Etiqueta arxiu 'subjecte'

15 nov. 2012


Les teràpies alternatives

Classificat com a Valors

En sé molt poc! Tanmateix el suficient per tal de no mitificar-les ni blasmar-les com fan els saberuts. Els uns inclinen constantment el cap mentre el guru de torn vaticina a tort i a dret,  altres, que ni tan sols saben de què es tracta, recullen les paraules desqualificadores des de la llunyania i se’n fan portantveus en oracles públics i en els cercles més intimistes.

Totes tenen en comú el sentit holístic – en qualsevol part del cos hi viu top el cos i el mateix cos és un microcosmos- , la qual cosa vol dir que curar un símptoma és curar la persona concreta de l’aquí i ara. En aquestes teràpies la paraula del pacient i la del terapeuta són cabdals, i no cal dir que l’autonomia del subjecte- pacient es considera fonamental en el procés de rehabilitació. I els efectes col·laterals de la medicació són mínims, si no inexistents.

Tanmateix tota persona humana es troba “in fieri” – inacabada- i tensionada pel desig de ser molt més, sense saber com fer-ho. D’aquí ve la importància de l’acolliment. Naixem totalment desvalguts i ens fem grans enmig d’incerteses, i tots recordem l’acolliment d’algú o d’algun acolliment que nosaltres vam fer com a moments estel·lars de la nostra vida, que voldríem veure renovats i consolidats, ja que la nostra experiència de fragilitat retorna. Quan els terapeutes de torn pontifiquen, no s’adonen que estan creant dependència. El sol fet d’insistir tant en el valor d’un mateix per damunt de tot per a curar-se pot crear sentiments de culpabilitat i de desestimació d’un mateix en xocar constantment en la mateixa pedra. El fet de vaticinar que s’acosten canvis importants, molt positius, gràcies al nou moviment de les teràpies alternatives pot portar a un autoengany del client-pacient poc avesat a l’esperit crític. El mateix principi que hom ha de tenir primer de tot cura de si mateix es pot convertir en la desconstrucció d’un gran itinerari altruista. Jo he estat testimoni d’una conversa que podria portar a l’afirmació que acabo de fer. Portat a l’extrem estaríem davant d’un pensament únic i totalitari, tal com ho ha escrit el nostre gran antropòleg Lluís Duch.

Ara bé, pontificar sobre el paganisme de tals teràpies, em sembla una aberració equiparable al pensament integrista de Capmany quan va dir que “El liberalismo es pecado” o, si ho voleu més al dia, semblant a aquells que van programar una contrareforma sense tenir reforma, zelosos d’una filosofia que ja havia begut oli a l’Europa moderna.  Ponderar enmig dels extrems és difícil, però necessari.

No hi ha resposta