Navegació

DEL LLIBRE POEMES  AL VENT (2018) 23, abril de 2020

Publicat per Josep Rof en : fotos de jrrof, la meva ELA i jo , Rastrejar

Sant Jordi 23 d’abril 2020 enguany, ha sigut un dia diferent per “eljoemquedoacasa”, tot escoltant música, llegeixo poesia, la teclejo i la penjo en aquest post. jrrof

roses de paper

DEL LLIBRE POEMES  AL VENT (2018)

DESCONCERTATS

Som fills del silenci i parlem, cridem, presumim…

Ens defineixen les obres, no les paraules.

L’arbre de la vida té les arrels ben clavades a terra

amb nervacions fins a cada una de les fulles.

El nostre camí és un univers prodigiós:

No sabem que hi haurà després de proper

canvi de rasant, ni a la vall llunyana, ni al cim altiu.

Esquivem cops en un combat, sense saber

ni qui el mena, ni el motiu pel que lluitem.

Cerquem la felicitat, en paradisos llunyans

sense adonar-nos-en que la portem a dintres

(En el cas que no l’haguem perduda).

Solem “taral·lejar”, cançons que d’altres canten.

Un somrís franc vol dir una mà estesa, d’amistat.

 

Quina Humanitat tant desconcertant!

MANEL ACCENS SUBIRATS

LA CURIOSA HISTÒRIA D’UN GLAÇÒ

Et sabies un diamant,

d’aquells admirats per nines de cobalt…

perfectíssim,

indestructible a les càbales dels maldients

quan el glatir del cor

d’aquella que et tastava,

no era debades.

Però et va queixalar,

com una hiena famolenca

en esgotar-se-li la carronya

arraconada per les nits d’abstinència.

I vas escoltar el lleuger cruixir dels cristalls,

i et vas veure ofegat

lentament…

com l’espessor de la saliva

quan no diuen les paraules;

i et vas arraulir al fons

sense   fer soroll.

En l’obaga d’un recó de la barra,

apartat de res i pendent de tot

ignorat…

jeus presoner d’un got de tub,

buit i solitari…i transparent…

i et vas fonent amb les restes

àcides i amargats

del boci de llimona rosegat

com tu…

i la ferum d’alcohol barat

que encara traspua

dels finíssims murs de cristall

que et separen la vida de la mort.

No valen subterfugis

quan veus que en aquet catau

ningú et desitja

i passes de glaçó saborós

a una aigua tíbia, bruta i rebregada

que ningú vol degustar.

i fins i tot,

abans d’esgotar-se la nit,

un o altre, apagarà una burilla

macerada amb la nicotina

de ser xuclada fins a les entranyes

i t’aviarà,

ignorant el que una nit vas ser,

per l’obscur forat de l’aigüer.

                      Angel Martí Callau