pensaments! 2, octubre de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
Pensaments d’en josep… just començat el 2005
-Per conèixer les nostres amistats fem-nos la següents preguntes.
-Qui dels nostres coneguts ens vindria a veure assíduament a l’hospital, després d’una llarga malaltia?
-Al carrer, completament nus desposseïts de tot, sols mantenint la dignitat com persones. Desprès d’una pèrdua de treball, de la família, la casa, i tots els estatus que fins ara ens arropaven? Deixat tot, al trobant-nos desposseïts. Qui s’interessaria per nosaltres?
-Per viure la vida, cal fer-nos la següents reflexions.
-S’ha de viure, escollint les amistats, enfortint-les, o no! No és essencial abades un, en la seva soledat o silenci, pot ser prou reconfortant per viure i trobar-hi la pau interior. Mai ser esclaus del treball, de la societat que ens envolta, una societat falsa, que ens te atrapats, sempre amb i per la necessitat de consumir. Viure humilment sense afanà o posseir, deixant totes o moltes de les coses que sols són materials, abades o quasi sempre innecessàries. Fen aquestes simples reflexions ens adonarem que; em poques coses, però ben escollides podríem viure plenament. Sols així gaudirem satisfactòriament de les petites coses que ara, atrapats per l’afany no hi raparem.
-Tots devem tenir un agosarat interès que dia a dia, sense adonar-nos anem avançant cap a la mort.
-El temps de la nostra vida, no és finit… La mort sempre ens vents…
-Pensant-hi, vivim millor la vida, no hi ha riquesa més gran que la vida, així que viviu-la plenament, gaudiu-la a cada instant. Deixeu llast i os sentireu millor en vosaltres mateixos.
-Ens passem mitja vida acaparant, afanant per posseir. L’altre mitja o ens uns instants, ho deixarem tot. Al final marxarem sense res, tal com un dia arribarem, sense res…
dilluns, 10 / gener / 2005
11:23:51 JRR és jrof
L’alè torna a ser un núvol blanc pel fred.
Em tranquil·litza.
Vol dir que encara tinc ànima.
prepotències! 14, setembre de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
Prepotències!
antonimc hola llegint el teu post m’has fet recordar un fet dels 70’s.
-Conduin un camió va parar-me un urbá motoritzat, de cara i de fets prepotent “dient-me que havia passat el semàfor en vermell”. No, no estava àmbar. Afirmà “estava en rojo”. Amb mala llet em demanar el “carnet de conduir” jo li contesto que no en tinc…el que si tinc és “un permís per conduir vehicles a motor” l’ensenyo obrint just una escletxa a la finestreta “ell molt emprenyat me’l vol agafar” No l’agafis és meu, mira-te’l i prou.
-El urbá era petitet i el camió alt, no el podia llegir, li vaig llegir jo. Va fer molts viatges a la moto per escriure la denuncia sobre el seient. Me la entrega sense dir res. Que és això? Sense contetar-me toca em furia el xiulet… fem-ne amb la mà perquè circulés. Jo no ho vaig fer. Amenaçant-me de portant-me al jutjat. Ell va marxar primer.
-Hi havia uns treballadors que esperaven el bus… varen veure tot l’altercat, a ell el van xiular, a mi vàrem aplaudir-me el gest.
–L’amenaça feta realitat. Ens van citar al jutjat. Ell i jo de costat. El jutge li va prendre declaració primer a ell, una vegada és va explicar…sense fer-li cap més observació el va deixar marxar. Dirigint-se a mi expliquis…ho vaig fer tal com va ocórrer. Ho tornaria a fer? Doncs si, davant dels mals modals d’aquests senyor. N’està penedit? Està clar que si. Reafirmant-me que vaig passar i estic passant molta vergonya. Fa molts anys que condueixo i mai m’havia trobat amb una cosa així. A més no porto ni denuncies. Queda absolt? Axis va acabar l’actuació davant el jutge.
-Desprès explicant els fets als amics.. vaig saber que aquest guàrdia urbà era un assidu de portar gent els jutjats. Al cap d’un temps… un dia el van estomacar, el van deixar tant malmès que va haver de deixar la feina per sempre més. A la fi i el cap amb va saber greu. En el fondo era un bon home, prepotent però un bon home. Penso…que deu fer ara llevat de l’uniforme? Deu ser el bon home que tots portem a dintre nostre.
-El jutge el va fer marxar a ell primer, legitimant-lo del seu prepotent càrrec. El jutge el coneixia bé no era la primera vegada per un cas semblant. El guardia devia pensar ¿quin paquet li caurà aquest desobedient conductor?
-A dia d’avui encara pul·lulen per a tot les Prepotències! Fins i tot l’aire que respirem n’està ple! Malgrat tot siguem feliços! Més ens val! Oi! Total dels fets recordats avui ens han passat més de trenta anys.
diumenge 14 de setembre de 2008
Josep Rof i Rof és jrof
paciència! 9, setembre de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
Paciència Josep. Josep!, Paciència…
-Amb sento (1) dèbil”
-Noto, un acurat (2) debilitament”
-Les forces del cos, em fan (3) debilitar”
-La malaltia, m’ha (4) debilitat”
-Abades o quasi sempre, soc (5) dèbil”
-Visc la vida, (6) dèbilment”(1)
-Que és feble de constitució, que no te força. Jo l’he perdut tota o quasi tota…(2)
-La debilitació d’algun òrgan. Són varis, els sento debilitats…(3)
-Afeblir, especialment disminuir les forces del cos. Els pas dels anys i la malaltia, són el que m’han fet debilitar part o parts del meu cos… (4)
-Des de la malaltia tinc una debilitat al cos que no s’aguanta. La meva debilitat més gran són els pastissos”…(5)
-Dèbil de cos, però no d’esperit. Sóc molt dèbil davant la xocolata…(6)
-Soc dèbil… Inclòs en somnis: ni amb somnis un és pot veures i quedar-se alliberat. Lliure. Lliure per correr, saltar o caminar amb total naturalitat del món. Sempre sorgeix una ombra que impedeix gaudir-los plenament. A la vida he après a viure de manera dèbil o dèbilment, però sols de cos. Despert, els pensaments són vius, forts. Forts sí, però estan plens de cometes”. El subconscient d’un sempre fa de les seves duran els somnis, o fan el que ha de fer? No ho ser? Cal baixar-lo a un dels núvols i situar-lo a la realitat i avisar-lo, Ep! que fas? No ho veus que estàs impedit? Encara que sigui lleugerament en els somnis sorgeix una taca embrutadissa, espatllant el que podria ser un gaudi perfecte, ple de forces, sense cap manca de debilitat. Mai ho és. Trobant-se un sempre, debilitat…
-Esta clar! a la vida tot no potser? Oi!
-Així a viure la vida que ens toca i em queda, però esta clar, dèbilment”.
-Avui he estat dèbil, inclòs per veure la pel·lícula Mar Adentro. M’ha donat ÿuÿu!
-Avui ho he demostrat…Paciència Josep. Josep!, Paciència…
diumenge, 27 / març / 2005
17:02:49 JRR és jrof
una lletra a la ma! 2, setembre de 2008
Publicat per Josep Rof en : ELA, reculls , comentaris tancats
“AMB UNA LLETRA A LA MA” Dia a dia: fent camí…
-Passejo pels carrers, places, voreres i demés llindars: fidels forats i difícils i infranquejables escalons m’acompanyen sempre. Me’ls trobo fent camí. A més de persones.
-Trobo unes monges somrients. Ens saludem. D’on veniu tant felices? De l’església, acabem d’escoltar missa. En veure-les, penso allò “La Fe mou muntanyes”
-Dos homes asseguts al mateix banc. Cada dia amb la mateixa postura i ubicació. Fumen. El fum i la senyoreta, però cada dia són diferents.
-Un escombriaire fa net el passeig, cada dia es baralla per recollir el que els altres han tirat. Ell ho fa cada dia, els altres també.
-Una dona gran amb bastó s’atansa a la finestreta que venen cupons. Cerca la sort. Llunyana i difícil sort. El que no sap és que ella mateix és la sort.
-A la cabina telefònica, una dona quasi cridant xerra i xerra. Du un mocador al cap.
-Un gos aixeca la cama a la soca d’un til·ler. A l’altre punta de la cadena una persona es fa el distret.
-Uns avis la fan petar a la plaça, un xerra , els altres escolten.
-Quines corredisses, els guàrdies pugen el cotxe i surten sirena en ma. Sols ells saben a on van.
-Tres dones i un cotxet que du un nadó, xerren i xerren al mig d’una vorera estreta. Elles no s’adonen que no puc passar. Un home les avisa. Feu, feu no tinc cap pressa. Les dones quan xerrem és que no parem. Vaig poder continuar el camí.
-Al cap d’una estona i en un altre indret, encara continuaven la conversa, però sols eren dues i el nadó s’havia despertat. Tenien raó que “no paren”
-Una encallada per un esglaó mal adaptat, no puc pujar. Un forçut jove em vol ajudar. Ell no sap que no pot, per molta força i ganes que tingui. L’agraeixo. Marxa mirant gens convençut.
-Són les paradoxes de la vida. N’hi ha que duen una L rera el cotxe (són conductors novells) i jo sense adonar-me’n, ni que s’adonin, passejo amb l’ela (L) a les mans.
-Apunt: passejo amb cadira de rodes electrònica de nom McLaren i La lletra que em referia es la L de “ELA esclerosis lateral amiotròfica” avui fa 6 anys del diagnòstic.
dijous, 10 / maig / 2007
rofrofjosep és jrof
tardor! 1, setembre de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
Faig Un cant a la pròxima tardor! Per els metges que m’acaronen davant la malaltia (ELA esclerosis lateral amiotròfica)
Existeixen tardors plujoses, seques, assoleiades, de nits fosques i estelades, però sempre hi ha els terres plens de fulles de tots colors. Fins i tot, les fulles de tardor són diferents, predominen els ocres, els colors són la benvinguda a la tardor. Complint els cicles l’estiu se’n va, donant pas a la tardor, on cada any és compleix un desig…el de les fulles en llibertat.
Quant arribi la tardor’08 seran set tardors d’elàtic “10 de maig de 2001/08”.
Han passat 2.669 dies del diagnòstic! Ara, però “Hi ha dies que sóc… “llum tremolosa de les fulles en llibertat en flames”. Cosit a píndoles. Píndoles al matí, píndoles al migdia, píndoles a la nit, tot gira, però amb i per les píndoles. Ho! “Píndoles miraculoses” que m’acompanyeu des de fa set anys. On sou? On són? Perquè m’heu servit? Les he contades i, ni més ni menys ja són 29.359 dosis les que m’he cruspit a data 1 de setembre’08? Son “Tantes com miracles esperats” O no. Mirant-m’ho bé penso que si. Demano “Un sol miracle per tantes dosis preses”.
Per a mi és d’un enorme plaer poder escriure-us aquestes ratlles a ploma, se que són lletraferides, tremoloses, descompensades, però que carai són lletres, les meves lletres, lletres que volen agrair-vos estimats metges! El vostre suport i/o amistat que m’heu donat en el transcurs de la malaltia ens aquests set anys. En Josep no seria el que és, sense vosaltres…gràcies.
Altres tardors “Ens Vindran” i, Que tots plegats les “Puguem anar Celebrant”. Metges amics! Us confesso un secret però no ho digueu a ningú…
“Tinc previst fer una travessia per el Atles en *bicicleta, però no trobo el moment per realitzar-la”
Fins ara… fins ara mateix…fins a la pròxima Tardor, Hivern, Primavera, Estiu i lo que la vida ens regali…
Una abraçada de tot cor…
dilluns, 1 / setembre / 2008
rofrofjosep és jrof
Apunt: estimats metges disculpeu-me de faltes, està escrit tal com raja i, per una lletra tremolosa i d’una sola tirada. La lletra és lletra ferida com jo. Però a per a vosaltres us ho passo net i polit.
en Primavera Estiu Tardor Hivern somnio què…
*Miratges al desert.
Miratges de vida…
Encara pedalejo amb bicicleta!
l’agost se’ns acaba!!! 31, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
Doncs si Amics! l’agost se’ns acaba!
Avui és l’últim dia d’agost’08 i l’agost restarà finit!
Demà serà setembre “on és tornarà a la normalitat” col·legis, diaris, tràfic, programes de ràdios, la tornada al treball etc.
Un setembre on hi hauran també festes “alegres” com (11 de setembre ) La Diada!, però en arribar el dia 11 ens serà trist en el record llunya de CDIG – New York: Amb les torres gravades a la ment (New York 2001…) i un record imminent Madrid Barajas 20 agost 2008 ( El Periódico ) (sembla ser què el dia 11 faran els funerals per les víctimes de Barajas)
“Bo és recordar per no oblidar” “Bo és recordar per no oblidar” i la vida ens va continuant!
josep rof i rof és jrof
se’ns acaba l’agost 2004 que hi farem! 26, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
Se’ns acaba l’agost… que hi farem!
Dons sí, se’ns acaba el més d’agost del 2004, amb aquest ja en son seixanta-un els passats per mi, que no és moco de pavo, ni pelo de viruta, ni gorro de recluta, quantes coses viscudes durant tots aquestos anys al mesos d’agost, mirant-t’ho des d’ara penso que seria bo poder tenir-lo escrit, en llegir-lo quedaríem parats de les similituds repetitives, any rera any, es clar la vida en si ja ho és de repetitiva, els humans som animals de costums és difícil canviar-nos radicalment perquè sempre tendim a fer el mateix, fins i tot ensopeguem amb la mateixa pedra moltes vegades, ve ho deixarem perquè ens embolicaríem massa ala fi i el cap en la nostra memòria no recordem masses coses d’aquest fabulós més, quasi per tothom són vacances. Ai! l’agost treballat, no vull recordar-te, gaudit, viscut, odiat, suat, disputat, treballat, el que es veritat és que són seixanta i una vegades plenament viscudes, cada u de la seva manera, els agostos passats no els vull recordar-los més, sols fer-ne memòria d’aquest any per deixaran constància amb conformo, val! D’un suposat descans, per el menys trànsit generat a casa per els nets, al estar a casa seva pare de vacances, alliberats de néts sobretot per l’avia, és ella qui du el pes del trànsit diari a casa, com que a l’agost ha set més fluït, sense peatges ni retencions, per aquest fet ja ha set un agost diferent per nosaltres, os ho confesso abades els he trobat a faltar? Deu ser per allò que som animals de costums, es que els nets os ho dic una vegada més, es fan estimar! Val! Agost es el més esperat per molts, ple d’il·lusions posades, per trencar les rutines diàries, fer quelcom diferent. Per l’avi i l’avia un agost diferent em passat uns dies a una casa de turisme rural Cal Carreter a la Vall de Mieres La Garrotxa acompanyats de me filla embarassada de la que serà per nosaltres,el cinquè net la Júlia, aquest fou un determinant per triar-ne unes vacances assosegades, pensant que a mi i a l’avia també ens convenien gaudir-les amb total tranquil·litat. Encara que realment gaudírem de pocs dies, ens passaren volant, en trobar-nos familiarment acompanyats de tota la família amb les seves visites a la casa de Mieres. De totes maneres fou bonic experimentar d’una altre manera per gaudir uns dies de descans, en un entorn ple de tranquil·litat, viure sense tele, ni radio, tornant a sentir els cants del galls, els ocells, les campanes marcant la vida del poble, bategant amb precisió els quars, les hores, també anunciant-nos amb els seus batecs, vigiles, naixements, defuncions i altres coses” per nosaltres, és un llenguatge desconegut, els del poble s’han passat de generació en generació el llenguatge de les campanes, com una cosa més sense importància, els tocs perdurant durant segles, conviuen ofegades en la molta comunicació que disposem, acarnissada lluita comunicativa, tocs de campanes per continuar se’n l’atenció i amb el seu ressò parlat fer-se sentir. La Garrotxa Parc Natural de Zona Volcànica, el volcà de Monstsacopa, d’Aiguanegra, de l’Estany, del Puig de l’Ós, de Bellaire, de les Bisaroques, de Montolivet, de les Bisaroques, de la Garrinada, de Pujalós, del Puig de la Garça, del Puig Astrol, del Puig Safont, del Closcat, del Torn, del Puig Martinyá, del Puig Cabrioler, del Racó, del Puig Jordà, del Racó, del Puig de la Costa, del Torrent, de Fontpobra, de Santa Margarida, de la Roca Negra, del Puig Subià, d’en Simó, no en visitem cap però els sentíem al nostre costat, el que sí visitarém al nucli medieval s. XII i XIV de Santa Pau, les il·lusions per dinar a Cal Sastre s’esvaïen per descans setmanal, però allà molt a prop ens esperava el Rest. Cal Fesol després de degustar-ne uns fesolets acompanyades d’altres viandes ens obsequiaren amb un fasolet de la sort junt amb un compte il·lustrat..
Cal Fesol, Restaurante en Santa Pau, Garrotxa – www.Turisme Girona …
Un dia fou dedicat al museu Dalí, al mercat d’Olot, a Banyoles per proveir-nos d’aliments i pareu de comptar, gaudir-ne al màxim del agosarat descans a l’era de Cal Carreter – Turisme rural a Mieres (la Garrotxa) Girona, Mieres, els dinars a Can Met, per cert la menja esplèndida, el servei fou d’allò mes correcte, per recomanar-lo. Vull deixar-ne constància de una cosa quelcom diferent d’aquest més d’agost, també n’hi han agut *caigudes, enregistrades al compte personal, han estat envoltades de molta…¡MOLTA SORT! Sense un considerable mal, tret de donar-li nous ensurts a l’avia, sense respectar-li ni el son de la nit. Cal destacar-ne varies sortides a Ribes – Inici, Setcases, Arenys de Mar, Blanes, gaudint dels diferents entorns i paisatges, en fi un agost diferent al sentin-nos sempre arropats ben acompanyats per el calor dels fills i les seves famílies.
Agost passat, agost volat! Un agost més o un menys” tan li fa com ho vulguem comptar Oi!
dimarts 31 d’agost del 2004
Josep Rof i Rof és jrof
Caiguda Nº 17 a Mieres Cal Carreter, caminat atenent una trucada de mòbil buscant cobertura desequilibri i a terra: Un fort cop al cap i una ferida al cap per la refregada amb la lliça del tancat.
sobre la mort! 25, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
PENSAMENTS D’EN JOSEP SOBRE LA MORT!
La mort és la cosa més segura que tenim, tot gaudint de la vida.
Nosaltres junt amb totes les coses que ens envolten a la vida, som periples. Un néixer, un morir. Cal adonar-nos” que la vida sempre ha set així. Tot començament l’espera un fi.
No pensis mai, perquè ara? Si no recreat/gaudeix sempre, del temps que l’has acompanyat, et donaràs compte que és molt el que haveu viscut junts, això et reconfortarà.
Penseu que és el primer que adquireix un recent nascut? El sol fet de néixer és una condició innata, per poder morir.
Pensa que al fer un petó a un ser estimat, a un fill, es com si dos cadàvers es vessessin. Se que és molt fort dir-lo d’aquesta manera però es així. La mort ens ronda a tots a cada instant, no distingeix d’edats, ni situacions. Sols per això viu intensament, recreat de petites coses, aquestes que abades per l’atabalament del dia a dia no hi raparem, gaudeix plenament tant com puguis del moment que la vida ens regala, pensa que aquest instant ja no hi serà més, dons que no et passi desapercebut, obrim els ulls, anem ven vius.
La burocràcia és un mal necessari fins a la mort. A la vida un ha d’aprendre a conviure amb la societat, a viure amb persones que; estan dormides, ronquen, son rondinaires, diferents de nosaltres, sempre fan coses que no ens agraden, deixem-los, mai ens imposem a fer el que nosaltres voldríem que fessin, deixem-los. Una vegada haguem assumit aquest mal necessari, ens sentirem bé per viure feliços al seu costat.
La llibreta d’apunts: Aquesta llibreta és el gos fidel dels meus pensaments i de la meva ànima. Sense ella, aquests reculls/pensaments d’en Josep no serien possibles, no podria retenir-los a la memòria.
dimarts, 17 d’agost del 2004
josep Rof i Rof és jrof
ESPERANÇA DE VIDA!!!!
l’esperança és un ball
sovint solitari
els peus delerosos
somien camins
que no arriben enlloc
I LA VIDA S’ACABA!!!!
Longevitat: Els metges solen prohibir menjar o beure massa per garantir-nos una vida llarga. No pensen que a vegades també fa mal viure massa. Massa pèrdues, massa soledat. Potser a vegades és hora de morir. Joan Barril
Gent gran, procurant no fer nosa, tirant amb poca cosa. Lletres Els Pets
La mort, com a gran por, ja no existeix. El que ara existeix és el temor al declivi, a la decadència física i a no valer-nos per nosaltres mateixos. jrof
forces tel-lúriques! 24, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
Forces tel·lúriques
Santuari de la Mare de Déu del Mont
Text de la revista DESCOBRIR Catalunya. Núm. 79
Per alguna estranya raó, la Mare de Déu del Mont, just a la frontera de la Garrotxa i l’Empordà, és l’epicentre d’un seguit de fenòmens curiosos; s’hi ha aplegat, a més, de tot de personatges peculiars. Per algun fenomen sobrenatural de la meteorologia, al santuari del Mont, la pluja plou cap a munt, posant en dubte la magnifica tornada d’una de les cançons mes personals de Fiti Pàez, “La lluvia nunca vuelve hacia arriba”. Aquest clar desafiament a les lleis de la naturalesa fa pensar que, més enllà de l’estranya fascinació que sempre exerceixen les grans muntanyes Guerau de Liost i el Montseny, Picasso i Santa Bàrbara, Verdaguer i el Canigó, el Mont emana una força indescriptible; tan indescriptible que ni el mossèn Cinto més grandiloqüent, més shakespearià, va copsar del tot. Aquells que, com el rector Enric Sala, coneixien les llegendes i la rumorologia que envolta el santuari parlen de la influencia de la Mare de Déu del Mont, fins i tot en els fenòmens atmosfèrics. Es conta que vers el 1870, l’eshores bisbe de Girona va fer una visita al santuari i, disgustat per l’excessiu barroquisme de la vestimenta de la verge, va decidir despullar-la. Després d’aquesta ofensa, la Mare de Déu va propiciar una pluja endimoniada que va acompanyar el bisbe en el seu camí de tornada. El prelat ja no es va recuperar mai de la solemne pulmonia que va contraure. Una anècdota que, sigui dit de passada, connecta més amb la Llei del Talió de l’Antic Testament, que no pas amb la moral evangèlica d’oferir l’altre galta. Que també va haver de fer front a les inclemències meteorològiques i els forts cops de vent d’aquesta talaia, va ser l’equip del científic francès Pierre Méchain, copare del sistema mètric decimal, quan a finals del segle XVIII, va convertir el Mont en centre d’operacions d’unes triangulacions entre Barcelona i Dunkerque, que havien de servir per formalitzar l’acta de naixement del metre. Seguint amb els triangles, mossèn Sala ens explica que, per alguna rara conjunció de condicions climàtiques. hi ha una planta de gran interès botànic, la Peucedanum schottii, que només es troba aen tres punts del mon: al Mont, en una zona d’Itàlia i a Eslovènia. I un tercer triangle supranacional va ser el que va realitzar l’actual president del Brasil, Lula da Silva, un any abans de les eleccions al seu país, i que al va dur de Rio de Janeiro a Barcelona i al santuari garrotxi empordanès del Mont. Es desconeix si la seva intenció era contagiar-se de les forces tel-lúriques de l’indret, presumiblement superiors a les del Cristo del Corcovado i del Pao de Açucar carioques, o només pretenia pujar al mirador més representatiu de la Catalunya Vella. El que és segur és que, ara, el carismàtic líder del Partit dels Treballadors no podria fer una peregrinació d’aquest tipus sense aixecar un gran rebombori mediàtic. La segona pàtria poètica (de Verdaguer) El Verdaguer eufòric de L’Atlántida va arribar al Mont un segle desprès del científic francès, uns anys desprès de l’homicidi del bisbe perpetrat per la Verge, i un segle abans que Lula. Va fer el camí amb un matxo i acompanyat del farmacèutic Pere Alcius. El len trajecte li va permetre fer una encertada descripció de la serra __aquell “enorme i bonyegut camell que baixa del Pirineu en direcció al golf de Roses, vora avall del Fluvià, que amb el cim del gep sosté el santuari, i al cim del cap del castell de Falgars”__ ; i les sis setmanes d’estada a l’hostatgeria el van ajudar a encetar nombroses “enraonades” amb el Canigó__ unes converses que, en forma de vers, incorporaria en la seva obra més coneguda. Fa un parell d’anys i coincidint amb el centenari de la mort de Verdaguer, es va inaugurar la rehabilitació de l’habitació on s’havia allotjat; una rehabilitació que no va restituir el sant de la capçalera del llit, que segons la rumorologia popular va profanar el comunista Enric Líster en la seva retirada cap a França. L’ermita del santuari, d’un romàntic tardà molt ben conservat, té un gran atractiu si no ens fixem en els innombrables exvots. Les cames , mans i braços ortopèdics que pengen de les parets del temple, semblen propiciar més aviat un ritual de vudú que una celebració eucarística. I parlant de màgia negra o més aviat d’una ma negra mossèn Sala ens explica que, mes rere mes, desapareixen misteriosament de la sala de lectura els exemplars del DESCOBRIR Catalunya que ell compra. Es clar que, comparat amb l’homicidi perpetrat per la Mare de Déu, això ni tan sols arribaria a la categoria de pecat venial.
“L’estada a l’hostatgeria va ajudar a Verdaguer a encetar nombroses enraonades amb el Canigó, converses que incorporaria a la seva obra”
El Santuari del Mont va ser aixecat per l’abat de Sant Llorens de Sous durant els anys 1311 i 1318. L’església està situada al cim de la serra del Mont. La panoràmica des de ponent ens mostra el Pedraforca, Sant Amanç i la serra Cavallera. CLÀUDIA PUJOL Olot, 1976. Llicenciada en Periodisme, és redactora de Descobrir Cuina. Puge sovint al santuari del Mont per contagiar-se de les forces tel·lúriques de l’indret (això sí: hi pugem a peu o amb cotxe, no amb matxo com Verdaguer).
***
Us explico: MATEO i els seus BOYS Una vegada a l’any una colla d’amics de C.C.G. també pugen al Santuari del Mont pedalejant amb les seves bicis des de Granollers, serà per apropiar-se de les forces tel·lúriques? Serà aquest el seu secret per anar tant forts amb les seves bicicletes? Ai! Amics que amagat ho teniu, però us he descobert, trapelles més que trapelles. M’agradaria ara que conec el vostre secret poder pujar al Mont, igual també carregaria les piles per les forces tel·lúriques” per la vostre tranquil·litat no ho explicaré a ningú, us ho garanteixo, paraula d’en Josep Val! Un *ex ciclista. Ai! Ara que se el vostre secret, ja os podeu anar preparant-vos que la guerra os vull declarar, amb les vicis pedalejant esta clar.
dimarts, 31 d’agost del 2004
Josep Rof i Rof és jrof
Soc un *ex ciclista. Doncs si. Una malaltia m’ho impedeix l’ELA (Esclerosi Lateral Amiotrófica) Els he acompanyat de fotògraf i sopor amb la meva furgona VW la “PapiOna” tres anys 01,02,03. Ara però també l’ELA m’ho ha impedit, el 04,05,06 vaig conduir poc i petits trajectes. Fa quasi dos anys que no condueixo. No conduiré mai més. Ara les meves forces les gasto en posar-me els mitjons. Esforçats ciclistes ja ho veieu vestirem és o potser tan costerut com pujar a la Mare de Déu del Mont. Amics bones paladejades!
saltar presentació ] Santuari de la Mare de Déu del Mont Mare de Déu del Mont – Viquipèdia
corpus 2008! 23, agost de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , comentaris tancats
corpus 2008!
TASCA lo principal és…“fer sempre el que vulguis fer i prou” “les tasques imposades a la llarga acaben menjant-nos”
FLORS esperança morta a recull…els planells de les catifes també…mentes els catifaires és desesperan en veure ses il·lusions truncades.
PLATJA imagino que soc a la platja ones plenes d’escuma anant i venint amb lliuren i distrauran els meus pensaments!!!!
PLUJA diuen que: “carrers molls calaixos eixuts” *catifaires garriguencs…aprofiten per endreçar calaixos “carrers molls sense catifes”
2008 Diada de Corpus de La Garriga
La Canon i la *McLaren carregades al màxim a punt de sortir al carrer… elles descansen i jo també… haurem d’esperar l’any vinent. CÀSUM, CÀSUM…mai plou a gust de ningú.
La Garriga diumenge, 25 / maig / 2008
rofrofjosep és jrof
*McLaren nom de la cadira de rodes electrònica.*Un agraïment els catifaires valents que sota la pluja! Desafiant-la! Van anar muntant les catifes! Disculpeu la meva covardia de no sortir per la pluja de casa. Us ho prometo l’any vinent hi estaré mal caiguin llamps? http://www.firesifestes.com/Fires/F-Corpus-Garriga.htm