blog d'en Pep

Les nits son llargues i els dies curts. És el que tenen les jornades de finals de la tardor. Arribar al nostre camp base, la Masia de Torre Mossèn Homs, sempre ens dona aquesta inquietud de saber amb qui tindrem la sort de passar una bona estona. El circuït sempre es opta per buscar llocs amples i avui hem baixat en direcció al torrent de la Grípia que no fèiem des de l’estiu. Hem tingut un nou mossenarie, Yllera, que semblava encantat i que ve aconsellat per en Juan, Pedro i Miguel.
També quan tenim amics que aprofiten venir quan poden, com els amics Pedrero i Zarco, amb els que hem compartit un munt d’esdeveniments al llarg de la vida han estat un regal per nosaltres.
Algun progressiu i moltes persones que se’ls nota que venen degust.
La torçada d’en Garreta, com a nota negativa, un gran atleta de muntanya que ostenta i ha assolit la segona posició del calendari de la FEEC de curses de muntanya ha la finalitzada temporada 2011-2012 i de gran resistència i què malauradament ha tingut que al quilòmetre dos deixar-nos per cuidar-se de no agreujar la inflamació del tormell.
La remor constant de la bona conversa al pas de la colla.
Els reagrupaments i les anades i tornades dels més forts, per fer real l’entrenament en grup.
I el plaer de donar la jornada com a profitosa per veure què la gent és més feliç fent esport en grup.

Gràcies a tothom i us esperem el proper dissabte a les 08:00

tenir un campió gairebé sempre entre-nosaltres i amb aquesta modèstia que gairebé ens passa desapercebut: però hi és i sovint en Diego Garcia

a base de trovar-nos una setmana i un altres, afloren amistats que segurament no existien, i es nota en els gests tant de l’Enrique com en Ignacio

I uns habituals i què ens fan possible el projecte, en Joan, de mossenaire, i d’esquena en Toni parlant amb l’Amela

i en Carles, que l’estiu sol anar sense samarreta, a l’hivern ben abrigat per cuidar de no refredar-se

En José Expósito i en Pedro, a punt de començar

I l’Antoni Gallardo de Eledevall, que ha passat un calvari i durant un any no ha pogut fer allò que tant li agrada i què torna a ser runner i al que animem a cuidar-se, anar mica en mica, per no tenir recaiguda

eso es to, eso es to, eso es todo amigos, sembla que digui el de la gorra, al costat de l’Eugeni amb gorra blanca: el fruiter d’Ullastrell. Si voleu menjar del seu hort, la seva família s’hi dedica professionalment

Avui avall cap a la Grípia.

i gairebé amb foscor, en Lluís baixa cap al torrent de la grípia en primera posició

I un bon record, d’una jornada plegats: els Antonio’s

Moltes vegades en fixem en persones que corren al nostre costat i saber detalls de la seva vida ens els fa més propers i quan sabem que a més si tenim la sort, com ha fet en Juan Romero, ens adonem que tenim un atleta expert i que te una experiència àmplia amb aquest esport que tots hem fet nostre. Li agraïm que sempre que pot ens fa costat amb el projecte i del que també aprenem i avui ha quedat proclamat merescudament el nostre “Mossenaire d’honor”.

Ens diu en Juan;

Me llamo Juan Romero Solvas, tengo 50 años y he nacido en Terrassa.

Me inicie a correr en el año 1980 alternándolo con el fútbol, yendo siempre solo a correr por los bosques de Torrebonica, saliendo de Ca n’Anglada y de las antiguas pistas de atletismo de la Union Atletismo de Terrassa en la zona deportiva yendo hasta el Llac Petit y Matadepera. Fue a raiz de un gran accidente laboral (rotura de calcaneo, arrancamiento de astrágalo y tendón de Aquiles ) En 1994 cuando me lo tomé mas en serio.
Participando en la primera carrera sin haber corrido ninguna antes en la 1 Mitja Marató de Terrassa haciendo un tiempo de 1’55h. He hecho como unas 30 mitjas maratones en Terrassa, Granollers, Sitges, Salou, Vendrell y Montornes siempre haciendo tiempos discretos llegando a hacer 1’38h. También he participado en unas 50 carreras de 10 Km y cursas de fiestas mayores. Siempre acabando todas las carreras sin retirarme. También he hecho la Matagalls Monserrat de 84 Km en 2002 y los 100 Km de Ronda (Málaga) en 2004.

	Vols que faci de dissenyador per tu ? escriu-me sense compromís 🙂

Davant l’atenta mirada d’éssers vius que ens acompanyen en aquest món d’incerteses, les aus rapinyaires, bells exemplars què tots nosaltres vam poder contemplar mentre corríem pels entorns

Aquestes dues persones van cedir gentilment la possibilitat de fer fotografies mentre ensinistraven aquests majestuosos animals i els hi agraïm el luxe de tenir un ésser viu com els que podem gaudir en aquestes fotografies en les nostres històries “mossenaires”.

De nou, no deixa de sorprendre’ns una vegada més la trobada i projecte d’entrenaments en grup, quan tornem a assolir gràcies a tots vosaltres una fita històrica i un nou rècord de gent que decideix entrenar junta, amb l’únic propòsit de passar una bona estona amb els elements que tenim al nostre abast: bones amistats, natura i llocs increïbles que envolten aquestes dues grans ciutats: Sabadell i Terrassa i d’on venen la majoria de persones que gaudeixen d’aquest invent, sense oblidar que també tenim gent vinguda de Matadepera, Viladecavalls, Sant Quirze, Ullastrell i avui de més lluny, crec què de Gavà amb en Xavi Papell.

Com sempre diem ens uneix una cosa: córrer amb bona companyia.

Es proposava un recorregut que hem fet en moltes ocasions, amb un afegit per dins el magnífic bosc de Can Deu, i parada a Sant Julià d’Altura, per qui volgués fer un trague’t a la font de l’àrea de lleure.

Ens venen nous amics que ens atrevim a dir que són mossenaires, pel fet de compartir aquesta filosofia d’esperar-se als encreuaments, sense parar i recular a buscar a qui ve un xic més a poc a poc.

Il·lustres persones, com en Rubén Leiva que regenta una empresa esportiva, Recresport, Javi López nou atleta del Califòrnia Sports, Josep Boada un atleta de lo milloret d’Europa i de la U.A. Terrassa i molts d’altres i gent què si van venint ens aprendrem els noms. Un invent que ens permet que sent de molts clubs, ideologies, sexes, edats, podem córrer beneficiant-nos tots els uns dels altres i compartint coneixemets, així com grans xerrades.

Doncs nou rècord de “Mossenaires” 69 , si comptem que dos amics, en Pau i en Papell, han fet el que denominem “caco” caminar/córrer i que han aprofitar les proximitats de la Masia de la Masia de Mossèn Homs per entrenar i aprofundir amb l’amistat.

i quant passaven pocs minuts de les 08:00 arrenca el gran grup amb l’Ignacio, Laura i Jorge al capdavant, parella i sogre ven units amb l’esport

I mentre apareixen els primers rajos de sol, el grup s’estira

Amb noies mossenaires, que han vingut aconsellades pel nostre mossenaire Josep Jiménez, vestit de mossenaire

després del primer reagrupament continuem la marxa

I envoltem el camp que fa poc han llaurat

I en Joan Molina, seguit per en Mirabet i en Marc

i en José Antonio amb en Martín, seguits pel ben abrigat José Manuel

les mossenaires amb en Miki, de blau

un petit progressiu en pujada, per veure si el cor funciona

L’Andrés Expósito, un referent per molts

I un camp treballat, pot donar els seus fruits, si se’l llaura bé, se l’abona i alimenta, se’l rega, és més fàcil que doni riquesa. Una imatge per la gent de ciutat que ens apropa el món de la pagesia.

I aquí en Xavi Papell, amb molta vehemència, escoltat per en Pau de blau, i l’Eva i en Javi

En Jordi, com molts de vosaltres, pensava que no tenia massa que explicar, atlèticament parlant, i en canvi veureu com d’interessant és tot el que ens diu i li ho agraïm. Sabem el que costa parlar d’un mateix i valorem molt aquest regal que ens feu a tots. La manera de no passar per aquest punt de trobada i que quedi alguna empremta és el que esteu fent: explicar vivències que ens fan adonar quanta sort tenim de compartir aquestes estones plegats: gràcies Wester i per molts anys puguem gaudir de la teva companyia

Ens deia en Jordi;

Quan el Pep em va proposar ser mossenaire de la setmana, vaig dubtar si era mereixedor d’aquest títol, primer perquè era la cinquena vegada que corria amb els mossenaires i segon perquè vaig començar a córrer el juny del 2011, es a dir fa aproximadament un any i mig.

Però deixeu que em presenti. Sóc el Jordi Westermeyer i la gent que em coneix de sempre em diu Wester, vaig neixer a Terrassa l’any 1962 i aquest estiu he fet els cinquanta.

Puc dir que mai m’ha agradat l’esport. Aquesta afirmació tot i no ser estrictament certa si que ha format part del meu tarannà. De petit no m’agradava jugar a futbol, quan ho feia volia ocupar la posició menys activa, a poder ser la porteria, i quan veia l’oportunitat per fugir, cames ajudeu-me! Vaig formar part de l’equip de bàsquet de l’escola tot i que crec recordar que no vaig acabar la temporada, i així podria continuar.

De tota manera, sempre m’ha agradat caminar, preferiblement per la muntanya. De jove vaig fer una mica d’escalada. He fet també alta muntanya i he coronat la majoria dels cims més emblemàtics de Catalunya. També he jugat una mica a pàddel. Durant un temps, vaig sortir a patinar en línia per la ciutat, saltant voreres, esquivant obstacles, fent cons; realment, m’ho passava molt bé patinant. Aquest és tot el meu currículum esportiu.

I així arribo a la primavera del 2011, a punt de fer 49, físicament cansat i amb un nivell de vitalitat preocupant; vaja, que m’imaginava en un futur no gaire llunyà arribant a la tercera edat abans d’hora.

He de confessar que sempre m’he sentit atret per la imatge del corredor, i més del corredor de muntanya, la dinàmica del córrer, sortejant obstacles, saltant i controlant cada gir, cada passa, cada moviment posant a prova l’enginyeria del cos humà.

Córrer. Potser era el moment de provar-ho. Al cap i a la fi, tot és qüestió de motivació.
No calia posar-me objectius, i de fet poc confiava en mi mateix. M’ho vaig plantejar com un “anar fent”; això si, amb compromís i constància.
Els primers dies i setmanes van ser un calvari. Sense cap fons esportiu no volia forçar la maquinària però s’han de assolir uns mínims i aquests, per pocs que siguin, porten al cos a una situació d’estrès que no està acostumat. Mica en mica veia com podia anar allargant el recorregut, com després de l’esforç em recuperava més ràpid i amb més facilitat.

Ja era el moment de plantejar-me fer una cursa. A l‘octubre em vaig inscriure a la Cursa de fons de Sant Muç, 10 Km que vaig fer en 46:44. Després d’aquesta he fet la Cursa de Muntanya de Terrassa, la Cursa Festa Major Poble Nou-Zona Esportiva, la Cursa Festa Major de Terrassa, i la Cursa El Pont de Vilomara i Rocafort en 45:31.

M’agrada córrer pel seu caràcter primitiu, per la seva senzillesa, no requereix l’ús de cap mena d’instal·lació, ni maquinària, ni estris, el material necessari és mínim, tan sols unes bones sabatilles i espai. Afortunadament, tenim al nostre abast asfalt, camins, corriols, roques, muntanya, pujades i baixades, tot el que sigui necessari per córrer de la forma més variada.

Acostumo a córrer tot sol, més que res perquè surto quan em ve de gust, ja sigui al matí, al migdia o a la nit, sovint ho faig des de la feina i gairebé sempre amb auriculars, prenent la meva dosi de vitamines musicals.

La majoria de les vegades que he sortit en grup, ho he fet amb els mossenaires. M’agrada aquest grup, principalment perquè és un grup heterogeni en tots els aspectes, gent de diferent procedència, un ampli ventall d’edats, principiants i gent de nivell, gent que va cada setmana i  gent que feia temps que no venia, tots amb l’objectiu comú de córrer plegats una bona estona. Això no s’aconsegueix així com així, aglutinar tanta varietat en una activitat comú és realment difícil i l’artífex de tot això, Pep Moliner, pot estar ben orgullós del fruit que ha donat la seva constància i dedicació.

A dia d’avui puc dir que he assolit de llarg les meves previsions més optimistes, em sento més fort que quan tenia vint anys, salvant les distàncies de l’edat doncs el pas del temps no perdona,  més entrenat i amb més vitalitat.
Ara puc cridar ben fort: I AM A RUNNER!!!!

	Vols que faci de dissenyador per tu ? escriu-me sense compromís 🙂