Esquerra: dues realitats?

Alguns dels comentaris que he rebut darrerament m’han demanat per què no escric més sobre el programa que Reagrupament.cat pensa fer si guanya el congrés d’ERC. 

Jo no sóc la persona indicada per parlar amb el nom de Joan Carretero i Rut Carandell, per això recomano que visiteu la web www.reagrupament.cat o bé aneu als seus actes programats en aquest enllaç. En l’article ERC 2.0: La darrera oportunitat, que vaig publicar fa dos mesos, podeu trobar quina es la meva visió personal, que coincideix molt amb la de Reagrupament.cat,  del model de partit que volem.

Però tot això no té gaire importància, perquè mentre els militants estem discutint de models de partit, de com negociar el pacte d’Entesa, de com afrontar el camí cap a la independència, etc., els ciutadans que ens han de votar tenen una altra percepció de la realitat si fem cas dels darrers mals resultats que hem obtingut.

Avui, un company de Blocs amb estrella m’ha enviat l’enllaç sobre l’editorial del diari digital www.elsingulardigital.cat escrit pel seu director, Antoni Aira, amb el títol Un congrés forense? Hi estic tan d’acord, que m’he permès la llibertat de copiar-lo íntegrament en aquest bloc.

 Doctor Esquerra 

Antoni Aira – www.elsingulardigital.cat 

Un congrés forense?

Qui viu més en aquest món? ¿Un senyor que encara es pensa que de la seva messiànica mà Esquerra pot arribar a “entre 30 i 40” diputats en les properes eleccions al Parlament, o un altre senyor que adverteix que la catarsi a ERC cal fer-la ara quan es compta amb 23 diputat i no en un “congrés forense” després de treure cosa d’uns 8 diputats en la propera consulta a les urnes?

De tan diferents i contundents, aquestes dues visions contraposades sobre l’estat de l’Esquerra actual bé podrien aconsellar una altra pregunta més escaient: Qui d’aquests dos senyors viu en una altra galàxia o ha perdut definitivament el nord?

Els lectors, com els electors, són savis i sabran arribar a l’única conclusió possible. De fet, després que fins i tot els principals protagonistes de l’Esquerra dels darrers anys es preguntin ara en públic què haurien de fer per remuntar la frivolitat contagiada a unes sigles històriques, el diagnòstic és clar que hauria d’apuntar a un escenari escassament vinculat a pujades espectaculars de diputats.

Algú dirà que en això dels diagnòstics els metges tendeixen a fer cert allò de “tants caps tants barrets” i que per tant hi ha opinions vàlides per a gairebé tot. Però un bon diagnòstic és clau quan cal un bon tractament. Més encara quan el tractament que cal és de xoc i d’urgència. I així es troba Esquerra. A les portes d’un congrés que encara no és forense, però que marcarà la sort d’un pacient que sortirà indefectiblement de camí al pavelló de rehabilitació o a un altre tipus de pavelló, més fred i més silenciós.

En política, com en molts altres àmbits de la vida, el factor humà és determinant. Aquí el metge que haurà de diagnosticar i d’operar el pacient serà clau. Ja queda menys pel compte enrere i alguns encara no s’ho han plantejat prou seriosament. Què els passa, doctor? 

Quant a Manel Bargalló

Català "exiliat" a Alemanya degut a la globalització i la provincialització de Catalunya. Soc Biòleg i tinc un Master en direcció de TIC. Treballo de consultor per una multinacional del sector de l'automatització en el sector de la Industria farmacèutica.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.