24 set. 2010
“Els Pals de la Matagalls”
“Els Pals de la Matagalls”, era la novetat de la meva desena participació i he dit que penso que sigui la darrera. No per res, si no per què penso que ja està bé. Si, unes hores abans preguntava a un expert si em recomenava usar pals d’alumini per fer la travessa. Al no obtenir resposta, per què ja es sap internet… els vaig agafar i van ésser protagonistes.
Abans la prèvia de que a la sortida, on ens ha fet de taxista l’Albert Ureta, hi arribo a recollir el pitrall, que tenia reservat per sortir a una hora prefixada: 16:02 i que es surt minut a minut en grups d’uns cinquanta a l’hora, i que m’afanyo a recollir junt amb en Jordi Vinyeta i en Jordi Gallego.
Mentre esperem, una fina pluja ens fa la murga. Veig al col·lectiu com la majoria amb les seves capellines o impermeables, la majoria molt eficients, estan influïts per aquest plugim, molt suportable. Al matí, vaig anar a un comerç de tot a cent, o a setanta cinc cèntims, a comprar un parell de bosses de plàstic amb forma d’impermeable i que em vaig col·locar, no sense certa vergonya. També dir, que duia un impermeable, dels anomenats normals a la motxilla, però que preferia mantenir eixut per més endavant. El cert que no vaig utilitzar.
Sense massa temps per badar, donat que aviat es fa l’hora i en fila sortim tot col·locant-nos una argolla plàstica per ser identificats com a inscrits, per diferenciar-nos d’excursionistes que comparteixen la marxa i no estan apuntats.
Com que he sortit d’hora els camins estan menys concorreguts i es pot córrer amb suavitat tota la primera part, excepte on les pujades es fan esgotadores. Arribes al primer control on sotmets la targeta que duem al control de codi de barres i que faràs en deu ocasions. L’avantatge d’haver anat tantes vegades a fer la travessa, és que sorpreses poques.
Els pals eren protagonistes, per què de moment, tot i no fer massa nosa; no saps per on agafa’ls i et mantenen ocupat. Primer endevinar la mida que en que la part graduable has de situar el pals: es nota que ho domino. Després, entre la bossa de plàstic que duc al damunt i que gràcies a la motxilla va força bé i que li dono alta nota d’efectivitat. Manté el cos calent. No et mulles i no pesa gens. M’alleugereix veure que algú ha triat per impermeable aquest símil de bossa d’escombraries.
En la primera part, menjo una galeta de musli i faig un traguinyol a un preparat de beguda isotònica que duia des de casa. Tinc que dir que cada vegada que feia qualsevol moviment diferent, els pals se m’entortolliguen i recordo prop d’Aiguafreda, que per poc vaig de nas a terra.
Però, bé a aquesta localitat veig un avituallament molt nodrit de l’organització, que no hi havia estat, i bec un te, menjo mig sandwich de tonyina i replego una ma d’avellanes, per encarar la pujada, ara si amb l’ajut d’aquests pals que tan m’hi estic referint. Aprofitant que la llum diürna permet veure bé on trepitges i que em sento bé, corro per tot arreu on es pot i els pals son de gran ajut per donar seguretat a les passes.
Coincideixo amb tres coneguts, els germans Cobo, que surten amb la intenció de portar al més jove de quinze anys fins a Matadepera. Xerrem una estona, però jo continuo a la meva. Ara serà un amic d’entraments i que te grans condicions, qui es posa a la meva alçada i decideix anar amb mi. Aviat se’n adona que te que volar sol si vol que la prova que s’ha pres com a entrenament també fins a Matadepera, vol que li serveixi per una altre que farà aviat; “Cavalls del Vent”, que és on ara poso els ulls per l’any vinent. Recordo amb carinyo que estava disposat a deixar-me una llanterna comprada comprada recent: una llanterna que il·lumina un munt: increïble com il·llumina i que me la vulgui deixar: quins amics !.
Entrada la nit, ja corro molt menys i prop de Sant Llorenç Savall noto molèsties importants a l’esquena, típiques de sempre que faig proves per muntanya d’aquesta durada. Aquestes molèsties cada vegada son més evidents i em limiten, però arribo al bonic poble on puc saludar a dues persones que fan marxes d’aquest tipus amb una gran solvència, l’Alfred Miralles i José Luis Fracco.
Em sorpren que quan demanes que et posin beguda isotònica a la botella em diuen “ens han dit que només el que cap a un got”: bé ells sabran.
Un altre detall em passa pel cap. Davant la complica-desa de lligar la tornada, com més triguin en passar-me amics que tenen solucionat aquest tema, més fàcil que m’hi pugui afegir. Pensava: m’ha de passar, en Vinyeta, en Garcia, en Serra… que son els meus possibles. Bé en Vinyeta ja m’havia passat i li dic que no m’esperi; i no em fa cas. Acabarà esperant-me tres hores. Això no te preu.
Ara bé el meu estimat macís de Sant Llorenç, que si et queda un bri d’energia, aquí la deixes. M’aparto sovint per deixar passar marxadors més lleugers i d’aquí fins el “Camí Moliner”, característic pel mig donut que ens espera i altres begudes i menjar sòlid.
A la part propera a Vacarisses se’m posa a la meva alçada en Joan Llopart, que em diu que porta vint-i-cinc edicions, amb la característica de que ell si que abans de la sortida ha pujat el Matagalls, que és com es feia abans.
A Vacarisses arribo bastant tocat de tot arreu, i encara que hi ha un lloc fantàstic per deixar-se anar, no aconsegueixo fer ni un pas corrent. Camino com puc, i torno a treure la meva bossa d’escombraries que hores d’ara li dono al costat dels pals, molt bona nota, que tot i que fa estona que no en parlo, faig servir de forma continuada i als que tinc que agrair que m’hagi anat força bé.
Un parèntesi: Ara m’entre escric llegeixo al facebook a en Xeix que em diu que vaig sortir massa fort i a la meva resposta de que soc un novell, em diu que tinc que fer-ne unes quantes més per aprendre’n, al que responc amb agraïment tot dient que tinc els dits índex als timpans: clar en clau de broma sempre.
En Josep Garcia, també estava esperant-me, que tenia el vehicle a Monistrol: vol dir que tenia la tornada molt bé avui.
Bé la darrera part, la pujada agònica a Montserrat, on m’esperava l’amic Jordi Vinyeta i amb la seva muller, pacientment i als que tinc que agrair la paciència i felicito a tothom que la ha pogut finalitzar. A aquell que s’ha quedat pel camí, que hi hauran altres ocasions i que només és una prova esportiva, i prou.
De nou quan acabes una satisfacció immensa que tots tenim dins molt interioritzada i que no es pot descriure de cap manera. Tan sols que és una experiència única, sigui les vegades que siguin les que hagis fet aquesta travessa.
Si t’has llegit to això, si que te mèrit. Ara ets tu que has de fer la Matagalls i explicar-m’ho, no ?
Pensa en embolicar-te els peus amb esparadrap, anar als vint duros a comprar un impermeable i sobretot: “Els Pals de la Matagalls”.
Si voleu veure la classificació;
http://egara.webs.com/CLAS_MATAGALLS_2010.htm
i si voleu piular
http://twitter.com/pepmoliner
Comentaris tancats a “Els Pals de la Matagalls”
