Etiqueta arxiu 'solidaritat'

11 gen. 2014


NIT VIVA a Fonollosa

Classificat com a Som una nació,Valors

Diumenge passat,5 de gener al capvespre, vàrem fer acte de presència a la NIT VIVA de Fonollosa. La sorpresa fou molt grata: molta gent (uns 200) recorreguérem un itinerari envoltat d’escenes d’antics oficis per interiors de cases (baixos i cellers, on s’elaborava l’oli i el vi) i per unes ziga-zagues exteriors configurades en marjades i unes estirades feixetes com una gradareia. L’última feixeta on treballaven uns bosquerols preparant els pins tallats per a bigues de sostres -no hi mancava ni l’animal de tir ni el caganer mig amagat-, la contemplàvem des de la feixa superior.
D’oficis tradicionals no n’havia vist mai tants de representats (més de 50): alguns de gran plasticitat, altres de muts i amb moviment; unes tercers amb comentaris xocants i,per últim, les xafarderes i picants com les bogaderes al safareig públic . Dues escenes vivents dels pastorets: L’anunciació i la cova, per cert, aquesta última a l’interior d’una volta de pedra molt bonica, que en altra temps devia haver fet de femer. En total unes 190 persones actuant-hi.

Bé, tanmateix, si el medi físic era endreçat i embellit per les centenàries pedres de les cases, l’entorn humà era una joia: Transversalitat humana tant en les escenes com en la llarga filera de visitants: En les actuacions hi participava molta joventut,  majoritàriament dels pobles de Fonollosa i Camps; els de Castelltallat i Aguilar de la Segarra s’hi han afegit aquest any, segons m’han dit. No hi mancaven, però, gent de la tercera edat tant en la representació dels oficis com en el públic visitant. Vaig tenir la sort d’anar al darrera d’un senyor gran que l’havien d’ajudar dues persones a pujar i baixar escales. Dic la sort, perquè ens movíem més lentament i sentia comentaris espontanis de públic, que sense la més petita queixa, parlaven de com era el poble cinquanta o seixanta anys enrere. La humanitat que es transmetia feia posar a voltes la pell de gallina.

En aquests poblets hi ha una ADN extraordiària, el gust per la festa i tots a la una en actes comunitaris en són una mostra. I segur que no hi manca la solidaritat i el respecte envers els més febles. Recordo el Dr. Sifrés, ja a la glòria, assistint a la 1ª Arrossada de Castelladral, en qualitat d’Alcalde, amb motiu de la constitució d’una associació, que ja en porta trenta de vida, i fent-me aquest comentari: “OOOh!! Quants valors hi ha aquí, gent que es torna a trobar després de quaranta anys, separats per motiu de guerra i emigració… Ooooh!” Aquest comentari me’l va repetir posteriorment diverses vegades. Quan els liberals de la ciutat encara parlen de la Catalunya profunda, no saben el que diuen. Els valors del treball i l’esforç, de l’aprenentatge i la feina ben feta encara llueixen. Fins i tot el tocats de l’ala hi tenen el seu rol i la gent els respecte. En els darrers cinquanta anys, gràcies a la facilitat per moure’s i per comunicar-se aquest petits pobles s’han esponjat i han fet possible aquestes festes tant singulars i universals, tot i conservant-se les petites identitats en el racó de cadascú, diguem-ho així. L’humor ha vençut l’immobilisme atàvic. Per molt anys!

No hi ha resposta

23 des. 2013


Homenatge a la Catalunya Vella

Classificat com a Som una nació

 

Recordo molt bé el dia que alumnes de l’Institut Manel de Cabanyes i dos professors fèiem una excursió amb autocar al Solsonès. Havent dinat se’ns va acudir acabar l’excursió  visitant la rotonda visigòtica de l’Església de Sorba. Vàrem haver de passar per una pista no asfaltada. El xofer se’ns va enfadar, però anava tirant. En un revolt amb baixada, al costat d’una casa hi havia un trencaaigües per tal que  el camí no esfilagarsés; l’autobús va reduir el màxim  i gran precaució va vèncer l’obstacle. Quan fèiem la tornada, un home de la casa hi havia  posat terra amb una aixada per tal que l’autocar pogués passar amb facilitat. Tots vàrem quedar sorpresos.

 

L’any 1984 vàrem crear una associació veïns i amics de  per recuperar les festes i vivificar el nucli rural pràcticament abandonat. Els amics, gent de segona residència, estaven entusiasmats, tanmateix al cap de poc els grans col·laboradors eren els pagesos  que hi vivien sempre.

 

Essent regidor de l’Ajuntament de Navàs, em van venir a veure una colla de caçadors del Baix Llobregat `per poder caçar al municipi a canvi de pagar un tant per hectàrea als propietaris. Ho vaig comentar a la direcció de l’ADF( associació de defensa forestal). No, em van contestar, val més que hi cacin els grups locals, els quals es constituiran en associació i ens les passaran a l’ADF i, a més a mes, ens ajudaran a apagar el foc si algun dia se n’hi fica. I així es va fer: gairebé tots els propietaris van signar l’autorització exclusiva de caça als grups locals, lliurant la quota a l’ADF.

Amb motiu dels focs del 1994 al Bages-Berguedà , un funcionari de la Diputació de Barcelona es mostrava sorprès de la solidaritat que hi havia entre els pagesos , sobretot, com després es preocupaven de tenir els camins forestals nets en contrast amb els boscos que eren propietat de senyors/es que vivien a les ciutats, els qual no es preocupaven ni de buscar una subvenció.

 

No fa molt el rector d’un poble de la comarca del Bages em deia la gent solidària és aquella que tenia arrels. Vaig pensar que tenia raó. De fet, els antropòlegs parlen de la necessitat de tenir un entorn assumit en l’experiència del dia a dia, un món en el qual la confiança es dóna per descomptat, gràcies a la lluita diària que els ha fet superar les maltempsades i les angoixes existencials, probablement gràcies també a la solidaritat  i els respecte dels altres veïns envers ells.

 

I no parlem de la fidelitat a la llengua! L’emparaulament de la terra: topònims, dites, folklore… qui la fa? La fidelitat només es pot trobar en els llargs períodes de temps i la reciprocitat i solidaritat necessita també d’espais de comunió.

Què fora de Catalunya sense la Catalunya Vella i la Nova –també antiga-? Les immigracions i emigracions i la mobilitat interna ho qüestionen tot i ho regeneren també, tanmateix sense el caliu dels qui s’hi estableixen res de res.

Una resposta fins a ara