Etiqueta arxiu 'Cataluna Vella'

23 des. 2013


Homenatge a la Catalunya Vella

Classificat com a Som una nació

 

Recordo molt bé el dia que alumnes de l’Institut Manel de Cabanyes i dos professors fèiem una excursió amb autocar al Solsonès. Havent dinat se’ns va acudir acabar l’excursió  visitant la rotonda visigòtica de l’Església de Sorba. Vàrem haver de passar per una pista no asfaltada. El xofer se’ns va enfadar, però anava tirant. En un revolt amb baixada, al costat d’una casa hi havia un trencaaigües per tal que  el camí no esfilagarsés; l’autobús va reduir el màxim  i gran precaució va vèncer l’obstacle. Quan fèiem la tornada, un home de la casa hi havia  posat terra amb una aixada per tal que l’autocar pogués passar amb facilitat. Tots vàrem quedar sorpresos.

 

L’any 1984 vàrem crear una associació veïns i amics de  per recuperar les festes i vivificar el nucli rural pràcticament abandonat. Els amics, gent de segona residència, estaven entusiasmats, tanmateix al cap de poc els grans col·laboradors eren els pagesos  que hi vivien sempre.

 

Essent regidor de l’Ajuntament de Navàs, em van venir a veure una colla de caçadors del Baix Llobregat `per poder caçar al municipi a canvi de pagar un tant per hectàrea als propietaris. Ho vaig comentar a la direcció de l’ADF( associació de defensa forestal). No, em van contestar, val més que hi cacin els grups locals, els quals es constituiran en associació i ens les passaran a l’ADF i, a més a mes, ens ajudaran a apagar el foc si algun dia se n’hi fica. I així es va fer: gairebé tots els propietaris van signar l’autorització exclusiva de caça als grups locals, lliurant la quota a l’ADF.

Amb motiu dels focs del 1994 al Bages-Berguedà , un funcionari de la Diputació de Barcelona es mostrava sorprès de la solidaritat que hi havia entre els pagesos , sobretot, com després es preocupaven de tenir els camins forestals nets en contrast amb els boscos que eren propietat de senyors/es que vivien a les ciutats, els qual no es preocupaven ni de buscar una subvenció.

 

No fa molt el rector d’un poble de la comarca del Bages em deia la gent solidària és aquella que tenia arrels. Vaig pensar que tenia raó. De fet, els antropòlegs parlen de la necessitat de tenir un entorn assumit en l’experiència del dia a dia, un món en el qual la confiança es dóna per descomptat, gràcies a la lluita diària que els ha fet superar les maltempsades i les angoixes existencials, probablement gràcies també a la solidaritat  i els respecte dels altres veïns envers ells.

 

I no parlem de la fidelitat a la llengua! L’emparaulament de la terra: topònims, dites, folklore… qui la fa? La fidelitat només es pot trobar en els llargs períodes de temps i la reciprocitat i solidaritat necessita també d’espais de comunió.

Què fora de Catalunya sense la Catalunya Vella i la Nova –també antiga-? Les immigracions i emigracions i la mobilitat interna ho qüestionen tot i ho regeneren també, tanmateix sense el caliu dels qui s’hi estableixen res de res.

Una resposta fins a ara