Des del Bages

Diumenge passat,5 de gener al capvespre, vàrem fer acte de presència a la NIT VIVA de Fonollosa. La sorpresa fou molt grata: molta gent (uns 200) recorreguérem un itinerari envoltat d’escenes d’antics oficis per interiors de cases (baixos i cellers, on s’elaborava l’oli i el vi) i per unes ziga-zagues exteriors configurades en marjades i unes estirades feixetes com una gradareia. L’última feixeta on treballaven uns bosquerols preparant els pins tallats per a bigues de sostres -no hi mancava ni l’animal de tir ni el caganer mig amagat-, la contemplàvem des de la feixa superior.
D’oficis tradicionals no n’havia vist mai tants de representats (més de 50): alguns de gran plasticitat, altres de muts i amb moviment; unes tercers amb comentaris xocants i,per últim, les xafarderes i picants com les bogaderes al safareig públic . Dues escenes vivents dels pastorets: L’anunciació i la cova, per cert, aquesta última a l’interior d’una volta de pedra molt bonica, que en altra temps devia haver fet de femer. En total unes 190 persones actuant-hi.

Bé, tanmateix, si el medi físic era endreçat i embellit per les centenàries pedres de les cases, l’entorn humà era una joia: Transversalitat humana tant en les escenes com en la llarga filera de visitants: En les actuacions hi participava molta joventut,  majoritàriament dels pobles de Fonollosa i Camps; els de Castelltallat i Aguilar de la Segarra s’hi han afegit aquest any, segons m’han dit. No hi mancaven, però, gent de la tercera edat tant en la representació dels oficis com en el públic visitant. Vaig tenir la sort d’anar al darrera d’un senyor gran que l’havien d’ajudar dues persones a pujar i baixar escales. Dic la sort, perquè ens movíem més lentament i sentia comentaris espontanis de públic, que sense la més petita queixa, parlaven de com era el poble cinquanta o seixanta anys enrere. La humanitat que es transmetia feia posar a voltes la pell de gallina.

En aquests poblets hi ha una ADN extraordiària, el gust per la festa i tots a la una en actes comunitaris en són una mostra. I segur que no hi manca la solidaritat i el respecte envers els més febles. Recordo el Dr. Sifrés, ja a la glòria, assistint a la 1ª Arrossada de Castelladral, en qualitat d’Alcalde, amb motiu de la constitució d’una associació, que ja en porta trenta de vida, i fent-me aquest comentari: “OOOh!! Quants valors hi ha aquí, gent que es torna a trobar després de quaranta anys, separats per motiu de guerra i emigració… Ooooh!” Aquest comentari me’l va repetir posteriorment diverses vegades. Quan els liberals de la ciutat encara parlen de la Catalunya profunda, no saben el que diuen. Els valors del treball i l’esforç, de l’aprenentatge i la feina ben feta encara llueixen. Fins i tot el tocats de l’ala hi tenen el seu rol i la gent els respecte. En els darrers cinquanta anys, gràcies a la facilitat per moure’s i per comunicar-se aquest petits pobles s’han esponjat i han fet possible aquestes festes tant singulars i universals, tot i conservant-se les petites identitats en el racó de cadascú, diguem-ho així. L’humor ha vençut l’immobilisme atàvic. Per molt anys!

Tags: esforç, nit viva, poble rural, solidaritat, universalisme, valors