Bon Nadal! Quin? El de la societat consumista? Ja en tinc el pap ple de tantes llumenetes, anuncis de colònies, viatges a les Galàpagos… de Papàs Noëls, pessebres i caganers! És un dir, jo també el celebro, però no em vull deixar emportar per la gresca d’un dia, car el meu Nadal ja ha superat el solstici d’hivern. Sí, l’he estat observant, cada dia estava més esllanguit. Però avui he vist com l’estel del matí li continuava fent companyonia en un moment de tanta flaquesa. Aleshores m’he dit: «Ja era hora que s’adonés que no era omnipotent. Sempre brillant, malgastant milers de tones de fotons, com si no res… Ets tan poderós – amic sol. I et penses que ets únic a l’univers? Doncs, mira, com tu n’hi ha bilions de bilions. I no en fan tanta ostentació com tu. Però aquest matí t’he vist diferent. M’has fet veure que pensaves en els altres. Que si irradiaves tants milers i milers de tones de matèria estelar era perquè començaves a prendre consciència que, de la pols de les estrelles, en podia néixer un projecte que tingués cap i peus. I me l’has mostrat amb un raig de llum.» Tot just acabava de nèixer, producte d’un reciclatge incessant, on allò més tirat, precisament perquè deien els entesos que no servia per a res, ha pogut recórrer un llarguíssim cicle ecològic, fins a donar a llum un projecte que ningú no s’esperava. «I és que tu – amic sol – tan sols ets una imatge d’un Déu, el teu Déu i el meu Déu, que tampoc ell no és omnipotent. Però amb una petita diferència: tu irradiaves llum i fotons i matèria d’estrelles, però fins fa ben poc no en coneixies el projecte. Ell sí que el coneix, car el Projecte és seu i ben seu i sempre el té present. » Però és curiós. No ha actuat com s’esperava d’un déu, segons els paràmetres que ens n’hem fet nosaltres: victoriós, omnipotent, reeixit en tot, situat en el lloc més alt de les jerarquies polítiques i religioses. Ara que hi caic… «Potser per això ets Déu, perquè no et manifestes com ho fem els mortals, amb força i poder. I és que m’he adonat que ho aprofites tot, sobretot allò més menyspreable, que no solament del no-res n’has tret un o milers d’universos, sinó que estàs reciclant contínuament materials humans que, als ulls dels poderosos, no tenen cap valor.» I he continuat barrinant: «No serà —et pregunto— que amb els materials humans segurs de si mateixos, que només miren d’escalar posicions i de situar-se en els rangs més elevats de les jerarquies humanes, no hi pots fer res? Ara començo a entendre’t…» Mirant aquest infant en el si de Maria, adoptat per Josep, nascut en un pessebre d’animals i acompanyat d’uns marginats socials, els únics que vetllaven al ras la nit del solstici, al marge de la gran societat, començo a albirar per on va el teu Projecte.
Josep Rius i Camps
Comunitat de Sant Pere de Reixac
Nadal 2006 i Bon Any 2007
