qui plora la meva mort? 12, gener de 2012
Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, miquel marti i pol, poema , comentaris tancats
XI
Qui plora la meva mort?
Estúpids germans
pels jardins i les cuines fumoses,
i pels carrers, íntims com una cambra,
lamenten en veu alta el meu traspàs.
Qui plora la meva mort?
Parents manefles
s’han dispersat per les quatre províncies
per fer saber la trista nova
muntats en tristes bicicletes de lloguer.
Ningú no m’estima, però.
Plorar és estúpidament fàcil
i la gent ho considera edificant i pur.
Qui plora la meva mort?
Hi havia cinc arbres al meu jardí;
ara tots cinc han tret florida,
al.leluia!
Ploreu per vosaltres,
odiosos germans
que resteu esperant el vostre torn.
La Dama és amable i sol.lícita
i acull com una dona acull el nou amant.
Qui plora la meva mort?
Estúpids germans
pintats i entercs com ninots de titellaire.
Miquel Martí i Pol
Fotos: (1) 08/05/2011 a les 11:22– (2) 23/04/2011 a les 10:11 Canon PowerShot G12 per jrrof
no demano gran cosa 27, desembre de 2011
Publicat per Josep Rof en : ELA, General, miquel marti i pol , comentaris tancats
El nostre arbre il·luminat per les festes nadalenques 2011
VINT-I-SET POEMES EN TRES TEMPS
Ai, quin pes tan feixuc als muscles
em fa sentir aquesta gent que treballa
només per assolir un futur sòlid i estable
i que envelleix, neguitejada i recelosa,
davant la persistent maldat dels homes.
Aquesta gent loquaç i adelerada
que, sense esforç aparent,
separa el bé del mal
i amb un índex feixuc i reptador
aplica càstigs i anatemes.
Aquesta gent tenaç, que fa negocis,
i que els defensa amb urc i, a poc a poc,
esdevé lletja i agressiva i trista.
Ai, quin pes tan feixuc,
quin mal gust a la boca.
*
No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses,
fer l’amor sense haver de demanar permisos,
escriure en un paper sense pautes.
O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d’estrafer la veu,
caminar sense pautes,
parlar sense haver de demanar permisos,
fer l’amor sense crosses.
O bé, si sembla massa:
fer l’amor sense haver d’estrafer la veu,
escriure sense crosses,
caminar sense haver de demanar permisos,
poder parlar sense pautes.
O bé, si sembla massa…
***
UN DIA QUALSEVOL
Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund
perquè la mort m’arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l’alè
per afirmar una presència
d’estricte vegetal.
L’ossada que em sustenta
s’endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d’ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera.
Miquel Martí i Pol
***
Just al tom d’un nou dia (dimats 27), era el llit i dormia, la radio engegada com sempre, en despertar-me he escoltat un recital de poemes, he fet orelles i enseguida m’he adonat que eren d’en Miquel Martí i Pol. He seguit escoltant, no podia deixar passar aquest moment, una vegada acabat el recital haig de buscar aquets poemes i sense pensar-m’ho gens ni mica, aquí amb teniu gaudint del moment, acompanyant en Miquel subscrivint les seves paraules, vivint-les ara plenes de mancances igual que ell.
.
Josep Rof i Rof convivint amb una ELA (Esclerosis Lateral Amiotròfica) just avui fa 3.880 dies
la felicitat 21, desembre de 2011
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, foto , comentaris tancatsLa felicitat s’assembla a la satisfacció que produeix la immobilitat quan trobes la posició al llit. Si la trobes, val més no tocar res perquè un cop l’has perdut és difícil retrobar-la. —Enric Vila (Barcelona 1972)
La felicidad se parece a la satisfacción que produce la inmovilidad cuando encuentras la posición en la cama. Si la encuentras, mejor no tocar nada porque una vez lo has perdido es difícil encontrar la misma.
*****
Bon Nadal 2011 per tothom
sigueu feliços,
empastifeu el món de felicitat
que falta li fa.
joan maragall 1911/2011 20, desembre de 2011
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, poema , comentaris tancats
El poema
LA VACA SEGA
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentre pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i abaixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
Joan Maragall
el meu homenatge als cent anys del seu neixament 1911 – 2011
http://www.youtube.com/watch?v=0myr7NPsuuk
La vaca cega – Viquipèdia
el ginkgo 13, desembre de 2011
Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, General , comentaris tancats
Canon EOS 400D DIGITAL focos 17/85 mm. 16/09/2009 per jrrof (l’antiga plaça)
01/12/2011
07/12/2011
Fotos: Canon PowerShot G12 07/12/2011 12:17 per jrrof
A la Garriga centre hi ha dues places, la de l’Església i la de Can Dachs es aquesta plaça on hi he el bell i cofoi ginkgo, on el canvi de color verd/groc es tardorenc, just ara es quant ho fa, vegeu les fotos fetes amb pocs dies de diferencia, ara però una petita ventada i totes les fulles cauran en un tres i no res. Les places arran de l’arranjament peà tonal estan força viscudes on sempre hi ha algú fent petar la xarrada, jo mateix quasi cada dia la fem petar amb un grup d’avis natius mes grans que jo, hi ha prenc moltes coses de garriguencs.
Josep Rof Rof 13/12/2011
paraules 12, desembre de 2011
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, General , comentaris tancatsJuga a perdre la por i escriu a qualsevol
paret de casa teva tots els noms que han omplert
de llum la teva vida, per dir-los un a un
i no sentir-te mai ni abandonat ni sol.
Miquel Martí i Pol (Roda de Ter 1929-Vic 2003)
He donat la meva vida pel difícil guany
d’unes poques paraules despullades.
Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners 1913-Barcelona 1985)
«Les paraules volen, els escrits perduren», diu l’adagi llatí. Però el que no diu és que, si s’escriuen, les mentides poden acabar passant per veritats perdurables.
Josep M. Espinàs (Barcelona 1927)
camins de vida 9, desembre de 2011
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof, General , comentaris tancats
Quant les hores eren plenes,
temíem la brevetat.
Ara que el temps s’ha buidat,
ja no sabem què cal témer.
Miro amb una ala ferida
la llarga estela de fum
d’algun reactor perdut
en un espai que és de mentida.
Feliu Formosa Poesia 1972-2002
Fotos per jrrof. Canon EOS 400D digital 02/03/2011 12:57 hores
CAVALL FORT 50 anys 6, desembre de 2011
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, General , comentaris tancats
01.12.2011 http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/3956527/merce-canela.html
Mercè Canela: ‘El que més em meravella de Cavall Fort és l’afecte que genera’
L’any 61 l’escola en català encara no existia, el català era minoritari, era complicat editar en català, i encara més, fer-ho per a nens i nenes. Un grup de gent de procedències molt diverses, preocupada perquè els nens i nenes d’aleshores no tenien cap mena de contacte amb el català escrit i que no el podien aprendre, i amb el temor que això representés la pèrdua total del català, van pensar de fer una revista. Aleshores era un projecte difícil, i van haver de buscar cobertura legal als bisbats, perquè en aquella època demanar permís a l’administració era condemnar-te a no poder editar. El desembre del 61 van treure el primer número. Quan sents parlar la gent que va viure aquell moment t’adones que va ser com un miracle. Però el més important, com diu a vegades Joaquim Carbó, no va ser el número 1 sinó el número 2: donar continuïtat a l’aventura i començar a anar fent. Superar les dificultats, sobretot empresarials, és el que ens ha dut fins aquí avui.
Passades les complicacions dels primers números, hi va haver un esclat de subscriptors. I després va arribar el temps d’aguantar, de continuar fent la feina. Amb cinquanta anys, ha calgut anar canviant, evolucionant, i al mateix temps, ser capaç de no perdre allò que t’identifica i que fa que la gent reconegui la revista. És una tasca difícil, que demana constància i no abaixar mai la guàrdia.
També hi ha moments molt agraïts. Com a directora des de fa catorze anys i abans com a membre del consell de redacció, un d’aquests moments és quan t’arriba el número imprès a les mans. Un altre: el contacte amb els lectors. Cavall Fort té una cosa que ve de sempre, i la que més em meravella, i és que genera molt d’afecte. Hi ha molta gent que s’estima la revista. Gent que recorda quan la llegia, que la retroba quan torna a tenir fills… Un altre dels millors moments és quan veus els nens lectors d’ara que s’ho passen bé llegint la revista. Això és el que dóna sentit a la feina que fem.
És difícil saber perquè hi ha tanta gent que s’estima la revista. Suposo que pel paper que va tenir al principi. Per molta gent va ser molt important, perquè suposava poder començar a fer una cosa que durant anys havia estat bandejada i que semblava difícil de recuperar. No només la llengua sinó també una manera de fer, una manera de veure el món. Aquí va començar la història d’afecte amb la revista. Després, suposo que ha jugat un paper important que la gent que l’ha feta i que la fem també ens l’hem estimada molt.
Jo mateixa, que he estat lectoral de Cavall Fort, recordo el primer número que va entrar a casa. Era el 17 i encara recordo les pàgines que hi sortien. Va ser un esdeveniment molt important. La revista anava a nom dels meus germans grans però casa nostra va ser una d’aquells llocs on la revista va continuar arribant. En el moment que en Joaquim Carbó em va convidar a formar part del consell de redacció em va fer moltíssima il·lusió. Perquè me l’estimava molt i me la continuo estimant molt. I com jo, molta gent. Si un dia vaig decidir que volia escriure en bona part va ser perquè havia llegit Cavall Fort.
Mercè Canela, directora de Cavall Fort
(Opinió telefònica recollida per VilaWeb)
Cavall Fort, cinquanta anys de referent de la narrativa
infantil i juvenil
http://www.vilaweb.cat/noticia/3956547/20111201/cavall-fort.html
La revista va néixer el desembre del 1961 i aquest mes començaran tot d’actes commemoratius
El desembre del 1961 va aparèixer als quioscos una revista en català, adreçada a infants i minyons, que ha esdevingut una eina vertebradora i un referent narratiu d’unes quantes generacions. Avui que encetem el desembre del 2011, Cavall Fort arriba als cinquanta anys d’existència, i vol celebrar-ho amb un número especial i amb un seguit actes. El primer, amb l’assistència del president Mas, serà demà, i s’hi presentarà el número commemoratiu del cinquantè aniversari.
Cavall Fort va néixer, fa cinquanta anys perquè els infants poguessin aprendre a llegir i a escriure en català, que era la gran preocupació dels fundadors. Els bisbats de Vic, Girona i Solsona van donar cobertura legal als creadors de la revista, que va arrelar socialment i que va aconseguir una comunitat de lectors fidel.
Durant aquests cinquanta anys, Cavall Fort ha estat un referent d’unes quantes generacions, que han crescut acompanyats d’Ot el Bruixot, de Massagran, d’en Jep, en Fidel i d’en Pere Vidal, alguns dels personatges més representatius de la revista, dibuixats per en Picanyol i Josep M. Madorell, dos dels il·lustradors que han passat per la revista aquests anys.
També hi han passat els il·lustradors Pilarín Bayés, Cesc, Carme Solé Vendrell, Llucià Navarro, Fina Rifà, Maria Rius, Montse Ginesta; i autors de fora, com Franquin (autor de Sergi Grapes), Peyo (autor de Jan i Trencapins, dels Barrufets i de Benet Tallaferro), J. M. Charlier (autor de la Patrulla dels Castors) i molts més.
Durant l’acte institucional que es farà demà al CaixaFòrum, presidit per Artur Mas, president de la Generalitat, es presentarà el número commemoratiu dels cinquanta anys, el 1.185-1.186, que té cent pàgines, i unes quantes sorpreses. Segons que ha dit la directora de la revista, Mercè Canela, a VilaWeb, aquest número especial es va fer pensant ‘que havia de ser interessant per als lectors d’ara i, alhora, tenir referències anteriors’. El resultat és un número que es pot llegir com una revista més, però amb una història, un fil conductor, com si fos una novel·la.
La història és que un grup de lectors de Cavall Fort vol celebrar el cinquantè aniversari a l’observatori astronòmic d’Àger (‘a Cavall Fort sempre hi ha hagut molts articles d’astronomia, la revista hi té molta tirada’, diu Canela). A Àger, un científic esbojarrat ha fet un invent per a contemplar millor les estrelles, però acaba enviant els lectors a un planeta situat a l’altra banda de la galàxia, on descobreixen una vida més civilitzada i més avançada i on, a més, reben Cavall Fort des del número 1. També hi van a parar els números que s’han perdut fent cap a casa dels subscriptors. A més, en aquell planeta hi ha una autèntica ‘cavallfortmania’, tothom hi parla català i la gent s’emociona quan hi arriben els lectors de la Terra.
El programa commemoratiu del cinquantè aniversari també preveu l’edició d’un documental sobre la revista i un joc adreçat als lectors, que es farà entre el gener i l’abril. I a l’abril, moment culminant de la celebració, es farà una festa a l’aire lliure amb tota llei d’activitats.
.
http://www.rodamots.com/calaix.asp?text=cf_portades
Número especial
http://www.cavallfort.cat/cavallfort/ca/cavall-fort.html Què és el Cavall Fort
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/481268.html 50 anys de Cavall Fort
http://www.cavallfort.cat/cavallfort/ca/50-anys.html 50 anys de Cavall Fort
—I ara ve quan en Joanot fa un petó a la bella dorment i trenca l’encanteri que l’ha tingut dormint cent anys…
—Tu creus que funcionarà, Marcel?
—La darrera vegada que em van explicar el conte, funcionava…
• A. Martín i Mariel, «Joanot Trobador» (Cavall Fort, núm. 420, gener 1980)
la lluna 30, novembre de 2011
Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, General , comentaris tancats
En el meu passeig d’aquesta tarda he captat els colors de la tardor i m’ha saludat la lluna, està creixent.
Canon PowerShot G12 2011.11.30 a les 16, 18 hores per jrrof
ara miquel 28, novembre de 2011
Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof, poema , comentaris tancats
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.