blog d'en Pep

La millor experiència i el zenit de la cursa de moltes persones és la marató. Una prova exigent que cadascú ens la prenem de manera diferent i que a molts ens te enganxat al món del córrer.Anar a fer-ho a Madrid, una de les ciutats que tan m’agraden de les que conec, i que em desperten records per haver-hi molts diumenges mentre feia el servei militar.Vam sortir força d’hora per tenir temps per tot i vam fer un viatge sense cap incident, amb parades per esmorzar i gràcies a al gps sense cap pèrdua ens va portar a la porta d’un aparthotel que recomano quan es va en família. Un cop deixats els estris, i tenint en compte que les distàncies a Madrid son molt grans i sempre amb l’ajut de la mateixa tecnologia, anem al pavelló de la Pipa. També ho trobem fàcil i quan veiem una enorme cua de gent que ens feia endevinar que aviat hi seriem. Busquem el pitrall, ens informem de tot el que cal i recollits els tickets a fer cua per menjar un plat de macarrons bastant bons, amb tota la beguda que es volgués i amb iogurts, fruita, pa que ens van deixar amb el tema cobert.Decidim anar a programar l’endemà, observar la zona i aparquem el cotxe prop de l’arribada al Parque del Retiro. Fem una observació en profunditat per retrobar-nos en un lloc determinat. Sortim del Parc i per una d’aquelles casualitats passegem pel mig del carrer d’Alcalà, que estava tallat al tràfic rodat per una manifestació a favor de les investigacions del règim anterior que porten coneguts jutges ara en entredit.A la porta del Sol ens retratem i anem xino xano cap a la Gran Via i d’aquí una bona caminada per conèixer les transformacions de la ciutat. De fet, recordo perfectament tot, per les vegades que ja hi he estat.Busquem un lloc per sopar, a Pans and Company i cap a dormir. A l’endemà, amb molts nervis, em dirigeixo una vegada posat tot a punt cap a la sortida. Fa gràcia que per fer el darrer riuet, fas cua. He de dir que sempre penses en aquest darrer detall, abans la marató que saps que durarà com a mínim tres hores. Imagina’t si em vaig deshidratar que si eren un quart de nou, fins a quarts de cinc no hi tornava.De fa poc que conec un senyor, Andreu Arias, que sabia que hi era i resulta que mentre esperem, tinc la sort de compartir una bona estona tot xerrant amb ell i amb un home que no coneixia de res i ens explicava un munt de coses, com si ens conegués. Li expresso la meva intenció d’anar de tres quinze a tres trenta i ell em diu que rondarà el tres trenta.Bé, ja posat en cursa, veig que la marató comença en continua pujada fina, però que es nota i tot i anar a un ritme que em costava, no pensava el que tenia de venir. La marató de Madrid es converteix en un trenca-cames continuo i voltant el quilòmetre divuit notava que estava a punt de la gran punxada. Passo la mitja marató, més o menys com a València, però anava fatal i començo a davallar en el ritme i tot i l’emoció que representa que els Madrilenys aplaudeixen a rabiar i et fan sentir el rei del mambo, a la casa de Campo, sobre el vint-i-cinc, vaig mort i les pujades fortes m’acaben de rematar. Ara l’objectiu únic era creuar la meta, i les ganes d’arribar son immenses. No pares de pujar i baixar i a voltes anava més lent que caminant. Vaig veient gent que s’atura i camina. Un home més aviat gran, anava d’una banda a una altre i em fa patir veure’l. Més endavant veig un corredor a terra amb assistència. Sento ambulàncies. Passen els quilòmetres i una altre. Estic acollonit, de si és assenyat voler acabar-la i vaig a un dels ritmes més lents que em conec. Arribant al quaranta, ja festejo el Parque del Retiro i el recent amic Andreu em passa, volent portar-me i decideixo animar-me i intentar no fer-li massa nosa. Crec que si li faig nosa, però ell no em vol deixar. El ritme per mi era atlèticament mortal. Se’m fa eterna la darrera baixada, però hi ha tanta gent i em fa il·lusió entrar amb l’Andreu que sense coneixe’l ja em cau bé. Passo meta i vaig grogui i marejat.Al guarda-roba que estava al final hi tenia una suadora, que per no caminar, la dono per perduda i marxo en direcció al punt de trobada amb la Marisol, Oriol i Anna que allà estaven. Anem de dos-cents metres, en dos-cents i m’estirava per l’herba i pràcticament no m’aguanto. Duien Gatorade que em bec a petits glops i fins el cotxe i sense ni tan sols treurem la roba, donat que quan t’apropes al cotxe apareixen nous cotxes que desitgen ocupar la plaça i em sap greu, marxem cap a Alcalà d’Henares: lloc que em porta molts records de quan vaig fer la mili i que conec, almenys el centre, i que em fai il·lusió tornar a trepitjar. Per les seves porxades busquem un lloc on fer un mos, i com així va ésser fem uns bons ibèrics, tosta i una bona cerveseta.Ja recuperat i feliç, anem per la porxada a pair una mica i entrem a la casa natal del novel·lista Cervantes, que ens fa molta gràcia. Ha estat ben restaurada i t’apropa als estris i habitacle de l’època.El viatge de tornada: fantàstic. Sense cap contratemps, amb paradeta per sopar a Bujaraloz i rient en família. Estic molt content d’haver pogut optar a fer una prova d’aquestes característiques i avui, passats uns dies i tot i haver fet un temps discret, 3h39, feliç i culminant la meva vintena de participacions. Ja em poso al cap tornar amb els amics a entrenar, que encara no ho he fet, per continuar passant-m’ho pipa amb aquest meravellós esport.Gràcies per ser tant pacient i haver-te llegit aquesta crònica i espero que et serveixi per animar-te a fer coses: si tu vols pots.Sempre que viatgem amb els nens fem la broma de “mira el toro”, i com que n’hi han per tot el camí. Diem, a “la tornada anem en toro que va més depresa”Personalment la silueta m’agrada: no pas el que significa ni la tradició. Esperem que amb el temps la festa nacional canvii.L’Oriol parlant amb el telèfon amb l’Elisabet i Marisol i Anna posant per la posteritat.Sense comentaris. Les ulleres tenen vint anys, però encara van béBé, després d’aquesta dosi de monument nacional, tornem a la carretera per completar el nostre viatge, que en tot moment va ser agradable. L’esmorzar el vam fer en un poble que es deia La Muela, apartant-nos de l’autovia, i que va estar prou bé en un forn i on, a més, vam veure que hi ha gent que viu en llocs molt tranquils. El que no entenc en que es basa l’economia d’aquests. Però ens va agradar moltUna bona cua pel menjar que posa l’organització a un pavelló, molt ben muntat per l’ocasió. Un cop ets dintre, molt lloc on dinar.El calor feia preveure que a l’endemà si es repetia seria dura la marató, com així la vaig trobarHavent dinat tot es veu d’una altre maneraDiuen que d’il·lusió també es viu i aquest cotxe en fa molta.Aquest entorn em desperta vells records de joventut. A més, hi he estat un munt de vegades i tot segueix igual. Molta gent estava gaudint del dia radiant.Just al Parque del Retiro tenia prevista l’arribada de la marató i molts madrilenys hi tenen el seu lloc de repòs dominical. També molts corredors com nosaltres l’utilitzen per entrenar. Un lloc interessant.La famosa porta d’Alcalà. Si els monuments podessin parlar, quantes coses ens dirien.Com que hi havia organitzada una manifestació, els carrers eren lliure de vehicles, cosa inusual.La porta del Sol. Quilòmetre zero de moltes carreteres nacionals i lloc molt estimat per la població. També és un al seu pas els maratonians a l’endemà ens emocionarem.L’Ajuntament de MadridAquí ja era e l dia de la marató, i estava la Marisol endegant el gps que la tenia que dur a lloc.I que es van trobar, un maratonià deshidratat i fet caldo que cada dos-cents metres es tombava a la gespa. Com vaig somiar aquest moment mentre corriaJa una mica millor, dos-cents metres més enllà.És com la nostre Collserola, en aquest cas Torre EspañaLa pela és la pela, però no. Les coses no van bé i hi ha crisi. Estava tancada i barrada. El que destacaria és la quantitat de bandera que hi ha per tot arreu. Cap senyera, per cert.Fotografies preses des d’el cotxe per l’Anna. Pels nens, i com hem anat per tota España, han vist que a molts llocs es ven que això és molt nostre. Jo vaig firmar per la ILP al parlament per què es revisi i ho he seguit pel canal parlament. És una festa que, pel meu gust, hauria de passar a la història. Però em va agrada el debat que va haver-hi amb quinze entesos per cada banda i ara està pendent. A molt llocs en viuen, i aquí una mostra.Destrossat, fent els darrers metres al costat de l’Andreu Arias.Si toques aquí pots veure els darrers metres agònics.Bé, espero que t’hagi agradat i t’animis a fer d’aquest esport i concretament de la marató un objectiu almenys un cop a la vida. Jo en porto vint i, tot i que es pateix molt, llavors et sents àmpliament recompensat.

La millor experiència i el zenit de la cursa de moltes persones és la marató. Una prova exigent que cadascú ens la prenem de manera diferent i que a molts ens te enganxat al món del córrer.Anar a fer-ho a Madrid, una de les ciutats que tan m’agraden de les que conec, i que em desperten records per haver-hi molts diumenges mentre feia el servei militar.Vam sortir força d’hora per tenir temps per tot i vam fer un viatge sense cap incident, amb parades per esmorzar i gràcies a al gps sense cap pèrdua ens va portar a la porta d’un aparthotel que recomano quan es va en família. Un cop deixats els estris, i tenint en compte que les distàncies a Madrid son molt grans i sempre amb l’ajut de la mateixa tecnologia, anem al pavelló de la Pipa. També ho trobem fàcil i quan veiem una enorme cua de gent que ens feia endevinar que aviat hi seriem. Busquem el pitrall, ens informem de tot el que cal i recollits els tickets a fer cua per menjar un plat de macarrons bastant bons, amb tota la beguda que es volgués i amb iogurts, fruita, pa que ens van deixar amb el tema cobert.Decidim anar a programar l’endemà, observar la zona i aparquem el cotxe prop de l’arribada al Parque del Retiro. Fem una observació en profunditat per retrobar-nos en un lloc determinat. Sortim del Parc i per una d’aquelles casualitats passegem pel mig del carrer d’Alcalà, que estava tallat al tràfic rodat per una manifestació a favor de les investigacions del règim anterior que porten coneguts jutges ara en entredit.A la porta del Sol ens retratem i anem xino xano cap a la Gran Via i d’aquí una bona caminada per conèixer les transformacions de la ciutat. De fet, recordo perfectament tot, per les vegades que ja hi he estat.Busquem un lloc per sopar, a Pans and Company i cap a dormir. A l’endemà, amb molts nervis, em dirigeixo una vegada posat tot a punt cap a la sortida. Fa gràcia que per fer el darrer riuet, fas cua. He de dir que sempre penses en aquest darrer detall, abans la marató que saps que durarà com a mínim tres hores. Imagina’t si em vaig deshidratar que si eren un quart de nou, fins a quarts de cinc no hi tornava.De fa poc que conec un senyor, Andreu Arias, que sabia que hi era i resulta que mentre esperem, tinc la sort de compartir una bona estona tot xerrant amb ell i amb un home que no coneixia de res i ens explicava un munt de coses, com si ens conegués. Li expresso la meva intenció d’anar de tres quinze a tres trenta i ell em diu que rondarà el tres trenta.Bé, ja posat en cursa, veig que la marató comença en continua pujada fina, però que es nota i tot i anar a un ritme que em costava, no pensava el que tenia de venir. La marató de Madrid es converteix en un trenca-cames continuo i voltant el quilòmetre divuit notava que estava a punt de la gran punxada. Passo la mitja marató, més o menys com a València, però anava fatal i començo a davallar en el ritme i tot i l’emoció que representa que els Madrilenys aplaudeixen a rabiar i et fan sentir el rei del mambo, a la casa de Campo, sobre el vint-i-cinc, vaig mort i les pujades fortes m’acaben de rematar. Ara l’objectiu únic era creuar la meta, i les ganes d’arribar son immenses. No pares de pujar i baixar i a voltes anava més lent que caminant. Vaig veient gent que s’atura i camina. Un home més aviat gran, anava d’una banda a una altre i em fa patir veure’l. Més endavant veig un corredor a terra amb assistència. Sento ambulàncies. Passen els quilòmetres i una altre. Estic acollonit, de si és assenyat voler acabar-la i vaig a un dels ritmes més lents que em conec. Arribant al quaranta, ja festejo el Parque del Retiro i el recent amic Andreu em passa, volent portar-me i decideixo animar-me i intentar no fer-li massa nosa. Crec que si li faig nosa, però ell no em vol deixar. El ritme per mi era atlèticament mortal. Se’m fa eterna la darrera baixada, però hi ha tanta gent i em fa il·lusió entrar amb l’Andreu que sense coneixe’l ja em cau bé. Passo meta i vaig grogui i marejat.Al guarda-roba que estava al final hi tenia una suadora, que per no caminar, la dono per perduda i marxo en direcció al punt de trobada amb la Marisol, Oriol i Anna que allà estaven. Anem de dos-cents metres, en dos-cents i m’estirava per l’herba i pràcticament no m’aguanto. Duien Gatorade que em bec a petits glops i fins el cotxe i sense ni tan sols treurem la roba, donat que quan t’apropes al cotxe apareixen nous cotxes que desitgen ocupar la plaça i em sap greu, marxem cap a Alcalà d’Henares: lloc que em porta molts records de quan vaig fer la mili i que conec, almenys el centre, i que em fai il·lusió tornar a trepitjar. Per les seves porxades busquem un lloc on fer un mos, i com així va ésser fem uns bons ibèrics, tosta i una bona cerveseta.Ja recuperat i feliç, anem per la porxada a pair una mica i entrem a la casa natal del novel·lista Cervantes, que ens fa molta gràcia. Ha estat ben restaurada i t’apropa als estris i habitacle de l’època.El viatge de tornada: fantàstic. Sense cap contratemps, amb paradeta per sopar a Bujaraloz i rient en família. Estic molt content d’haver pogut optar a fer una prova d’aquestes característiques i avui, passats uns dies i tot i haver fet un temps discret, 3h39, feliç i culminant la meva vintena de participacions. Ja em poso al cap tornar amb els amics a entrenar, que encara no ho he fet, per continuar passant-m’ho pipa amb aquest meravellós esport.Gràcies per ser tant pacient i haver-te llegit aquesta crònica i espero que et serveixi per animar-te a fer coses: si tu vols pots.Sempre que viatgem amb els nens fem la broma de “mira el toro”, i com que n’hi han per tot el camí. Diem, a “la tornada anem en toro que va més depresa”Personalment la silueta m’agrada: no pas el que significa ni la tradició. Esperem que amb el temps la festa nacional canvii.L’Oriol parlant amb el telèfon amb l’Elisabet i Marisol i Anna posant per la posteritat.Sense comentaris. Les ulleres tenen vint anys, però encara van béBé, després d’aquesta dosi de monument nacional, tornem a la carretera per completar el nostre viatge, que en tot moment va ser agradable. L’esmorzar el vam fer en un poble que es deia La Muela, apartant-nos de l’autovia, i que va estar prou bé en un forn i on, a més, vam veure que hi ha gent que viu en llocs molt tranquils. El que no entenc en que es basa l’economia d’aquests. Però ens va agradar moltUna bona cua pel menjar que posa l’organització a un pavelló, molt ben muntat per l’ocasió. Un cop ets dintre, molt lloc on dinar.El calor feia preveure que a l’endemà si es repetia seria dura la marató, com així la vaig trobarHavent dinat tot es veu d’una altre maneraDiuen que d’il·lusió també es viu i aquest cotxe en fa molta.Aquest entorn em desperta vells records de joventut. A més, hi he estat un munt de vegades i tot segueix igual. Molta gent estava gaudint del dia radiant.Just al Parque del Retiro tenia prevista l’arribada de la marató i molts madrilenys hi tenen el seu lloc de repòs dominical. També molts corredors com nosaltres l’utilitzen per entrenar. Un lloc interessant.La famosa porta d’Alcalà. Si els monuments podessin parlar, quantes coses ens dirien.Com que hi havia organitzada una manifestació, els carrers eren lliure de vehicles, cosa inusual.La porta del Sol. Quilòmetre zero de moltes carreteres nacionals i lloc molt estimat per la població. També és un al seu pas els maratonians a l’endemà ens emocionarem.L’Ajuntament de MadridAquí ja era e l dia de la marató, i estava la Marisol endegant el gps que la tenia que dur a lloc.I que es van trobar, un maratonià deshidratat i fet caldo que cada dos-cents metres es tombava a la gespa. Com vaig somiar aquest moment mentre corriaJa una mica millor, dos-cents metres més enllà.És com la nostre Collserola, en aquest cas Torre EspañaLa pela és la pela, però no. Les coses no van bé i hi ha crisi. Estava tancada i barrada. El que destacaria és la quantitat de bandera que hi ha per tot arreu. Cap senyera, per cert.Fotografies preses des d’el cotxe per l’Anna. Pels nens, i com hem anat per tota España, han vist que a molts llocs es ven que això és molt nostre. Jo vaig firmar per la ILP al parlament per què es revisi i ho he seguit pel canal parlament. És una festa que, pel meu gust, hauria de passar a la història. Però em va agrada el debat que va haver-hi amb quinze entesos per cada banda i ara està pendent. A molt llocs en viuen, i aquí una mostra.Destrossat, fent els darrers metres al costat de l’Andreu Arias.Si toques aquí pots veure els darrers metres agònics.Bé, espero que t’hagi agradat i t’animis a fer d’aquest esport i concretament de la marató un objectiu almenys un cop a la vida. Jo en porto vint i, tot i que es pateix molt, llavors et sents àmpliament recompensat.