solitud per els llibres! 20, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
Solitud per els llibres…
Solitud per el munt de llibres adquirits, deixats stanbay a qualsevol lloc de la casa, com s’estiguessin castigats, mai seran oberts per ningú, sempre esperant el lector, que a diari pul·lula per al seu costat, sense la més mínima intenció de obrir-los per ser passejats o llegits, mai podran entendre perquè altres llibres deixats, entren a casa i amb primícia són llegits apassionadament.
Solitud per ells. Aquest fet no és dona els llibres de les biblioteques, són llibres molt més viscuts, passejats, viatjats i llegits d’immediat i ser comentats en els clubs de lectura. Sempre oberts per diferents mans, orgullosos i cofois entren a les cases per la porta gran, qualsevol lloc és bo per ocupar-lo, són els preferits, els mimats, ens són deixats per un temps delimitat, el temps juga al seu favor, sempre, s’han de llegir amb preferència, són passejats per tota la casa, gaudeixen sempre d’espais mai ocupats per els altres, tenen preferència. Si ens poguessin explicar el que han vist, tocat, escoltat o gaudint de les intimitats familiars? D’aquestes experiències viscudes a les entranyes familiars en podríem editar un nou llibre, seria rosa, xafarder i morbós, sense màrqueting es vendria com churros, n’estic totalment convençut?
Solitud per ells. Segurament no ho avio reparat mai, que molts dels llibres comprats són quasi sempre per la publicitat, llibres premiats i d’altres són per impuls, sempre hi ha un ferm convenciment de llegir-los, el que ens passa en realitat no és així, ells es troben esperant, esperant-nos a qualsevol lloc de les nostres llars, descansant, el polsim s’apodera d’ells, sempre esperant-nos al mateix lloc, mentes les pàgines van engroguint per el pas del temps, deixant una marca al moble que pacientment els sosté.
Solitud per ells. La nostre mirada VS a ells és rutinària, com la vida, els veiem a diari, ocupant l’espai, però fem com si no els veiéssim per les rutines diàries, nosaltres som com la pols, que no ens deixa veure el gra de l’era o els llibres que pacientment ens estan esperant.
Solitud per ells. Ells sempre estant apunt per nosaltres, sense reparar en ells i engelosits dels llibres deixats de biblioteca, entren en una profunda letargia depressiva, durant el dia un munt de vegades ens veuen passar,escolten els nostres passos, ells sempre esperen el moment que ens dignem agafar-los, obrir-los i si més no llegir-los o passejar-los, sols d’aquesta manera els alliberàrem de l’estat d’espera que els tenim sotmesos. Amics llibres paciència, molta paciència, diuen que no hi ha mal que duri cent anys.
Solitud per ells. Qualsevol famós és capaç per escriure o feres redactar un llibre, els editors els esperem, amb les mans obertes per la seva edició. Ajudats per un màrqueting agressiu, els editors sempre guanyen la batalla a els compradors impulsius de llibres, sempre cauen als paranys estratègicament parats, materialitzant la compra. Els llibres esposats, entren per la vista oïda en el nostre interior, i veuen culminada la seva compra per els impulsos vençuts.
Solitud per ells. Les editorials sempre busquen espais addicionals, a qualsevol preu, no importa el lloc, sols els fa falta disposar d’una massa de gent, ells, els llibres exposats en fer una grossa taca, ho tenen tot guanyat, nosaltres sempre caiem en els paranys parats per culminar compulsivament la compra. Els impulsos ens traeixen, nosaltres contens ens anem a casa amb els nous llibres recent adquirits i a les hores passa el que passa, allà presideixen les nostres estances esperant, dies, anys i que sap si sempre, amb una mica de sort, un dia podran ser llegits, per els lectors compradors desenfrenats per els impulsos vençuts.
Solitud per ells. Per això i sols per això i res més, és la meva solitud per els llibres adquirits i mai llegits. La veritat de totes aquestes reflexions, son les bones intencions al comprar-los per llegir-los però la realitat Ai! La realitat, és un altre. Algú creu que és disposa de tant temps per llegir els llibres comprats per els impulsos vençuts? Jo sincerament crec que No.
diumenge, 20 / juny / 2004
Josep Rof i Rof és jrof
Solitud per ells.
Apunt: Sense que hi raparem els impulsos de compra se’ns donem sempre constantment en el transcurs de la nostre vida. Són els impulsos vençuts dolents? No, són una valva d’escapament, donen una sortida els nostres interiors, al auto premiar-nos ens sentim conformats, aquests impulsos vençuts són els que suplanten altres pors o buits interiors i ens fan ser compradors compulsius de tot tipus de consum, eixís sense adonar-nos anem caiem en els seus paranys parats, impulsats al comprar-los amaguem altres pors interiors.
Som compradors compulsius, sols per això i no per res més.
Solitud per ells. Que estan pacientment ocupant un espai de la casa, empolsinats i plens de paciència, sempre a l’espera, que un dia puguin ser passejats o llegits. Solitud per aquests llibres, un cúmul de lletres plenes de saviesa, sempre a la guaita esperant-nos.
(Art: Un bon escriptor guanya un premi. L’aplaudeixen. Cobra el xec i després es juga els diners al pòquer amb els seus amics. Ho perd tot. Però sap que només així tornarà a ser un escriptor. Joan Barril )
terratrèmols! 19, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
Terratrèmols, petards d’allò més sonats”
-*M’espurnegen les cames, les descàrregues són constants. –El maig esperat s’està esgotant. Ja m’ha passat, m’ha Volat”, al llit vull acomiadar-lo però. No ho puc suportar; a fer un vol vull anar? -Un nou més, tot a punt per encetar-lo. Juny és màgic! Ens du…a la nit més llarga de l’any, el solstici de Sant Joan, i anunciar-nos l’arribada de l’estiu, les fogueres, els petards i les festes a tot drap. -És el que jo just aquesta nit ha volgut avançar, sense petards ni fums, però si ha set molt sonat” és el m’ha passat, en un instant”, en el gros *sotrac alguna estrella s’hi ha colat, el bes al terra fou sobtat, inesperat. Josep el més de juny està inaugurat. -He volgut anticipadament donar la benvinguda a les fogueres, l’esclat dels petards. O el *terratrèmol enregistrat a Ripoll, Ribes i Vidrà. Ningú ho sabrà…què ha set en Josep qui l’ha provocat” per l’entrada triomfal del mes! Just encetat. -Aquests coktail de sotracs, és el que amb portarà al llit estirat per una quietud total” .Del terratrèmol passat us tinc tots enredats, Júlia, Toni, Garcia i tots els estimats. Al llit ben estirat per un “hipotètic descans” i… d’algun paiai… deixat anar. -Pul·lulen els pensaments, del que serà un futur imminent, el teatre està iniciat.Menys mal que amb sento volgut i estimat! Tots embolicats, en Josep enllitat, a Rac1 les sardanes del dissabte estan sonant, jo escoltant. -Han passat cinc dies del terratrèmol sonat, ja esmorzat, al llit mig assentat, de llapis i paper envoltat, les anotacions són constants, s’ha de buidar el pap. Axis escrit *Tal com raja quedarà per la *posteritat… -Animat m’he volgut afaitar, la Júlia m’ha d’ajudar…paciència te que agafar!…En Josep és un *arbre torçat sempre fa la seva santa voluntat. Un canvi de rumb et caldrà, vers els estimats del teu costat. L’assaig està iniciat del que esdevindrà, en un futur no massa llunyà. -L’assaig teatral ha set acurat, una experiència important. Estarem preparats, si més no entrenats, per els que em pugui passar… en un futur immediat o llunyà. La *Júlia m’acosta el *Ferrari: el pati vull anar…l’aïra m’ha de tocar i tots els mals s’ha d’emportar. -Soc arbre torçat i no és pot redreçar, el que no sé si posant-hi voluntat mig ho aconseguiré? Jo per si de cas ni posaré un cabàs…
dissabte, *5 / juny / 2004
Josep Rof i Rof és jrof
APUNTS CLARIFICADORS: *M’espurnegen sento rampes amb assiduïtat per la malaltia de la ELA (esclerosis lateral amiotròfica). *sotrac és la caiguda Nº 25, (fou a casa a la cambra de bany, desequilibri i la caiguda al canto de la banyera: Un fort cop a les costelles esquerres, deixant-me sense respiració). *terratrèmol aquesta nit n’hi ha agut un, entre Ripoll/Olot. “hipotètic descans” ja em costava abans imagineu-vos ara colpejat. *Tal com raja Disculpeu-me del meu català tinc el corrector de vacances. *posteritat… i ara per la màgia d’Internet al blog penjat. *arbre torçat sempre he fet la meva i ara costa d’acceptar ser ajudat. *Júlia és la meva costella. *Ferrari cadira manual de rodes. *5 dies de descans el cinquè dia és quant des del llit he escrit tot el que aquí us he explicat. Tal com raja Disculpeu-me del meu català tinc el corrector de vacances.
un rejoveniment! 14, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancatsPapiOna 
Un rejoveniment per la PapiOna 
PapiOna és el nom d’una VW TRANSPORTER CAMPER del 89, B-8931-LW s’han de fer Interiors/exteriors
Al rejoveniment hi col·laborem PLANXA I PINTURA: Tallers Josep Compañó C/Verge de la Mercè, 48, 08520 Les Franqueses (BCN) Tel. 938.463.621. TAPISSERIA: Victoriano Delatorre C/Montserrat, 10, 08520 Les Franqueses (BCN) Tel. 938.401.876 El Tapís estriat MODENA Seients/matalàs: Tapís MODENA Quadres Color 70. Matalàs del sostre: Tapís MODENA Quadres Color 70. Cortines: Tapís MODENA Ralles Color 70. Dos coixins: Tapís MODENA Ralles Color 70. Dos coixins: Tapís MODENA Llisos Color 70. RÈTOLS: Identitat Visual Tel. 938.719.058 Col·laborà en el lluïment personalitzat, dues ratlles als costats i el nom de… PapiOna al davant part superior esquerra, darrera part superior esquerra. Total la inversió de condicionament de la PapiOna de 1854,00 €urons. (Detalls: Planxa pintura 1.100€, Tapís 540€, Adhesius 130€, Neteja inter.84€.) El 23 d’abril’04 planxa/tapisseria acabada, els adhesius i la neteja fou més tard.
APUNT: Amic Albert del com pots veure estic molt joiós de la meva PapiOna. En descobrir-vos per la vostre col·laboració a la revista VW magatzine la qual estic subscrit des del primer número, vaig pensar adreçarem a vosaltres, m’agradaria poder disposar de la subscripció a la revista del CLUB CAMPER, així com FERMEN SOCI, s’escau en veure les vostres possibilitats d’admetre’m entre vosaltres, si és possible poder disposar d’uns adhesius del club, la PapiOna els lluiria amb molt de gust. Ha! La vostre Web fou impossible obrir-la, os confesso soc bastant pardillo” per tot l’entorn d’internet, sols m’ha deixar obrir la sortida a Conesa.
Albert vull que m’acceptis una disculpa per el meu català, “tinc el corrector de vacances”.
divendres, 23 / abril / 2004
Josep Rof i Rof és jrof
Apunt a dia d’avui Soc el soci 221 del Club Camper (www.clubcamper.com ) i vull deixar un referent al planxista i amic Josep Compañó la seva bondat i treball perduren en la meva memória i al meu cor! Allà on siguis una abraçada per tu.
nit fantàstica! 13, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
Nit fantàstica, a la programació de ràdio del cap de setmana a Rac1 de 7 a 10 La Primera Pedra “sensacions a tope”! És l’eslògan utilitzat que m’anirà be per definir aquesta nit fantàstica, m’he sentit transportat en mig de somnis, ha fet que recordés una llarga i feliç estona de la meva vida, però somniant”.
El gaudi en el somni ha set intens i m’ha transportat per reviure novament la realitat, d’un temps passat viscut preciosos de joventut, bonic! De satisfaccions plenes i molt marcades per l’eslògan “sensacions a tope”. dons sí, “sensacions a tope”, intentaré descriu-ho el que no se s’ho aconseguiré, si més no, i posaré tot l’empeny que sàpiga per explicar-ho.
Molt lleugerament, quasi passant-hi de puntetes però ha estat molt intens, os ho confesso, he tingut una fantasia eròtica, en Josep envoltat d’un somni eròtic, quasi no el recordo, ha set molt planer i recreatiu, ple de sensacions, fou com un esclat primaveral, satisfactori, agradable i molt bonic, deixo aquesta lleugera pinzellada del que fou l’inici del que vindria després, amb una rapidesa esputaran, està clar amb somnis “naturalment” està clar.
Unes activitats frenètiques, d’uns records passats, un no parar de fer coses, mai sol, sempre acompanyat de persones de tota condició i sexe, companys i amics d’activitats comunes, que vam acompanyar-nos en la joventut i la maduresa. Etapes profundament marcades, plenes de sols i ombres, en la llunyania revisquen uns fets reals de vida, avui al reviu-ho em la naturalitat que ens donen els somnis, doncs sí, tot això barrejat s’han compost les “sensacions a tope”.
Vegeu, foren tan reals els somnis, que m’he despertat sobresaltat pensant que era tard, una forta angoixa m’envoltava per no haver sentit el despertador, sense pensar-m’hi gens, ni mica, m’aixeco del llit amb rapidesa, mig adormit, sense estiraments de mandra, el lletot que m’he fotut a set de campionat, anant d’un costat a l’altre de l’habitació, fins caure assegut novament al llit, d’on amb gran ímpetu m’havia aixecat feia uns instants, estava com un cavall desbocat, (per no fer tard) el somni encara estava rondant-me per la ment, novament un altre agosarat impuls, per fugir del llit, una vegada dempeus hi aconseguir l’avenç d’uns passos quelcom més llargs que en el primer intent, però anant de banda a banda del llarg passadís, unes petites trompades per les esses donades, tot això va fer que anés despertant d’aquesta nit de “sensacions a tope”, menys mal que sols he tret la pols de les parets del passadís, deixant els terres per una propera ocasió.
El gaudi d’uns somnis plaents i reconfortants un despertar ple de “vitalitat” han fet com si els 1096 dies d’elàtic que suporto no anessin per mi. Aquestos són pocs comparant-los amb el pes de la vida viscuda, dels molts anys passats de vida, plens de vitalitats, bo és recordar per no oblidar, gaudir-los i com no estimar-los, fets de vida recordats em somnis, tots juntets pesen més que els 1096 dies que duc d’elàtic, Ai! Josep tu si que peses Kg, els records no pesen, floten en els nostres pensament diàriament i duran els somnis.
Ha set molt gratificant aquesta nit passada, una nit plena de somnis, d’un notable plaer emocional, tal com diu el refranyer espanyol que los sueños, sueños són, encara que aquestos siguin plens de fantasies eròtiques (que no us he explicat) envoltades de “sensacions a tope”.
diumenge, 9 / maig / 2004
Josep Rof i Rof és jrof
Apunts clarificadors:
Els somnis d’aquesta meravellosa nit en realitat han set, un repàs d’una trajectòria en el mon del treball, a la fabrica tèxtil 11 anys, de comercial a Bimbo 33 anys, els somnis no han fet distincions sent barrejats tots en el mateix sac, els jefes de l’època de mano i ordeno i els últims moderns i permissius, tots estaven en el vell mig del somni.
Una barreja de records llunyans plenament viscuts, uns tems passats, que naturalment marcaren molt la meva vida. Aquestos moments plenament viscuts van quedar arxivats en un racó de la ment, sols em la finalitat de poder-los recobrar per poder gaudir-los novament, encara que sigui somniant.
Naturalment, esta clar, ara que disposo de temps i tinc pau i tranquil·litat de responsabilitat en el mon empresarial, és el moment de gaudir-los plenament, somniar no costa diners, un es pot permetre’s trobar-s’hi en plena forma, recordant, gaudint, vivint, volant, entre somnis esta clar?
Amb el somni la responsabilitat d’haver de complir cada dia, és el que m’ha traït férem aixecar sense estiraments previs, tot per no fer tard al treball.
Ha set bonic sentirem lleuger per uns instants, encara que la realitat m’haguí dit Josep vigila que el horno no está para bollos. Ja m’agradaria tenir fantasies eròtiques d’això nada de nada, res de res, ni amb somnis sorgeixen de casualitat, que us pensàveu eh? Los sueños sueños són i que per molts anys i panys els podem gaudir-los i com no intentar explicar-los. Vull confessar-vos que duran aquets anys de treball i joventut algun amor platònic si hi va haver, aquesta nit podria haver-los recordats. Doncs NO. Això si, perduren i perduraran en la meva memòria
Somnieu tots que és bo, doncs els somnis et fan sentir ple de vitalitat, lleuger, ¡és meravellós somniar!
I la vida, ¿quin sentit té? –La vida té sentit, i no. Depèn de qui siguis.
Si realment vius la teva vida, llavors la vida té sentit.
Tots tenim vida, però no tothom la viu.
Tots tenim dret a ser feliços, però hem d’exercir aquest dret.
Si no, la vida no té sentit. Tulku Lama Lobsang <- aquí
memòries de l’avi Josep nen! 10, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
memòries de l’avi Josep nen!
Fa molts d’anys, tal dia com avui l’avi Josep “nen” durant el dia amb una escombra de bruc escombrava el camí de casa, m’ajudava me germana Margarita. Vivíem a la casa on vàrem néixer, una casa sola de pagès, petiteta rodejada d’arbres fruiters i horta, els hiverns era molt freda. La casa la construïren els nostres pares, les parets exteriors gruixudes de pedra de riu. Els pares és casaren el 1942 per l’església (En Sant Matrimoni) tal com manaven els canons de l’època, formant la família Rof i Rof. Dos fills.
Des de la carretera N.152 un camí dels d’abans anomenats “camins de carro” conduïa fins a la nostre casa, rés estava asfaltat, els camins eren polsosos i per les pluges d’hivern plens de fang, embrutits per les moltes cavalleries de l’època que diàriament i passaven, anant tot el dia amunt i vall transportant fato en carros… menjar per els animals, pedres, grava i sorra del riu Congost per els paletes o el que convingués. El medi i únic de transport era el carro. El carreter “un cridaner” per fer-se veure o per arriar els cavalls, tibats, cofois, vermells de cara, fumant un caliquenyo, duien la bota de vi penjada a la barana del carro, el agradava fer-se notar, a fe que ho aconseguien per els seus crits i les fuetades als pobres animals arri, renec, arri xurriacada, renec, arri fuetada En rebia un munt durant la llarga jornada, el dòcil animal.
Els cavalls de tir anomenats percherons eren grossos i ben menjats tenien molta força, raspallats i guarnits anant tirant del carro vent carregat, el carreter els lluïa tremendament orgullós (el seu era el millor de tots) Els guarniments amb tots els metalls abrillantats, feien de mirall em els raigs de sol enlluernaven i feien la rateta.
El trànsit pel camí era constant, de bon matí fins a la ralla del cap vespre, el camí quedava empolsat i embrutit de caques dels cavalls.
Recordo que era vigília de Reis devia mantenir el camí escombrat sols d’aquesta manera m’assegurava que els Reis s’ha aturessin per deixar-nos regals. Els reis no els agradaven els camins bruts. No havien fallat mai. Poques joguines. Els nens cantàvem una cançó, repetint-la moltes vegades duran el dia, deia així…
“Reis d’Orient porteu coses, porteu coses… Reis d’Orient porteu coses, per la bona gent”
La nit esdevenia màgica, era per tots els nens una nit d’il·lusió, deixàvem les sabates al costat del menjar i beure per els camells, normalment un atuell d’aigua i garrofes, era el que més els agradava, s’ho menjaven tot sempre.
A dormir just és feia fosc, fins a la matinada no podíem bellugar-nos del llit, de bon matí corrents a mirar si s’havia produït la màgia dels Reis en deixant-nos molts regals. No ho dubteu que la màgia és complia cada any, és per això que la nit de Reis és màgica.
De bon matí tots els nens a les places i els carrers jugant amb les noves i úniques joguines que els Reis els havien deixat. Moltes nines pepas i cavalls de cartró poca cosa més.
Aquesta Nit Màgica de Reis durarà mentre els nens, que per el sol fet de ser nens, mantinguin la il·lusió esperant que passin els reis, sols mantenint la il·lusió és complirà la Nit Màgica de Reis Mags d’Orient cada any.
Nens/Nenes si canteu la cançó moltes vegades, no l’oblidareu mai més, a l’avi així l’ha passat, que encara ara recorda, la tinc ven apressa de tant cantar-la de petit, aquesta Nit Màgica vull tornar a ser nen, per poder repetir les cantarelles una altre vegada.
“Reis d’Orient porteu coses, porteu coses…Reis d’Orient porteu coses, per la bona gent!
La Garriga 6 de gener del 2004 Josep Rof i Rof és ara jrof.
Torno al paisatge d’on no he marxat mai. Fujo del camí i vaig camp a través. Aquí hi ha la font. Joan Barril
aprendiendo a caer! 6, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : ELA, reculls , comentaris tancats
APRENDIENDO A CAER Philip Simmons
ELOGIO DE UNA VIDA IMPERFECTA. (Mayo de 2002 primera edición). (Inicio del copiado textual del libro)
He escrito este prólogo a ratos perdidos, rebanados al quehacer de un verano totalmente ocupado, y ahora me encuentro a finales de agosto, con las noches frescas y el campo lleno de grillos. Las primeras hojas de otoño ya enrojecen .Es una estación de plenitud y dulces anhelos, más dulces aún por el hecho de que no puedo estar seguro de si veré o no de nuevo esta época del año. Evidentemente, ninguno de nosotros sabe cuándo le llegará su hora.
Somos criaturas tercas, y se necesita un shock para hacernos ver nuestra vida de nuevo. En mi caso el shock fué la noticia, cuando solo tenía treinta y cinco años, de que padecía e terrible mal de ALS, la enfermedad de Lou Gehrig EE.UU, en España ELA (esclerosis lateral amiotrófica) y que por tanto podía morir al cabo de pocos años. Ahora-más de siete años después he sobrevivido a esas predicciones. La vida, al fin y al cabo, es una condición Terminal, todos estamos involucrados en el asunto de morir, conscientemente o no. lentamente o no. Listos para recorrer este tercer camino, el camino que atraviesa la pérdida para llegar a la riqueza, a la plenitud y a la profundidad que antes no habíamos divisado, hemos descubierto algo más: las ventajas que logramos cosechar de una vida imperfecta.
La tarea de aprender a vivir plenamente ante las pérdidas, tarea que yo denomino “aprender a caer”. A menudo lidiamos las pérdidas, por ejemplo, acordándonos de lo que aún tenemos. Ya no puedo escalar montañas altas, me digo a mi mismo, pero puedo recorrer un camino campestre en mi silla de ruedas y disfrutar de la fragancia de los abetos. Todo es cuestión de perspectiva, solemos decir. (¿Qué dice el caracol cuando va sobre el caparazón de la tortuga?:” ¡Volamos!”.
Aprovechamos mejor las pérdidas si aceptamos el hecho que algún día lo perderemos todo.
Sabemos que vamos madurando verdaderamente cuando dejamos de tratar de arreglar a los demás. Lo único que podemos hacer por la gente es quererla y tratarla con bondad.
Aceptarnos a nosotros mismos quiere decir aceptar el paquete completo, con lo agrio y lo dulce.
Todos hemos sufrido y sufriremos, nuestras propias caídas. La caída de los ideales juveniles, la disminución de la fuerza física, la frustración de las esperanzas acariciadas, la pérdida de amigos y parientes, el sufrimiento de vernos heridos o enfermos y tarde o temprano la caída de nuestro final seguro.
No espere a que suceda una tragedia para empezar a apreciar las pequeñas cosas.
Cuente sus ventajas, aprecie lo que tiene en lugar de quejarse por lo que le falta.
La vida no es un problema es un misterio, los problemas deben resolverse los misterios no.
Estos días mi equilibrio no es bueno, me caí en el corto sendero (que lleva de la entrada de nuestra casa a…acababa de ayudar a mi hija de seis años a subir al coche, cuando trompecí y me golpeé fuertemente contra el suelo. Mi hija me preguntaba que estaba haciendo allí en el suelo.) Caminar erguido sobre la tierra ¡que bendición¡
Los que sufrimos enfermedades terminales simplemente hemos sido bendecidos, al tener en primer plano todo el tiempo la realidad de nuestra propia mortalidad.
Aceptar la muerte es vivir con un profundo sentido de la libertad.
Me levanto todas las mañanas para ocuparme de los asuntos de ser humano y no importa si esos asuntos tienen que ver con estarme muriendo o con hacer otra cosa, cada día trato de hacer mi hogar entre la gente que encuentro a mí alrededor, construyendo un hogar de paz en el momento presente- que no sea solo para nosotros, sino para todos los que puedan estar en nuestra presencia o en nuestro corazón.
Nada ayuda más a las relaciones de amistad, de familia o de colectividad que una soledad bien cultivada, quién está en la soledad y está en el silencio se ha escapado de tres guerras: Ver, oír, hablar, sin embargo batallará continuamente contra un enemigo: su propio corazón.
Como nos recuerda el místico y poeta sufí Jalal al-Din Rumi. “No hay mejor amor que el amor sin objeto / no hay trabajo más satisfactorio que el trabajo sin propósito”.
Thich Nhat Hanh, monje budista. Hay dos maneras de lavar los platos. La primera es lavarlos para tener platos limpios y la segunda es lavar los platos por lavar los platos”. Solo la segunda manera, lavar los platos por lavar los platos, constituye una práctica espiritual.
Cuando le preguntaron al Dalai Lama sobre el problema de la reacción contra la violencia, replicó: “La tolerancia y la paciencia no implican tener que someterte a la injusticia ni tampoco aceptarla”. Lo más importante, dice él, es no ceder a la ira ni al odio. Si no podemos controlar las acciones de los demás, sí podemos controlar nuestra respuestas a ellas. Sopa, la palabra tibetana para paciencia, viene de una raíz que significa “Capaz de soportar”. La persona verdaderamente valiente, es capaz de soportar el dolor sin el sufrimiento mental que producen el odio y la ira.
La violencia que sufro todos los días es lenta y municiosa, es la violencia producida por una enfermedad degenerativa que me agota lentamente. Todos los días vuelvo a aprender que el sufrimiento es una actividad de la mente .Mis horas se llenan de tormento o de dicha, según mi propio grado de sopa, mi capacidad de soportar daño físico mientas mantenga la calma interior.
Escalé varias montañas, total 49 picos que pasan de 1200 metros en el transcurso de mi vida. Ahora, sin embargo, debo contentarme con triunfos menores, como ponerme los calcetines por la mañana y lograr bajar la escalera, sobre seguir erguido y aprender a caer.
Escoger el mundo significa escogerlo completo. En mi caso significa escoger el helado de arándano y la debilidad de mis brazos que dentro de poco serán incapaces de llevarme el helado a la boca. Al escoger el mundo, escogemos tanto el placer como el dolor, la alegría y la tristeza, la salud y la enfermedad, el éxtasis y la desilusión.
Todos sufrimos las limitaciones de nuestra humanidad: no sólo nuestros dolores y nuestras molestias, sino también nuestros miedos, nuestra rabia, nuestra mezquindad, nuestra tristeza.
En una cultura que contempla el estar ocupado como un signo de importancia y valor, es muy fácil usar nuestra identidad pública-como profesionales, encargados y voluntarios, padres sobrecargados de trabajo-para evadir todo lo que es problemático, complejo y misterioso en el mundo que nos rodea.
Philip Simmons es profesor de Inglés del Lake Forest Collage de Illinois, donde impartió clases de literatura y escritura creativa durante nueve años, hasta que su enfermedad se lo impidió. (Fin del copiado textual del libro)
Apunte de Josep:
Hace unos días también trompecí en mi cocina, al colocar los vasos en su estante, sufrí un desequilibrio y caí delante la família. Un día después enseñando como me pasó…quiso la fatalidat y sin querer volver a caerme, (sustos… y más sustos) Fs tan rápido que no te das ni siquiera cuenta, las dos veces me levanté, ”contento por la satisfacción que me da” el poderme caer y levantarme, un día no muy lejano ya no tendré esta “alegría de besar asiduamente los suelos” Mis caídas son imprevisibles, rápidas, “sin un pequeño aviso! Desequilibrio y al suelo no importa el lugar, ni el momento, tengo heridas en rodillas, codos, caderas, hombros, nariz, exceptuando la caída excepcional de 22 escalones de espalda dado tumbos sobre si mismo, de esta desperté en el hospital con unos puntos de sutura en la cabeza, aquí el susto…fue mayor quedé sin sentido y estaba presente toda mi familia, todos sufrieron conmigo y por mí.
De todas las caídas me recuperé física y emocionalmente además con la satisfacción de ¡haberme caído!
La Garriga 16 de abril de 2003 Josep Rof i Rof és jrof Asi que… Sopa, sopa i sopa…
P/D Recomiendo su lectura “APRENDIENDO A CAER Philip Simmons”.
I la vida, ¿quin sentit té? –La vida té sentit, i no. Depèn de qui siguis. Si realment vius la teva vida, llavors la vida té sentit. Tots tenim vida, però no tothom la viu. Tots tenim dret a ser feliços, però hem d’exercir aquest dret. Si no, la vida no té sentit. Tulku Lama Lobsang
últiMA volunTAT! 5, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
Abans de morir si és primer que vosaltres…si pogués demanaria una última voluntat o concessió poder “ser un petit Ocell”
Si voldria ser un ocell! Gafarró o Passerell tant li fa, però que ningú no ho dubti, que voldré ser un ocell… m’hi conformo ser un d’aquestos que actualment se’ns passegen cada dia per la gespa.
Que maco! Ocellet Ocell, Ocellet! Vine…vine a mi… cridaran els nens! En veurem fent saltirons i/o volades.
Com tot ocell gaudiria de llibertat per anar ha on volgués, feria volades curtes, de pati a pati, d’arbre en arbre, volada rere volada, saltiró rere saltiró.
De bon matí al teu/nostre pati faria un passeig la gespa fresca de la rosada, passejant-m’hi saltiró a saltiró, durant el passeig us aniria alliberant-la de cuques la gespa, perquè quant t’hi passegessis/passegeu la gaudeixis/gaudireu plenament una gespa neta i fresca i sense cuquetes.
Sense que t’adonessis/adonéssiu apareixeria moltes vegades durant el dia, et vull dir que estaria al corrent de tot el que passa a casa, però sempre dissimulant com tot ocell fa, uns saltirons, a la més petita ombra de perill, volada al pati veí…no és això el que fan tots els ocells? A la més petita sospita aixequen el vol. Compta tornaré, estaré entre vosaltres sense que hi repareu, us cridaré l’atenció com ara fan els ocells, mentes esmorzeu rere el vidre m’aguaiteu exclamant ¿mira quin ocell…que maco oi?
Des del cel fen petites volades o descansat al til·ler veuré créixer els nets, com rondinen, la gansoneria esmorzant, anant a l’escola, també els espiaré a casa seva, al carrer, a la plaça, al pati de l’escola, anant i venint, quant estiguin amb amics amigues, es faran grans creixeré amb ells, sols serè un ocell més dels molts que hi han, passaré desapercebut sempre, ells mai no repararen en mi…
(Qui es fixa amb un ocell s’espia o no, ningú ¿oi?) ¡Ha! Per la vostra tranquil·litat sols espiaré els meus, ¡Val! L’avi ocell continuarà estimant als néts, el que no podré fer és arropar-los o enrabiar-los, això està limitat els humans i no ho poden fer els ocells, sols aquest privilegi de poder fer-ho està reservat els ocells dels contes.
No se quants anys viuen els ocells normals, ¿no ho sé!, tampoc m’importa, com que jo serè “un ocell de concessió d’últimes voluntats” Serà desprès de la mort, per lo tant ja no en moriré mai més, ja que “la mort pel fet de ser mort, mai es morirà” Que sé jo! Josep deixa-ho axis més et val.
En ser ocell d’últimes voluntats, estaré en part al mig dels nostres familiars terrenals, que ve oi ser ocell! I poder acompanyar-vos durant la vostre vida, no feu res pensant el que diran els demés, tot el que feu que us surti del cor, mai deveu fer rés per fer-lo, ni per quedar be, no, això mai! Mai! Sols fer el que os surti del vostre interior i res més, amb això en teniu prou. Malifetes no, que us espiaré.
Un dia vosaltres també morireu ¿qui sap si decidiu ser ocell com jo? Ens retrobarem! així junts férem volades espies saltirons, les volades que tot ocell sempre ha fet. Com ocell ja no estarem pegats a lo material, ni guerres, ni feines, n’angoixes, ni ensurts, ni patiments, ni sofriments, ni vacances, ni exàmens, ni malalties, ni denuncies de tràfic, ni rebuts del banc, ni reunions de veïns, ni cites amb hisenda, res de res…la màxima felicitat! Lliurats de tot això, que en el transcurs de la vida terrenal ens angoixa tant.
Els ocells sols movent les ales, uns saltirons mes o menys llargs i ja ho tenen tot fet, no han de fer res més. Vegeu el perquè ¿vull ser ocell d’última voluntat? mireu si n’és de simple poder fer d‘ocell.
No fos pel cas que ens trobéssim amb algú que d’última voluntat com jo decidís ser ocell i que no m’agradaria veure’l, ells tenen un munt d’oportunitats, per continuar sent el que eren a la terra, dons que siguin ocells de tempestes, pela-roques, àguiles imperials, lleoneres, coronades, cuabarrades, d’estany, pescadores, rapaces, ratoneres, cridaneres, ocellots Pajarracos, corbs negres robadors o una simple garsa de mar o reial tan li fa, mireu quina llista per triar, ja tindrien feina ja, estarien ben distrets amb les “concessions d’últimes voluntats” podrien continuar fen trapelleries.
Sols amb aquesta condició, acceptaré ser ocell d’última voluntat. (ocellots trapelles i diguem-ne bons ocells)
La Garriga 28 de desembre del 2003 <<Dia dels Sants Innocents>>
Josep Rof i Rof << un innocent més>> ara és jrof
Ocell // Ocells // Ocells de Catalunya // ocells.net // Ocells de Menorca // Ocells – El medi natural del Bages // PDF] Catàleg dels ocells del Parc del Foix // J. M. de Sagarra: Els ocells amics // Pájaro carpintero // Pajaro Azul // PAJAROS en AmiMascota // El canario, un pájaro doméstico de bello canto
e-mail per la LOGOPEDA! 4, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : poema, reculls , comentaris tancats
e-mail per la LOGOPEDA! divendres, 15 / octubre / 2004
Hola Mª Carme Majós: (La Dra. de Logopèdia amb (Paciència de Sant o Santa Paciència)
Són les 17.40 hores, la migdiada ha set acurada, he carregats de nou les piles esgotades del meu cos, ara que en Josep està descansat és quant poso fil a l’agulla per remetre a la logopeda el poema que li vaig prometre a la visita. Mans a l’obra no se si ho aconseguiré, però el menys ho intentaré. Les connexions de Internet i l’escàner no són el meu fort. Vet i aquí la pregunta del milió, ¿Que és el meu fort? No ho sé! En el millor dels casos, podrien ser les sessions de logopèdia? No, no pas? A tu que et sembla? Deixem-ho axis, més em val Oi!. Són sessions dures i empipadores per mi, per la paciència que i poses inclòs et vull dir que “m’agraden les sessions de logopèdia de cada divendres!”
Un dia no fa molt vaig escriure aquest poema, així doncs per tu i per tots els que m’animeu “Santa Paciència…”
SANTA PACIÈNCIA
TINC UN PROBLEMA FANTÀSTIC
CADA DIA SURT I S’AMAGA EL SOL
ELS DIES PASSEN QUASI VOLANT
DES D’AQUELL ESPERAT I ACCEPTAT REGAL
SIS CENTS QUARANTA SET DIES VAN
AIXÍ , EN EL NOSTRE COMPTE PARTICULAR
GASTEM ELS DIES, QUE ALGÚ ENS TÉ ASSIGNATS
AMB ANGOIXES, IL·LUSIONS, ENSURTS I DEMÉS VARIANTS
TOTS DOS JUNTS, HO ANEM PASSANT I
LA FAMÍLIA SOPORTANT I QUE PER MOLTS ANYS
AVIETA JULI , NÉTA ONA , NÉT JAN
US ESTIMO TANT!
MERCI A TOTS PER LA PACIÈNCIA DE SANT
QUE CADA DIA ANEU DEMOSTRANT
A AQUEST AVIET MIG ATRANCAT
PERÒ, QUE ESTÁ JOIÓS DE TOTS PLEGATS
DEL SEU VOLTANT, PRESENT I PASSAT
SEGUEIXO AMB EL FANTÀSTIC PROBLEMA
I AMB L’ACCEPTA’T REGAL
COM SI RES NO HAGUÉS PASSAT
AMB EL SUPORT DE TOTS ELS ESTIMATS
QUE S’AMAGUI EL SOL CADA DIA
I QUE ENS DURI VEURE’L SORTIR, FINS A MORIR……
La Garriga 15 de febrer del 2003
Josep Rof Rof és jrof
A la meva família per suportar-me, gràcies.
Per: tots els ELÁTICS/ELÁTICAS i tots els seus familiars, per acompanyar-me gràcies.
Per: l’equip de Bellvitge DRS. Matos/Povedano. DIET. Virgili Casa Maria. UFISS Dra. Eva Farrero gràcies.
Per: Eduard, per estirar-me gràcies. (és el fisioterapeuta que m’atenc dues vegades per setmana)
Per: Dra. Mª Carme Majós Logopeda per ensenyar-me coses noves… gràcies, coses mai pensades per mi que poguessin existir.
I ara, un munt de gràcies més a tothom, per llegirem.
una Vespa amb història! 3, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
UNA VESPA AMB HISTÓRIA ¡Ui quina Vespa!
Vespa Primavera 75cc. la seva estrena un 9 setembre del 1981 la Vespa recorda mols bons moments viscuts, il·lusions i ensurts (sols estrenada dues germanes i prengueren mal).
El seu pare el meu cosí “va castigar la Vespa enterrant-la al paller”. Ningú de la casa va saber-ne res més, de l’accidentada Vespa. Allà com un os hibernava…
Va despertar-se un 20 de gener del 1986 li brollarien noves ¡il·lusions fou rescatada per dos dels meus fills! Ells foren ells qui amb “al recent estrenat Permís de Circulació” amb la Vespa donarien els primers passos motoritzats. Dos fills una ¡dolça i feliç joventut! Amunt i avall…Un no parar…Estudiant, entrenant a la piscina, gaudiren novament la rescatada Vespa.
Han passat els anys i ja és quasi històrica, son 22 anys junts amb ella “sense adonar-nos ni parar atenció tots hem crescut”. El pas del temps també ens fa històrics a nosaltres…som històrics” Un allunat passat nostre i familiar el que ens fa sentir de nou il·lusions de reconstruir-la.
Sempre ha estat present a tots nosaltres la il·lusió de què un dia aquesta Vespa podria tornar a funcionar restaurant-la.
Aquest pensament e il·lusió és va despertar-se novament en un viatge que férem a Eivissa la PapiOna (camper VW) i llurs fills. Sopàvem a peu del vaixell esperant l’embarcament de la PapiOna i nosaltres. Davant nostre teníem una Vespa Primavera 125cc i ens acaparà l’atenció, la portava un jove, vam xerrar una estona i ell fou qui ens adreçà al taller Taxi Vespa C/ Viladomat 316 Barcelona, anotàvem el telèfon d’un adhesiu de Taxi Vespa que portava al davant.
Aquí va reviure una nova il·lusió entre nosaltres, poder reconstruir la nostre Vespa històrica…els fills conduïen cotxe i la Vespa estimada tornava a portar anys sense funcionar al fons del garatge. Em complicitat ens varem dir… ¡Que carai! La farem arreglar. Dit i fet.
Un dia el fill gran la va pujar a la PapiOna, bruta, vella, perdent oli, els adhesius molt lletjos, tenia un estat deplorable. L’en demà faré camí a Taxi Vespa.
De bon matí cap Taxi Vespa tot just obrien la botiga. Observo que és un taller petit, dedicat a Vespa del 1960. Són professionals l’entorn ho avala i restauren amb molta il·lusió, així ens ho explica la Sra. Antònia a la Vespa se l’estimen! Mentes ens ensenya unes fotos que decoren la botiga…una Vespa em sidecar fen una pujada en costa, Antònia ens comenta orgullosa… el pilot era el meu marit “el cel cia” la foto era del 1960. Dolços records e històrics. Ens passarà pressupost per Telèfon.
Segur que ho tirarem endavant i tenim posada molta il·lusió!
MOTO VESPA, S.A. Julián Camarillo,6 Tel.204-13-40. Ciudad Lineal- MADRID-17. Marca: Vespa
Anchura máxima: 680 mm. Modelo y versión: 75cc. Longitut máxima: 1.735mm.
Nº Ident. Vehículo: PK-9.332380 Nº de asientos: 2.
Tara: 82 kg. Distancia eje 1º/2º: 1180mm. PTMA/PMA: 242 kg.
Motor: Marca VESPA Nº y Dim. neumáticos: 2 de tres*10”
Tipo: Gasolina Nº Cilindros/Cilindrada: 1/74,06 cm3 Potencia fiscal: 1 CVF
Certificado MOTO VESPA, S.A. Madrid 4 de septiembre 1981.
MATRICULA: B-6082-EW. Nº CERTIFICADO: 148.446
1ª FECHA DE MATRICULACION: 09-10-1981
2ª FECHA DE MATRICULACION: 20-01-1986
RESTAURADA: 30-09-2003. ITV núm. Inspecció 081400002160363// data: 13 octubre 2003
IMPORT TOTAL DE LA RESTAURACIÒ: 1.803,00 EUROnS “
El color de la VESPA és de color vermellós FERRARI
IL-LUSIÓ- il·lusió-IL-LUSIÓ- IL-LUSIÓ- il·lusió-IL-LUSIÓ-il-lusiONS!
La Garriga 29 d’octubre del 2003
Josep Rof i Rof és jrof
vivim esperançats? 2, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
vivim esperançats? L’ ESPERANÇA!
Després de fer la migdiada una bona estoneta m’he despertat entre núvols, mig desvetllat, he anat pensat coses i sense adonar-me m’he centrat en el garbuix dels pensaments amb l’esperança ¿què és l’esperança? ¿ qui l’ha vist? ¿ té color? ¿a on és troba?
He arribat a una conclusió, que tothom la fa servir aquesta “màgica paraula” sense posar-hi atenció en ella, la diem moltes vegades, està present sempre en tots moments de la nostra vida, no fa soroll però conviu en nosaltres, és com una brisa suau, com si res… ens passa desapercebuda a cada instant, entremig de les il·lusions, angoixes, en el nostre fer de cada dia.
L’esperança no l’importa l’edat, tampoc influeix la situació que un es trobi, ella és fidel a nosaltres, ens acompanya sempre. A les nostres fites de curt i llarg termini, en el transcurs de la nostra vida sempre esperem o estem esperançats sense posar-hi massa atenció.
El futur sempre és una esperança llunyana, però ens arriba, l’ immediat és una esperança planificada d’un passat que consumim en el nostre fer de cada dia.
L’esperança és el tot del tot, sense ella no seríem res. La dita popular ja ens ho recorda. Que “l’esperança és l’ últim que es perd” “Que mentre hi ha vida hi ha esperança”
Un dia esperant, vam ser pares. Arribaren els fills, el naixement, els primers dies, els primers mesos, el primer any, els primers passos, la primera dent, el primer dia de guarderia, el dia del començament P/1, l’institut, l’universitat, la primera feina, els desencants, els sofriments, les malalties, així és la vida un aigua barreig on reina sempre l’esperança. A totes les fites de la vida plenament viscudes o no, l’esperança sempre i pul·lula al vell mig del tot.
Assolirem les esperances, que sense adonar-nos, en diferents etapes de la vida havíem esperançat. I ens férem grans, sí grans, però sense abandonar mai l’esperança, aquesta viatjarà sempre amb nosaltres i al final morirem junts esperançats.
Amb l’esperança pel mig, deixarem un dia un munt d’activitats inclòs el treball. Un canvi de vida important. Dedicant-nos als néts bona part del nostre temps, però i per ells, observant esperançats el seu creixement, les seves trapelleries, els seus jocs, les picardies, aprenent a estimar-los i quasi a ser petits amb ells. L’esperança sempre anirà en nosaltres.
Al passar per la vida, assolirem amb l’esperança, il·lusions, desenganys, ensurts i malalties, però sempre com per art de màgia l’esperança pel mig. Sempre la portarem a sobre i conviurà amb nosaltres, això sí, sense adonar-nos.
Ahir esperàvem, avuiesperem i demà esperarem.
Esperàvem que seria tot més bonic.
Esperem que el pas del temps esborri el que no ens fou agradable.
Esperarem que les coses ens vagin mes bé.
Que mentre hi ha vida hi ha esperança.
L’esperança és l’ últim que es perd.
Si l’esperança té color que sigui el verd, no diuen que el verd es color de l’esperança de les asses.
¡Oh esperança! que ve que et trobis amb nosaltres ¿Què seria de nosaltres sense tu?
Estic totalment convençut, que mentre hi ha vida hi ha esperança.
Així que un bon feix d’esperances per a tothom.
Avui és un dia d’esperança, com molts dies, vivim esperançats sempre.
ESPERANÇA DE VIDA!!!!
l’esperança és un ball
sovint solitari
els peus delerosos
somien camins que no arriben enlloc
I LA VIDA S’ACABA!!!
La Garriga, dissabte 13 setembre del 2003
Josep Rof i Rof és jrof
-CITES SOBRE L’ESPERANÇA I LA DESESPERANÇA.
–“Casar-se per segona vegada és el triomf de l’esperança sobre l’experiència.” Samuel Johnson
-“On una porta es tanca, una altra s’obre.” Miguel de Cervantes
-“En cada alba hi ha un viu poema d’esperança, i, a l’anar-nos-en a dormir, pensem que clarejarà.” Noel Clarasó
-“En l’adversitat una persona és salvada per l’esperança.” Menander
-“En el cor de tots els hiverns viu una primavera palpitant, i darrere de cada nit, ve una aurora somrient.” Khalil Gibran
-“És millor viatjar ple d’esperança que arribar.” Dita japonesa -“És millor ser enganyat fins al final que perdre la beneïda esperança de la veritat.” Fanny Kemble-“És molt estrany que els anys ens ensenyin paciència; que quant més curt és el temps, més capacitat tenim d’esperar.” Elizabeth Taylor-“És necessari esperar, encara que l’esperança hagi de veure’s sempre frustada, doncs l’esperança mateixa constitueix una dita, i els seus fracassos, per freqüents que siguin, són menys horribles que la seva extinció.” Samuel Johnson-“És trist mirar al mar en una nit sense lluna però més trista és estimar sense esperança alguna.” J. Efrain Suazo-“L’home és una criatura d’esperança i inventiva i ambdues qualitats desmenteixen la idea que no és possible canviar les coses.” Tom Clancy-“L’infern és haver perdut l’esperança.” Archibald Joseph Cronin-“El qual viu d’esperances corre el risc de morir-se de fam. Benjamin Franklin
-“El temor i l’esperança neixen junts i junts moren.” Metastasi
-¿Hi ha sempre fecundación de savia nova en les inmolaciones sofertes.? Julián Sancerni Giménez
-“L’esperança d’una felicitat eterna i incomprensible en un altre món, és cosa que també duu amb si el plaer constant.” John Locke
-“L’esperança és el pitjor dels mals dels humans, doncs perllonga el tormento de l’home.” Friedrich Nietzsche
-“L’esperança és un arbre en flor que es balancea dolçament al bufo de les il·lusions.” Sever Catalina
-“L’esperança és un estimulante vital molt superior a la sort.” Friedrich Nietzsche
-“L’esperança és el somni de l’home despert.” Aristòtil
-“L’esperança és l’únic bé comú a tots els homes. Els quals tot ho han perdut la posseeixen encara.” Tals de Mileto
-“L’esperança Prospera àdhuc sota les condicions més inadequades.” Alejandro Dolina
-“L’esperança és un bon desdejuni però un mal sopar.” Francis Bacon
-“La joventut viu de l’esperança; la vellesa, del record.” George Herbert
“La providencia ens ha donat el somni i l’esperança com compensació a les cures de la vida.” Voltaire
-“Lasciate ogni speranza, voi ch?entrate.” Traducció: “Deixeu, doncs, els quals aquí entreu tota esperança.” Inscripció en la porta de l’Infern segons l’obra La Divina Comèdia de \Dante Alighieri.
-“Els nens són l’esperança del món.” jrof