matolls i marbres! 30, setembre de 2009
Publicat per Josep Rof en : General , Rastrejar30/9/2009 el periodico ELS DIES VENÇUTS
Matolls i marbres
JOAN BARRIL : A les selves colombines, els exploradors del passat solien trobar construccions amagades sota l’espessor i les lianes. La terra no s’atura mai. Si una ciutat com Barcelona deixés d’estar habitada pels humans, en molt pocs anys les palmeres germinarien, l’asfalt s’esquerdaria, els dipòsits d’aigües pluvials es convertirien en aiguamolls i els senglars de Collserola ocuparien tot el pla. Sens dubte, les places avui anomenades dures es reblanirien i els animals del zoològic s’aparellarien i es multiplicarien.Aquest fenomen de tornada a la naturalesa més salvatge acabaria convertint els projectats patis de Cerdà en quadrícules selvàtiques i no seria gens estrany que germinessin entre les alfombres dels palaus oficials plantes carnívores i rèptils que s’amuntegarien als fons dels corcats calaixos que guarden informes periodístics. Si algun dia arribés a aquest paisatge un explorador del futur, hauria de desentranyar la importància de noms com Villatoro, Carol o altres col·legues de ploma sotmesos a la inquisició del poder. Probablement quedarien a les gàrgoles i els pinacles caiguts de la Sagrada Família extenses famílies de micos que ajudarien a la comprensió del que un dia va ser la ciutat més ambiciosa del món.Per arribar a aquest estat de devastació només fa falta que broti un matoll. Els matolls són el primer que indica el final de la fira de les vanitats. Es troben matolls a les escletxes dels àmbits olímpics o als erms enrajolats del Fòrum. I diumenge al matí els vaig veure aparèixer per primera vegada a l’antiga T-2 de l’aeroport del Prat . Vaig estar gairebé dues hores esperant un amic que venia de Mallorca. Dues hores semblen molt, però no són res comparades amb el temps de la decadència. En tan sols unes setmanes, la bulliciosa T-2 tenia l’aspecte inquietant dels àmbits previs als germans Wright, precursors de l’aviació. De la T-2 havien desaparegut els quioscos per als que no tenien necessitat de travessar l’arc de metalls. Quedaven a terra l’ombra del que al seu dia van ser oficines de venda de bitllets i el cavall deBotero renillava per a ningú. Fins a tal punt arribava la desolació, que a les 12 del migdia una tímida cua de viatgers esperava l’arribada esperançadora d’algun taxi. I sota el sol temperat de la primera tardor el pàrquing només era ja l’hivernacle dels temibles matolls.Hi ha una proporció temible entre l’obra pública i el seu ús. Catalunya, amb raó, desitjava una connexió directa amb l’estranger sense necessitat de passar per Madrid. Vèiem com companyies espanyoles oferien noves destinacions cap a Tel Aviv o cap a Venècia. Però la trampa estava en el fet que el viatger català s’havia d’enfilar a un avió, dirigir-se cap a Madrid i, després d’una dolorosa espera, el mateix avió tornava a sobrevolar la vertical de Barcelona per arribar al seu destí. Aquest despropòsit geogràfic s’hauria pogut solucionar amb voluntat política, que és una matèria primera de molt baix cost. En lloc d’això, es va invertir una milionada en una preciosa terminal a costa de la decrepitud de la vella.Ahir vaig veure el reportatge d’aquest diari sobre les preruïnes de la T-2 i vaig pensar si efectivament Barcelona podrà oferir un nombre realment important de viatgers potencials que justifiquin aquest sumptuari dispendi. El progrés no només es mesura en tones de formigó, sinó també en la celeritat amb què es combat el matoll. El progrés no és construcció, sinó manteniment. La fira de les vanitats s’ha acabat. El matoll comença a brotar.
Canon EOS 400D DIGITAL arxiu d’en jrrof * Apunt: Aquests article m’obligarà a rebuscar per cercar fotos de rebrots verds de matolls, en honor a l’escrit deliciós d’en Joan Barril que cada ens obsequia a la seva columna a EL PERIODICO. Us ho confesso és el primer que llegeixo, tant amb digital com a paper. Ara i avui penjo el post amb fotos del meu arxiu. Josep Rof i Rof
