24 set. 2013
EL PAPA FRANCESC I , UN NOU PARADIGMA D’ESGLÉSIA ?
Sembla que la cúpula de l’Episcopat Espanyol ha quedat en estat de xoc després llegir l’entrevista del Papa, publicada a les revistes dels Jesuïtes. Des del meu punt de vista Francesc I ha volgut deixat clar el seu nord, el principal objectiu del seu ministeri. Quan se li pregunta què representa el Vaticà II, respon lapidàriament: “anar a l’evangeli des de la cultura contemporània”. No pot ser més clar. Hi ha altres afirmacions totalment connectades al Concili Vaticà II: l’Església entesa com a Poble de Déu, on tothom hi cap, que s’acosta molt al concepte de Regne de Déu; l’acolliment de l’home i la dona en qualsevol situació i la mediació subsidiària: la via recta a la Cúria no té sentit. Aquells articles tan doctrinals que han fet els nostres bisbes en els darrers 40 anys sembla que no tinguin res a veure amb l’Anunci de l’Evangeli. Ha centrat l’església en el profetisme dels religiosos , en obrir nous camins i processos, però sempre amb discerniment i pregària. La memòria i la narrativa en contraposició a la lògica i al text discursiu són les noves eines per presentar l’evangeli.
Si la comparem amb el discurs fet per Joan Pau II a l’Acció Catòlica italiana al 30 de desembre del 1987, també programàtica, veurem el contrast: Joan Pau II agraeix els militants d’Acció Catòlica que hagin anat a veure el Vicari de Crist, quin contrast amb el ministeri petrí. Després de fer un analtiment de l’acció catòlica en el passat, els dóna tres consells:
1- Han de rendir un vertader culte a la veritat,seguir amb fidelitat les ensenyances de l’Església. El primer que s’ha de tenir és certesa i claredat de les ensenyances de l’Església .
2- Invitació a la santedat, després d’insistir sobre l’ascetisme, considera indispensable per a ser sants l’obediència i docilitat a les orientacions de l’Església en tots els camps.
3- L’alegria de l’amistat. En aquest punt potser hi trobaríem més sintonies.
El contrast és tan gran que fa pensar en un esdeveniment nou, a un canvi de paradigrma tan sol·licitat per teòleg Hans Kung. Aquella objectivació de la veritat a ulls d’un postmodern és idolàtrica. En canvi Francesc I pensa en una Església, com un Hospital de Campanya, on prima la cura dels homes i dones que se senten ferits abans de qualsevol altre pregunta referida a la seva pertinença i /o ideologia, com el bon samarità. A més a més,no sols empalma amb Vaticà II, sinó també en una Església que ha sobreviscut en les perifèriques: l’Església dels marginats, inclosa la Teologia de l’Alliberació, l’església del missatge evangèlic. Ni nostàlgies del passat ni auguris d’una església de futur. Assumir el present, tot rejovenint-lo. Per als qui durant aquests anys hem viscut en la contradicció constant de servir una església, centrada en el culte, tot i voler-la d’una altra manera, ens sembla que Francesc I fa un salt de gegant, però no és així, ja que l’Església de la marginació, de les perifèriques ha existit sempre! Només que ara el seu esperit ha arribat al Vaticà. Benvinguda!
