En una democràcia aconseguir que el moviment independentista pugi reeixir, sembla que és més difícil que en una dictadura o sota un imperi. La independència d’una nació representa una lluita per la llibertat d’un poble a decidir sobiranament. Això pot mobilitzar a moltes persones però no necessàriament a una majoria. No tothom té la capacitat de pensar pel bé col·lectiu. Molts pensen més en un mateix i els importa poc els altres.
Però també en una democràcia existeix els partits polítics i aquests tenen que jugar amb unes regles que compliquen la lluita per la independència. Els partits són agrupacions organitzades de persones que segueixen un lideratge que presenta una propostes als electors mentre espera que aquests els votin. Els partits a part d’organitzar-se més o menys bé, de cercar recursos per finançar l’organització i les despeses electorals, han de competir amb altres partits per aconseguir el vot dels electors. Una competició que no beneficia a les opcions independentistes. Anar separats, a part de dividir el vot, acaba provocant que surti l’instin d’agrupació tribal que tots els homes tenim quan fem lligams dins d’un grup, i junt amb les ambicions personals dels candidats a ser líders, tenim la pitjor situació per la lluita per la independència.
Però a l’Estat Espanyol a més hi ha un altre tema que ho complica més. Aquest és la manca de garanties i d’imparcialitat dels mitjans de comunicació. Però en una democràcia no hi ha censura i per conseqüència els ciutadans no tenen perquè malfiar-se del que escolten o llegeixen. Segons com es transmet el missatge, aquest pot ser interpretat molt diferent i per mi no hi ha dubtes que a Catalunya durant molt d’anys, els partits independentistes han estat tractats de pitjor manera que la resta dels partits. Els han ignorat i quan han parlat d’ells, sempre ha estat per mostrar les misèries de lluites internes que genera la lluita partidista (amb això no vull dir que no s’ha de fer, només dic que no se’n parla quan no hi han).
A Catalunya ens trobem en escenari a priori molt complicat per aconseguir la independència. Tenim els tres factors que abans he esmentat ben presents. Malgrat molts catalans tenen clar que ser un Estat propi col·lectivament representaria un avenç, encara ho veuen d’entrada com un niu de problemes que els podrien afectar personalment ( a molts encara els suposats beneficis de la independència són per aquestes persones simplement uns supòsits). Malgrat que ara amb la crisi sembla que la cosa pot canviar , la lluita fratricida entre els partits catalans pel mercat de vots independentista ha generat desconfiança dins de l’electorat. Molts catalans dubten de que cap de les opcions independentistes que s’hi presenten ho faran possible. Unes perquè no creuen que pugin treure gaires vots i d’altres perquè no s’acaben de fiar dels qui la lideren o del pla que presenten per aconseguir-la. A vegades per les dues coses. Davant d’aquest panorama la majoria dels electors independentistes s’estimen més votar pels qui creuen que defensaran millor a curt termini els seus interessos econòmics o polítics.
Per això tenim els resultats del 28N. Si mirem superficialment aquests resultats sembla que la independència encara està lluny. Ara bé, si ho mirem amb deteniment i fem una relació dels vots obtinguts per cada partit i el que contesten aquests mateixos votants a la darrera enquesta del CEO respecte al tipus de relació que volen amb Espanya (Estat independent, Estat Federal, Autonomia o Regió) la conclusió és que si es què hi ha una majoria favorable a la sobirania de Catalunya. Si féssim una extrapolació a un referèndum per la independència, el Si guanyaria amb comoditat amb una abstenció similar a la que s’ha donat amb tots els referèndums que s’han fet a Catalunya els darrers 35 anys.
Aleshores que caldria fer per aconseguir que el 2014 la majoria dels catalans que volen que Catalunya sigui un Estat (Federal o Sobirà), votin per una opció que la faci possible?.
Nota: No és fàcil respondre, però en propers articles miraré d’anar exposant algunes propostes. En tot cas, veien el penós espectacle de crisis internes que ha succeït aquest darrer any a les opcions independentistes i que sembla que encara cuejà, si que podem entreveure el que no hauríem de fer.
