vacances agost 2003 1, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
VACANCES agost del 2003
La meva dona, me filla i jo anem de vacances, i per descomptat la…”PapiOna” (nom de la VW Camper)
La Garriga 18 agost, sis matí sortirem direcció a Vic, carretera i manta, (per si fa fred”).
La PapiOna, plís, plòf, chup, chap, xic, xop, poc a poc, sense cap dubte, ens portarà per a tot .C.25, autovia N. II, fins a Lleida.
Autopista, E.90, a Saragossà.
Autopista, A. 68, a (P/12) Miranda de Ebro. (P/21)
Autopista A 1 (un tros petit) i cap a Vitoria (Gasteiz), (P.C.96)
Autopista A 1, a (P/21) Burgos, (catedral). (P/12) B.514 , (P/12) N. 623, a (P/5) Torrelavega, (P/5) Santillana del Mar, Comillas, (P/5) N.634 a (P/5) San Vicente de la Barquera, (P/5) Llanes, a (P/5) Ribadesella, (P/5) Colunga, (P/4) N.632 Villaviciosa, (P/4) Cabueñes (P/4) a Gijon .
Autopista, A.66, a (P/4) Oviedo (P.C.92),
Autopista, A.8 fins a Corros/Campiello (P/4) N. 634 a (P/5) Nava, (P/5) Infiesto (Piloña) (P/5) Arriondas Parres) (P/5) N.625 a Cangas de Onís, (P/5) Monasterio de Covadonga, (P/5) Mirador de la Reina, (P/5) Lago Enol, (P/5) Lago la Ercina, tornar enrera cap (P/5) a Cangas de Onís agafà la N.625 a Picos de Europa (P/5)
Autopista A. 67, (P/6) a Santander (P/6)
Autopista 8 a Bilbao (P.C.84). afegint-hi no programat Zarautz, San Sebastian)
Autopista A.68, (P/23) a Zaragoza.
Autopista E.90, direcció a Lleida N.II, C. 25 Vic i a La Garriga, fi del viatge 2003.
Realitzats un total de 2479 km. dels quals mes de la meitat, son per Autopistes.
El viatge sense incidents, molt bé i bonic tot.
25 d’agost del 2003.
Recorreguts amb la Papiona de vacances i sortides 2003 Total 4305 Km.
Detalls (Eivissa 626 km. Tour del Centenari 1200 km. Astúries 2479 km.)
Tot això ocorria el 2003 i com a únic conductor en… Josep Rof i Rof és jrof
Amics meus, avui he perdut el dia un 01 d’agost del 2008
O no, tant li fa com un s’ho vulgui mirar, penseu que…”Bo és recordar per no oblidar” aquets feliços dies del 2003 on descobríem un munt de paisatges i l’amabilitat de la persones d’aquells bonics pobles o ciutats.
A l’estudi tinc penjada una fotografia emmarcada del llacs de Lago Enol i de La Ercina mirar-la és recordar uns dies únics e irrepetibles passats per aquestes contrades.
I sols han passat 5 anys de vida! Un no res un mer pessic!
Un detall inoblidable per mi:
Davant la » Catedral de Santa María a Burgos va ser on vaig estrenar la cadira de rodes FERRARI de la qual os n’he parlat en un post.
ens passa el temps” 31, juliol de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
ENS PASSA EL TEMPS” Els dies van passant” sense fer soroll, com si res, no ens adonem, el temps és com un bon llibre, les pàgines passen una rere l’altra i sense adonar-nos el llibre s’ha acabat. El tic tac del rellotge no para i poc a poc van avançant els segons, minuts, hores, dies, així sense parar-hi atenció, l’estiu s’acaba, donant pas a la tardor i el temps avança per a tots, avis, pares, fills, néts, les vacances esperades quasi ja ens han passat”, (la néta gran 108.08 centímetres). Sense adonar-nos els néts van creixen i nosaltres amb ells, la vida va que vola”, és com un obrir i tancar el ulls, com els núvols d’una tempesta d’estiu que es formen, descarregant en un moment i ja surt el sol, importants celebracions, les esperes i ja han passat.
Com si fos ahir, ja són 850 els dies del passat 10 de maig del 2001.
Avui m’he proposat que sigui un dia d’activitats, doncs haig de fer vàries coses, anar a l’Ajuntament a portar per donar-li entrada l’escrit de suggeriments per l’entorn del barri, sorpresa per a mi l’ascensor no funciona, els municipals diuen que tinc que pujar per les escales, així ho faig, però quan sóc al davant m’espanten; els primers escalons són molt forts i sense baranes, quedo pensant com ho faré, per sort meva veig que s’acosta l’Esteve, un company de la piscina, un gran atleta, ens saludem, em pregunta perquè no vaig a nedar, són vacances, a finals de mes hi tornaré, però ell no s’adona de que el que jo volia era un ajut per superar aquella barrera de sols quatre escalons. Passo a l’acció, deixa’m el braç, ell riu, m’hi agafo fort i mentre superava amb seguretat aquell obstacle per a mi grandiós, comenta “estàs massa gras” li dic que sí, tens tota la raó, però la malaltia ja em posarà a pes, ell no entén el que li vull dir, penso que a la primera ocasió l’explicaré, igual li passo algun escrit. Faig la gestió i haig de treure diners i el caixer amablement me’n dóna.
Envalentit, vaig cap a la piscina, haig d’apuntar-me per el proper curset, m’atén la Susanna, saludo a la Raquel i sento un rebombori estrepitós, són la Sussi i la Cèlia que surten de nedar (són les companyes de cursets) rialleres satisfetes de l‘estona que han passat juntes, Cèlia ¡Josep que bé, t’apuntes?! Ens veurem, contents tots sortim al carrer. La Cèlia comenta que vaig molt lleuger, jo penso que no m’ha mirat bé, però em sento satisfet de l’elogi, a qui no li agrada un dolç de bon matí. Ara toca un canvi de vehicles, deixo la PapiOna al mecànic i recullo l’Arosa per fer el servei de manteniment. Arribo a casa quasi esgotat, al entrar i veurem diuen que se’m nota a la cara, però content de complir tot el que havia pensat fer, ja està fet. Potser són masses coses per a un cos cansat com el meu”. Aquests són els fets ja passats d’un dia de setembre, (un tros de pàgina més gastat del nostre llibre del temps). Continuem llegint sense adonar-nos i consumim més pàgines, fins esgotar el llibre que algú ens té reservat.
La Garriga 6 de setembre del 2003
Josep Rof i Rof és ara i avui jrof
Apunt: Ja no hi pensava, aquesta setmana un fill la dona i jo varem estar i fer un Setcases, a 1279 m d’altitud. Per l’acera del poble fins a la Font del Pont Nou, un passeig senzill i fàcil que m’agradava fer tot passejant. Ara però aquesta vegada ha estat mol diferent pels tres, sobretot per a ells dos, ja que l’esforç que van fer va ser considerable, ja que m’han portat amb la cadira de rodes. Sensacions diferents pels tres. Aquí sí que fa palès el començament de l’escrit, són les pàgines que van passant, d’aquell deu de maig del dos mil u.Haig de pensar un nom per a la cadira, no sé igual Ferrari. Doncs si! Està batejada serà el meu Ferrari
“Si ajudo a una sola persona a tenir esperança, no hauré viscut en va”.
Martin Luther King
criar fills o lletres L 29, juliol de 2008
Publicat per Josep Rof en : ELA, reculls , comentaris tancats
CRIAR FILLS ‘Elogi del llarg estiu infantil’ Gemma Tramullas en la seva columna setmanal (per cert deliciosa) sempre acaba parlar-nos de la seva filla Paula i/o vivències familiars.
Doncs a mi em passa quelcom similar, sempre acabo parlant de la senyoreta ELA Ja us ho diré ella i jo som u… Sempre i en tot moment anem junts! Fen vida!
<dormim> i somniem plegats…
<menjant> ella m’acompanya sempre (ep! Josep compte i cataclac ennuegat)
<caminat> ara poc i sempre amb el balcó però “no badis Josep” ella sol fer de les seves, “és…com un llamp” sempre t’agafa desprevingut (porto 45 caigudes comptabilitzades)
<bevent> ep! Poc a poc…”compte Josep soc aquí” els semàfors de les canyeries del cos… sempre estan amb àmbar o rigorós vermell.
<salivera> qui és que no té salivera? “Doncs també fa la punyeta” una petita gota malt encaminada pot ser esgotadora, activa un imminent i fort ennuec…
<sorolls> lo més normal del món niant per a tot arreu, l’espant sobre un soroll sobtat o normal… telèfon, el sonar d’un clàxon, una porta que estanca per l’aire, algú que em to alt et sorpren dient una cosa d’esquena, sempre s’activa la musculació… fent saltar les mans… com si volguessin marxar del cos… fins i tot la respiració s’altera…
<sensibilitats> la musculatura de les cames o braços al despertar-me per la nit o canvian de postura, la musculatura sembla que s’hagi de trencar… potser molt i molt dolorós…les mans perden tota sensibilitat fins i tot per agafar un foli…
<emocions> sempre i en tot moment incontrolades, “aflueixen qual cavall esbocat” fortes i sempre fora de temps…
<cansaments> són com una pila… malgrat que hi és, no dona llum perquè està esgotada…
<inesperats> sempre la malaltia actua inesperadament tot i conviure amb ella, i vivint sense pensar-hi… Sempre i en cada moment “Ep! Compte Josep Soc aquí…! No em notes…! No em palpes…! No em mames…!” La Senyoreta ELA sempre i és… i és per tota la vida, eixís doncs deixeu-me que us en parli…! “Ja us he dit que ella i jo som u”
<buidar el pap> És el meu blog i sols l’he obert fa dos dies i sempre en el post m’ha sortit la senyoreta ELA és inevitable que voleu que hi faci. “ella va sempre en mi”
Des d’aquí us prometo què “un dia no molt llunya no us en parlaré més” Tinc altres coses en ment…! Ara però en retroactiu deixeu-me que us en faci un mos. El que si se segur que mai us parlaré de política o de futbol. Disculpeu-me… doneu passejos per els meus blogs…! Deixeu-me els vostres comentaris…! Sense assabentar-vos vull que… “sigueu un motor de vida per mi”
<Gràcies> a tots els que m’haveu descobert…! Passeu la invitació a tots els vostres amics i/o coneguts…! Com que serem molts, entre tots aconseguirem què la senyoreta ELA no sigui “La Gran Desconeguda” en un post n’he parlat.
“Aquest blog és el gos fidel de la meva ànima, amb deixa buidar el pap a canvi de rés”
N’estic total-ment convençut!
Josep Rof i Rof és jrof
canvi de vida per una lletra” 28, juliol de 2008
Publicat per Josep Rof en : ELA, reculls , comentaris tancats
Donçs si un…canvi de vida per una lletra”
-Quant de temps vivint amb l’ela?
Setzens set dies, o seixanta anys”
-Com era la teva vida abans del diagnòstic?
Bé molt activa, treball, casa, família, cuidar el jardí, ciclisme, marxes a peu per la muntanya…..
-Fes una mica d’història, d’un abans i un després?
Dons bé hi han dues etapes una normal i l’altre normal però diferent, molt diferent i sobrada d’una lletra l’ELA.
-Trenta-tres anys de treball a la mateixa empresa, són molts anys, però a l´ igual que la vida passaren volant!
Un reajustament de personal (una fusió per adquisició) l’empresa em vol estimar i jo sense dubtar gens ni mica “accepto ser estimat”, vull dir que acordem la data, la que acabarà els anys dedicats en absolut al treball, als horaris i al món de l’empresa.
-No vaig dubtar perquè quasi quadrava em els meus pensaments de jubilar-me als seixanta anys, encara que faltaven uns preciosos mesos, això m’obligaria a subscriure un conveni especial de cotització. Així de fàcil vaig passar d’actiu a passiu. També cal destacar que els últims mesos de treball havia tingut varis ensurts, caigudes, pèrdua de reflexos, el meu cos notava un canvi no accelerat, però sí constant, sobretot en pujar i baixar escales.
-Això és el que tenia pensat , però tal com diu el refranyer castellà… “EL HOMBRE PROPONE Y D…..o DISPONE”
-No vaig poder cotitzar el temps previst fins els seixanta anys, sinó sols uns mesos. La malaltia m’ho avençà. El desembre del 2002 vaig passar a ser Pensionista amb 59 anys.
-Perquè tant de pressa, doncs no ho se, si tenia que ser així. Diguem què… (és cosa del refraner castellà) .
-En tot aquest temps es produïren varies visites al neuròleg, Sant Pere Claver Dr. Gil, (vàries visites) Policlínica Dr. Piles (vàries visites)
-El Dr. Sánchez cap de neurologia de Las Franqueses el dia 15 de gener del 2001 desprès de la visita, va expendre un volant per unes proves i un electromiograma al centre de Granollers Activita (és un centre on visiten varis metges) La Dra Oliver va ser la que em va atendre, era un 26 de febrer del 2001, passo la prova, amb fa vàries preguntes i un suggeriment, si a mi no m’ importava l’agradaria poder repetir-les” a Bellvitge, doncs ella hi té visita i disposa de màquines millors que les d’aquí, ella mateixa es cuidaria de concertar visita, dia i hora.
-El 13 de març del 2001, es repetirien a NRLC de Bellvitge per la mateixa Dra. Oliver.
-Els resultats el 10 de maig del 2001, m’atén el Dr. Matos, exploració de braços, cames, vàries preguntes i sense embuts el diagnòstic, vostè té una malaltia neurodegenerativa que li afecta al sistema motor, aquesta està en primera fase, no es preocupi, anirem controlant l’evolució, el seu nom és…ESCLEROSIS LATERAL AMIOTRÓFICA (ELA).
-Penso que no m’agraden els noms llargs, però menys els curts, (aquest és llarg i curt a l’hora, és un peix que ja porta l’oli) de totes maneres li agraeixo la simple explicació que em dona de la malaltia. Penso que el diagnòstic acaba amb la incertesa de no saber que li passa, ”al meu cos canviat i canvia’n” En el meu interior em sento content i alliberat! Fins al punt de agrair-li moltíssim, tot i tenint la sensació que m’emporto amb mi un gros regal de per vida.
-Al sortir vaig trucar a la meva dona. Li explico, ella molt receptiva m’escolta…no em desanima i ja en parlarem quan arribis a casa (jo portava aquest nom tan curt i llarg alhora escrit al diari perquè no se m’oblidés).
-Ho recordaré tota la vida…
-Tres hores desprès a l’arribada a casa, tots, tots menys jo, sabien molt de la malaltia diagnosticada unes hores abans, els fills es connectaren a Internet, allà aconseguiren una primera visió de la malaltia ELA un regal acceptat”, la dona per la seva experiència en el seu treball de TF (treballadora familiar) si que te una valoració bastant clara d’aquesta terrible malaltia diagnosticada.
Una vegada diagnosticada la malaltia com l’afecta?
-Dons considero que consta de dues etapes, primera sols parlar-ne a casa i poc. Molt poc. Sempre en l’entorn familiar, dona, fills, nores, germana, cunyats, sogre. Haig de dir que molt poc per part meva, com menys millor. A la mare de 83 anys li explicàrem mes tard .
–Un llibre sutilment deixat!
-Hi va haver durant molt temps a sobre la tauleta de la saleta, deixat per algú de casa, el llibre “SOY CATY SALOM” que no gosava ni mirar, però un dia fent veure com si un no fa res…vaig fullejar-lo i aprofundint en la lectura…va fer que m’hi quedés enganxat, el vaig llegir em poc temps…qual llop afamat.
-Fou un bàlsam mental, a partir d’aquest fet, vaig comprendre la malaltia a través d’una malalta Caty és la que va fer-me obrir i sense cap mena de cosa envalentit ho vaig explicar al mecànic i amic Toni (va ser el primer) aquí vaig descobrir que aquesta malaltia és…
” LA GRAN DESCONEGUDA “
-Eixís com jo no en sabia res, els demés tampoc. La realitat és que no es coneix, si no és que algú tingui a la vora algun afectat, però crec que molts l’amaguen, aquest no serà el meu cas, (el meló està encetat i no es pot parar de menjar).
-Penso explicar-ho a quasi tothom que m’ ho pregunti i poder veure reaccions diferents, uns no els interessa i fugen d‘estudi o conversa i d’altres el més important és el refredat que els passa a ells, els humans que carai som així. Aquesta terrible malaltia sempre serà…“la gran desconeguda”, fins que algun polític, esportista famós o personatge popular tingui la fatalitat d’acompanyar-nos, i em el seu ressò es divulgui aquesta terrible malaltia, fomentant socialment el seu coneixement i acceptació.
(Espanya es calcula que són uns (4000” + -) A Catalunya uns 400″ + – ) als que tenim…“aquest problema fantàstic” o “ aquest acceptat regal “ del 10 de maig del 2001 anomenant ELA. (en català una sola lletre la L)
-La Garriga 28 de febrer del 2003
Josep Rof i Rof és jrof
-APUNT: Dra. Oliver, Dr. Matos, Dra. Povedano, formen part del equip de neuròlogia (NRLC) de la Ciutat Sanitària i Universitària de Bellvitge, la Dra. Povedano es la qui condueix la meva ELA. Des d’aquí a gràcies.
-Aquests post escrit és molt semblant a un que he penjat en castellà, disculpeu-me he cregut convenien penjar-lo perquè és el moment d’acceptació de la malaltia (quasi haurà passat un any)
“aquest problema fantàstic” o “ aquest acceptat regal “
Els dimarts amb Morrie! 27, juliol de 2008
Publicat per Josep Rof en : ELA, reculls , comentaris tancats
Mitch Albom “Els dimarts amb Morrie” Un vell, un jove i la gran lliçó de la vida.
En Morrie va començar a visitar metges. Mols metges. Li van fer proves i mes proves, al final una de elles va suggerir un problema neurològic, Morrie va ser ingressat per sotmetre’s a una segona tanda de tests. En un d’ aquests exàmens, es va haver d’asseure en una cadira especial mentre l’escanejaven amb corrent elèctric –era com una cadira elèctrica– per tal d’ estudiar les respostes neurològiques.
-Hem d’ examinar això en més atenció- van dir els doctors observant els resultats.
-¿Per què-va preguntar Morrie–¿De què es tracta?
-No n’estem segurs. Els seus batecs són mol lents.
¿El seus batecs eren lents ? ¿Què significava, això?
Finalment, un dia calorós i humit de l’agost de 1994, Morrie i la seva dona, Charlotte, van anar al despatx del neuròleg, que els va fer seure abans de comunicar-los la noticia: Morrie patia una esclerosi lateral amiotròfica (ELA), una brutal i impecable malaltia del sistema neurològic.
No se’n coneixia cap cura.
-¿Com ho he agafat?–va preguntar en Morrie.
Ningú ho sabia.
-¿És terminal? Sí.
-Eixí doncs, ¿en moriré?
Sí, en morirà, va dir el doctor. Ho sento molt.
Charlotte va pensaren un milió de coses: ¿Quant de temps tenim, encara? ¿Com ens ho farem? ¿Com pagarem les factures?
El meu vell professor, mentrestant, estava atordit per la normalitat que mostrava el dia al seu voltant. ¿Que no s’aturarà, el món? ¿ Que potser no saben què em passa?
Però el món no es va aturar, ningú tenia noticia de la malaltia de Morrie. En obrir amb cautela la porta del cotxe, va sentir que es precipitava per un forat. ¿I ara què? Va pensar.
En caminar va començar a entrebancar-se, de manera que es va haver de comprar un bastó. Ja no podria caminar amb total llibertat mai més, també per fer les seves piscines regulars, es trobar que ja no es podia desvestir tot sol, en Toni era qui l’ajudava a entrar i sortir de la piscina i posar-se i treure’s la roba de bany. Als vestidors, els altres nedadors s’esforçaven per no mirar. Ho feien de totes maneres. Era el final de la seva privacitat.
L’ELA és com una espelma encesa: et consuméis els nervis i et deixa el cos fet una pila de cera. Al més soviet, comenta per les cames i va fent camí cos amunt. Quant pers el control del músculs de la cuixa, ja no et pots sostenir dempeus. Quan pers el control del músculs del tronc, ja no et pots asseure dret. A la fi, si segueixes amb vida respires a través d’un tub connectat a un forat a la gola. A aquestes altures, la teva ànima, perfectament desperta, es troba empresonada dins d’una closca tova i només ets capaç de pestanyejar o cloquejar amb la llengua, com un personatge de ciència ficció, l’home congelat dins la seva pròpia carn. Des el moment què es contreu la malaltia, la cosa no s’allarga més de cinc anys.
¿M’haig de pansir i desaparèixer o haig de fer el millor que pugui amb el temps que em resta ?, es va preguntar el vell professor. No es deixaria pansir. No se sentiria avergonyit de morir.
Morrie va tenir una idea molt bona. va fer algunes trucades. Va escollir una data. Així, una tarda freda de diumenge, un petit grup d’amics i familiars es van reunir a casa seva per a un <<funeral en vida>>. Tots i cadascun d’ells va parlar i retre homenatge al meu vell professor. Uns quants van plorar. Uns quants van riure. Una dona va llegir un poema:
Benvolgut cosí estimat…El teu cor sempre jove mentre avances en el temps, capa sobre capa tendre sequoia…
Morrie va plorar i va riure amb ells. I totes les coses que sentim però mai no diem als que estimem, Morrie les va dir aquell dia. El seu <<funeral en vida>> va ser un èxit aclaparador.
Morrie encara no havia mort.
De fet, la part més insòlita de la seva vida encara havia de revelar-se.
Estudia’m en la meva lenta i pacient extinció. Observa què em passa. Aprèn amb mi.
El Mitch Albom: Morrie Schwartz, el vell professor, es mor. Mitch, el seu antic alumne, el va a veure cada dimarts per escoltar els seus consells i aprendre la gran lliçó, de la vida. Les últimes classes de Morrie ensenyen a Mitch el valor de les paraules, la riquesa de les emocions, el plaer de la ironia, la dignitat de l’home. Els dimarts amb Morrie és un relat emocionant i verídic que ha colpit la consciència de milions de lectors (ha encapçalat la llista de llibres més venuts als Estats Units) i que explica amb senzillesa i naturalitat una situació límit però inevitable: la mort.
M’encanta aquest llibre. He dit a tots els meus amics: “Heu de llegir Els dimarts amb Morrie; Mitch Albom, Rosa dels vents
Albom va tenir la sort de rebre un regal preciós del seu professor Morrie Schwartz i ara nosaltres tenim el gran plaer d’assistir a la mateixa classe. És una història verídica que resplendeix i que t’escalfa amb una llum crepuscular. » Amy Tan, autora d’El Club de la Bona Estrella Mitch Albom: Escriu per el Detroit Free Pres i ha estat votat com el millor columnista esportiu deu vegades per l’Associated Press Esports Editors. Actualment viu a Michigan amb la seva dona.
El Destí fa sucombir un gran nombre d’espècies: només n’hi ha una que s’amenaci ella mateixa. W.H.
Auden Cada nit, quan me’n vaig a dormir, em moro. I el matí següent, quan em desperto, neixo de nou. Mahatma Gandhi
La Garriga 10 de maig del 2003
Josep Rof i Rof és jrof
apunt: s’ha copiat literalment del llibre Els dimarts amb Morrie de Mitch Albom
jrof Comparteix totes les sensacions del llibre. Quant porto (730 dies elàtic)
Estudia’m en la meva lenta i pacient extinció. Observa què em passa. Aprèn amb mi.
JULIO, “un mes de NARICES” 26, juliol de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
Le TOUR de FRANCE del CENTENARIO, 1903/2003 JULIO, “un mes de NARICES”
Pues sí, considero que este ha sido un mes de narices” os explico:
El pasado día 10 julio en las puertas de mi casa, desequilibrio salida en plancha, rodillas raspadas, fuerte golpe en la frente, labios y nariz, 4 puntos. Unos días después, tal como teníamos programado, con mi hijo Albert asistir a dos subidas míticas del Tour del Centenario pero, en Francia me tocaron la nariz otra vez, así de claro, el mes de julio es “un mes de narices” Os explico…
El domingo 20 acampados en un plano entre cientos de auto-caravanas a mitad de la ascensión para ver la subida del Col de Peyresourde 1569m. Escalonados, rotos, cansinos subían los ciclistas pedalada a pedalada… una explosión de sufrimiento i color, lleno de publico ambos lados de la carretera no paraba eufórica de animarlos. Una vez hubieron pasado salimos y subimos a la cima, donde acompañados de otras caravanas dormimos.
El lunes día 21, a las 6 de la mañana en pié, y nos dirigimos hacia Col de Aspin y Col de Tourmalet 2115m. Eso era lo que teníamos pensado hacer, pero al llegar a las 6.45 h. a los pies del inicio Col de Aspin los gendarmes muy amablemente no nos dejaron subir, repitiendo fermé… fermé…Nuestra ilusión por los suelos, lo bonito era disfrutar “in situ” viendo primero subir en bicicleta los cientos de aficionados i después la carrera, mientras tanto disfrutado de la montaña de los Pirineos. Una vez asumido que no sería posible, pensamos la mejor solución.
Recorrimos el itinerario por donde pasarían los ciclistas, no nos gusto nada, todo es plano y unos pueblos no demasiado bonitos, decidimos que subiríamos a pie un trozo del Col de Aspin i así nos conformamos, allí esperaríamos hasta la llegada del Tour del Centenario.
Aparcamos la PapiOna (autocaravana, Transporter V.W.) al bonito pueblo de Arreau a unos 400m. del inicio del puerto Col de Aspin. Albert se preparó la bici para subir al Col de Aspin. Yo mientras tomaba café y revisaba la prensa, horarios de paso, clasificación etc. A su vuelta nos acercaríamos al inicio de la mítica subida, para esperar el paso del Tour del Centenario.
Después de tomar café y haber ojeado la prensa francesa, decidí pasear un poquito, una antigua piedra me brindo descanso, mientras observaba todos los movimientos de aquel pueblo *Arreau nuevo para mi, con su gente, sus calles, edificios antiguos, el río se me hacia distraído e interesante, los aficionados *ciclistas con sus bicis se preparaban para subir al Col de Aspin o Col de Tourmalet? Para disfrutar con su esfuerzo del día, mientras esperarían el paso del Tour, un trajín constante se iba formando, banderas de todos los colores y países, neveras con refrescos, barras de pan, parasoles de toda manera, grandes grupos de amigos, familias enteras (tres generaciones) en fin, un festival de colores (cual peces en la pecera) moviéndose de un lado para otro… avituallándose para pasar el día en las montañas a la espera del paso del Tour del Centenario.
Estaba sentado observando el río colaboraba a su paso con su peculiar ruido. Llamé a Júlia (mi mujer) le conté todos los momentos vividos por mi, en casa Jan, (nieto de un año) participó de la llamada con sus gritos y algunos lloros, se puso al teléfono calló de golpe al oír mi voz, que pícaro” y travieso nieto que tengo.
En aquella piedra antigua que estaba sentado, estaba cómodo y cargaba energías.
Al cabo de un buen rato, habiendo disparado varias veces la Canon captando el movimiento que allí se daba, decidí pasear un trozo más, crucé el puente, del caudaloso y bonito el río, más fotos.
Unos metros mas abajo al lado del río que había cruzado, veo la posibilidad de sentarme en el muro, así lo hice, daba la sombra, era ancho y cómodo estuve bastante rato, más fotos, ayudé al aparcamiento de un coche, el espacio era justo, dadome las gracias merci, merci, los saludé con la mano.
Decidí continuar con el paseo, al lado del coche que ayudé a aparcar, coincidía un paso estrecho de arena y piedras entre el espejo y un árbol, del interior recogían el espejo para que pudiese pasar, eso fue la trampa y provocó la fatalidad” se enganchó la cinta de la bolsa al espejo del coche y como se puede suponer Josep de narices al suelo, de la nariz la sangre brotaba a tope, las rodillas y el brazo derecho con magulladuras, mucha gente preocupada, muchas, muchas personas a mi lado, el muro en el que havia descansado sentado, ahora servía para soportar mi peso estirado. Pensarían que así pararía la sangre, mucha gente a mi alrededor, pues como yo suponía la nariz no resistió el pequeño golpe que le di y los puntos cedieron. Nadie sabia que este mes es un mes de narices” para mí. Solo hacía 11 días del primer golpe, la nariz se me reveló, mostrando su repudio a los pequeños o grandes golpes.
Apareció un Dr. Vestía de riguroso negro, tenía mal aspecto, él muy misterioso no paraba de hablar, yo no entendía nada, llevaba un maletín negro, muy negro, lo abrió varias veces sin sacar nada de él, los pensamientos me agobiaban, pensé que aquel misterioso Dr. con su aspecto” y maletín se parecía al Conde Drácula. El conductor del coche no paro de hablar con el Dr., por supuesto yo no entendía nada de lo que hablaban, no domino el francés.
Llegó un coche de los *Pompiers bajaron tres jóvenes y una chica, ésta no perdió su sonrisa en todo el rato, hicieron preguntas, me miraron la presión, limpiaron los pequeños rasguños, el Sr. del coche les explicó como pasó, un chico de los *Pompiers hablaba un poco español, yo contesté a sus preguntas. Se ha mareado? A sido por un enganchón de la correa al espejo y no tengo dificultades es que soy elático ELA i ando bastante jodido. El Sr. del coche al escuchar se presentó, soy de Santander a partir de aquí todo se desarrolló con más fluidez, nos entendimos todos, él se ocupó de llamar a mi hijo Albert le presté mi móvil se encontraba en lo alto del Col de Aspin lo esperamos haciéndome compañía. Llegó en 16 minutos… Albert en francés les clarificó lo de la ELA.
Mientras esperaba… una Sra. de bastante edad se ofreció a darme conversación en castellano dijo que era de Salamanca, yo le comenté que tenía una rana de su tierra, ella se alegró, comentó que vivía en el pueblo desde hacia 16 años.
El Sr. del coche “trampa” se despidió de los dos, me dejó una tarjeta suya, le agradecimos sus esfuerzos desde los comienzos por entenderme y por el soporte que en todo momento me ofreció.
Subimos al coche de los *Pompiers, que me acompañaron al médico del *Hospital, este si que era simpático y buen profesional, siempre contento, muy deprisa pasó a la acción, habló con Albert y al ataque, yodo, unas tiritas en la nariz, los chicos acabaron de curar las rascaduras. En poco rato, nos encontramos paseando por las calles de aquel pueblo, su río tan bonito. Un pequeño tropiezo nos permitió conocer a los *Pompiers. Estoy convencido que las personas son el todo de los pueblos. Seguro que si.
Nos llevamos un buen recuerdo de este pueblo y su habitantes, lo visitaré nuevamente lo prometo, si es posible acompañado de Júlia.
Acabamos de ver la mítica etapa del Tour en la televisión.
Disfrutamos de los Pirineos, su gente y como no del Tour del Centenario, de la nariz” ya no me acordaba” vosotros sí seguro, porqué os lo acabo de contar.
La Garriga 24 de julio de 2003
Josep Rof i Rof és jrof
Notas personales aclaratorias:
En la fecha de hoy cumplo 805 días de la confirmación de la terrible enfermedad diagnosticada, ELA (esclerosis lateral amiotrófica). Cada vez que me caigo, a parte del sufrimiento del dolor y los sustos que les doy a mi familia i/o entorno, en mi interior me siento contento, un día no muy lejano ya no me caeré por el avance de la terrible enfermedad, no tiene cura es Degenerativa i Terminal.
Dejé el ciclismo en 1997, con la misma bici que yo utilizaba, mi hijo Albert subió el domingo 20 al Col de Peyresourde y el Col de Aspin el lunes 21, el día de los hechos.
Con que ilusión salía esta bici y no digamos lo que yo personalmente sentí y disfruté, fue una gozada verla en activo de nuevo. Como si nada…como si nada…rezaba la canción.
En este momento mi Tour diario es calzarme los calcetines y los zapatos, naturalmente entra también dar algún que otro susto en mis caídas. Contabilizadas 14. Al paso de los días sumaré mas caídas.
Notas: El viaje sin el toque de narices”, sin incidentes, hicimos 999 Km. La PapiOna se llevó sus premios, por su buen comportamiento (agua fresca de 30º) y nosotros contentos con nuestro premio, entrecot en el pueblo de ALÀS a Can Dolçet .
* Los Pompiers en Francia tienen asistencia de primeros auxilios.
* Por todos los servicios prestados no nos cobraron nada.
* Los ciclistas tienen acceso a subir a los puertos míticos, con sus bicicletas los maillots de sus clubes o ciclistas preferidos, hasta el paso de la caravana publicitaria. El Tour es la fiesta de todos los aficionados de las bicis en Francia. Muy concurrido este año, al ser el Tour del Centenario 1903/2003.
* La villa de Arreau ocupa una posición estratégica, en la confluencia de los ríos, llamados aquí “nestes“, de Aure y de Louron. Situada a igual distancia entre Atlántico y Mediterráneo, Arreau era antes probablemente una etapa de la vía entre Iberia y Aquitania. En la edad media representaba un centro activo y poderoso, que dominaba cuatro valles. La riqueza producida por las industrias textiles en el siglo XVI se puede admirar todavía en numerosas obras de arte: castillo de Nestes, casas con saledizos, iglesias policromas…
UN DIA QUASI FELIÇ” 25, juliol de 2008
Publicat per Josep Rof en : ELA, reculls , comentaris tancats
UN DIA QUASI FELIÇ” Els fets ocorrien un 10 de juliol del 2003
Estem a juliol, és un mes que a mi m’ agrada, any centenari del Tour de França 1903/2003, tinc estudiat dues etapes als Pirineus, dies 20 i 21, gaudint en directe del mític Tour a les altes muntanyes de França, per tercer any consecutiu en directe. Però us explico:
Avui acompanyat per la dona i un fill, visitem a BCN Gracare del C/Galileu 261, (direcció facilitada per la fissió de recuperació) Gracare és una botiga especialitzada en ajudes tècniques per discapacitats. Fet i dit, vaig triar la cadira manual que em facilitarà en els meus desplaçaments. Ara sols queda moure els papers, de totes formes el pas està donat. En pocs dies disposaré de la cadira per les vacances em família i pels petits o llargs passejos, la vaig triar dels colors d’un Ferrari.
Contents tots tres tornarem a casa, un pas important per mi és la primera vegada que he fet moure el meu cos a dalt d’ una cadira de rodes, sensacions diferents sense dubte. Proveu un dia i ja veureu.
Però aquest mes em té reservades sorpreses, per segona vegada el juliol accidentat, en el 1999 uns 28 dies ingressat i 35 punts al cap.
En arribar aparco el Arosa…contents per haver triat la cadira i pel pas que havíem donat d’acceptació. La sorpresa va ser al baixar del cotxe, pas en fals desequilibri crit al fill (aguantemmmm), el desequilibri va ser fatal els cent quilos i pico” van fugir endavant que… ni jo els vaig poder atrapar, resultat un espant més per la dona i fill i algú que passà per allí, ja que era el carrer .
El meu desplaçament el vaig parar amb el nas contra la vorera del carrer. Tots espantats la sang ja se sap és molt aparatosa i el cop va ser mol fort, el sus…to també. L’ambulància va arribar en poc temps, la dona corrent a trucar… no trobava les claus de casa doncs estaven al cotxe, les va a venir a buscar, de pressa va portar gel amb una tovallola, el fill amb mocadors de paper fent compressió al nas i amb tapava el sol amb el seu cos, jo estava assegut al mig del carrer, fins al cap d’una estona no vaig poder pujar a l’acera, aquí sí em trobava més còmoda, uns paletes ens volien ajudar, una veïna també, però l’ambulància estava per arribar, la dona l’esperava a la cantonada, jo sentia la sirena, preguntant-me ves tu quin soroll per el meu jo tirat a terra, el nas espatarrat i a terra els meus cent i pico de pes.
La dona m’acompanyà, portava la meva bossa i una samarreta neta, penso que ha de tenir molta calor de tant corre i dels espants de tanta sang. Estava com sempre molt serena. La sirena posada i l’ambulància a tot drap i cap alt hospital, això sí sortejant les places rodones.
Que l’ambulància fes presencia ràpidament, això que semblava ser difícil…doncs no va ser molt depressa i fàcil. Arribant a l’ Hospital, un pensà què carai, ja he arribat, ara em curaran (això que és fàcil es torna un suplici per a mi), també per tots els familiars que esperant a defora sense cap mena d’ informació, un desastre total.
“Entrada triomfal a urgències del Hospital” dic això perquè després de canviar-me de carro, em deixaren en un racó, en un passadís per on hi passaven moltes bates blanques, però sense que ningú em deies res de res, passaren així dos hores i quaranta i cinc minuts.
Vaig fer servir vàries estratègies, estirant el braç, agafant la bata blanca que passava per allí, ¿què passa? Contestà al interrompre la seva caminada, no res solament tinc pipí, no es preocupi en un moment el poden cridar al box i ja s’ocuparan del teu pipí, se m’escapa és urgent (és la meva estratègia per cridar l’atenció) ja avisaré que l’ ajudin, al moment va venir una bata blanca i repetir la mateixa cançó del box, jo ja me la sabia, dons si no pot ser me’l deixo anar a sobre, i ara… deixa la carpeta que portava i aquella bata blanca conduí el carro fins el servei, però de molt mala gana (no havia vist mai el comportament d’una bata tan enfurismada).
Des d’ aquelles altures del carro… jo i la meva ELA, la hèrnia discal, el meu espatarrat nas, els genolls pelats, les mans magallades, la sang seca per tot arreu, els meus cent i pico i la falsa urgència de pipí, em deixaren tot sol les bates blanques, (vaig demanar ajuda però ja eren fora, que carai baixo del carro i si em foto de lloros eixís m’atendran que carai, total estic en bones mans”, per sort per les bates blanques sense cap incident tret de les dificultats vaig fer pipí. Carai era el meu pipí camuflat d’urgència per cridar l’ atenció.
Em recollírem, els vaig dir que fugiria si no m’ atenien, les bates blanques ni en feren cas, el passadís una altre vegada, allà a un reco castigat… ¿que he fet pobre de mi?
Feia una bona estona que observava una bata blanca allà parada, pensant com ho feria perquè cridés la seva atenció, dons sense pensar-m’hi amb la ma esquerra empentà el carro, just el moment que aquella bata blanca volia passar, perdoni estic nerviós li puc fer una pregunta. Si digui ¿que és un boxer? senyor un boxer és un gos, jo espero aquí fins disposar d’ un de lliure, rialles per sota el seu nas, vostè espera un box, la meva estratègia va funcionar i vaig poder parlar amb una bata blanca i aquesta va contestar, vaig quedar meravellat.
Però ella no s’adonà que jo tenia l’oïda fina i vaig escoltar com ho explicava a més bates blanques allà parades “rialles” cap d’una estoneta la vaig cridar s’acosta i li vaig dir, que si necessitava per les bates blanques d’ allà parades algun acudit mes, que m’ho digues que el podria servir. Avergonyida es retirà.
Quasi eren las tres, feia estoneta que les bates blanques estaven nervioses, estaven totes juntes, entre elles es deien coses molt efusivament. Desprès de cavil·lar analitzant aquell estrany comportament, vaig deduir que s’acostava el canvi de torn de “les bates blanques” Així va ser al moviment cada vegada va ser mes fort, unes marxaven, d’altres arribaven, es deien coses, mareta meva ¡quin trànsit!
A mi l’esperança sem il·luminà de cop, en pensar que tota aquella llarga espera estava a punt de finalitzar, dons l’estratègia era deixar la feina pel torn següent… deduint que començaven a les quinze hores, efectivament així va ser.
Cap al box, barrip, barrap, un poc de neteja al front i el nas i rés mes, amb treu la camisa, li vaig preguntar a la bata blanca com es deia i per sort va contestar mol professionalment Susanna. Bé dons com veus tinc el bigoti encarcarat de sang seca ¿que hi puc fer per netejar-ho? ni mu, paciència Josep, que las bates blanques són professionals i saben el que toca i quan toca.
Va aparèixer el jefe de les bates blanques, li deien doctor, aquest si parlava i va fer unes preguntes que jo amablement li vaig contestar, però abans li vaig preguntar com es deia…contestà Luque. Bé Dr. Luque com ho veu això, dons no res donarem uns punts i cap a casa, el metge de capçalera ja els hi traurà en 8 dies, prengui’s aquestes pastilles cada 8 hores (Vaig pensar en el número 8 una bona estona mentrestant cosia les ferides). Dr. Luque quants punts em donarà. 4 contesta, jo li vaig demanar si podrien ser 5, axís el meu cap ja en tindria 50, va contestar que serien 4 i ni un mes, va escriure l’ informe i va desaparèixer.
Al Dr. Luque, (la bata blanca que parlava i cosia) estava molt sol·licitat, dons pel micròfon no paraven de cridar el seu nom, també pels passadissos, Dr. Luque……..Luque…….que…Lu…..
Va aparèixer cap una estoneta una altre bata blanca, posi’s en peus i veu aquella aixeta dons agafi sabó i renti’s. Esporuguit i sol com vaig poder, obeint aquella bata blanca que parlava, vaig rentar-me el bigoti encartonat, sense veure que feia dons faltava mirall, la meva cara era nova per a mi, les mans tremoloses però netes, les cames i el pit també, però el bigoti no ho sé. Entrà la bata blanca i em renyà perquè em mullava els cosits, passà a l’ acció i va tapar els cosits amb un paper blanc. Posi’s la camisa i ja pot anar a casa. La camisa no me la poso està bruta de sang, No. No pot sortir sense camisa, dons cridi a la meva dona que en te una de neta, rondinant així ho va fer.
Cap a casa, jo amb 4 punts més, la dona, els fills i nores amb un bon espant. Sense avisar ni programar, en un moment canvia tot. Al fi i al cap tots d’aquest dia de juliol ens emportem alguna cosa, jo punts i conèixer bates blanques, altres espants, què carai són els premis i les sorpreses que la vida ens depara, així és més distreta i trenquem les monotonies
Gràcies a tota la família per suportar-me” aquest espants que amb assiduïtat us donc, els joves de l’ambulància que molt amablement m’ atengueren, i perquè no a les bates blanques que vaig conèixer aquest dia de juliol.
La Garriga 12 de juliol del 2003
Josep Rof i Rof és jrof
escollir un vehicle! 23, juliol de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
Tot això succeïa abans del diagnòstic de l’ELA 10/05/01: Conduïa un vehicle comercial d’empresa, al passar a la pre-jubilació a l’octubre del 2000 m’adono la necessitat d’un vehicle. A casa hi havia un utilitari ocupat per la família. Així doncs per els meus desplaçaments m’hauria de fer d’un ¿com hauria de ser? Veti aquí la qüestió. Sempre m’havia fet il·lusió disposar d’un petit Camper… Ara i en aquest moment tindria l’ocasió… Ja que disposaré de temps de lleure. Vaig anar madurant l’idea de la Camper somniada! Què em permetés viatjar i dormir.
Un dia m’acosto a Prades Granollers… vaig mirar-me una t4 nova, guapa, molt guapa però molt cara i perquè la volia nova? I tan de diners empleats per un vehicle nou, no és pas mai rendible.
La il·lusió va anar en augment i sobre aquesta idea vaig anar treballant. Dos mesos abans de la pre-jubilació… Un adhesiu que lluïa un vehicle va ser el que em portaria a Castelldefels a CAMPERMOVIL per veure les possibilitats d’una usada…
La meva sorpresa va ser que ni havien moltes… Una groga t2 del 75 VW Camper de benzina va ser la que em va cridar l’atenció i em va enamorar! Encara hi penso. Al fons m’esperava per una Transporter Camper un xic arraconada… a l’espera per reparar-li una rascada lateral, me la vaig ben mirar, era guapa i sencera, era del 89 duia un motor 1600 c.c. gasoil i el llibre de revisions… fetes totes a Mataró (Prades), tret de les últimes al Masnou, això va donar-me confiança, era d’un color cru amb una ratlla marron als costats, portava uns 100.000 quilometres i un rètol Estanza per davant i darrera a la extensió de la sobre taulada. Amb aquestes dues remirades a consciència… vaig fer el camí cap a casa.
Desprès de pensar-m’ho vaig decantar-me per la Transporter del 89, va ser decisiu per el petit però suficient motor de gasoil (poc consum). Un dia la varem anar a provar… Dit i Fet Seria el meu Vehicle.
Quant vaig ser lliure de treball… seria un tren el que m’acostaria a Castelldefels. Era allà i m’esperava. Ja tenia vehicle a punt, estava neta, polida, reparada de la rascada lateral, entapissats els seients davanters, al meu nom… El meu vehicle Camper del 89. El que m’ompliria el temps de lleure… desprès de tota una vida de treball. Després d’emplenar el dipòsit i sense pensar-m’ho enfilava Cofoi les Costes del Garraf per provar-la i provar-me…No vaig parar fins a Sitges, deixant-la en un elevat aparcament… de fons el mar, me la vaig mirar de nou, acabant fent-li unes fotos de tots costats, servirien com a record del moment. Amb sentia privilegiat, ple de forces… ara quant hi penso sembla que hagi passat una eternitat i sols són 8 anys plens de joia e infortunis que ja us he esbrinat en el meu primer post.
A casa no hi havia dia que no la repesés, el petit lavabo, la cuina, la nevera i el porta-bicis, era el millor regal de la meva vida, molt millor que nova, niant un munt rodant per tot… lo més bo encara estava per descobrir és… quant ens creuem en altres vehicles Volkswagen ens saludem, com fan els motoristes. “Tota una filosofia de vida és aquests meu Camper del 89”.
Havia de triar un nom…desprès de cavil·lar…havia de ser un nom fàcil, fonètic i que dies coses..al final va sortir el nom “PapiOna” Papi diminutiu de papa (a mi a casa sempre m’han cridat papa) i Ona la primera neta i única en el moment de l’estrena. Així va ser batejada amb el non de PapiOna, nom que va ser extensible inclús en el primer correu, i l’uso com a clau en diferents medis, esta clar que “no us el penso dir’’ “papiona… i números afegits”.
Ara el juliol del 2008 ja són 8 el néts que gaudeixen de la PapiOna “més que l’avi Josep”, ells han aprés inclús estimar-la tant com jo, una néta de 3 anys cada dia al creuar-la el garatge inclòs li fa petonets. En veure que tots l’estimen, m’alegra i em sento cofoi de la decisió presa al 2000 a www.campermovil.es
Ara, que he complert els 65, els 7 d’elàtic, acompanyat de 8 néts!“Estic en el millor del pitjor” i crec que és veritat.
L’ELA és Una estimada “familiarment acceptada” Convivim i convisquem junts des de fa set anys!
jubilació anticipada! 21, juliol de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
Bé no se per on començar per encetar el meló d’aquests blog… el meu primer post…
Us explico: tinc 65 primaveres aquest és l’any de “la meva jubilació” malgrat a tot ja estar jubilat des de fa uns quants anys, l’empresa on vall treballar els últims 33 anys em va voler-me “estimar” i jo sense pensar-m’ho dues vegades “vaig voler ser estimat” tenia 57 anys i 6 mesos, tot planejat dos de paro, hauria subscriure un conveni de sis mesos amb la TSS i els 60 jubilat (quedaria amb menys paga) però com que em trobava lleuger de cargues, vaig considerar que no m’importava perdre un % de paga per jubilació anticipada, ja que gaudiria de tota una jove jubilació. Fins aquí era tot el plantejat.
Van passar els dos any de paro, vaig arreglar els papers de conveni amb la TSS, però sols vaig cotitzar 1 més, per anar de cop i quasi sense adonar-me’n a jubilar-me amb un 100%. Vist i fet. Dit així no es pot comprendre, espero us ho clarifiqui en l’explicació dels fets.
Els fets: duran 1 any llarg vaig patir probes i més probes al meu cos… el resultat final fou el que va acabar amb d’incertesa de “saber el que em passava” en el meu cos canviat… “per fi el diagnòstic definitiu” Va ser un 10 de maig del 2001 a Bellvitge Hospital un Dr. de Neurologia el que va acabar amb les incerteses, angoixes i patiments de no saber el que tenia, el Dr. seriós va dir sense embuts… “Vostè té una ELA” una esclerosi lateral amiotròfica, i això que és? Be no s’amoïni… sols és el començament veurem i seguirem com evoluciona, però lo que és determinant que anirà amb vostè tota la vida. Gràcies Dr. per haver acabat amb d’incertesa de saber el que em passava. Sortir content i a les hores…vaig pensar que m’enduria un regal de per vida.
Vaig comunicar-ho pel mòbil a casa, la meva dona TF va saber-ne i en sabia molt més d’ELA que jo… (innocent de mi) de que es tractava d’una malaltia degenerativa l’ELA diagnosticada sols feia uns moments. Va comunicar-ho els fills ells a Internet. La bola és va fer grossa a punt de rebentar.
Quant vaig arribar a casa al cap d’unes hores, la família ben informada VS la malaltia m’esperava impacient i congoixada. En veure la meva cara d’innocent…va fer suavitzar el to de les paraules VS la Terrible ELA.
Aquests fet va ser determinant per anul·lar el conveni subscrit em la TSS i fer camí cap a una jubilació amb el 100%.
Ara però “tot per mi és llunyà” “m’ha passat volant” “qual núvol turmentós” “son set els anys d’elàtic” ara però recordo què algú ens va dir què… “L’ocell no pot seguir cantant” en veure tantes disúries humanes… i…
ESPERANÇA DE VIDA!!!!
l’esperança és un ball
sovint solitari els peus delerosos
somien camins que no arriben enlloc
I LA VIDA S’ACABA!!!!