Demano perdo i plego d’Esquerra si vaig errat

Estic astorat pel que ha escrit l’amic i company de partit Joan Puig en un comentari al meu bloc. En Joan em diu: “amic Manel, veient els teus articles, no cal que em busqui enemics, desprenen odi cap a esquerra, jo sincerament no vull això, els meus enemics són a fora d’aquest partit”

 

Jo tampoc vull això, no sap que feliç que seria si no hagués d’escriure aquests articles. Però en Joan té una mica de raó. Reconec que a part d’estar trist, estic molest amb Esquerra. Però no tinc odi perquè la veritat és que no tinc odi per ningú ni per res. No n’he tingut mai, no és el meu caràcter. En tot cas jo només tinc un enemic polític: el nacionalisme espanyol. Però tinc rivals, en tinc en altres partits que són sobiranistes com per exemple a CDC, i una part, molt petita, a IC i Unió. Els del PSC-PSOE per mi són enemics polítics igual que el PP, i punt. No hi ha matisos. El PSC-PSOE i el PP tenen un sol referent: Espanya. Són nacionalistes espanyols.

 

Ara bé, reconec que estic irritat amb Esquerra (no, però, amb ERC), perquè em sembla que els actuals líders, tant del sector carodista com del de Puigcercós, se semblen cada dia més als rivals. Cada dia practiquen una política que és molt similar a la que feia CDC quan era al govern, renunciar a la sobirania a canvi de quotes de poder, de poder polític per al partit i no tant per a Catalunya. De fet, CDC en els seus millors temps encara va aconseguir quelcom per al país, i en canvi: què hem aconseguit nosaltres per a la nostra pàtria? Però el que per mi és del tot incomprensible és que Esquerra hagi pactat amb l’enemic. Es pot pactar amb el teu rival si és avantatjós pel partit, però amb l’enemic que et vol mort, quin sentit té?

Estic irritat perquè després de tanta lluita i tant treball previ de molts militants, incloent-hi la meva petita part, és que en 5 anys al govern de la Generalitat tinc la impressió que s’ha evaporat tot el que havíem assolit. ERC havia aconseguit crear la il·lusió de poder començar seriosament el camí cap a la independència. Una il·lusió que si encara hi és, és més per culpa del desgavell de l’actual govern de la Generalitat (que existeix gràcies a nosaltres) i també més gràcies a l’activisme que fa la societat civil que de les accions polítiques del partit que ho havia de liderar. Ara, penso que Esquerra ho ha esgarriat tot amb la seva estratègia i sobretot amb la seva poca competència (per ser benèvols) política i de visió estadista d’alguns dels seus principals representants.

 

Com a partit, ERC havíem passat de ser una força quasi residual amb la fugida d’en Colom-Rahola a ser una força decisiva el 2003. Ara tot apunta que tornarem enrere, com fa 10 anys. Com si tot el que s’ha fet des de final del 90 fins ara hagi estat en va. Com a militant del meu partit, em sap molt de greu veure que Esquerra Republicana de Catalunya semblava que el 2003-2004 podíem assolir el milió de vots necessaris per ser la força majoritària de Catalunya i en canvi ara, les enquestes ens diuen que amb prou feines podem treure 250.000 vots, una quarta part del que volíem i crèiem possible. Tot plegat sembla que això no importa als meus companys que han escollit la continuïtat, sembla que ja els està bé. Però compte, companys, que us conformeu amb tan poc, que ja veurem si podrem ser decisius en la propera elecció, ja veurem si ens voldran els altres partits per governar.

 

L’amic Joan també em retreu que “accepteu d’una vegada que heu perdut i no insulteu, no manipuleu el logo d’aquest partit, prou de dir coses que no són”. Jo accepto que hem perdut, sí, hem perdut una oportunitat d’or per aturar la caiguda en picat del suport d’ERC. Per això ens fot molt veure que els que heu votat per la continuïtat no veieu el que nosaltres estem veient. Per mi és incomprensible i fins i tot començo a dubtar de mi mateix. No pot ser que tants militants i dirigents del meu partit no siguin capaços de veure el mateix que jo veig.

 

De veritat que no diem les coses com són? De veritat que no diem les coses com són quan diem que la política que ha dut a terme Esquerra és suïcida? De veritat que insultem quan denunciem accions polítiques dels nostres representants contradictòries amb el republicanisme i els ideals d’ERC? Per cert, el tema del logo n’és un exemple clar: el logo i el canvi de nom d’Esquerra Republicana de Catalunya a Esquerra fou aprovat per l’executiva i ratificat pel Consell Nacional però el logo no fou sotmès a la votació dels seus membres! I molt menys encara votat per tots els militants!

 

Per acabar, l’amic Joan em diu que “és lícit fer les coses diferents, però tinc clar que els teus escrits estan lluny del partit de Macià, Companys i Irla”.

 

Què haig de dir? Si realment faig aquests escrits, és perquè crec que l’actual Esquerra és molt lluny d’en Macià i Irla, i lluny d’en Companys. Crec que l’actual Esquerra està més prop del pragmatisme dels darrers anys d’en Tarradellas.

 

És clar que la visió que té el meu company Joan Puig, com més de la meitat dels militants que varen anar a votar el mes de juny passat, està lluny del que penso jo i la resta dels que som a Reagrupament Independentista. I per això, com he dit abans, començo a dubtar de si realment n’hi ha per tant, que realment el furor de la batalla electoral interna juntament amb la meva llunyania han fet que tingui una versió esbiaixada de la realitat.

 

Per això, vull demanar d’entrada, mentre no es pugui demostrar que el que jo he escrit és vertader, perdó als que s’han sentit insultats d’alguna manera amb els meus articles quan he denunciat els símptomes i les conseqüències d’aquesta manera de portar el partit i sobretot de l’estratègia de pactar amb el PSC-PSOE. Ho dic sincerament.

 

Com he dit al Joan en resposta al seu comentari, no tinc cap problema a reconèixer que vaig errat amb el que he escrit. Però com que es veu que he fet mal dient el que crec que és la veritat, estic disposat a plegar de militar a Esquerra si no es compleix el meu pronòstic.

 

El meu pronòstic és que amb l’actual executiva, Esquerra no obtindrà més de 12 diputats en les properes eleccions al Parlament, sempre que no passi un fet social o polític extraordinari. És a dir, en les mateixes condicions en què estem ara: amb el Tripartit al govern de la Generalitat, el José Montilla de president de la Generalitat i el seu cap, en ZP, de president espanyol. Sigui qui sigui el cap de llista, en Joan Puigcercós o en Josep Lluís Carod-Rovira (a excepció que fos en Joan Carretero), no crec que tinguem més de 250.000 de vots.

 

Tot això que dic, no és ni inventat ni basant en especulacions d’un militant que alguns de vosaltres anomeneu “frikie”, perquè malgrat el meu vot i de molts més milers de vots de militants i de simpatitzants “frikies” que es tenen assegurats, cal recordar que ja actualment, Esquerra és el partit que té més ex-votants que votants en les darreres eleccions.

 

Amb aquestes condicions que voleu la majoria dels dirigents i militants del meu partit, si Esquerra treu més de 12 diputats (recordem que ara en tenim 21 i n’havíem tingut 23!), vol dir que jo vaig molt errat i per tant no serveixo per a la política. Per això plegaré i també perquè no m’agrada aquest tipus de política que està practicant l’actual executiva. Una política que per mi contradiu els ideals de l’Esquerra Republicana de Catalunya que jo vaig creure i encara crec, quan vaig entrar el 1991 com a militant. Però a part d’estar decebut amb la política, no crec que tingui més forces per buscar-me més enemics tal com diu en Joan. Tinc ganes de tornar a casa algun dia i no fer que el meu exili sigui una realitat per sempre.

 

Però també m’agradaria que de la mateixa manera que jo ho faig, si és compleix el meu pronòstic que també renunciïn a ser dirigents del partit tots els líders que heu apostat per la continuïtat d’aquesta estratègia, que heu apuntalat amb totes les vostres accions i estratagemes que es continuï bàsicament igual.

 

Per tant si Esquerra no treu més de 12 diputats en les properes eleccions catalanes, cal que tots vosaltres presenteu la dimissió irrevocable a la militància i demaneu perdó per la vostra manifesta incompetència política. Quan dic tots, dic tots sense excepció, però sobretot en Joan Puigcercós, en Joan Riado, en Josep-Lluís Carod-Rovira, n’Ernest Benach, n’Huguet, en Portabella, n’Amorós, en Niubó, n’Oliveres, en Vendrell, en Tardà, en Cerdà, la Capdevila, la Simó… i tu també, Joan, com molts dels líders de segona fila que heu mirat a un altre costat mentre Esquerra anava directament al desastre. No podreu dir que no ho sabíeu perquè heu estat avisats amb molt de temps!

 

Si es compleix el meu pronòstic, Esquerra Republicana de Catalunya necessitarà la vostra renúncia per poder renéixer, sempre sereu un llast que afectarà molt la imatge del partit i espero que us l’estimeu tant com aneu dient per fer-ho.

 

Per acabar fent cas de l’amic Joan, reconec que la meva intenció i la d’RI de forçar el canvi no ha estat del tot reeixida, per això accepto que hem perdut i per tant deixaré d’escriure sobre el meu partit. Aquest bloc romandrà en letargia fins l’endemà de les eleccions al Parlament de Catalunya. Allà veurem qui tenia raó.

 

Salut i molta sort Esquerra Republicana de Catalunya!

 

Manel des d’Alemanya

 

Nota: Recorda, Joan, la predicció que et vaig fer de les eleccions espanyoles, jo la vaig encertar de ple i tu, en canvi, vas errar, quan en teoria ho hauries de saber molt millor que jo perquè vas ser diputat a Madrid.

 

Quant a Manel Bargalló

Català "exiliat" a Alemanya degut a la globalització i la provincialització de Catalunya. Soc Biòleg i tinc un Master en direcció de TIC. Treballo de consultor per una multinacional del sector de l'automatització en el sector de la Industria farmacèutica.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.