tot és possible 12, febrer de 2014
Publicat per Josep Rof en : la meva ELA i jo, miquel marti i pol , comentaris tancats Miquel Martí i Pol Tot és possible Paraules per a l’esperança Si la vida es desferma com un gran cop de vent i sense cap paraula com un amant et pren, obre els braços a l’esperança i oblida el fosc instant, tot és clar quan es pensa a ritme de vals. Valset per innocents *** Em sembla que conec força bé les meves limitacions, i les accepto, sense que això vulgui dir que no faig el que puc per superar-les. *** Jo aviat farà divuit anys que estic quasi impedit, i no podria pas fer cap de les coses que feia perquè tinc una veu (diguem-ne veu, vaja!) tan escandalosament feble que ni queda enregistrada a les cassetes. Això no obstant, no he pas <<desertat>>. A tall d’afectuosa salutació *** No podem defallir; gairebé diria que no hi tenim dret, si volem ser conseqüents amb allò que més intensament ens representa. Carta del 5 novembre de 1979 *** Amb els dits balbs de tant palpar memòries m’inscric a tota mena de propòsits de goig i d’esperança. Fonda i clara. La veu que em repeteix proclama vida. No em malvendré el silenci. D’aquest cos… *** (…) Tot comença de bell nou i és ardent i temptador. Esbulla’t els cabells, mulla’t els llavis amb aigua clara, prem un roc i prem-lo i sentiràs la vida que hi batega. Cristalls-IV *** La veritat història dels homes s’escriu amb tant de dolor que a voltes sembla que no hi hagi espai per res més; s’escolen fugacíssims, els dies, i ens en resten al cap dels dits minúscules engrunes. Però de dins del gest sempre en sorgeixen espais de llum en què la vida esclata tan poderosa i lúcida que espanta, àmbits d’insospitades harmonies que ens omplen de consol i d’esperança. 16 *** Entre tots podem fer un món millor, i cal que ens esforcem per aconseguir-ho. Presentació
APUNT: L’últim llibre a les meves mans d’en Miquel Martí i Pol és: Tot és possible paraules per l’esperança. Son fragments curts i tots diuen coses, n’he pres una mostra per aquest post, els he llegit al carrer, a la terrassa d’un bar, sota un arbre centenari, meditant-los pausadament per trobar-hi lo que en Miquel ens volia dir, el vaig conèixer personalment, ja no parlava, assegut a una cadira de rodes, sempre em dolç somriure, patia una EM. Amb lletra trèmula mentes signava uns llibres, me’l mirava amb tendresa, ell era tot tendresa. Han passat els anys, ell ja no hi es, ara soc jo el que va em cadira de rodes, pateixo des de fa quasi tretze anys una ELA, amb record del seu exemple, somric a tothom. Els seus poemes utilitza la paraula VIDA! i ESPERANÇA! moltes vegades, aquesta VIDA! que ens ha tocat per VIURE-ESPERANÇATS! Josep
vida! 7, febrer de 2014
Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo , comentaris tancats
Coses importants en el dia d’avui
(1) Avui ens ha deixat Tatiana Sisquella, el càncer l’ha fos, sols tenia 35 anys i una veu tendra, vital, plena de VIDA! que avui s’ha apagat per sempre. Així es la VIDA! viure i morir.
(2) Avui he conegut en Jordi un elátic de Terrassa, em intercanviat MS, derivant les converses cap el primer EM, auguro que serà una bona amistat.
(3) Que el ametller, solitari, escarransit i mig neulat, lluitant per la VIDA! estava ple de flors, sense pensar-m’hi la Canon l’ha fotografiat. (acompanyaran aquest post d’avui)
Aquestes fites doloroses, amargues o l’arbre florit, són coses que empenyen el dia, un rere l’altre, els sentiments, rere els sentiments, les angoixes, rere angoixes, dia a dia les anem vivint, assumint i com no ens ajuden a viure, les bones i les dolentes. Mentre vaig fent el camí, dels tretze anys convisquem amb una ELA, ella i jo som u, un pac, com la tortuga i la seva closca o el cargol.
Durant aquests anys, internet m’ha permès a conèixer molts elàtics/ elàtiques de tot el món, alguns/algunes ens han deixat, conservo les seves converses, com el millor tresor del món, la longevitat/ lentitud, de la meva ELA m’ho ha permès.
Avui he començat la pagina d’una nova amistat, que auguro serà intensa, mentes la senyora ELA ens ho permeti. Els vells talers de la meva joventut (dels 14 als 22 anys) quant portaven un fil dolent, que es trencava o s’esborronava sovint, es deia: “mala peça té el teler” amb l’ELA passa el mateix, tenim que ballar amb la més lletja, doncs que cony BALLEM! fins el final de la VIDA! Josep
Ara tu i jo som com aquest ametller,
que lluita amb solitari encerclat de per VIDA!
tardor 2 20, octubre de 2013
Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, la meva ELA i jo, miquel marti i pol , comentaris tancats
DESPRÉS
No serà falaguer, l’estiu, i la tardor
-saps prou com l’estimàvem-
serà potser en excés melangiosa.
Quan s’escurcin els dies te’m faràs més
present,
perquè el silenci fa més densos
els records, i més íntim el temps
que ens és donat per viure’ls.
A ulls clucs et veuré: tot serà tu
per la cambra, pels llibres, en la fosca.
Després passaran anys i esdevindràs
translúcida
i a través teu estimaré el futur
potser sense pensar-te ni sentir-te.
Arribaràs a ser una part tan íntima
de mi mateix, que al capdavall la mort
se t’endurà de nou quan se m’endugui.
DESERTA EL FOSC
Deserta el fosc, i que et sigui la pena
com un espai secret de tu mateix
des d’on tot és insòlitament digne.
No l’enyor que marceix, sinó el cabal
de serenor, la solitud entesa
com un estar en les coses per comprendre’n
les mudances, els ritmes, la bellesa.
Així el dolor no crema ni resseca
i en el silenci hi trobes l’harmonia
que semblava trencada ja per sempre.
Deserta el fosc, surt a la llum i viu.
L’ESPAI DE MI
Vetlla l’espai de mi que et configura
i així sabràs que mai no s’interposa
entre tu i jo cap llei de melangia.
No et recordo enyorós: t’estimo en una
dimensió de mi que no sabia
potser perquè el teu cos me l’ocultava.
Ara m’atardo amb tu sense tenir-te
pels blaus i verds lentíssims de la tarda
i pels ocres tendríssims del poema.
Miquel Martí i Pol
fotos Canon PowerShot G12 per jrrof.
La poesia amb distreu del dia gris que fa avui, llegint-la m’adono que falten 21 dies per els deu anys que en Miquel ens ha deixat, sembla que sigui ahir, va venir a Lleida (on jo feia estada) per inaugurar una llibreria granja, vaig escoltar els seus poemes, vaig comprar dos llibres, ell assegut a una cadira de rodes, amb lletra trèmula, ferida de mort, me’ls va signar, amb sense paraules però amb un dolç somriure. Sempre més ha anat em mi. Han passat els anys ara soc jo qui vaig amb cadira, per una Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA) recordant-me d’ell, procuro anar somrient per la VIDA! no és gents fàcil, doncs predomina la meva seriositat. Gracies Miquel per haver-te conegut, allà on siguis t’envio el meu record del teu SOMRRIURE!
Josep fent camí cap els tretze anys convivint amb una ELA.
tardor 1 24, setembre de 2013
Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, joan sales, la meva ELA i jo , comentaris tancatsJOAN SALES
VIATGE
d’un moribund
Vénen les pluges tendres.Els camps són or i cendres.
¡Quins sanglots! ¿No sentiu?
És la TARDOR, que plora
dolçament, allà fora.
A dins, el foc reviu.
Vet aquí un cavaller als peus d’una endolada.
Blanca, ullerosa, reservada,
ella el mira i no riu.
El bosc, de tofa en tofa,
sota la neu s’aclofa.
El cor se`ns torna esquiu.
És la sàvia tristesa
de l’HIVERN, que amb peresa
s’arrauleix al caliu.
El vent, com el Destí, truca de porta en porta.
Prega un home prop d’una morta.
Prega un home prop d’una morta
que ni el mira ni riu.
Barcelona, 1935.
***
NEURASTÈNIA DE CAPALTARD
M’AGRADA anar perdut, com un gos sense casa,
per carrerons d’un verd tronat,
on més somort que el dolç crepitar d’una brasa
arriba en bruit de la ciutat;
quan damunt l’oceà creixent de la tenebra
només flota al cims dels volcans
–illes fosforescents, paradisos de gebre
que s’esvaeixen per instants–.
Ja els suburbis és l’hora tan àcida i ingrata
que es van encenent els fanals
com en un hospital, quan l’insomni els dilata,
els ulls atònits dels malalts.
¡Quin gust de te esbravat, que al fons de la tetera
ha quedat oblidat i fred,
pren en aquests moments la nostra vida entera,
sense cap fam, sense cap set!
*
–En altre temps, Senyor, de fam i set vivia
esperant sempre el màgic fruit.
Ara sento en secret la mort de cada dia
com va xuclant-me i fent-me el buit.
i per això no puc apartar la mirada
d’aquesta llum que poc a poc
s’apaga, resignada i inútil com el foc
en una llard abandonada.
Mèxic, 1948
***
Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre de 1912 – 12 de novembre de 1983) fou un escriptor, poeta, traductor i editor català. La seva obra més coneguda és la novel·la. Joan Sales i Vallès
El llibre prestat per la Biblioteca Núria Albó de la Garriga, d’on he estret aquests poemes, en Sales <<VIATGE d’un moribund>> fa honor al títol, els poemes donen per pensar entre VIDA i MORT, reals com la mateixa vida.
Els que patim malalties terminals <<ELA>>ens acosta a la fi de la vida. Josep
fotos Canon PowerShot G12 per jrrof
Els dimarts amb Morrie 16, agost de 2013
Publicat per Josep Rof en : ELA, la meva ELA i jo , comentaris tancats
prenent apunts
Els dimarts amb Morrie
== L’ELA és com una espelma encesa: et consumeix els nervis i et deixa el cos fet una pila de cera. L’home congelat dins la seva pròpia carn.
>>Potser m’estic morint, però estic rodejat de gent que amb cuida, que m’estima. ¿Canta gent pot dir el mateix?
== Llavors Morrie va dir una cosa que encara avui em ronda.
–Saps com em moriré?
Vaig aixecar les celles.
M’ofegaré. Sí. La malaltia. Va cos amunt, l’ELA. Ja té les meves cames. Ben aviat s’apoderarà dels braços. I quant colpegi els pulmons…
Va arronsar les espatlles.
–… m’ofegaré.
== Alguna nit, quan no tenia prou aire per empassar. Morrie es connectava el llarg tub de plàstic al nas arrapat a les narius com una sangonera.
== Però ¿saps una cosa? Aprecio més aquesta que no pas tu.
¿L’aprecies més? – Sí cada dia miro cap a fora per la finestra. Admiro els canvis als arbres, admiro la força del vent que bufa. És com sí veiés el mateix temps que passa per el marc de la finestra. Com que sé que el meu temps gairebé s’ha exhaurit, m’atreu la natura com si la veiés per primera vegada.
== Morrie va parlar dels moments en què sentia més por, quant sentia que el seu pit era presoner de pesades convulsions i no estava segur de recuperar la respiració. Eren moment horribles deia, i les emocions que s’ensenyorien d’ell eren l’horror, la por, l’ansietat.
== Va tancar els ulls i va tossir.
I va tossir encara
I va tossir encara més, més feixugament.
De sobte, s’estava ennuegant, amb la seva congestió als pulmons que el turmentava, ara botant cap a munt, ara caient cap a vall, arrabassant-li la respiració.
== —Colpeja més fort.
Estava donat copets a l’esquena de Morrie.
—Més fort.
L’hi vaig tornar a copejar.
—A prop de les espatlles… Ara una mica més avall.
El fisioterapeuta m’estava ensenyant com tustar suaument per fer baixar el verí dels pulmons, per evitar que se solidifiqués, per mantenir-li la respiració.
==– No és contagiosa, ja ho saps. La mort és tan natural com la vida. Es part del tracte que vam fer.
Benvolgut cosí estimat…
El teu cor sempre jove
mentres en el temps, capa sobra capa
tendre sequoia…
Un poema llegit per el fill de Morie, Bob, al funeral.
El meu pare es movia estre nosaltres
Cantant cada fulla que queia de cada arbre
(i els nens sabien del cert que la primavera
dansava quant sentia cantar el meu pare)…
APUNT:
Llanars 10,11,12,13,14 i 15 d’agost, unes *mini vacances, però he rellegit Els dimarts amb Morrie, de fet va ser el llibre que va donar-me a conèixer l’ELA, d’això fa ben be uns onze anys, no l’havia tornat a llegir sencer, sí a traços, (a les hores va obrir-me per acceptar l’ELA, si és que l’ELA es pot acceptar…).
Ara reconec que m’ha colpit, doncs les seves vivències ara en part són les meves.
*mini vacances i reclòs a casa, per no gastar la bateria de la cadira elèctrica, doncs ens havíem deixat a casa buff… el principal cable, a connectar per el carregament de la bateria.
una ma trèmula
vistes de Llanars al voltant de casa
ell descansa i jo també
fotos: Canon Canon PowerShot G12 per Josep i Júlia
i si canto trist 8, juny de 2013
Publicat per Josep Rof en : fotos jrrof, la meva ELA i jo, miquel martí i pol -- lluis llach , comentaris tancats
I si canto trist
Jo no estimo la por, ni la vull per a demà,
no la vull per avui, ni tampoc com a record;
que m’agrada els somrís
d’un infant vora el mar
i els teus ull com un ram d’il·lusions esclatant.
I si canto trist
és perquè no puc
esborrar la por
dels meus pobres ulls.
Jo no estimo la mort
ni el seu pas tan glaçat,
no la vull per avui, ni tampoc com a record;
que m’agrada el batec d’aquell cor que, lluitant,
dóna vida a la mort
a què l’han condemnat.
I si canto trist
és perquè no puc
oblidar la mort
d’ignorats companys.
Jo estimo el meu cant, perquè sé que han callat
Tantes boques, tants clams, dient la veritat;
que jo m’estimo el cant
de la gent del carrer
amb la força dels mots
arrelats en la raó.
I si canto trist
és per recordar
que no és així
des de fa tants anys.
Lluís Llach/ Miquel Martí i Pol
La Meva ELA i jo.
Estic passant uns dies dolents, com mai no havia passat, les fleumes, el refredat, les al·lèrgies, l’ELA amb el seu lent avançament, però avança, l’ELA no para mai. Per distraurem de la nit en blanc (no puc dormir m’ofego), repasso poesia que tinc guardada, m’agrada aquesta musicada i cantada per en Llach lletra de M.M. i Pol.
Res us ho volia dir.
Josep
fotos del Corpus Garriguenc del passat 02/06/2013 per jrrof
la consciència 15, febrer de 2013
Publicat per Josep Rof en : Juan Manel Serrat, la meva ELA i jo , comentaris tancats
Joan Manuel Serrat: «La consciència» (lletra i vídeo)
Ens l’encolomen des de la infantesa.
És partidista i desproporcionada.
Complement del pecat
i del remordiment,
no ens deixa dormir en pau i ens treu la gana.
Ens emmotlla a un guió convencional
on gairebé mai som protagonistes.
La consciència, senyors,
ens fa amagar a les golfes
el que hauria d’estar a l’aparador.
N’hi hauria prou amb el respecte, la sinceritat
i una miqueta de benevolència.
Però ens pengen, sense cap necessitat,
la llufa de la consciència.
És del tot anticonstitucional.
Fomenta la mentida i aliena.
No ens deixa bellugar
amb espontaneïtat.
La quintacolumnista del sistema.
Em porta pel camí del pedregar.
No se’n pot estar, de passar factura
ni de picar-me els dits
quan estem canviant cromos
que a mi em falten i tu tens repetits.
N’hi hauria prou amb el respecte, la sinceritat
i una miqueta de benevolència.
Però ens pengen, sense cap necessitat,
la llufa de la consciència.
De fora manen lleis i reglaments
i de dins ella completa la ‘bronca’.
Això no pot anar bé.
De seguida es veu que
algú vol fer entrar el clau per la cabota.
Què hi deu haver darrera tot això?
Qui ens confon les necessitats i els vicis?
Alliberem els sentits
i, com diu la policia,
investiguem els qui en treuen profit.
Penjat a les 26/12/2009 Teatre Tívoli – Barcelona – 8/6/1984
LA CONCIENCIA Es partidista y desproporcionada. Complemento del pecado y del remordimiento, no nos deja dormir a gusto y nos quita el apetito. Nos amolda a un guión convencional en el que casi nunca somos protagonistas. La conciencia, señores, nos hace esconder en la buhardilla lo que debería estar en el escaparate. Bastaría con el respeto y la sinceridad. Y un poquitín de benevolencia. Pero nos cuelgan, sin necesidad alguna, el sambenito de la conciencia. Es totalmente anticonstitucional. Fomenta la mentira y enajena. No nos deja mover con espontaneidad. La quinta columnista del sistema, que me lleva por el camino del pedregal. No puede dejar de pasar factura ni de picarme los dedos cuando estamos cambiando cromos que a mí me faltan y tú tienes repetidos. Bastaría con el respeto y la sinceridad. Y un poquitín de benevolencia. Pero nos cuelgan, sin necesidad alguna, el sambenito de la conciencia. Desde fuera mandan leyes y reglamentos, y desde dentro ella completa la “bronca”. Esto no puede ir bien. Enseguida se ve que alguien quiere meter el clavo del revés. ¿Qué debe haber detrás de todo esto? ¿Quién nos confunde las necesidades y los vicios? Liberemos los sentidos y, como dice la policía, investiguemos a quienes sacan provecho de ello. Nos la endilgan desde la infancia.
Teatre Tívoli – Barcelona – 8/6/1984 la letra de Serrat a pesar de los veintinueve años pasados, hoy es vigente y entronca con la actualidad corrompida, nuestro día a día nos sorprende con un nuevo escándalo, tengo setenta años en mi vida vivida trabajábamos, no teníamos nada y nada nos faltaba.
Estoy conviviendo casi doce años con una ELA. Y ahora, ahora, en este momento de mi vida, no quiero casi nada. Tan sólo la ternura de mi amor y la gloriosa compañía de mis amigos. Unas cuantas carcajadas y unas palabras de cariño antes de irme a la cama. El recuerdo dulce de mis muertos. Un par de árboles al otro lado de los cristales y un pedazo de cielo al que se asomen la luz y la noche. El mejor verso del mundo y la más hermosa de las músicas. Por lo demás, podría comer patatas cocidas y dormir en el suelo mientras mi conciencia esté tranquila. Josep Rof Rof
fa fred, llegeixo poesia 3, febrer de 2013
Publicat per Josep Rof en : anna ballbona, foto jrrof, la meva ELA i jo , comentaris tancats
ESTAMPA AMB TREN
Matí que volia ser nítid, espanyar,
decorat que corre, mancat d’oxigen,
resseguint les vies del tren.
Vagó que levita amb aire matusser,
xarbota els passatgers apilats
i els endarrereix, cap on sigui que van,
si és que en coneixen el destí.
Traces de vida xacrada recorren
fins els cels més esplèndids.
Renills desesperats del tren
quan es tanquen les portes
amb un gemec cansat, desapercebut.
Anna Ballbona
FEM UN CAFÈ
Café tebi
que enteranyines els confins de la tassa,
i de la conversa llunyana
que s’ha balancejat tota la tarda.
Neocapriciosa.
Els mots han resseguit
el terrós de sucre
i esmicolar el paper
i apilar les partícules perdudes…
Fluctuat. D’un cantell de la tassa
el regalim de l’altre.
De la rialla de la cullereta
a l’evaporació dels somnis.
Café d’horabaixa que has sentit
escolar-se una fresa. Silent.
Venia de Ca la Miranda Furtiva.
i marxava cap a Ca l’Infinit que mai hi he estat.
Sembla que faci segles!
Al fons es concentra
una acumulació de deixalles.
És tard i el Barça ara deu jugar.
Oh! Llàstima de cul de tassa.
De cafè mut.
Anna Ballbona del llibre “La Mare que et renyava era un robot”
Avui no he sortit de casa, malgrat haver quedat per esmorzar, a les nou al Patronat amb els amics de la botifarra (joc de cartes, el qual no hi entenc pas res) la meva intenció era no aprendre’l, ans sinó esmorzar amb companyia i de pas fer-los unes fotos, de les mans amb les cartes. Després al Passeig tot esperant la Mitja, més fotos. Això era lo planificat.
Soc una flor de pitiminí, no m’espanten les contrades, si el fred ventós que avui ens feia. No cal corre riscos, en el meu cansat cos, a la meva dèbil respiració, entre altres coses.
A casa entre cafè i cafè, m’he entretingut llegint poesia, fa dies que tinc el llibre amb penyora de la Biblioteca d’Anna Ballbona, n’havia llegit varis, aquest dos que he penjat al post avui, els he picat, lletra a lletra amb les meves tocades i temoroses mans, descansant de tant en tant, fen estiraments, me n’he sortit prou bé, lo més bonic és que he estat entretingut i embolcallat amb la calidesa dolcenca de la poesia de Ballbona, deixem dir-te que m’agrada llegir-te, gracies per haver-te conegut a la Fundació Mauri a la presentació “Conill de gàbia” gracies per omplir-me de joia en un dia fred.
Josep Rof Rof tot fent camí cap els dos anys del diagnòstic de la meva ELA.
ni 17, desembre de 2012
Publicat per Josep Rof en : Joan Margarit, la meva ELA i jo, poema , comentaris tancatsSom mitja nit, no tinc són, al llit mig endormiscat he escoltat el Barça AT. Madrid a Catalunya Ràdio, en cavat no he sigut capaç d’agafar el son, passaba de llarg, el meu cansat respir no sintonitzava amb el bufar de la CEPAP, no serà per falta de practica, l’uso del 2006, ella i jo som u, el que passa és que la ELA que pateixo m’ha robat entre altres coses, el plaer de respirar sense adonar-te’n, no soc capaç d’estar al llit cinc minuts sense tenir la mascareta endollada. ara però amb be la són, penjo el post i faig escàpol cap el llit.
M’he entretingut a picar aquest poema d’en Margarit i buscar unes pintures acoloridess, amb colors vius de Moerman.
Josep 4.239 dies convivin amb una Esclerosis Lateral Amiotrófica.
Res no enalteix un vell
Ni aquesta violència amb què vull
tenir raó. Ni creure que la felicitat
té a veure, subtilment, amb la mentida.
Ni ser tant brut de cor com els de casa,
malgrat que a ells els va embrutar la guerra.
La meva pau deu ser una falsa pau.
Tampoc no adjurar de la luxúria
ni de la vanitat. Com potser que siguem
vanitosos, els vells? Aquesta és la derrota.
En un camp de batalla on s’ha fet fosc
em rodegen els morts i puc sentir
veus joves i llunyanes celebrant
el que per ells encara és la victorià.
Joan Margarit
pintures de: Jean-Luc Moerman agafades del facebook
fred 1, desembre de 2012
Publicat per Josep Rof en : General, josep carner, la meva ELA i jo , comentaris tancats
GLOSSA
Sol, solet,
vine’m a veure, que tinc fred.
Tothom de la casa
és lluny, a fer el tomb;
ja només vigilen
mos soldats de plom.
¡Quina revolada
de vent al terrat!
I em mira, i s’eixampla,
tan negre, el meu gat.
La nina, malalta,
jeu en un racó
i roda per terra
polsim de segó.
Tinc esgarrifances,
i de poc em val
la casa tan freda
i el sostre tan alt.
Sol, vine, que el núvol
tot ell és negror;
fem-nos companyia
si també tens por.
Sol, solet,
vine’m a veure, que tinc fred.
Josep Carner
.
Acabo de sacrificar la *migdiada obligatòria, doncs volia veure com anava la recollida solidaria “Gran Recapte 2012”, la campanya del Banc d’Aliments, enfilat a dalt de la cadira elèctrica, la que em portaria els tres supermercats SOLIDARIS, feia sol, però corria un aire fredíssim, els garriguencs l’anomenen Saligarda.
El primer: els voluntaris-voluntàries feien recollida a dintre, donant-te una bossa, per que tu escollissis el que bonament volies col·laborar.
El segon: a davant el supermercat a fora, tenien la parada , passaven un fred de nassos, però el tocava el sol i quedaven al Sud i una miqueta arrecerats.
El tercer: aquí si deuria ser cru per el nois-noies voluntàries, doncs estaven davant el supermercat de cara Nord. Feien saltirones i picaven de mans.
Vist els tres punts SOLIDARIS és quant m’adono que estic enfredorat, les mans casi no podien fer anar el jostik. Decideixo anar a fer un tallat, la cafeteria tancada, faig escàpol directe a casa. Tot pensant amb la cançó…
” Sol, solet, vine’m a veure, que tinc fred.”
Ara encara no m’he recuperat, tinc les mans encarcarades, això que les he escalfades amb la tassa de cafè amb llet, preparat per la Juli. L’abric al damunt de les espatlles. He buscat la cançó per internet i, la casualitat m’ha portat a Josep Carner, mireu si ho és que avui m’han comprat LLUNYANIA del mateix autor. Pico un poema estret a l’atzar.
.
DESEMPAR
Mentre el meu cos et lliga i et bressola,
ton pensament, mai no feixuc, s’envola,
i s’esgarria, lluny, el meu desig:
desemparada, resta el mig
una abraçada tota sola.
.
No ho digueu a ningú, en acabar de penjar aquets post, me’n vaig el llit a llegir poesia, ja ho diu el savi refranyer “El que no es conforma és perquè no vol” De fet el meu cos afeblit per una ELA de quasi 12 anys o 4.223 dies, ja no està per patir freds…ni grans volades…
somiaré que m’escalfo dintre una bombeta
*migdiada obligatòria per descansar el meu malmès cos…
.
L’endemà d’haver penjat el post, a casa continu llegint a Carner i aquest poema que penjo avui entronca amb el fred que estem sofrint, jo he fet vot “no sortiré de casa fins que no amaini el fred i el vent”
DIA D’HIVERN
Mon esperit és nu com la vessana
o com els negres ceps en estenall.
L’última fulla cau, tocatardana,
que el frígid flabiol emmena el ball.
.
Arbre, forma impol·luta, quan l’ufana
jeu el terròs, petjada en son estrall.
Serres a qui la joia s’encomana
de l’aire esplendorós com un mirall.
.
Oh per al bany deesses despullades,
oh pits blavencs i grogues i empinades,
sense esme de penjoll ni de perfum!
.
Gosats, acostadissos ells mateixos,
veig vores, llunyedar, cims i relleixos:
caires mordents en unitat de llum.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.