Des del Bages

Sóc conscient de la gravetat de la violència masclista pel que fa a la deshumanització de la víctima. S’han descrit situacions de dones, objecte de violència masclista, que se’t fan inconcebibles. De vegades s’intenta racionalitzar la conducta masculina com si l’home fos  tarat  per naturalesa  amb un “està malat” o  “és un salvatge”. Només hi ha planys per a la víctima. En l’àmbit dels mitjans de comunicació apareixen les falques publicitàries d’oraganismes públics amb missatges sentenciosos persuadint la dona a denunciar la seva parella.

La llei O. de Medidas de Protección Integral contra la Violencia de Género (1/2004) prohibeix la mediació  en l’art.45.5, i la Llei del Parlament Català (5/2008) en facilita la limitació i/o interrupció en l’art.7 p. Tant la publicitat com la retòrica dels polítics és severa: “Tolerància zero” . Justícia punitiva amb privació de llibertat per al delinqüent!

Ja han passat 8 i 4 anys respectivament d’una i altra llei i, no obstant això, aquest mes de gener hi ha hagut cinc dones mortes per violència masclista a Catalunya. Esgarrifós!

A les presons hi ha un percentatge d’interns molt alt de violència masclista. La llei catalana diu que se n’ha de fer una valoració al cap de tres anys. L’han feta?

Estic perplex. D’una banda comprenc que es persuadeixi la dona a denunciar la seva parella, ja que es tracta d’evitar morts violentes, de l’altra,  no acabo d’entendre el crit de guerra a denunciar i perseguir masclistes sospitosos, ja que sense voler el masclista pot sentir-se acorralat i tractat injustament a la vegada, ja que no té la percepció de ser un violent. Sabem també que hi ha dones que són una càrrega insuportable per la seva parella masculina, ja que la dona pot també dominar a determinats homes amb molta subtilesa. Tots sabem que una relació de parella no es pot consolidar si no és a base de temps i de maduresa psicològica d’ambdós, en canvi en l’inconscient individual i sòciocultural encara perdura la cultura de la imatge patriarcal i de la propietat de la parella. Enmig de tot això, s’ha divulgat una educació sexual de passar-s’ho bé, evitant això sí l’embaràs de la noia. I si la nostra cultura del sexe afavorís una determinada sexopatia? Teresa Forcades ha publicat que en la Universitats i els Hospitals on ha treballat ha trobat molt de masclisme. Tot el pes de la llei ha de caure només sobre els individus masclistes? La mediació no podria fer reconduir unes relacions totalment deteriorades? I la relació amb la comunitat com queda?

Reiterem-m’ho, les relacions  de parella són molt complexes i , a la llarga, només poden resultar positives si se les contempla des de l’òptica del creixement personal d’ambdós. Ni la proclamació de la llibertat sexual per a plaer  d’un mateix ni l’amenaça penitenciària per al violador o dominador violent poden ser referents per unes bones relacions de parella. Els referents, en qualsevol cas, han de ser les parelles del seu entorn que se’n surten o que se separen en pau cercant altres camins .

Desconec les causes de la violència masclista, tanmateix sospito que són tot un conjunt.

Sospito que hi poca integració social, molt aïllament i amb l’autoestima per terra. Vull creure que les persones del seu entorn ( familiars, amics, col·legues…) poden fer molt per deconstruir la cultura masclista i restaurar el creixement personal en la diversitat sexual, però aquesta filosofia no la veig per enlloc, ni en el dret ni en la política!

Tags: justícia restaurativa, mediació, violència masclista