La resistència de la ‘nomenklatura’ i la perplexitat del militant d’Esquerra

A l’antiga Unió Soviètica la força de la dissidència era sempre amagada dels medis oficials. Tots els mitjans de comunicació que estaven a les mans de l’estat censuraven qualsevol escrit que parlés de la inexistència de la dissidència. La gran mentida del comunisme fou quasi tan perfecta que semblava que no existia cap mena de crítica a l’interior del país. Des de l’exterior hom es podia pensar que no hi havia res a fer.

 

Si es llegeix la premsa amiga de l’URSS sembla que tot anava sobre rodes, que els líders del partit feien les coses perfectes, i que si hi havia alguna crítica sempre arribava de l’exterior, dels enemics del partit. Si eres militant del partit comunista, a part dels beneficis que això comportava, sempre rebies consignes dels teus camarades per fer front amb arguments, més o menys enginyosos, als atacs dels enemics de l’exterior.

 

Al final l’URSS va desaparèixer, entre altres coses perquè no va voler fer front a una realitat que havia negat. Tot estava basat en una gran mentida.

 

A Esquerra, si ets un militant de base que no tens accés a Internet, que llegeixes només el diari que trobes al bar, que mires la TV3 o escoltes Cat Ràdio, potser segur que et creus que l’actual executiva d’ERC està fent les coses prou bé. En cas de dubte, igual que el militant del partit comunista de l’antiga URSS, els teus camarades que tenen un càrrec superior et donaran la resposta adient per desmentir o per treure ferro a la crítica. Normalment serà una resposta basada en el típic estratagema de l’enemic exterior o fins i tot, millor, si aquest ja és fins i tot a l’interior.

 

Sempre és molt fàcil creure que el teu company del partit, com que està més ben col·locat, té més raó que el que et diuen els altres amics i parents de fora del partit. El company de la direcció comarcal o regional et dirà que els que critiquen Esquerra estan en el millor dels casos intoxicats per les mentides que diuen els enemics del partit i sobretot per la premsa enemiga. Nogensmenys que ERC ha estat i és un dels partits més maltractats pels poders fàctics espanyols com també per certs regionalistes disfressats de catalanistes. Tot això dóna al militant de base una certa credibilitat als arguments que les crítiques són simples mentides de l’enemic exterior.

 

La dissidència dins del partit, de la qual el missatge no surt en cap de les notes ni en cap de les revistes oficials que Esquerra envia als seus militants, és tractada pel mateix sedàs. Al militant de base li diran que som també almenys una petita colla de ressentits o una mica estúpids que hem estat imbuïts per les mentides dels enemics. O pitjor, a alguns potser ens diran que som agents infiltrats dels altres partits que volen fer desaparèixer Esquerra.

 

Tot això explica per què l’actual executiva d’Esquerra en les dues candidatures que varen presentar va tenir tant de suport, malgrat tot el que han fet i desfet durant aquests 6 anys.

 

Ara mateix, aquest militant de base encara està convençut que en Joan Puigcercós pot ser, si els dissidents el deixen treballar, un bon president, que en Carod no ho ha fet tot malament, que en Benach és un valor en alça i que en Ridao és un excel·lent negociador. Encara creu que tota la crítica que fan a Esquerra és una conxorxa mediàtica entre els convergents i alguns socialistes més espanyolistes. Aquest militant de base encara no ha acabat de pair tot el que està passant amb Esquerra. És tan inversemblant pensar que els teus companys i col·legues del partit en què has dipositat tota la confiança siguin tan incompetents o, pitjor, que facin la mateixa política de corrupteles, amiguisme i favoritisme que tant es va criticar dels altres partits.

 

En aquests darrers congressos regionals i comarcals, gràcies encara a aquesta perplexitat dels militants d’Esquerra i també que la nomenklatura del partit ha utilitzat tota la seva força i mitjans del partit per guanyar com sigui, l’alternativa a les candidatures oficials no ha pogut guanyar en tots els llocs en què s’han presentat.

 

Pot semblar des de fora que no hi hagi res a pelar per part dels crítics de Reagrupament Independentista, però no és així. Hem guanyat en alguns dels feus malgrat que l’aparell del partit encara té molt de poder, és a dir, té moltes complicitats, favors per cobrar a la militància.

 

Sempre que un règim està entre les cordes, és quan volen demostrar que són més forts. Però això mateix els fa cometre més errors i sobretot els farà posar en evidència en el futur proper. De fet, en Joan Puigcercós ja n’ha comès un de gros aquest estiu, quan va anunciar que posava les tres línies vermelles que RCat amb Joan Carretero al davant havíem proposat com a condicions inapel·lables a complir per continuar a la Generalitat. Unes línies vermelles de les quals el mateix José Montilla ràpidament va minimitzar el contingut fins a deixar-les com un paper mullat al cap d’un parell de dies i que el mateix Joan Puigcercós va haver d’admetre que la seva aparent amenaça si no es complien aquestes condicions no tenia gaire credibilitat. Però els militants d’ERC i sobretot el cada dia més nombrós grup de ciutadans sobiranistes seguim creient que és del tot inadmissible continuar pactant amb els que trepitgin aquestes línies vermelles com si res.

 

Es diu que Esquerra perdrà bous i esquelles i la darrera enquesta que l’executiva d’Esquerra té a les seves mans ens dóna uns 12 diputats dels 21 que ara tenim al Parlament de Catalunya. Jo encara penso que es queden curts, perquè si pensem que les tres línies vermelles són per la majoria dels independentistes per no ser trepitjades, us podeu imaginar què pot passar quan, amb tota probabilitat, seran creuades sense cap mirament pel govern espanyol? Creieu que després de tot el que l’executiva d’Esquerra s’ha hagut de sentir i sobretot els gripaus espanyolistes que el PSC-PSOE els ha fet empassar per ser al govern de la Generalitat, ara ho engegaran tot a dida per celebrar unes eleccions en què, segons les enquestes, diuen que tenim totes les de perdre?

 

No, companys, això no passarà per voluntat expressa d’en Puigcercós, Carod, Ridao, Huguet i companyia. Tots estan lligats de caps i mans amb els socialistes. Les tres línies vermelles seran trepitjades sense cap mirament pels seus companys de govern i a part de quatre titulars per mostrar el paquet, acabaran no trencant el pacte del Tripartit. Com us podreu imaginar, en aquesta tessitura, malgrat els esforços que faci la nomenklatura del partit per amagar la realitat, a part dels militants que haurem d’anar a votar-los encara que sigui amb el nas tapat, la majoria dels electors no ens ho perdonaran mai.

 

Per això, jo sóc dels que creuen, igual que molts dels companys independentistes amb criteri propi, que al final Esquerra, en cas que no es renovi totalment, obtindrà com a màxim, igual com li ha passat en aquestes darreres eleccions al Congrés espanyol, la meitat del suport que vàrem obtenir el 2006 i tornarem a tenir més o menys els mateixos diputats que vàrem tenir abans de l’espectacular remuntada del 2003. Per desgràcia fins ara no he errat en cap de les meves prediccions respecte als resultats d’ERC tant a les municipals com a les generales. Ho podeu comprovar en els articles anteriors en el meu bloc.

 

Tot per culpa dels militants de base de no voler obrir els ulls a fora, d’escoltar amb seriositat els missatges que els arriben de la ciutadania, de la crítica raonada dels companys reagrupats i en canvi de creure les mentides interessades de la nomenklatura.

 

Des d’aquí a Alemanya faig una crida als militants crítics amb l’actual situació, que no defalleixin a convèncer al company militant de base perplex i enganyat. Però que sobretot vagin a votar en els congressos regionals i comarcals que encara resten.

 

Hem de preparar el terreny per provocar el canvi al més aviat possible perquè si seguim amb aquesta mateixa direcció (tant políticament com de persones), ens pot passar igual que va passar a l’antiga URSS, que els militants d’Esquerra un dia ens despertarem i ens trobarem el partit esmicolat i arruïnat després de rebre una de les pitjors davallades electorals de la història.

 

Aquesta tardor torna a ser l’hora de RENOVAR I RELLANÇAR ERC!

Quant a Manel Bargalló

Català "exiliat" a Alemanya degut a la globalització i la provincialització de Catalunya. Soc Biòleg i tinc un Master en direcció de TIC. Treballo de consultor per una multinacional del sector de l'automatització en el sector de la Industria farmacèutica.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.