28 set. 2009
nou quilòmetres ben acompanyat
Hem tornat a gaudir d’un entrenament en grup amb gent vinguda de tot arreu amb ganes d’entrenar plegats i fer-ho per uns lloc prou atractius per que la nostra afició a córrer s’alimenti de bones sensacions.
El recorregut ha estat la bonica baixada veient petits horts i grans camps de conreu, fins l’estació de Torrebonica on ben re-agrupats continuem el descens. Arribat un punt on enfilarem una suau pujada prop de l’Hospital de Terrassa. Aprofito per dir que en aquest punt de vegades hi deixo la moto i surto des d’aquí per també fer una horeta algun migdia, com va ser l’anterior divendres, i ho dic per què als meus entrenaments hi sou tots convidats.
La fotografia la fem a un lloc on veiem una camps amb una masia al bell mig i d’aquí ens dirigirem fins a l’embassament del camp del golf del Prat. Continuarem pel perímetre del camp pel corriol ben cuidat, que ens creuarem amb mossenaires que anaven de baixada i als que hem retratat per mostrar fidel testimoni. Com que al centre mediambiental dúiem poc més de set quilòmetres, vam fer un petit tomb per finalitzar amb nou quilòmetres fantàstics, i destacar la vinguda de nous mossenaires que ens han regalat la seva companyia: tres noies/senyores.
Com havia promès la Mari Pau, amb la Dolors ens esperàven per donar-nos la benvinguda i s’han fet la fotografia amb Joi, que avui s’estrenava i esperem aquest proper dissabte, com a tu m’estàs llegint.
Passant tot riallers pel damunt de sobre la RENFE
Pel camí de tornada veiem un bonic grup de mossenaries, els coneixeu ?
A l’arribada ens esperàven dues bones amigues, que es retraten amb la nova mossenarie: la Joi.
Sap greu que no hi fossin les altres nòies que havien marxat.
Podeu veure també el fòrum de la jornada, amb comentaris de’n Mirabet, Mari Pau,
Ahlam Elkadi té un historial ple d’èxits, com guanyar a proves de gran prestigi com la mitja de Les on va assolir el primer lloc amb una temps 1h 19′ i sovintejar els primers llocs de moltes curses com la Sant Silvestre de Barcelona va ser cinquena de la general femenina.
Aquest dissabte venia al costat del seu sogre, l’Eugeni, i explicava que està lluitant amb una lesió a la planta dels peus que no la deixa tornar a tenir aquells ritmes, però no defalleix. Tant ella com el seu marit, en David Guarch, tenen l’atletisme com un element imprescindible en el tarannà diari i amdós destaquen de forma més que evident, si seguim els seus historials.
Voldria explicar que conec a Ahlam de fa set anys, quan va venir amb moltes dificultats lingüistiques a la seu de la Unió Atlètica Terrassa, de la qual en vaig formar part. Volia anar a córrer i li feia especial il·lusió dur la nostra samarreta i no sabia com fer-se explicar. Doncs bé, em recordava dissabte que a més necessitava horaris de tren i per tot plegat va ser la primera vegada que vam contactar. Ara, li vaig dir: “Ahora te toca hablar catalan”, i va ser genial: es va posar a parlar Català de la manera més perfecte i amb un accent fantàstic i us prometo que se’m va posar la pell de gallina. Un comentari que sol ser general amb les persones que han fet aquest esforç, és que la gent no li parlen en català, però que a ella li encanta i a més em va fer molts més comentaris molt bonics i la vull felicitar per tot.
Ja baixant per la carretera de Castellar vaig aturar-me a la parada del seu marit per saluda’l com és habitual.
No hi ha resposta
