Etiqueta arxiu 'Francesc I'

24 set. 2013


EL PAPA FRANCESC I , UN NOU PARADIGMA D’ESGLÉSIA ?

Sembla que la cúpula de l’Episcopat Espanyol ha quedat en estat de xoc després llegir l’entrevista del Papa, publicada a les revistes dels Jesuïtes. Des del meu punt de vista Francesc I ha volgut deixat clar el seu nord, el principal objectiu del seu ministeri. Quan se li pregunta què representa el Vaticà II, respon lapidàriament: “anar a l’evangeli des de la cultura contemporània”. No pot ser més clar. Hi ha altres afirmacions totalment connectades al Concili Vaticà II: l’Església entesa com a Poble de Déu, on tothom hi cap, que s’acosta molt al concepte de Regne de Déu; l’acolliment de l’home i la dona  en qualsevol situació i la mediació subsidiària: la via recta a la Cúria no té sentit. Aquells articles tan doctrinals que han fet els nostres bisbes en els darrers 40 anys sembla que no tinguin res a veure amb l’Anunci de l’Evangeli. Ha centrat l’església en el profetisme dels religiosos , en obrir nous camins i processos, però sempre amb discerniment i pregària. La memòria i la narrativa en contraposició a la lògica i al text discursiu són les noves eines per presentar l’evangeli.

Si la comparem amb el discurs fet per Joan Pau II a l’Acció Catòlica italiana al 30 de desembre del 1987, també programàtica, veurem el contrast: Joan Pau II agraeix els militants d’Acció Catòlica que hagin anat a veure el Vicari de Crist, quin contrast amb el ministeri petrí. Després de fer un analtiment de l’acció catòlica en el passat, els dóna tres consells:

1- Han de rendir un vertader culte a la veritat,seguir amb fidelitat les ensenyances de l’Església. El primer que s’ha de tenir és certesa  i claredat de les ensenyances de l’Església .

2- Invitació a la santedat, després d’insistir sobre l’ascetisme, considera indispensable per a ser sants l’obediència i docilitat a les orientacions de l’Església en tots els camps.

3-  L’alegria de l’amistat. En aquest punt potser hi trobaríem més sintonies.

El contrast és tan gran que fa pensar en un esdeveniment nou, a un canvi de paradigrma tan sol·licitat per teòleg Hans Kung. Aquella objectivació de la veritat a ulls d’un postmodern és idolàtrica. En canvi Francesc I  pensa en una Església, com un Hospital de Campanya, on prima la cura dels homes i dones que se senten ferits abans de qualsevol altre pregunta referida a la seva pertinença i /o ideologia, com el bon samarità. A més a més,no sols empalma amb Vaticà II,  sinó també en una Església que ha sobreviscut en les perifèriques: l’Església dels marginats, inclosa la Teologia de l’Alliberació, l’església del missatge evangèlic. Ni nostàlgies del passat ni auguris d’una església de futur. Assumir el present, tot rejovenint-lo. Per als qui durant aquests anys hem viscut en la contradicció constant de servir una església, centrada en el culte, tot i voler-la d’una altra manera, ens sembla que Francesc I fa un salt de gegant, però no és així, ja que l’Església de la marginació, de les perifèriques ha existit sempre! Només que ara el seu esperit ha arribat al Vaticà. Benvinguda!

No hi ha resposta