23 oct. 2011
Fracàs als 100 qm. d’en Pep
Ja se que és un títol molt dur, però quan surts d’un lloc per arribar a un altre i no hi arribes: es pot dir que amb allò: has fracassat. Ho pots decorar amb boniques paraules i tot el que vulguis; però no has arribat. Que hi has estat prop: però no has arribat.
Vull fer un escrit ràpid i no se si me’n sortiré. Primer agrair a tots i a cadascú dels que mútuament ens animem i que sense aquesta família que entre tots hem creat, ens ajuda a viure un xic millor. I és que córrer és mitja vida per tot el que comporta. Els que em coneixen, saben més o menys com soc i saben la meva bona intencionalitat en tot el que faig i estic segur com molts estan tristos i a ells vull animar-los.
Només és córrer i hi ha moltes oportunitats de fer-ho: a la muntanya, a instal·lacions esportives, per pobles i ciutats i en el cas del 100 de pista és una lluita amb un mateix, el poder mental i la lluita amb la contrarietat i el cansament.
Com m’hi presento? :
– L’aspecte mental tampoc el duia massa resolt; el meu entorn més immediat no volen que corri distàncies llargues i això m’influeix.
– La part laboral negativa des de fa un any, em fa córrer un xic desanimat: no trobar el camí d’encarrilar la feina m’amoïna i ho portes en tot moment.
I com a positiu;
– Saber que els amics esportius estan en la seva majoria contents amb els projectes engegats com “Entrenaments en grup a Torre Mossèn Homs” i “Arec Terrassa” dona força. Ser reconegut a entorns com a referent, encara que intento no creure-m’ho. A base de que t’ho diguin, t’omple de responsabilitat.
– Que físicament estic fort, ho sé i per aquí és possible haver afrontat una prova molt dura amb un excés d’optimisme.
Les xarxes socials, que les trobo la revolució dels darrers anys i que estan canviant a la societat molt més del que imaginem , també amb la nostra afició de córrer ho està fent. Facilita estar prop de persones que si no fos per aquest fenònem social, ni coneixerem i reps pluja de bones vibracions per part dels que practiquem aquest esport..
Per algunes persones et sents referent, per altres un fet noticiable, per la majoria un més.
Doncs bé; tornant a la pista. Vaig començar amb la idea d’anar sol, sense enredar-me i vaig tornar a embolicar-me amb ritmes que no deurien ser els meus i no me’n vaig adonar fins que un conjunt de males sensacions com: no poder córrer, marejos, no poder veure líquids, no poder ingerir aliments i encara que la lluita era interior i la meta no era lluny, em van mirar la pressió i estava a 7 d’alta i 4 de baixa: va ser definitiu per una de les millors decisions que podia prendre: la retirada. Vaig perdre cinc quilos, un 7% del meu pes i tampoc era normal.
La primera retirada des de que practico aquest tipus de proves i sempre m’havia preguntat que sentiria. Doncs una sensació desconeguda i un munt de preguntes. Però bé: si trobo la solució a la baixada de tensió ho tornarem a provar; si no haurà estat l’última vegada.
Gràcies a tots i cadascú i desmitificant la importància, tan sols dir que avui estic perfecte, tot i la decepció.
la fotografia que fa Pep Mota al sortida amb primer terme en Javier Lozano, que a més va vèncer
En aquesta fotografia d’en Sebastian Chamorro, Davant en Joan Compte; un home ple d’anècdotes, consells, amb un caràcter magnífic i una fortalesa enorme. No fa massa, un o dos anys, va fer l’Spartathlon : una prova només apte per gent molt especial: com ell.
L’Albert Cardona ens retrata amb la Núria Ruiz: tota una institució de les proves de 100 quilòmetres i que van crear un club. La Penya D.Catalan, que apropava els 100 quilòmetres als Catalans.
En José Manuel Portero, retrata en Paco Robles, que és un home capaç d’haver realitzat cent noranta quatre proves d’ultrafons; guanyador de moltes d’elles com la Marxa Romànica i que ha fet l’Ultra Trail del Montblanc. M’explicava que ha fet d’ajut i suport, en poc més de en quinze dies de diferència a grups per fer Cavalls del Vent amb uns temps determinats, per sota de vint hores.
En Juan Chamorro, també ens ha vingut a animar i en un moment en el que encara em sentia valent.
En Pep Mota ens retrata amb aquest mite: Francisco Javier Lázaro Merino de Fuenlabrada, va passar uns moments molt dolents de mal d’esquena, i van poder intercanviar moments de conversa importants. No volia marxar de Terrassa sense acabar la prova, i va patir un munt. És una persona capaç de córrer el 100 amb poc més de 8h i fer proves com el Veleta.
Doncs gràcies a tots per recolzament i em sap greu que no m’ha sortit com volia.
També gràcies pels ànims abans i després i com sabeu: el córrer és l’excusa per gaudir d’un munt de gent i de llocs que val molt la pena.
No hi ha resposta
