Allò que es veu i allò que es pot arribar a veure…

– Avui he vist en D…16 anys. Els primer minuts gairebé un monòleg. Tot seguit ens obrim…i ens expliquem coses. I quines coses! Mai diria que dins d’ell…quina riquesa de coneixements…Quina riquesa de sentiments…Quines ganes de comunicació…Quines ganes d’ésser valorat i estimat. Segur que s’adona que això l’ajuda a tenir il·lusió i ganes de viure en plenitud. I el que no sé encara perquè no m’ho ha explicat…

– Na J…..11 anys…se li han obert uns ulls com unes taronges…Recordava la conversa de la setmana passada. Reconeixia l’amic que l’estimava i li feia companyia.Encara no s’aguanta dreta…però quan pugui, potser la setmana vinent, ens farem un E-Mail per poder enraonar, per poder jugar, per poder comunicar-se. Amb mi i amb les seves amigues i amics de l’escola. Què m’explicarà..?.Què els explicarà? Els seus ulls indicaven que a dintre seu hi havia moltes coses per compartir…però li faltaven forçes per treure-les a fora.

– En J….. 10 anys dormia. No l’he volgut despertar. Estic segur que quan els seus pares li diran que l’he anat a veure, l’adrenalina del seu cos es mourà i li donarà una alenada d’esperança i d’il·lusió.

Avui el Taller d’informàtica ha estat això. Tot han estat coses virtuals avui.

Ahir el pare Hilari Raguer, comentant les cartes de Sant Pau als Romans, als Corintis, a Filemó…subratllava la necessitat d’intercanvi, de comunicació entre els creients en Jesús per poder dir-se Església. Amb els meus amics de l’hospital em sembla que estem fent una Església i un Temple virtual.