Un acord per ajudar a superar la desconfiança mútua, imprescindible si volem ser independents.

Publicat el 15 gener 2015 per Manel Bargalló

Cal que siguem conscients que ahir va ser un dia molt important. Estàvem a punt, nosaltres mateixos d’aturar el procés independentista. La desconfiança mútua entre els principals partits sobiranistes estava fent que el pessimisme regnés entre nosaltres i com a conseqüència havíem començat a fer el nostre esport favorit d’estripar-nos els vestits. Malgrat tenia un bri d’esperança i confiança amb que la intel·ligència del President Mas i el patriotisme de Junqueras sabrien trobar una solució, estava patint de valent potser degut a la meva mala experiència de viure de prop les crisis d’ERC i Rcat.

Quan semblava que no hi havia res a fer, al darrer moment al final van aconseguir arribar a un acord per continuar units per poder anar cap a la independència!. Això em referma més que tant Mas com Junqueras volen sense cap mena de dubte la independència de Catalunya i només desconfien entre ells quin és el millor camí per fer-ho. El problema és que aquesta desconfiança erosionava tant el procés que llavors cap dels camins que cada un d’ells creia millor, podria funcionar. Vet a aquí, el que potser va ser clau per trobar finalment l’acord. Per això ambdós fan renuncies a les seves propostes, però tots dos, estan més contents d’aconseguir el pacte que tristos per les renuncies que han hagut de fer. No aconseguir l’acord, hauria estat possiblement el suïcidi polític d’algun d’ells o fins i tot, de tots dos. Però el pitjor de tot, és que el procés s’hauria aturat almenys una legislatura. Suposo que l’ANC amb la Carme Forcadell (i també Òmnium i l’AMI) va ajudar molt a què tan Mas com Junqueras ho veiessin!. Estic orgullós de formar part de l’ANC!.

Vaig escriure a principi el 5 de desembre de l’any passat que hi hauria eleccions abans de les municipals i amb llistes separades, a on el President Mas miraria d’anar amb una llista de país i Junqueras amb ERC. Ambdós criticant-se mútuament i mirant de fer quedar culpable a l’altre del trencament de la unitat independentista. Malgrat m’he equivocat no em sap gens de greu. Que la data sigui d’aquí dos mesos o d’aquí 8 mesos, no és tant important com aconseguir el que ahir es va aconseguir: Recuperar la unitat d’acció per aconseguir la independència.

Si s’hagués fet les eleccions el març amb una unitat trencada, plena desconfiança i amb retrets entre els independentistes només provocaria en millor dels casos un Parlament dividit i enfrontat entre els independentistes o en el pitjor dels casos, que no arribéssim a aconseguir la majoria absoluta!

De fet, aquests 8 mesos que falta per les eleccions, permetrà perfilar i explicar un full de ruta que serà la millor arma per poder convèncer als indecisos i als incrèduls que la independència és millor opció que continuar en un Estat decrèpit, corrupte i que menysprea als catalans. Però també farà que els unionistes es posin més nerviosos en veure la nostra unitat i acabin mostrant els seus tics imperialistes i anti-democràtics, que sempre expressen quan veuen perillar el seu poder vers a Catalunya. Un tas d’exemple és tot el que va succeir el 9N. La querella contra el President Mas i les conselleres, Ortega i Rigau, ajuda i molt, a fer obrir els ulls a qualsevol persona democràtica encara que sigui espanyola. Això encara ajudarà més a tenir més independentistes entre els ciutadans catalans i també a nivell de l’opinió internacional.

Sempre s’ha dit, que per tenir una personalitat madura has d’haver passat per algunes experiències negatives que et facin veure els teus defectes i t’ajudin a entendre que certes actituds i decisions que prens en un moment de la vida, poden realment perjudicar-te per molts anys i fins i tot per la resta de la teva vida. Espero que aquests dos mesos de discussions entre els dos principals partits sobiranistes catalans (i els seus seguidors), hagi servit de lliçó per no tornar-ho a repetir d’aquí 8 mesos, de fet, si volem ser un poble prou madur per poder aconseguir ser independents, caldrà no tornar-ho a repetir mai més.

Endavant les atxes!!

Publicat dins de Política | Comentaris tancats a Un acord per ajudar a superar la desconfiança mútua, imprescindible si volem ser independents.

Acabarem bé el que hem començat?

Publicat el 5 desembre 2014 per Manel Bargalló

Segur que si. Els prop de 1,9 milions de catalans fen cas omís a les amenaces i la poca disponibilitat de llocs de votació, que varen anar a votar SI-SI a la independència el passat 9 de Novembre, són una garantia de què aconseguirem la independència. Això ho reconeixen fins i tot la premsa internacional.

Dit això, després de l’èxit inesperat del 9N, la situació política del procés independentista està passant un mal moment. Ja es va veure que la cosa grinyolava entre els partits sobiranistes quan el President Mas va anunciar que aturava la consulta i donava com alternativa el procés participatiu del nou 9N. La  tensió entre Mas i Junqueras és va fer evident. Si no arriba a ser gràcies a l’ajuda de la CUP, la pressió de l’ANC i Òmnium i sobretot posteriorment les impugnacions del govern espanyol, el nou 9N hauria estat un desastre.

La proposta de l’Artur Mas el 25N és una proposta que qualsevol independentista hauria de celebrar amb joia immensa. És una proposta que trenca amb el sistema de partits per tal d’afavorir la unitat sobiranista, dóna el lideratge a la societat civil i permet poder votar el referèndum que ens han negat des de sempre. De fet si aquesta proposta l’arriba a fer Oriol Junqueras fa un any, tots els que ara la critiquen la trobaríem collonuda. El món independentista reclamaria a Artur Mas que la fes seva. Era impossible pensar fa un any que Artur Mas com a líder d’una coalició conservadora i ple de quadres disposats a governar el país pactant amb el PSOE o amb el PP, ara pogués fer una proposta tant trencadora, tant anti-sistema.

Com és que s’ha arribat a aquesta situació a on els partits d’esquerres i els anti-sistema estan en contra de la proposta de donar el lideratge a la societat civil? i proposen com alternativa continuar amb el sistema clàssic polític de partits que molts cops han criticat? Sembla increïble, oi?

La raó simplement és perquè no hi ha confiança amb l’Artur Mas. Podria ara descriure tot un munt de greuges de CIU a l’independentisme. Però també en podria descriure tot un altre argumentant el contrari. Però és igual. La confiança és una qüestió més de sentiment que de raó i és dóna en la relació humana. Si això li ajuntem les ànsies de lideratge que existeix entre ambdós líders, la situació actual és que és impossible que hi hagi una llista unitària amb els dos líders.

Com a conseqüència d’aquesta desconfiança mútua entre Mas i Junqueras, i les seves ànsies respectives de liderar la independència de Catalunya, fa que la Proposta de 25N de l’Artur Mas i la del 2D d’Oriol Junqueras són ara per ara impossibles d’acabar en una sola consensuada per totes les parts.

I ara que passarà en els propers dies?

A Catalunya canvia tant ràpidament les situacions que condicionen la política, que aventurar-se a fer pronòstic és molt agosarat. Jo entenc que Oriol Junqueras no acceptarà mai un acord d’anar a les eleccions amb una llista liderada pel Mas. Si ho fes, el seu lideratge quedarà entredit. No ho farà mai en circumstàncies normals. Només si per part de (S)pain inhabilitessin al President Mas podria canviar d’actitud.

El President Mas no convocarà eleccions si és per suïcidar-se políticament i de rebot, deixar el procés aturat que ell ha volgut liderar políticament. Però també sap que encara que vulgui, no pot  posposar les eleccions fins el 2016. Per tant,  com que no té cap altra alternativa i aprofitant l’èxit polític del 9N, acabarà convocant les eleccions aviat. Però com que voldrà guanyar-les, la tàctica que veurem en els propers dies serà la de fer quedar a ERC i sobretot a l’Oriol Junqueras com el dolent d’haver trencat la unitat dels independentistes. Començaran amb el paper de què el President Mas està obert a tot i si cal, d’anar al darrer de la llista. per sacrificar-se per la unitat. Però tot serà per escenificar encara més la negativa de l’Oriol Junqueras i fer-lo més culpable de no haver unitat entre independentistes. Quan això  quedi clar, Artur Mas, mirarà d’aconseguir fer una llista plena de personalitats de la societat civil, si pot ser propers a l’ANC i Òmnium. En aquesta llista no hi haurà cap membres “cremats” de CDC. El President Mas voldrà crear una llista la més semblant a la del que va proposar el 25N però atès la negativa d’ERC de participar-hi,  al darrera d’ella, hi haurà tot l’aparell polític i logístic de CDC.

Quines possibilitats hi ha d’obtenir la majoria absoluta al Parlament?

Si (S)pain ajuda a Mas, ja sigui, perquè la querella segueix endavant o continua les difamacions barroeres i els atacs contra la seva persona, potser que se’n surti aconseguint una llista potent que li faci guanyar les eleccions clarament quan tothom fa uns mesos el donaven per mort i enterrat.

No veig, ara per ara, que l’Oriol Junqueras i ERC pugi aglutinar prou suport per guanyar les eleccions en contra una llista com la que vol fer Mas. Només si Mas no ho aconsegueix fer la llista potent de la societat civil i es veu obligat a presentar-se sota les sigles de CiU, llavors ERC té opció de guanyar, però no serà tant clarament com a les eleccions europees.

Està clar que el més probable que ambdós lideratges s’hauran de tornar a posar-se d’acord pactant el nou govern de transició cap a la independència. Hauran d’anar de nou units els posteriors mesos encara que no els hi agradi. La pressió espanyola serà tant bèstia que no haurà temps per desconfiances mútues.

Però si la baralla inevitable entre partits independentistes acaba sent molt forta desmotivant els indecisos i si entre els partits unionistes o entre PSC, Iniciativa o Podemos surt una 3a via encara que aquesta sigui pura mentida, ens podem trobar amb la desagradable sorpresa que la  suma dels partits independentistes, no arribi a la majoria absoluta de 68 escons. Llavors si que haurem embarrancat. La situació pot ser molt desastrosa i pot aturar per molts anys el moviment independentista.

Per això, cal mantenir la calma i el cap fred en aquests moments. Hem de mirar de minimitzar les ferides de foc amic que segur que és produiran i donar la imatge de país. De nació que està d’acord per aconseguir la independència, encara que sigui defensant diferents llistes electorals. Ningú ens va dir que la cosa seria fàcil. Hem arribat molt lluny. Mai estàvem tant a prop i passi el que passi, amb una mica de sort i l’ajuda que mai falla de (S)pain, estic segur que els 1,9 milions de vots  independentistes faran que al Parlament de Catalunya hi hagi una majoria de diputats disposats a fer-la possible. Més és igual, si en 6 mesos o 1,5 anys. La qüestió és no aturar-nos.

Endavant les atxes!

Publicat dins de Política | Comentaris tancats a Acabarem bé el que hem començat?

El principi del trencament de (S)pain i el 9N

Publicat el 10 novembre 2014 per Manel Bargalló

El procés participatiu del 9N ha estat un èxit espaterrant. Ningú pot dir el contrari i si ho  diu, menteix.

Malgrat els impediments, les amenaces judicials i sobretot l’oposició dels partits nacionalistes espanyols, al final  més  de 2.300.000 catalans han exercit el més preuat de la democràcia que és el vot i no pas la llei, com alguns diuen. En una dictadura és el revés. En una dictadura primer és la llei i l’ordre abans que el vot. En una democràcia vigilada també primer és la llei i després el vot, condicionat i supeditat sempre a aquesta llei.

(S)pain sembla a vegades, sobretot en certs temes, més una democràcia vigilada que una democràcia lliure. Amb el dret de decidir els catalans, el govern del PP actua com una dictadura. De fet,  el que diu el govern espanyol és molt semblant al que es deia  a l’URSS durant la Perestroika  quan el Gorbatxov afirmava  que  no es podia fer un referèndum només a les repúbliques bàltiques perquè era una decisió que corresponia prendre a tots els soviètics. No us sona familiar?. A l’URSS també es podia votar però  sempre segons una llei que impedia l’existència de partits polítics i d’altres restriccions que  feien que l’URSS fos una dictadura.

Si el govern espanyol segueix impedint el  dret d’autodeterminació dels catalans, al final igual que va  passar amb l’URSS, (S)pain pot acabar desapareixen. Com més impedeixi el dret d’autodeterminació dels  catalans, més partidaris de la independència haurà. Una vegada Catalunya esdevingui un Estat independent, després vindrà  Euskadi, les Balears i uns quants anys més tard també el Pais Valencià. Hi ha moltes possibilitats que (S)pain pot acabar desintegrar-se.

Per què ho dic? Doncs perquè igual que l’URSS,  (S)pain és presonera del seu discurs basat en una falsa història que intenta dissimular els fets reals: Que les elits d’un poble, el castellà, intenta mantenir el resta de l’imperi que va conquerir per les armes els segles passats. Això en un món globalitzat i amb Internet que trenca la propaganda dels mitjans de comunicació manipulats per l’estat, i més, en una Europa democràtica a on la força bruta no està permesa, no es pot impedir que un poble decideix democràticament pel seu futur.

El 9N és un exemple clar de què no es pot impedir l’exercici de la democràcia.  El 9N demostra que la voluntat d’un poble mobilitzat no es pot aturar utilitzant les  amenaces i el sistema judicial. Els 2.300.000 catalans han demostrat que ja no tenim por al TC, ni els fiscals i les amenaces del govern espanyol. També després d’aquesta demostració de força  cívica el món ja sap que els catalans estem disposats a arribar fins al final i que el govern espanyol no ho podrà  aturar amb la  seva postura immobilista i amenaçadora. Estem al principi del trencament del (S)pain del segle XX.

Després de les eleccions plebiscitàries, malgrat les disputes i signes de divisió entre partits sobiranistes catalans, el resultat reflectirà un parlament català clarament independentista, a punt de fer la declaració d’independència.  Llavors segur que veurem algun gest per part de (S)pain, més aviat  forçat per la pressió dels mercats i de la UE per aturar-la. Si ens mantenim ferm en no escoltar els cants de sirena d’una tercera via impossible i fem la declaració d’independència mentre s’actua com a tal, al final haurà un mandat des de la UE, com va passar a Montenegro, que  obligarà a (S)pain a acceptar un referèndum vinculant.  No ho faran per la democràcia, ho faran per por de perdre els milers de milions d’euros que (S)pain els ha de tornar. Si els mercats creuen (S)pain entra en fallida poden posar en perill la zona  euro i per tant l’existència de la mateixa UE.

Per això la UE acabarà obligant al govern espanyol a pactar una sortida pactada i aquesta, només serà possible si els catalans  tenim dret a poder votar en un referèndum vinculant. Quan això passi,  no podem caure en l’eufòria que ho tenim guanyat. Els resultats d’ahir ens demostren que en un referèndum vinculant estem al llindar d’aconseguir la victorià, però no ho tenim pas guanyat.

És difícil fer comparatives però si agafem els vots emesos en les darreres eleccions del 2012 que es va obtenir un record de participació que vorejava el 70%, (67,6%) fou de 3.657.450 vots. Si agafem els vots totals del Si-Si del 9N, malgrat hi ha un % de vots de menors de 16  anys com també d’immigrats que en un referèndum oficial basat amb el cens no podrien votar, obtenim un 50,9% de vots a favor del Si. És a dir, guanyem pels pels.

Dit això, en un referèndum vinculant a on només es compten els vots SI i  del NO, sense comptar els vots del Si-No , vots nuls o en blanc, és molt difícil pensar que tots els vots del Si-No com la resta dels vots que no han anat a votar siguin tots pel NO. Al final jo diria que el SI pot guanyar el referèndum vinculant, però no està pas assegurat. Mireu el que va passar a Escòcia. Al final, els partidaris del NO, proposaran una alternativa més o menys vaga però indirectament ajudada i avalada per la UE, que pot enredar a molts catalans.

Per assegurar la independència a Catalunya, cal tenir en compte el vot contrari d’entrada dels catalans castellanoparlants, dels jubilats que es creguin el discurs de la por i dels immigrats de la darrera immigració, sobretot sud-americans que estan contents de poder ser ciutadans europeus, gràcies a la nacionalitat espanyola. Tots aquests ahir no van votar i estic segur que en un referèndum vinculant acabarien votant. Per tot això, penso que ens caldria més de 2 milions de vots afirmatius. Estem a 200.000 d’aconseguir-ho. Encara tenim molta feina per fer pedagogia per aquests col·lectius, especialment en els 232.182 que han votat Si-No.

Esperem que continuí l’actitud intransigent del govern espanyol fins al final. És la millor pedagogia per guanyar el referèndum.

Endavant les atxes!

Publicat dins de Independència, Política, Referèndum 9 Nov 2014 | Comentaris tancats a El principi del trencament de (S)pain i el 9N

Sang a l’arena política

Publicat el 21 octubre 2014 per Manel Bargalló

Després del  trencament  de la fràgil unitat que hi havia entre els partits catalans sobiranistes, sembla que la sang torna a córrer en l’arena política.

Malgrat ens fa mal veure com els diferents partits sobiranistes es barallen, no és pas dolent del tot que així sigui. La nostra manera de ser i no parlo dels catalans , sinó com a animals simiescs agrupats en formes tribals, fa que sigui necessari que exploti la tensió i l’estrès acumulat després d’un any d’anar junts tants lideratges com afinitats divergents.

Els canals per poder deixar anar els nostres instints animals és ara per sort la política i els partits polítics són el millor mecanisme per expressar-ho. Abans eren els exercits i les comtesses militars. Ara són els partits i les comtesses electorals. El problema d’aquesta analogia és que ara aquesta comtessa sembla més a una guerra civil. Cal tenir clar que l’enemic de veritat no són els partits sobiranistes, sinó l’estat espanyol.

Però en  el furor de la comtessa pot passar que entre nosaltres surti la temptació de veure al que fins ara era el teu company de batalla, com l’enemic a batre. Per  moltes raons, que si és  el culpable  d’haver trencat la unitat, que posa problemes per tornar a anar junts perquè es creu que pot liderar millor que el que fins ara ho lidera, que el que ho lidera fins ara està retardant el procés perquè vol  pactar  amb l’enemic o té por de perdre el lideratge…etc . Tria la raó que vulguis, n’hi ha per donar i vendre.

En una comtessa sigui en forma de guerra o electoral, el més important és la rereguarda. En el nostre  cas és la societat civil representada principalment per l’ANC i Òmnium. Si aquests organitzacions són capaces de mantenir-se ferms amb la voluntat d’aconseguir la independència sense voler entrar a l’arena política a on els partits esbatussen,  anem bé. Si l’ANC i Òmnium hi entra, llavors haurem begut oli. No estem preparats i sobretot, perdríem la força que ens dóna justament ser la societat civil i no pas d’un partit polític.

Si aquesta guerra civil es queda dins de l’àmbit dels partits polítics, llavors la societat civil tindrà més força per fer-los veure que s’estan equivocant amb fer la guerra entre ells. Potser llavors la unitat d’acció entre tots els partits sobiranistes pot tornar.

Per aconseguir-ho cal dues coses:

1)     Que la societat civil s’allunyi de l’arena política per no tacar-se de sang de cap dels partits  sobiranistes.

2)     Provocar a l’enemic de veritat, és a dir l’Estat espanyol, que torni a presentar batalla i així aconseguir que els nostres partits polítics sobiranistes s’adonin que han d’ajuntar esforços si volen sobreviure a l’enemic.

Aconseguir una participació massiva al 9N és la millor provocació que podem fer a l’enemic  comú que  tenim. Sinó no ho aconseguim, llavors potser haurem d’esperar un o dos anys més segons com hagi quedat la divisió provocada per la guerra civil. Perquè tinc clar, que amb un 9N amb poca participació, la guerra civil serà més cruenta i al final, si és que es fa les eleccions anticipades plebiscitàries ningú guanyarà amb prou solidesa per poder comandar la batalla final contra l’estat espanyol. També donarà ales als partidaris de la inexistent 3a via per continuar engalipant als catalans porucs i cagadubtes, que n’hi ha molts més del que pensem, amb els cants de sirena dels partits d’esquerra espanyolistes i d’algunes elits catalanes que viuen del BOE. Només cal veure els moviments d’alguns partits catalans com a aus de carronya quan detecten que pot haver-hi sang.

Endavant les atxes!

 

Publicat dins de Independència, Política, Referèndum 9 Nov 2014 | Comentaris tancats a Sang a l’arena política

El #9N: Com sempre ens perd l’estètica

Publicat el 15 octubre 2014 per Manel Bargalló

Mas_9N_2

 

Ahir vaig estar escoltant des del meu “exili” germànic les noticies a Euronews (DE), Phoenix, la TV pública ORF d’Àustria … i avui el matí he escoltat via iphone RAC1. Quina diferència d’escoltar o llegir els mitjans de comunicació d’Espanya i també de Catalunya respecte el #9N.

Sempre he dit que el nostre caràcter llatí ens fa propensos a donar importància excessiva a l’estètica i la influència espanyola ens fa fàcilment estripar-nos els vestits.

Mentre els principals mitjans internacionals expliquen que al #9N no es podrà fer la votació per culpa de la prohibició del govern espanyol i/o el TC, també diuen que el President de Catalunya seguirà igualment endavant consultant el dia 9 amb un altre tipus de consulta.

En canvi ara el debat a Catalunya és sobre si el #9N no serà una consulta i que és un simulacre o un Arenys de Munt 2 o directament una enquesta sense cap credibilitat. Quina manera de fer-nos gol en la nostra pròpia porta.

No creieu que la consulta prevista del #9N abans de ser suspesa, no era també un simulacre o un Arenys de Munt 2 si com tot apuntava els partidaris del No haguessin fet boicot cridant a l’abstenció? Estic segur en aquesta tessitura, molts catalans indecisos tampoc haurien anat a votar. Només hi anirien  els convençuts partidaris de la independència. Al final aconseguir arribar a un 50% de participació seria molt difícil i si sumem que el resultat sortiria que el Si-Si guanyava amb majories del 90% com a Arenys de Munt, els unionistes esgrimirien que la majoria silenciosa està en contra la independència. Estaríem més o menys com un Arenys de Munt 2!

Però si a més li sumem que el decret de convocatòria com part de la llei de consultes no refredaries estava en suspès i no es podria desplegar amb amenaces de querelles penals contra els treballadors públics i empreses col·laboradores o que la Generalitat fos acusada de publicar dades personals en el  Cens de persones que no han donat el permís de fer-ho… tot plegat, feia que la votació no vinculant del #9N era impossible  de fer-la bé. Us imagineu que hauria passat si malgrat tot es fa i el govern espanyol amenaça amb tothom que hi participi amb una multa per participar en un acte il·legal? Encara amb més motius l’abstenció seria molt més gran. En prou feines s’aconseguiria més participació que a Arenys  de Munt!

La votació prevista del #9N era una fal·làcia que nosaltres ens havíem muntat si creiem que era el pas definitiu per aconseguir la independència. No era cap referèndum ni consulta vinculant. Molts catalans havien cregut que era un referèndum quan no ho era i si semblava que tenia importància era simplement perquè el govern espanyol ho havia prohibit. En aquest sentit, igual que Arenys de Munt, només quan es va intentar prohibir per part del govern espanyol, va ser quan va ser noticia prou rellevant que va provocar que se’n fessin més per la resta de Catalunya.

Si hagués fet com sembla que el President espanyol vol fer amb la consulta alternativa que ha proposat el President català pel proper #9N, és a dir, passar d’ella, estic  segur que la consulta del #9N no hauria obtingut prou participació i per tant credibilitat internacional per obligar (S)pain a negociar la independència.

Per això, ara desitjo de tot cor, per tal d’ajudar als partits polítics catalans a tornar treballar junts per la independència, que el govern espanyol prohibeixi l’alternativa proposada pel govern de Catalunya per  votar el #9N.

Endavant les atxes!

Publicat dins de Independència, Política, Referèndum 9 Nov 2014 | Comentaris tancats a El #9N: Com sempre ens perd l’estètica

Cas Pujol: La corrupció en l’entorn familiar, una experiència personal

Publicat el 28 juliol 2014 per Manel Bargalló

En el darrer article que vaig escriure en aquest bloc, deia que no escriuria més perquè tenia poques coses més a dir respecta a la lluita per la independència. Deia que molts articulistes professionals que abans no ho feien, ara ho fan i molt millor que jo.

Però amb la confessió del ex-president Pujol he decidit escriure aquestes quatre ratlles.

Fa 1 any i 5 mesos, arran d’un clima creat davant dels casos d’espionatge al Restaurant La Carmarga, vaig escriure l’article “Avalar la corrupció”. En aquest article escrivia que la corrupció és inherent a la condició humana i que sempre existirà. Escrivia que el que cal és crear les condicions per minimitzar-la i per això era imprescindible complir tres punts:

1)     Un sistema de justícia totalment independent, que funciona més o menys ràpid

2)     Un contrapès entre el sistema judicial, executiu i legislatiu de tal manera que els tres pilars bàsics d’una democràcia, es vigilen i es fiscalitzen.

3)     Una societat civil que ja sigui via mitjans de comunicació, o associacions de veïns o per organitzacions sense ànims de lucre, està constantment seguint de prop el que fan els seus representants electes i si detecta qualsevol anomalia, exigeix responsabilitats.

Però l’afer Pujol demostra que cal un altre punt. Amb aquest cas, es pot veure que tota persona que està al poder molts anys, independentment que sigui d’entrada honrat, al cap del temps la pròpia dinàmica del poder acaba creant el clima propens a la corrupció, sigui directament a ell o als seus familiars o cercle d’amics propers.

Jo, en un altre dimensió i salvant les distàncies, he viscut personalment una situació similar al que hauran viscut els fills del expresident Pujol.

El meu pare va ser director d’una de les fàbriques més importants de Malgrat de mar durant 30 anys. Aquesta fàbrica donava feina a uns 130 treballadors directament i uns 200 indirectament.

El primer any de què el pare fos director, recordo que per Nadal varen rebre desenes de paneres amb pernils i regals. La mare estava al·lucinada, ja que mai aviem vist tants regals i tant bon menjar. A casa, sempre havien estalviat per poder arribar a final de mes. Per exemple jo no recordo haver menjar mai peix fresc a casa fins ben bé ser adult. Era massa car.

Però el pare va agafar totes les paneres amb els regals i els va enviar a Càritas. La meva mare es va queixar amargament per què ho feia, si els anteriors directors de la fàbrica rebien les paneres per Nadal.  El pare va ser inflexible a les queixes de la mare. Va agafar totes les targetes de visita que hi havia i va escriure una carta a cadascú que havia enviat la panera, dient que a la propera vegada l’enviessin a Càritas i així ell s’estalviaria la feina. L’any següent només van rebre un parell de Paneres, Al cap de tres anys, no varen rebre cap.

Durant els 30 anys que el pare era director, he viscut intents d’aconseguir que jo intercedís a favor d’un parent d’un amic meu o fins i tot del mateix amic, per tal de què el meu pare el contractés a la fàbrica. També altres que tenien negoci o treballaven en una empresa proveïdora,  em preguntaven si els podia ajudar per poder ser contractats per la fabrica com a proveïdors. Molts oferien regals o viatges pagats a canvi.

No era gens fàcil dir-los que no. Normalment els deia que anessin a inscriure a les oficines o a la porteria de la fàbrica. Però una vegada vaig fer una excepció que va sortir malament. Un pare que el seu fill jugava a hoquei amb el meu,  que era pagès i es pot dir que érem quasi amics després de compartir un parell d’anys de viatges els diumenges portant la canalla a jugar per mitja Catalunya, va d’haver de deixar de treballar al tros i em va demanar si el podia ajudar a entrar a la fàbrica. Vaig intercedir al pare a favor seu i el van contractar temporalment com a peó.

Per sort, no vaig voler acceptar res d’ell malgrat va insistir-hi. Dic per sort, perquè al cap d’un any quan encara estava amb el contracte temporal va patir un greu accident. Es va cremar part del peu amb àcid sulfúric per una imprudència tant d’ell, però sobretot del capatàs per no obligar-lo anar més protegit quan la norma establerta a la fàbrica així ho obligava. Va estar un parell de mesos ingressat i el van  operar varis cop de la pell. L’empresa el va ajudar en tot moment i el pare que el va visitar més  d’un cop, li va garantir que tenia la feina assegurada per tota la vida a l’oficina si no s’acabava de curar el peu. Però al final, l’amic es va associar als típics advocats que a canvi de poder rebre una comissió d’una possible indemnització milionària, li feien gratis tots els tràmits per fer la denuncia contra l’empresa. Els advocats volien arribar un tracte amb l’empresa per cobrar molts diners. Però veien que l’empresa no acceptaven cap tracte, varen decidir portar a judici penal el meu pare. Així volien obligar a l’empresa que abans d’anar a judici es pactés o que el meu pare intercedís a l’empresa que ho fes. Demanaven presó pel meu pare per 10 anys i una multa milionària que hagués arruïnat per sempre als meus pares.  Per sort, al final el jutge va sentenciar a favor del pare.

No cal ser gaire intel·ligent per entendre que els fills del president Pujol estaven exposats a ser utilitzats conscientment o inconscientment per aconseguir millors contractes que la Generalitat fes. No feia falta que l’ex-president Pujol estigues informat. Només pensar que hi podria estar al darrera, encara que no fos cert, feia que el funcionari o càrrec polític responsable de decidir el contracte, acabés donant-lo a l’empresa a on treballava el fill del President. Però a més, es veu que  en el cas del primogènit,  aquest no va tenir cap mena d’escrúpol de fer servir el seu nom per tenir avantatges alhora d’obtenir contractes o comissions de les transaccions derivades de la venda o compres d’immobles de la Generalitat.

Veient tot això, tinc clar que afegiria un 4 punt als punts que abans he esmentat per lluitar contra la corrupció:

4)      Limitació de mandats dels càrrecs electes més importants a dues legislatures i que es fes una auditoria econòmica abans de començar i una al cap d’un any d’acabar, incloent la família més directe. També que durant els 5 anys posteriors no poguessin ser contractats per cap empresa proveïdora del govern o depenent de la regulació que el govern pot emetre..

Per cert, us imagineu que pot passar en el cas d’una família a on el pare té el màxim càrrec del país i a més aquest és vitalici i hereditari: Que la corrupció serà també vitalícia i hereditària!

Endavant les atxes!!

 

 

 

Publicat dins de Personal, Política | Comentaris tancats a Cas Pujol: La corrupció en l’entorn familiar, una experiència personal

Independència en castellà

Publicat el 10 febrer 2014 per Manel Bargalló

Aquest text no ho he escrit jo. És d’un company  que ho ha escrit en un correu d’una llista que tenim els “exiliats” pel món, com una resposta espontània a partir de la publicació d’una carta al director  a La Vanguardia amb el títol “Mi hecho diferencial“. Amb el seu permís he decidit escriure al meu bloc perquè és un exemple molt descriptiu que explica perquè el suport a la independència de Catalunya és majoritari.
Molta gent, que no conegui el que esta succeint a Catalunya, especialment els espanyols, no entenen com potser que hagi tant de suport a la independència si l’origen d’una part important dels ciutadans catalans no són d’origen català.

 

Jo vaig créixer a l’Hospitalet de Llobregat. Vaig fer la EGB exclusivament en castellà, i per posar un exemple, a 8è, dels 40 que érem a classe, només jo i un altre noi (el Jordi) teníem pares catalans. Els altres eren de pares extremenys, gallecs, andalusos, murcians… Cada cop més em trobo que amics de llavors, als que només sentia parlar català quan la professora els deia “por favor, respóndeme en catalán, que ahora estamos en la clase de catalán”, estan cada cop més a favor de la independència, i bastants d’ells (com a mínim dels que encara hi tinc contacte) han decidit, bé perquè les seves parelles són catalanes, bé per altres motius, passar-se a parlar en català.

Un amic del barri, el Juama, els pares del qual són de Salamanca i més unionistes que el senyor Aznar, em deia que ell normalment no va mai a votar perquè els polítics li semblen uns carallots, però que si es fa el referèndum, li faltarà temps per anar a posar un Sí-Sí com una casa a les urnes. La seva parella, la Pilar, nascuda a Saragossa, de pares aragonesos (que no parlen català, ni tampoc lapao), i que no va venir a Catalunya fins que va tenir 20 anys, li dóna la raó i diu que si hi ha referèndum, més val que tothom es concienciï i vagi a votar que sí, o el govern espanyol ens durà a tots a la ruïna més absoluta. N’estan farts de fer el pallús, s’adonen de totes les mentides sobre la segregació lingüística i sobre les balances fiscals que deixa anar el govern de Madrid.

El Juama n’està fart de veure coses com que al poble de son pare, quan l’antic metge es va jubilar, va arreglar la pensió d’invalidesa a tothom qui li ho va demanar, mentre que el seu pare, treballador de la SEAT de Martorell, va estar anys de judicis per aconseguir que la SEAT li reconegués una lesió lumbar com a causada pels anys de feina en males condicions. Finalment, va haver d’acceptar un mal acord de jubilació anticipada perquè el jutge li va denegar la llarga malaltia. Tot i així, el seu pare continua essent unionista, encara que quan va al seu poble cada estiu se’n foten d’ell i li diuen que “tendrías que venirte a vivir al pueblo, pagarías menos y estarías mejor”. Em comenta el Juama que la gent del poble que no es va acollir a les ofertes d’invalidesa se saben totes les subvencions i ajuts a què tenen dret. Que hi ha subvencions per a la ramaderia? deixen estar els camps, es compren ovelles, i amb els diners que donen per cada ovella, en tenen prou com per alimentar a tota la família. Que ara enlloc d’ovelles subvencionen els porcs? Porten totes les ovelles a l’escorxador i agafen porcs. Així, trampejant i amb la picaresca més espanyola, van fent. I al meu amic, cada cop que veu això i pensa en tot el que es paga a hisenda aquí, i que al seu fill de dos anys l’han de cuidar els seus pares perquè ell i la seva parella treballen i no els han adjudicat encara cap plaça a escoles bressol, li entra la mala llet.

I cada cop que surt el tema, m’ho diu: “sabes que yo no me siento catalán como puedes sentirte tú, pero ahora mismo creo que lo único que nos puede sacar de este pozo es la independencia, porque España ya sé cómo funciona, o mejor dicho, cómo no funciona”

 

Publicat dins de Independència, Política, Referèndum 9 Nov 2014 | Comentaris tancats a Independència en castellà

Nova enquesta confirma la majoria a favor de la independència

Publicat el 7 febrer 2014 per Manel Bargalló

El canal de televisió 8Tv del grup Editorial Godo (La Vanguardia, RAC1…etc) liderat per un “grande de España”, va publicar ahir el resultat d’una enquesta elaborat per Institut Gesop per al Programa  “8 al dia” amb un univers de 1.600 persones més grans de 16 anys.

Segons com es  fa el titular sembla que en un referèndum per la independència el Si no guanya. Per exemple el títular al web del programa diu: “Quatre de cada deu catalans votaria a favor de la independència i un terç no es posiciona”. Però la lectura matemàtica d’un referèndum, els resultats de l’enquesta donarien un titular com: “Sis de cada deu catalans votarien a favor de la independència”

Per demostrar-ho, anem a calcular matematicament els resultats d’un referèndum a partir dels numeros presentats per a aquesta enquesta:

Resposta            Resultats           Resultat Referèndum                        

Si a un Estat      48,10%                          66,34%

No Estat             24,40%                         33,66%

N/S – Abs           27,50%        Participació         72,50%

Resposta            Resultats           Resultat Referèndum

Si Estat Ind.       40,70%                         59,07%

No                       28,20%                          40,93%

N/S-Abs             31,10%        Participació           68,90%

Es ben clar que un 59,07%, és a dir sis de cada 10 votarien SI a la independència.

Un altre missatge que han volgut transmetre amb aquesta enquesta els responsables del programa, ha estat que hi ha una part important de l’electorat, els d’indecisos que representa un 31%, que podrien fer canviar el resultat del referèndum. Això es fals. Aquest 31% que no és posiciona és impossible que vagin tots a votar i encara menys que tots vagin a votar només a l’opció del No. Per què?

Perquè si analitzem la història dels referèndums realitzats a Catalunya, veurem que la major participació en un referèndum fou la votació per canviar del regim dictatorial del  Franco a la democràcia. Aquesta participació referèndum 1977 fou 74,10%  i l’abstenció un 25,9%

La transcendència de canviar d’un règim dictatorial a la democràcia és igual o semblant que la que planteja aquest referèndum d’independència. Llavors si agafem una abstenció del 25% (és a dir encara 0,9% més petita) i càlculem el nombre d’indecisos que acabarien anant a votar, tenim que del 31,10% d’indecisos menys 25% és igual a 6,1%. Per tant, tenim en el millor dels casos de participació mai donada a Catalunya, un 6,1% dels indecisos acabarien anant a votar.

A partir d’aquí, si suposem el pitjor dels casos pels partidaris de la independència i decidim que d’aquest 6,1% tots acaban votan al No, llavors tenim que:

Resposta            Resultats           Resultat Referèndum                            

Si Estat Ind        40,70%                          54,27%

No                       34,30%                           45,73%

Abstenció            25,00%         Participació         75,00%

Es guanya igualment en el pitjor dels casos!

És raonable pensar que no tots els indecisos que acabin anant a votar, votin només pel No, penso que una part acabaran votant també al Si. La intransigència dels nacionalistes espanyols en contra a que es faci el referèndum o pitjor, a proposar una tercera via creible, ans el contrari, jo penso que  només farà créixer més els partidaris dels Si-SI en contra dels Si-No.

Per tot això, no és agoserat la hipotesis que al 6 de Novembre, si es fa el referèndum, al menys la meitat dels 6,1% d’indecisos que acabarien anant a votar,  poden votar també al Si a un Estat Independent. Llavors els resultats són:

Resposta            Resultats           Resultat Referèndum                         

Si Estat Ind         43,75%                          58,33%

No                       31,25%                             41,67%

Abstenció            25,00%        Participació         75,00%

 

Es guanya encara amb més avantatge!!             

Per tant, malgrat aquesta enquesta estigui cuinada en contra o no, ens dóna uns resultats 100% favorables!!

Endavant les atxes!!
Publicat dins de Independència, Política, Referèndum 9 Nov 2014 | Comentaris tancats a Nova enquesta confirma la majoria a favor de la independència

Vacunant-se contra la grip espanyola

Publicat el 19 desembre 2013 per Manel Bargalló

En les darreres eleccions al Parlament de Catalunya el 25 de Novembre de l’any passat va sortir a la premsa espanyola una sèrie de difamacions contra l’Artur Mas, el candidat a la presidència de la Generalitat i també al ex-president de la Generalitat, el molt honorable Jordi Pujol. He explicat a varis articles que totes aquestes falses noticies i difamacions formen part del guió del procés cap a la independència. Però a vegades malgrat les evidències que els espanyols no tenen cap mena d’escrupols en mentir,  els catalans sembla que ens fem trampes en solitari quan volem ser més papistes que el Papa. Per sort, els espanyols utilitzen aquesta debilitat d’una manera barroera i poc intel·ligent.

Per exemple, malgrat la difamació contra el molt honorable President Mas va semblar que va tenir efecte en el resultat de les eleccions parlamentaries,  estic segur que ara després que s’hagi demostrat que  tot era una mentida, una altra difamació del mateix estil no tindria pas un efecte igual. És un cartutx gastat.

Altre exemple és la campanya que estan fent contra el Barça i especialment contra el Messi. A aquí s’ajunta la rivalitat esportiva (i d’enveja) contra el que és el millor club de Futbol del món i el fet que aquest sigui alhora un club català. Si aquesta campanya fos executada només per la premsa esportiva espanyola, no tindria gaire més transcendència que la de denunciar que s’està jugant brut per poder guanyar el que no es pot guanyar al camp de Futbol, però quan aquestes campanyes surten en portada dels principals diaris d’actualitat política espanyola, llavors ningú pot tenir dubte que es tracta del mateix que va ocorre amb President Mas:  Una campanya de difamació per aconseguir per un costat, acollonir al que és víctima de la difamació i per l’altre desmoralitzar als ciutadans per tal que deixin de donar-los suport. En el cas del Barça i Messi, volen aconseguir que els dirigents del FC Barcelona es desmarquin de donar qualsevol mostra de suport a la independència.

La qüestió és: tota aquesta campanya de difamacions, més les de la por que des de (S)pain i els seus sicaris a Catalunya no es cansen de fer, servirà per aturar el procés d’independència dels catalans?

Jo crec que no.

Si l’haguessin fet d’una manera més subtil, donant alternatives més o menys creïbles encara que no ho fossin, sense sobreactuar ni exagerar amb la por i sobretot jugant amb el tempo fent que la campanya anés in crescendo , llavors potser si.

Però els espanyols , independentment que siguin més o menys intel·ligents, siguin d’esquerra o de dretes, són víctimes d’una història plena de falsedats i tòpics imperialistes. Aquesta història que han après a l’escola franquista i posteriorment no ha estat desmentida, els condiciona la seva emotivitat quan han d’afrontar el repte de Catalunya. Això fa que la seva intel·ligència emocional sigui molt dolenta. En un informe PISA quedarien els ultims, potser només superat per Rússia,  la Xina i Corea del Nord.

Però en una societat més democràtica, oberta i plural com és la catalana, a on la  història espanyola que va voler imposar el franquisme, des de sempre s’ha posat en dubte, i en els temps actuals amb Internet que impedeix controlar la informació que es vol transmetre als ciutadans, no es pot manipular tant facilment l’opinió pública. Les difamacions i les mentides s’acaben descobrint-se tard o aviat.  Al final, tot això va creant uns anticossos als catalans que fa que les difamacions i mentides que venen de (S)pain no facin l’efecte que persegueixen. Fins i tot, farà que alguns catalans que tenien dubtes acabin volen la independència, malgrat els seus sentiments identitaris espanyols. Ho faran simplement perquè no els agrada ser tractats com a imbècils.

Endavant les atxes!!

Publicat dins de Independència, Política | Comentaris tancats a Vacunant-se contra la grip espanyola

Keep Calm: Malgrat les preguntes és un referèndum d’autodeterminació

Publicat el 12 desembre 2013 per Manel Bargalló

Sincerament no m’agrada gens que hi hagi dues preguntes. La primera pregunta “Vols que Catalunya sigui un Estat?” és simplement ridícula. Ho és perquè un Estat pot ser definit de moltes formes. Per exemple Mèxic o Argentina existeixen Estats sobirans i lliures, però la seva independència respecte al poder central és molt menor que la que tenen els Estats Units d’Amèrica i aquests encara menys que  els Estats de la confederació Helvètica. Això obligaria a fer un altre referèndum per preguntar quin tipus d’Estat es vol.

Per l’altre costat, a (S)pain tant el govern actual del PP, com el principal partit de l’oposició el PSOE, mai acceptaran cap canvi constitucional que impliqui la possibilitat d’existir cap estat, sigui en minúscula o majúscula.

Per tant la pregunta si vols  que sigui un estat sense definit res més és doblement ridícula.

Per l’altre costat, malgrat la segona pregunta es pregunta per un Estat independent, jo veig problemes alhora d’interpretar els vots. Recordem que només es podrà respondrà la segona pregunta si s’ha respost afirmativament a la primera. Per exemple, que passaria si la primera pregunta surt un 70% de vots afirmatius i a la segona surt un 60% vots afirmatius?

Un 60% que és sobre el 70% que han votat a la primera pregunta, representa només un 42% de vots respecte al total que han votat (100%). Això vol dir que la majoria no vol la independència (58%)?

Ara bé, dit això per tot el món i inclosos els espanyols, el mateix Rubalcava ho ha dit, es tracta d’un Referèndum d’Autodeterminació.

La reacció dels espanyols ja es manifesta dient que no es pot fer el referèndum d’autodeterminació de cap manera. Ara el que toca, és ensenyar a tot el món i als catalans encara indecisos, que (S)pain no és cap democràcia. A mesura que ens acostem al 9 de Novembre, hem d’estar amatents a les reacciones espanyoles, per denunciar-les i aconseguir que tot el món acabin reconeixement que la declaració unilateral d’independència després d’unes eleccions plebiscitàries serà valida. Posteriorment  només si ens ho demanen la UE o l’ONU, farem un referèndum ratificació amb una pregunta com cal: “Vols que Catalunya sigui un Estat Independent ?”

Endavant  les atxes!!

Publicat dins de Independència, Política | Comentaris tancats a Keep Calm: Malgrat les preguntes és un referèndum d’autodeterminació