vivències d’en Josep, l’avi! 27, novembre de 2008
Publicat per Josep Rof en : reculls , Rastrejar
… …. Els nussos de la vida. La fi d’uns pantalons estrets!
Vivències d’en Josep, l’avi
-Estar sense oïda, és insuportable. L’altre dia a la nit ho vaig sentir. Fou horrorós.
-El moviment constant, el soroll, el desordre, per mi és inaguantable. Cada dos per tres, totes aquestes circumstàncies a més d’altres fan què. Una agosarada angoixa s’apoderi de mi.
-Molts cops trobar un lloc a casa per estar còmode m’és difícil, tot hi, estar rodejat de comoditats, però amb elles no hi trobo consol. Un cansat cos, no m’ho permet…
-La soledat deu ser inaguantable. Avui l’he sentit lleugerament. He fet l’esforç per aconseguir distreure-la…
-Mirar el rellotge, tornar-lo a mirar, donant la sensació que no avança? Una situació incòmode. Avui durant la nit m’ha passat, sempre eren les quatre. Perquè volia que avancés l’hora?. De veritat és que no ho sé…
-Somnio que corro, que vaig amb bicicleta, faig travesses de muntanya o simplement penjo un quadre. En despertar m’adono, que rés d’això puc fer. I que, mai més ho podré fer-ho…
-Admirant els últims models de cotxes, motos, bicicletes, o simplement l’últim model de sabatilles. Pensar què. A mi, no amb serveixen per rés?…
-El sabater nià dos parells de sabates. És riuen de mi. Amb duraran tota la vida. Mai les veuré gastades…
-Un vas d’aigua fresca, que bona que és? He perdut el plaer de veure de gust, un got ple collejant, a raig d’ampolla a galet. Compta. En cada gota, pul·lula un ennuec imminent. -Quin gust de paladar quant mengem? Una sopa o simplement un tros de pa amb sal oli i vinagre, un titiu de vi del porró. Vigila amb tot això, és molt perillós. Ho tinc totalment prohibit…
-Alguns plaers d’antuvi, desprès d’un lleuger dinar, encara que sense postres, però amb el plaer d’encendre un havà. Amb durava de Vielha a Lleida. La fumarada està sols en el meu record i difuminada…
-Per tot he set un home traçut. Un manetes. No parant mai de fer coses, sempre trastejant. Ara, no soc capaç de fer anar la segadora sol, hi pentinar la gespa. Quin plaer? Ho somnio. La realitat és que això, no ho podré fer més…
-A casa: ens cauen les rajoles, els quadres reposen a terra esperant ser penjats, la gespa està per segar, el parquet per abrillantar, el traster per endreçar, les bicicletes per netejar, la PapiOna per ordenar i acomodar, la bufadora sense aigua està. Que i farem? Sols per buscar uns mitjons nets, un ja està esgotat…
-Un agosarat desgast. Que voleu que us digui, la vida, per si sola ja n’és un de desgast? Sort nià, que les coses ens venen sense avisar”. Soc un avi mig estropellat, però tinc la sort d’estar familiarment arropat! L’avia al seu costat! Dels Fills! Dels Néts! Ho! Néts! Sàvia nova, que puja al nostre costat. Ells són, els que es mereixent la lluita diària de vida, sols així aconseguirem veure’ls créixer i fer-se’n grans. Mentes tan, gaudim d’ells!.
-Acompanyats…
-Que si no! Ja amb direu?
-Perquè lluitar? O acumular
-aniversaris, cada any.
-dissabte, 16 / abril / 2005
-08:42:32 JRR és jrof
–avui és el dia del meu 62 cumpleanys.
Amb aquest escrit, vull donar-vos un tret homenatge per… ¡el vostre caliu familiar! El noto dia a dia. Sense ell no seria el que soc. També vull recordar-vos que ens els meus desgastats seixanta-dos anys, l’avi sempre troba l’aixopluc necessari al vostre costat. Que per molts anys i panys… pugui donar-vos molta gatzara, encara que estigui mig estropellat… (porto 1.437 dies d’elàtic ELA esclerosis lateral amiotròfica)