Navegació

senyora tristesa 30, juny de 2012

Publicat per Josep Rof en : canço jaume sisa, foto jrrof , comentaris tancats


Senyora tristesa.
El món ja no volta
com abans voltava.
Els dies s’escurcen,
els anys se m’escapen.
I no hi ha racons
per on amagar-se.
Armaris veig plens.
A la terra hi falta espai.
De l’amor mestressa.
Caverna profunda.
Plena de la força.
Inconscient i cega.
Que fa bullir la sang.
Sempre plou sobre mullat.
Antiga bellesa.
M’acosto i m’allunyo.
Amb feble tendresa.
Les vies s’ajunten.
Després es separen.
El cor ens enganya.
No em creguis si et dic

que t’estimo encara.

És de no saber que fer.
De l’amor mestressa.
Caverna profunda.
Plena de la força.
Inconscient i cega.
Que fa bullir la sang.
Sempre plou sobre mullat.
Oberta i encesa.
Avui és el dia.
Que el foc es desgela
Les ànimes riuen.
Els cossos no ploren.
El sexe s’engega.
Quan s’encén la flama.
Ens àngels inventen.
Noves lleis per als humans.
De l’amor mestressa.
Caverna profunda.
Plena de la força.
Inconscient i cega.
Que fa bullir la sang.
Sempre plou sobre mullat.

Jaume Sisa


fotos jrrof Canon EOS 550D DIGITAL 26/05/2012

miquel martí i pol 28, juny de 2012

Publicat per Josep Rof en : ELA, miquel marti i pol, poema , comentaris tancats

AUTORETRAT

Mastego idees, mots i alguna fulla
de menta per alleugerir l’estomac.
Hi ha cops—no pas per gust—que se m’empassen
grumolls i m’ennuego. Tossiria,
llavors, si encara fos tan circumspecte
com havia estat sempre. Em posaria
un mocador ben blanc davant la boca
i giraria el cap, i els que em veiessin
dirien: És modèlic, no hi ha dubte.
Però ara no puc. Ara quant tusso
faig un renou insòlit, sem sorolla
tot el cos i esbufego amb una fúria
incontrolable i agressiva. Tota
la fúria, tal volta, que amagava
darrera el mocador, anys endarrere.

continuo llegint poemes d’en Miquel Martí i Pol


ALTRES DIES
Aquest formigueig d’ara em recorda
altres dies més afables i clars.
El passat, tanmateix. És un toll
ple de fang i cap-grossos
i sovint el que enllota el silenci
solen ser les paraules.
Caldrà que algú s’esmerci tenir cura
D’aquest món, si volem
Que perdurin els bous i les formigues.
Jo, des del balancí, només espero
Que les noies que passen pel fondal
em mirin amb ulls tendres.

En Miquel quanta raó tenia, ens definia

poèticament la seva evolució en la malaltia EM.

Ell ja no hi és.

Ara ens toca a nosaltres assumir el rol.

en Josep fa onze anys conviu amb una ELA


crida 7, juny de 2012

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, poema , comentaris tancats

Crida
—Eh, tu, la vida!
—¿Qui em crida?
—Jo la vida.
—¿On ets?
—Eh, tu, la vida!
—Jo sóc tu.
—Els teus ulls brillen.
—Reflecteixen els teus.
—Tu ets jo.
—¿Des d’on m’ho dius?
—Des de la vida.
—Eh, la vida!
—¿Qui em crida?
—Jo la vida.
—Sóc la vida de la vida.
 Agustí Bartra

.
Mira, el penell ha girat.
Vénen genets de clarors!
El gall canta per tots dos.
Edició a cura D. Sam Abrams Meteora

rosa leveroni 19, maig de 2012

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof , comentaris tancats

Aquest so greu de corda adolorida
que subratlla el meu cant, és la penyora
deixada per la mort perquè et recordi,
amor adolescent. És la teva ombra
que en l’alta solitud dels camins aspres,
el braç acollidor, va fer-me ofrena
d’aquest repòs segur, oh flama pura
del meu amor passat, present encara
en el somriure las d’un món que porta
el pes de tots els morts en les florides
de cada primavera renovada.
Ets el meu port tancat on de l’inútil
navegar procel·lós veig la tristesa
i el conhortament… Ombra benigna
que m’acompanya el cant atemperant-lo
amb unes notes greus, serva’m els braços
eternament oberts…
Rosa Leveroni

Song

Quan sigui morta, amor,
no cantis cançons tristes per a mi.
Sobre el meu cap no plantis roses,
ni fosc xiprer mesquí.
Sobre meu fes d’herba verda
rosada i fosa al sol.
I, si tu vols, recorda’m viva
o oblida’m, si tu vols.

Ja no veuré les dolces ombres.
Ploure no sentiré i el rossinyol,
cantant sa pena, ja no l’oiré.
I somniant dins el crepuscle
d’un etern recer
potser el record em faci seva.
Oblidaré potser.

http://leveronicentenari.blogspot.com.es/

fotos: catifes Corpus la Garriga  26/06/2011 per jrrof

Canon EOS 400D DIGITAL 

tot és nostàlgia 12, maig de 2012

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, fotos jrrof , comentaris tancats



Corranda

Tot és nostàlgia.

El temps torna, ric o pobre,

com la ventada entre a l’arbre.

El colom de nou s’atura

arran dels peus de de l’estàtua.

Tot és nostàlgia.

Torres de fred de l’espera.

La duració no canta.

Quant s’acosti el pleniluni

amb lligaré les imatges.

Tot és nostàlgia.

No m’esmerço en l’elegia

ans faig un cruixit de canya.

Em setgen vent lapidaris

i els records d’una muntanya.

Tot és nostàlgia.

Vénen fantasmes de liquen.

Pluja grisa. Alta l’espasa.

El caçador d’ulls malignes

fa dels anys un ram de rastre.

Tot és nostàlgia.

Tots dos hem passat la vida

entre el grill i la campana.

Tancarem totes les portes

Esperant l’allau d’aranyes!

Tot és nostàlgia.


***

La veu que embelleix la terra…

La veu que embelleix la terra!

La veu de l’altura,

la gran veu del tro

que eix del núvol que erra.

Sentim el seu so

l’eco que perdura,

La veu que embelleix la terra.

Agustí Bartra

El gall canta per tots dos (Meteora)

fotos Canon EOS 550 D DIGITAL per jrrof

11è aniversari 10, maig de 2012

Publicat per Josep Rof en : ELA, fotos jrrof , comentaris tancats

11è aniversari

Onze primaveres, en un no-res, un mer pessic, un instant…
Sense parar-hi atenció i sense adonar-nos, la primavera arriba cada any puntualment, per obsequiar-nos amb un esclat de vida i de color per tot arreu. Qui ens ho havia de dir d’aquell deu de maig del dos mil u, “que faríem onze primaveres en el camí de la vida junts” i ho hem fet, ella i jo sense adonar-nos, això sí sempre pendents un de l’altre, hem conviscut a pesar de tot amb harmonia, pors, patiments i angoixes, una miqueta de “yuyu” al principi, al no saber com seria el seu desenvolupament, ara també, vés a saber com tancarem el teló de la VIDA, de la tragicomèdia iniciada fa onze anys.

Ahir fullejant velles agendes, vaig trobar-hi un apunt: quan jo havia explicat el dol de la meva ELA a altres elàtics o llurs familiars, allà tots érem iguals. Era el 2003/2004 a l’associació *adELA a Barcelona (barri de Gràcia), de tant en tant ens hi trobàvem, fèiem xerrades, ens coneixíem, sempre aquesta convivència era reconfortant, allà havíem escoltat diferents professionals que convivien diàriament amb malalts, eren curosos i tractaven amb delicadesa l’ELA. Els elàtics i llurs familiars ens hi sentíem protegits. Recordo una anècdota, d’un fet puntual, us l’explico: dos gironins, en Miquel i la Berta, ella patia ELA, en Miquel, el seu marit, per requeriment del fisioterapeuta, va pujar a la taula per escenificar moviments posturals, la Berta al meu costat, asseguda a una cadira de rodes, reia i reia… a gust, pel sol fet de veure en Miquel estirat a la taula, reia amb rialles fortes i descontrolades per les emocions desfermades. Li vaig fer un comentari “se’l veu feliç allà dalt!!”, no em va contestar. En acabar l’escenificació, en Miquel va seure al seu costat, va treure un abecedari de grosses lletres i assenyalant amb un punter, va anar recomponent un “gràcies Josep”. Vaig quedar parat en rebre una lliçó de vida tan directa i alhora convulsat (aprèn amb mi…). Aquesta terrible malaltia fa estralls per on passa. I passa. A la Berta, l’ELA li havia pres la veu, tota la veu, entre d’altres coses. Jo no ho sabia. Eren una parella simpàtica, desbordaven empatia, inoblidables per mi.

Menció especial a la meva família que em protegeix i em fa costat constantment, sota el seu paraigües m’hi sento reconfortat i re-conformat, els vuit néts que, dia a dia, demostren la seva delicadesa de tracte cap a l’avi. Els que m’atenen: doctors, fisioterapeuta, la Fundació Miquel Valls pel seu bon fer, a tots gràcies.

Aquest 11è aniversari convisquent amb l’ELA, em fa sentir cert privilegi VS a altres, demano disculpes, doncs no voldria ferir la sensibilitat de ningú per ser un elàtic diferent, dono gràcies per haver pogut contar-vos-ho.

“10 maig 2001 dia del diagnòstic” 10 de maig 2012 dia de l’escrit. Josep
Era jove, ara que en tinc seixanta nou, que lluny em queden aquells cinquanta-vuit, a la VIDA com deia el poeta “estem en temps de descompte” amb ELA o sense.

*adELA fou absorbida per la Fundació Miquel Valls, el seu inici era el 2006.

Uns poemes d’en Jordi Cervera 2003 vull que m’acompanyin en el meu 11è aniversari.

Rutes
Ara em fa malt l’espatlla,
masegada pel pes immòbil
d’una colla de bons propòsits
i no tinc les paraules
perquè em sembla que ja no cal,
que l’escala omnipresent dels silencis
m’ha anat fent més feble,
molt més petit
i abocat, d’una manera quasi definitiva,
a la xarxa opaca del plor.
Tot ha succeït de forma inexorable,
com si ningú, abans que jo,
s’hagués vist entretingut a solcar
les rutes lliscants de la carn,
els deserts ben plegats del treballs.
***
Desordres
Val tot quant el calendari,
nigromant borni i bergant,
juga el teu costat,
quant hi ha aldarulls al cor
i tot vol ser un devessall de colors,
de secrets indesxifrables,
de nous desordres petits i allargassats.
***
Viatge
Em donaré amb neguit el desig de l’aire,
a l’atracció madura del vent
i em deixaré bressar
com un polsim viatger,
encarat a la certesa
dels camins sense voreres,
de qualsevol principi absent.

A tots els qui han fet que encara hi hagi flames
barallant-se els meus ulls
i fulles surant en els llacs de la meva ànima.
Els grillons del meu futur són també una mica seus.
Gràcies.

fotos Canon EOS 550D DIGITAL per jrrof

primavera 12, abril de 2012

Publicat per Josep Rof en : miquel marti i pol, poema , comentaris tancats

PRIMAVERA
Heus ací:
Una oreneta,
la primera,
ha arribat al poble.

I l’home que treballa al camp,
i la noia que passa pel pont,
i el vell que seu en un marge, fora vila,
i fins aquells que en l’estretor de les fàbriques
tenen la sort de veure una mica de cel
han sabut la notícia.

L’oreneta ha volat,
una mica indecisa,
ran mateix de l’aigua del riu,
s’ha enfilat pont amunt,
ha travessat, xisclant, la plaça
i s’ha perdut pels carrers en silenci.

I la mestressa que torna de comprar
ho ha dit als vailets de l’escola,
i aquests, a les dones que renten al safareig públic,
i elles ho han cridat
a l’home que empeny un carretó pel carrer,
i l’home ho ha repetit qui sap les vegades
i n’ha fet una cançó
al ritme feixuc de la roda.

Heus ací el que diu:
La primavera ha arribat al poble.
(Miquel Martí i Pol)


fotos: Canon EOS 400D DIGITAL 12/04/2012 per jrrof

anna aguilar-amat 7, abril de 2012

Publicat per Josep Rof en : Anna Aguilar-Amat, coses d'altri , comentaris tancats

07/04/2012 Avui de bon matí m’he entretingut llegint poesia, agafant el llibre ‘Càrrega de color’ per la pàgina que l’atzar m’ha obert, he llegit el poema i sense mandra l’he picat per penjar-lo al blog del PUNT-AVUI per que em llegeixi, també hi ha un pdf i un vídeo perquè vulgui aprofundir amb aquesta jove poetessa de Barcelona del 62. Josep


Pedres el riu

Llançar pedres el Segre quan

tenies tres anys

o pilotes de neu al mar Bàltic gelat

ara que ja en tens quinze

és un joc ben feliç ple de futilitat

pel caminant que mira.

I jo sempre t’imito, i faig fallida

en l’únic acte que en ajunta els temps.

És un perllongament compensatori

car no podem volar.

I són els projectils

que s’enfonsen en l’aigua,

i s’estavellen al gel,

part dels nostres desigs d’anar algun lloc

més lluny.

Fan un glop ben estrany a la superfície

i no és clar si és el mar qui s’empassa

la pedra o si és la pedra que s’empassa el mar.

Una esperança blava.

Arribem fins ‘allà’ i sortim d’un ‘aquí’ sense marxar d’un ‘ara’

en una trajectòria que duu la nostre força i molta

voluntat de res.

Només de ser-hi junts. Perquè les pedres

las han de mirar algú allà on arriben;

hi ha d’haver  espectadors

que el menys siguin quatre ulls i potser ja nià prou,

que hi ha festes privades, repetides i eternes,

sempre inútils, còfies, fugisseres…

Una comprovació ben rutinària:

què el mar sempre és el mar,

que el riu és sempre el riu, i les pedres

no falten.

Anna Aguilar-Amat

(renoi sis a)

http://www.youtube.com/watch?v=4w1wbvvD1Hs http://www.annaaguilaramat.net/Aguilar-Amat,%20Anna_por%20Pura%20Salceda.pdf

miquel pairolí 28, març de 2012

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, Miquel Pairolí , comentaris tancats

Que sé…
Què sé de mi? Què sé del altres? Aquesta és
la qüestió clau i definitiva: el coneixement. Sé poc
de mi i encara menys dels altres. Ombres, observades
des de la caverna platònica, sovint en soledat,
no pas en comunitat, com va imaginar el grec.
M’he de refiar dels sentits, de la raó, de la memòria
i de l’instint. No disposo d’altres instruments.
Valent-me’n, doncs, m’he de manejar en aquest món,
preservar-m’hi, perquè, en definitiva, jo, l’esser viu,
el cos, vaig ser el principi de mi, la persona,
i en seré la fi. No és egolatria, sinó ciència empírica;
no pas psicologia, sinó  bioquímica. Aquí, sol, reclinat
a la sorra, mentre a la llunyania, a l’horitzó,
cel i mar ja es confonen en la fosca imminent.
Miquel Pairolí

.
http://www.miquelpairoli.com/
http://www.vilaweb.cat/noticia/3906876/20110706/mort-lescriptor-miquel-pairoli.html
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/417711-telo.html
http://cultura.elpais.com/cultura/2011/07/06/actualidad/1309903209_850215.html

desolació 23, març de 2012

Publicat per Josep Rof en : coses d'altri, ELA, narcís comadira , comentaris tancats

DESOLACIÓ

Tant el cos se’m desfà per les juntures
i l’ànima, fidel, el vol seguir,
que ja no queda enteniment en mi
ni pensaments, idees ni figures.
Trossos només de tanta trencadissa,
esmaperduts, em volten pel cervell.
I també a trossos se’m desfà la pell,
aspra i eixuta i rude com terrissa.
La llengua se m’encasta al paladar,
els fantasmes em criden a la dansa
i jo, batut, no faig sinó plorar.
I si busco punyal o daga o llança,
una mà solta em ve a aturar la mà:
tan desfeta també tinc l’esperança.

Narcís  COMADIRA (en la celebració del setantè aniversari del poeta)