Creant-me estúpidament enemics per la vida

Una de les coses que aprens durant la teva vida és que si ets una persona compromesa amb el que penses i sobretot, no tens por de manifestar-ho, tard o d’hora acabes creant-te enemics. Però si a més, tens un caràcter que et fa defensar vehement amb el que creus, el nombre d’enemics es multiplica per dos.Fa temps que a la feina em vaig adonar que algunes persones no em podien veure i no sabia ben bé per què. Recordo que fa anys a Barcelona en un d’aquests típics workshops de lideratge que és fan després d’haver fet una enquesta entre tots els col·laboradors i companys de treball, el consultor quan em va entrevistar, tenia apuntat en el meu informe, que havia fet segons el resultat de l’enquesta que jo era potser un “llop solitari”. Després de l’entrevista el consultor em va dir que no ho era, però havia de frenar la meva expressivitat i contundència alhora de defensar les meves postures. Em va dir que molta gent, davant la meva vehemència expressiva, s’espantaven i per això sortien alguns dels resultats de l’enquesta. Em va demanar que fos més prudent en dir certes coses com també amb les formes d’expressar-les.

Quan vaig decidir implicar-me de veritat per la independència de Catalunya, he vist que el consultor tenia raó. Que els que volen que Catalunya continuí dins d’Espanya acabin considerant-me un enemic, ho trobo ben normal i tant em fot. Però que companys que volen la independència facin el mateix, la veritat és que em dol.

Durant la meva postura crítica contra la direcció d’Esquerra durant el Tripartit, em va crear molts enemics dins del que fou durant 18 anys el meu partit. Després amb la crisi a Reagrupament i posteriorment amb la divisió i creació de diferents opcions independentistes que van concorre a les eleccions del 20N del 2010, em vaig crear encara més enemics dins dels companys independentistes.

El llibre que he escrit sobre la manifestació de 10.000 a Brussel·les també ha creat malestar en algunes persones. Em sap greu de veritat. Però aquest llibre, com deixo clar a la introducció, no és la història oficial del que va succeir, sinó el relat de la meva vivència intensa i estressant del que vaig viure. A les pagines del llibre, fent cas omís al que el consultor em va dir, expresso seguint el cor i no pas el cervell, el que vaig viure fil per randa en primera persona. Com va dir la Montserrat Tudela el dia de la presentació del llibre a Barcelona, no sabia dir si el llibre havia estat escrit per ser llegit pels altres o havia estat escrit per jo poder expressar el que sentia. Sincerament jo tampoc. Diria que les dues coses.

Valoro i admiro les persones independentistes tant o més implicades amb la lluita que jo, però que són capaces de fer-ho sense crear enemics dins dels companys de lluita. L’Enric Canela  i Quim Torra son dues persones que admiro molt en aquest sentit. Em sembla que l’Oriol Junqueras també sap fer-ho.

Si a tot això li ajuntem que no he guanyat mai ni un duro. més aviat m’ha costat milers d’euros, cal reconèixer que he estat estúpid. Però no puc fer gaire per remeiar-ho. Mentre Catalunya no aconsegueixi ser independent, continuaré sent estúpidament independentista. Ara bé, no us podeu imaginar les ganes que tinc de deixar de ser-ho. Les dues coses.