Des del Bages

La doble pertinença només és possible quan en sura una tercera de més diàfana i acollidora que relativitza i potencia- valgui la paradoxa!- les altres dues. Com pots ser alhora catalanista i espanyolista? Com pots alhora dissenyar les estructures viàries des de Madrid i des de Catalunya? Es podria utilitzar els dos punts de referència sempre que es relacionessin en un tercer -que podria ser la Comunitat Europea, Àfrica o Sud-Amèrica- que podria relativitzar els dos anteriors. És totalment impossible dissenyar un espai simètric des de dos centres oposats.

Hem vist des del punt de vista religiós com des de la Contrareforma, l’Església Espanyola  es feia forta i dissenyava un catolicisme espanyol foragitant les altres religions, per més germanes que fossin com el protestantisme. Tan sols després del Concili Vaticà II hem pogut veure com grups de teòlegs i cristians de zones marginades o perifèriques relativitzaven la seva pertinença sociològica al catolicisme, s’acostaven a les altres religions abominables en altres temps. Quants d’aquest cristians – fixeu-vos, he dit cristians, no catòlics- confessen una doble o triple pertinença religiosa? Jo conec un teòleg que tan li fa que l’anomenin cristià o musulmà,però no és habitual. L’expressió més corrent sol ser: m’he fet amic de musulmans i /o jueus…, però jo moriré cristià o dins l’Església catòlica. Què ha passat? Doncs que s’han afluixat els vincles sociològics més separadors i , en canvi, han surat uns nous vincles més trascendents com la Humanitat de Crist o el Déu misericordiós dels marginats, que eixamplen la comunió. Estem en un altre paradigma en el qual els heretges sovint ens són més pròxims que l’ortodoxia catòlica i el poder polític que congenia

Tornant a la doble pertinença dels qui es declaren catalans i espanyols, cal fer-los una pregunta? La vostra doble pertinença us margina de l’espanyolitat sociològica? Teniu amics catalans amb qui compartiu els anhels de justícia? Heu descobert la història de la catalanitat i n’heu assumit els greuges? No nego que algun ciutadà pugui assumir les dues pertinences, símbols inclosos, tanmateix ho trobo d’una gran barroeria exhibir-ho com a fita aconseguida i com a model de convivència, perquè, fins que no es demostri el contrari, el bilingüisme i la doble pertinença s’han alçat per fer retrocedir l’anhel dels qui cercaven la catalanitat, la seva pròpia pertinença. En aquests moments com en altres temps el gruix sociològic de la doble pertinença -catalans i espanyols- no desautoritza la unitat restaurativa dels dos grans partits, defensors de la pertinença excloent, única i comuna: l’espanyolitat.

No es pot assumir una doble pertinença sense que abans no s’hagi relativitzat la primera o  hagi trencat amb els vincles sociològics poderosos i, per tant, molt violents de la qui bandeja la segona. Altrament, converteix als qui així s’autodefineixen en uns xarlatans molt interessats.

Tags: bilingüe, Doble pertinença