nos i cansar-nos, cuidar-nos i tenir cura del que mengem, si dormim bé i, tot per a què ? per a què al proper dissabte poder anar al costat de l’amiga i l’amic sense, si pot ser, fer massa sacrifici i notar els beneficis de l’exercici, que tantes vegades els entesos s’han atrevit a dir.

Bé, deixem-nos de romanços i anem al que us interessa: recordar mitjançant un petit relat i unes quantes fotografies el que va passar aquest dissabte amb el que la majoria hem gaudit un munt, entre els que m’hi conto.

Buscant camins amples i amb alguna brometa, com ara quan algú fa veure que és per aquí i anem cap allà i sobretot fent-nos costat els uns als altres i fent que als encreuaments i sense parar-nos massa, fem bons reagrupaments i quan passem per camps exultants d’herbes amb tota la gama de verds possibles i respirant aire fresc i net, travessem vigilant no tenir ensurts, la carretera de Matadepera fins al bosc de Can Deu on per gaudir i provar si estem en forma, fem algun progressiu i veiem si anem tenint millores en el nostre cos.

Sempre amb nous mossenaires benvinguts, que fan que el projecte duri i per-duri en el temps i ens proporciona la possibilitat de trobar noves amistats, que hores d’ara se’ns fa dificil recordar un per un els seus noms, però que si esdevenen habituals ho farem, per deixar de ser corredors mossenaires anònims. En nom de tots: moltes gràcies per fer possible aquest projecte de “Entrenaments en Grup a Torre Mossèn Homs”

a mig camí ens fem la fotografia que ens fa estar tots units com una família que realment som: família de corredors mossenaires

abans però, sortim tots amb en Lizandro que feia dies que no venia, però que sabem que de ganes en tenia moltes.

I dos mossenaires antics, que feia un parell d’anys que per distints motius no podien venir. La Isabel per la seva maternitat i recordem que a més havia estat mossenaire d’honor

de fet és innegable que com entrenament consolidat, no deixa de ser curiós la quantitat de gent que som cada dissabte. Ens meravella.

En primer terme i de taronja el nostre mossenaire de la setmana i d’estrena de samarreta la nostra nova amiga, que ja porta unes setmanes venint habitualment

de mossenaires la Cris i la Laura, seguits de prop per nous mossenaires

Vestit de Traces, un nou mossenaire que també s’estrenava

Ildefonso, Roser i Lidia en primer terme

Silvia i Marta, i de verd, nou mossenaire

Fran Carmelo, que fa tots els progressius que es proposen i que va amunt i avall a la cerca del mossenaire que ve darrera, per no deixa’l sol

nou mossenaire

Cada dia som més amics que fan gran el projecte.

David el dia del seu retorn després de dos anys

Isabel, ja en la seva nova condició de mare, després de dos anys. Encara que fa btt. Al mig del camp de cibada un gosset. que gairebé passaria desapercebut

Fernando seguit per la Sandra,

Pau seguit per en Barto

Llui, que avui l’hem vist fer progressius: tan sols quan els feia en Pau; son bons amics fins i tot per això.

El Traces nou, el dia de l’estrena

Lidia i Laura. Contentes !!

Emilio seguit per l’Albert

L’Eugeni, un gran veterà

La Cris sempre contenta

Isabel,  fa tres vegades que ve: vol dir que és una mossenaire de cap a peus i estem molt agraits de que li agradi el projecte.

Quim i José Luís

José Luís i Andreu

l’Andreu

Després de travessar camps tan bonics, un bon re-agrupament

La Sandra a la seva segona setmana, fent la pujada seguida per en Fernando

Lidia, seguida per en José Expósito

Detall de qualitat: els mossenaires que tornen a buscar al que ve un xic més endarrerit, després d’un progressiu

L’Anna i de la seva mà tenim el luxe de conèixer el nostre mossenaire d’honor al costat de la Silvia

I de la mà de la Lidia el nostre nou mossenaire de Traces.

Vol dir que sou vosaltres que aconselleu aquests entrenaments peculiars en grup on tothom que vulgui córrer és benvingut i ganes de conèixer-us, que tots sou molt importants.

Sempre ens agrada tot el que ens expliquen per que els coneixem, els mossenaires nous i hem de confessar que tal i com ho explica l’Albert se’ns a fer curt per la manera que ens ho ha fet extensiu. Només agrair el gest i esperar comptar molts anys de la seca amistat amb tots nosaltres.

Es tot un honor ser un Mossenaire d’Honor!!

Porto temps corrent per Mossenhoms sol com un mussol durant el cap de setmana, fins que l Anna Cos em va enganxar. De fet córrer mentre xerres o xerrar mentre corres es molt mes divertit que córrer sol!.

A mes mai havia tornat enrere!!

T’explicaré com vaig començarà a córrer. Jo era dels que pensava que córrer era de covards o de xoriços, als 25 anys vaig deixar el Judo ( 1 Dan) desprès d’una lesió al ombro en una competició. Esportivament vaig estar un període de aletargo de 15 anys amb tres preciosos fills entremig. Va ser als 40 anys, quan encara no se que em va picar, vaig decidir córrer. Potser uns quilos de mes, potser la crisis dels 40, no ho se. El cert es que el primer dia el recordo perfectament. Vaig agafar unes sabatilles que tenia per casa i vaig sortir. En aquella època vivia a Matadepera a la vora del Èpic, vaig anar cap a les Pedritxes per la carretera, com no, pel camí mes dur!. Recordo el patiment als peus i lo llarg que es va fer. Quan vaig acabar la sortida, vaig descobrir que les sabatilles eren de Basquet!!!. Primera lliçó. Desprès d aquesta experiència, em vaig comprar unes sabatilles noves. En un dels meus viatges cap a la Xina a vendre maquinaria (soc enginyer industrial y dirigeixo una petita empresa), vaig pensar que a Xina podria trobar unes bones sabatilles per corre. En vaig trobar unes de ben xulles, verdes, molt baixetes,sense turmellera com les de bàsquet, una monada!. De tornada anava pensant en el gran dia d’estrenar-les. Vaig canviar el recorregut el dia de l’estrena, mes planer i mes curt (mes o menys 1 Km), havia de incrementar progressivament.

Aquell dia, al arribar a casa, estava molt satisfet, havia fet el recorregut i sense parar! Orgullós com quan un acaba una cursa. Però ves per on les sabatilles estaven destorçudes, Aquests Xinesos!! Va ser la primera reacció!

Al cap d’uns dies passejant pel centre amb la meva dona (ara exdona), anava mirant botigues tot i prenen mes atenció amb les sabatilles. Vaig descobrir que havia passat no era la baixa qualitat del Xinesos, era que m’havia comprat unes sabatilles molt mones però de mudar, no de fer esport!!!!. A partir d’aquí, vaig anar a una tenda especialitzada i em vaig comprar unes sabatilles per corre com cal!. Des de llavors fins ara que tinc 48 anys, les fites aconseguides son, la única i ultima MARATO 2010 Barcelona 4.04, (es inhuma), mitja Terrassa 1.41. Anualment intento fer unes 3 o 4 mitges variades cada any, la de Terrassa sempre que pugui, però últimament alguns Mossenaires m’estan enredant per iniciar-me en curses de muntanya. Segurament al final caure!, També m’estan interessant les curses curtes i solidaries, per que son per bones causes ( i mes curtetes).

Les sensacions que tinc m’entres corro son principalment de llibertat (una sensació semblant quan vas en moto de trial o de carretera per plaer), esforç i lluita en un mateix, la sensació de aconseguir reptes en cada sortida, i de la feina ben feta. Tot això em fa sentir orgullós i em mante l ego viu ( que es molt important per un Lleó). A mes de fer esport i mantenir la línia!

Felicitar-te pel projecte, aquestes iniciatives fan que el mon esdevingui millor!!!

Molts ànims !!!

Sempre és una festa els dissabtes a Torre Mossèn Homs. No sabem on ens portaran. Tampoc amb qui conviurem aquesta estona. i darrerament la incertesa de si ens mullarem. De fet avui la fotografia familiar de recordatori ha estat feta aixoplugant la càmera a una petita finestreta de la capelleta de Sant Josep, per què no es mullés i pensant que l’entrenament podríem acabar tots passats per aigua.

I vet a qui, tu, que ens ha fet un dia cinc estrelles. Atmosfera neta, absència de vent i moments de sol radiants. Tota la gama de colors verds al camp. SI que els camins ens han enfangat l’instrumental de córrer. però amb les bones vibracions del moment, ni tan sols li hem donat cap importància,

La proposta ha consistit en anar al gronxadors de Castellarnau, prop de mossos. passant al costat del Consell Comarcal i la zona de la Mancomunitat. Un parell de canvis en progressió, seguits per força colla i per provar-nos un xic, i un munt de conversa a l’ambient.

Sempre nous mossenaires, que ens honoren amb les ganes de provar el projecte d’entrenament en grup.

De pujada, la colla de despistats es passava l’encreuament i atorga la possibilitat de que els darrers passen a les primeres posicions, i tot queda en anècdota.

En conclusió; la notícia és que ens queda la sensació d’haver gaudit un munt de nou i esperant al proper dissabte a les 08:00, on de nou farem el que sabem fer: córrer amb bona companyia i gaudir.

La fotografia familiar prèvia, per allò de si ens mullaríem. Bones vibracions

Però abans de fer la fotogafia familiar, hem demanat a aquesta estaquirot que provés l’entorn, per assegurar el tret. Au nen !, quin ridi !.

Ara molt millor, amb la bona colla que feu i en un entorn únic i la sort de tenir una zona privilegiada, que de moment el “Quart Cinturó” ens deixarà gaudir un temps més.

Què Joan, anem ?

Després del primer progressiu, on en Víctor pot provar-se, com en Casi i en Juanjo que està experimentant una millora i ja s’apunta als progressius. Des d’aquí la nostra felicitació.

I anem arribant al nostra reagrupament amb en Fran i en Casi al capdavant

I veiem a en Lluis que moltes vegades ens diu ho bé que es sent formant part de projecte, i al seu costat seguit de prop l’Alberto, que hores d’ara treballa fora i de tant en tant bé a casa a estar amb la seva família i com no podia ser d’una altre manera, ha volgut estar al vostre costat.

Què em dieu de l’estil d’en Manel Expósito, creuant la riera, amb un domini absolut de l’equilibri i amb un pas de ballet, segur i contundent

Enriquim l’esperit per llocs increïbles a tocar de casa

La natura hi posa el paissatge, nosaltres hi posem la bona gent

Si jo fos un ocell no se si aquest espantall em feria efecte o tindria un atac de riure. Se li ha de reconèixer imaginació. Però a veure, el casc és obligatori o reglamentari ?

La Mossenaire Núria Aguilar avui llueix amb goig el seu vestit a la moda. Clar que si.

Avui una atleta que en el seu moment no hi havia qui l’atrapés, la noia de blau: muller d’en Jordi Fabra i cunyada de l’Ignàcio. Darrerament ha estat mare d’un vailet, que es diu Oriol, i no havia pogut entrenar com a ella li agrada. Avui s’esetrenava de mossenaire. Al seu costat i rialler en Ricard Moliner, que ha estat en tot els progressius.

I a la font dels gronxadors, en Lluís i la Sílvia

Picada d’ulls d’en Ricard: si mai necessiteu un bon massatge, o voleu un bon consell no dubteu, ell us el farà.

L’Alberto, a l’esquerra, ens diu que ve d’un lloc on la temperatura que te que suportar és de 50º . Al seu costat en Fran, mirant-s’ho en Nicolàs Serra, amb el que hem pogut xerrar una estona

Enrique Nilo, Joan i Alberto abandonant els gronxadors

Les nostres noies, amb la Cris al capdavant

I què passa quan ens passem l’encreuament ? doncs que hem de tornar cap endarrere, com en aquest moment

En el darrer reagrupament, on ens saluda la Sílvia

En Manel, avui expert en passar rieres, al costat de la Núria. Mirant de no patinar. Aquestes travesses un dia eren les que veien passar pel seu damunt trens i tramvies i ara veuen a mossenaires.

Doncs ara que ho revius, te’n adones que ha estat una bona manera d’encetar el cap de setmana que tot ha anat bé, com de fet ja fa temps sabem.

Un dia, d’una manera discreta i amb la seva millor amiga i tota una colla d’amistats del terme municipal de Vacarisses, la Maria José provava aquest projecte d’entrenaments en grup. També el seu marit, en Sergio Expósito, que no era corredor habitual, alguna vegada havia vingut. Però aquell dia venien convençuts de que trobarien aquest caliu que tots sabeu donar. Hores d’ara te mil i un projectes al cap, i un dels importants és córrer, esport que practica amb gent que aprecia de moltes maneres. Va començar fa poc, però ara ja competeix, millora marques arreu on va i està especialment il·lusionada amb una idea i projecte d’entrenaments femenins que gira entorn de casa seva, California Sports, i s’ha agafat amb ganes de que sigui un èxit i ho fa comptant amb aquella gent amb la que s’hi troba bé i amb la que hi confia i hi posa tota l’empenta i des d’aquí tots li desitgem aquella sort que es mereix, que és tota.

M’ha tocat ser Mossenaire aquesta setmana, i jo, ENCANTADA!!

Realment si retrocedeixo a només 3 anys enrere, mai hagués pensat que practicar aquest esport em pogués aportar tantes coses bones.

Fa uns 3 anys no practicava cap esport, de tant en tant m’apuntava a algun gimnàs, però deixava d’anar al poc temps. Vaig començar a córrer gràcies al meu marit Sergio i el Jose de California Sport, ell em va fer veure que no hi ha edat per començar i em va transmetre l` il·lusió que te per aquest esport.

De fet, vaig començar a córrer sola per Vacarisses, i durant 1 any i mig, sortia dos cops per setmana, i veia com poc a poc guanyava resistència i la meva forma física va canviar espectacularment.

Mai havia tingut aquesta constància en res, però el cos ja m’ho demanava …i em vaig tornar corre-dependent!! … J en aquestes sortides vaig conèixer a Mari, Julio , Cecilia i Beni de Vacarisses i des de ja fa any i mig som inseparables. Amb ells vaig aconseguir fer els meus primers 10 km, després els meus 23 km…, i amb ells he compartit els moments on he aconseguit sentir-me orgullosa de mi mateixa i dels meus companys de carrera, que ara són també la meva família.

Aquest esport no fa distincions d’edats, de “titulitis”, d`oficis, de res.. entre els que el compartim, i si t’obres una mica et brinda l’oportunitat de conèixer gent meravellosa mentre trotes per camins, parcs, carreteres… i només per la gent que he conegut gràcies a ell, n’estaré sempre molt agraïda.

Quan surto a córrer envoltada de mossenaires cada dissabte, plogui o nevi… ho faig feliç per què em sento que formo part d’un grup molt especial.. Gràcies a tots per fer això possible !!!

MªJosé Merino

——-