La premsa i Esquerra

La relació entre un partit polític i els mitjans de comunicació mai no serà del grat de les dues parts. Però encara és més difícil quan es tracta de la premsa escrita.

Quant als mitjans de comunicació com la televisió i la ràdio, pel fet que normalment es tracta d’entrevistes i molt poques vegades de reportatges, als polítics no només no els fan por, sinó que a més a més els agrada poder-hi sortir. Moltes persones es queden amb la imatge més que amb el contingut del que s’hi diu i el polític ho sap; per això no hi tenen normalment cap problema (bé, a excepció dels socialistes amb la Terribas).

Però en canvi en la premsa escrita hi ha dos components que la fan molt perillosa als ulls dels polítics. Primera, que en ser escrita, els lectors, a causa de la nostra tradició europea, d’entrada tot el que està escrit ens ho creiem com si fos una veritat. I segona, que tot el que s’escriu queda per a la prosperitat.

Des de sempre a ERC la relació amb la premsa no ha estat mai gaire fàcil per a nosaltres, jo ho he vist personalment quan era el president de la secció local del meu poble, però mai no s’havia arribat a l’extrem del que he vist aquests dies…

Avui.cat

Quan avui al diari Avui he vist a la pàgina d’opinió l’article del subdirector, en David González, amb el títol “ERC, un partit massa important”, on explica la campanya que certs dirigents d’Esquerra estan fent contra una periodista del diari per haver publicat un article sobre el document Apunts de campanya, que suposadament és d’en Puigcercós, o com a mínim del seu cercle més íntim de col·laboradors, he sentit: ¿com pot ser que aquestes persones siguin tant curtes i poc intel·ligents per caure en aquest parany? De fet fins i tot al Facebook s’havia creat un grup per donar suport a la periodista Sandra Arenas, que sembla que ja no hi es.

Jo no sóc periodista, ni tan sols sóc de lletres, però renoi, no cal ser molt llest per veure que mai no podràs vèncer un periodista intentant criticar-lo o menyspreant-lo perquè t’ha publicat quelcom que et perjudica. Com tampoc no podràs mai tenir-los com a amic si això el posa en contradicció amb la seva professió. Si realment el periodista ha comès un error, pots i has de demanar que el diari es retracti, però si no és clar, el millor que pots fer és callar, esperar que amaini el temporal al més ràpidament possible i esperar que tot s’oblidi. Però mai criticar-lo directament!

El periodista sempre busca la notícia que li permetrà obtenir un article que sortirà a les primeres pàgines, si potser a la portada del diari. Per a ell, això és la màxima recompensa professional a què pot aspirar cada dia. Per fer-ho, sap que ha d’obtenir informació que sigui prou atractiva perquè el director del diari decideixi si primer es publica, segon a quina pàgina i tercer si surt a la portada. Cada dia que no pot escriure cap article o no li’n publiquen el periodista sap que li queden menys dies a la feina. La precarietat laboral als diaris en la majoria dels casos és altíssima.

Un polític també necessita sortir als diaris; igual que el periodista, el polític vol sortir també a la primera plana. No hi ha res que emprenyi més un polític que el que ell ha dit o presentat no surti als diaris i en canvi surt el que ha fet o dit el seu adversari.

Quan un polític cau en la temptació d’utilitzar la premsa al seu favor, moltes vegades el tret li surt per la culata.

A Esquerra, com a partit que vol la independència i per tant trencar l’estatu quo de la societat, molts empresaris que dominen els mitjans de comunicació d’entrada no pensin fer-li cap favor. Nosaltres no podem esperar que el propietari o l’editor del diari intercedeixi a favor nostre quan un periodista ha trobat una informació compromesa per al partit. No ens serveix de res pensar que potser això ha passat i passa amb les altres formacions polítiques. Nosaltres som un partit diferent, o no, Carod o Puigcercós?

Per això cal que els dirigents d’Esquerra Republicana de Catalunya siguin molt curosos amb el tractament que fan a la premsa. Els nostres dirigents han de procurar de ser el màxim respectuosos amb la feina del periodista i mai caure en la temptació de criticar-lo pel que diu o informa del nostre partit. Els nostres dirigents han de sortir als mitjans de comunicació només quan realment tenim quelcom important a dir o perquè amb la notícia es vol crear una situació que ens ajudi en els nostres objectius; mentrestant la nostra tasca requereix molta reserva i prudència.

En Joan Carretero, quan va ser conseller de Governació durant els dos anys, la primera cosa que va dir als seus íntims col·laboradors fou que sota cap concepte parlessin amb la premsa, que es dediquessin a treballar amb la màxima discreció. De fet va concedir poques rodes de premsa, mai per anunciar que estaven fent algun estudi per fer alguna llei abans que aquesta fos un fet com fan alguns.

De fet totes les aparicions als mitjans de comunicació de Joan Carretero les va fer amb la finalitat d’aconseguir algun objectiu que no era pas per lluïment personal; per exemple, a la darrera, on va dir que en Zapatero era un demagog, ho va fer per forçar el posicionament dels seus companys del partit per plegar del Govern en veure com quedava l’Estatut de retallat. Però no va donar resultat, en Puigcercós, en comptes de reconèixer el fracàs absolut de la seva estratègia de donar suport total al Zapatero a canvi que aprovés l’Estatut, el que va fer va ser acceptar l’ordre del Zapatero per fer-lo fora i així poder continuar al Govern amb els socialistes com si no hagués passat res.

Les vegades que he estat amb la Rut Carandell, sempre li he vist un tracte molt prudent i sempre fugint de la confrontació quan ha parlat amb algun periodista. Quan a ella li ha interessat que la premsa es fes ressò d’un acte que fèiem, el seu tracte ha estat molt exquisit i molt respectuós amb la decisió del periodista. Mai no l’he vista emprenyada ni amb exigències, sempre la Rut ha estat diplomàtica i amb un ample i bonic somriure sincer d’estimació pel que ella creu i lluita: la llibertat de la nostra nació. Això, el periodista que és bo, sempre ho acaba agraint.

Només amb fets i sobretot amb respecte, al final es pot establir una relació de professionalitat amb la premsa i potser no amb tota, és clar! Però, renoi, sí amb els diaris catalans com l’Avui com a mínim…

Estic segur que amb Joan Carretero de president i la Rut Carandell com a secretària general, la relació d’ERC amb la premsa canviarà per millorar. No puc dir pas el mateix amb les altres candidatures.

RENOVEM ERC, ARA PODEM!

Nota: En el moment de publicar aquest article, he vist que en el diari Avui d’avui, hi ha dos articles més de columnistes de referència i que sempre han estat molt sobiranistes, com el Salvador Clot i en Desclot a on critiquen l’actual direcció d’Esquerra per aquest aspecte.

Quant a Manel Bargalló

Català "exiliat" a Alemanya degut a la globalització i la provincialització de Catalunya. Soc Biòleg i tinc un Master en direcció de TIC. Treballo de consultor per una multinacional del sector de l'automatització en el sector de la Industria farmacèutica.
Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.