Etiqueta arxiu '11 de setembre diada catalunya castelladral'

11 set. 2012


10 de setembre del 2012 al Castellot de Castelladral:Diada Nacional

Classificat com a Som una nació

Substitució de la Senyera, discurs i Cant dels Segadors

Agraïm la presència de Joan Fernàndez, regidor de Navàs. Aquesta representivitat fa enfortir la nostra petita tradició de canviar la Senyera el10 de setembre. Benvingut!

L’Estat Espanyol ens apareix esventrat, ensenyant el seu interior, totalment descompensat i desequilibrat per diverses hemorràgies a causa de l’estrès a què l’han sotmès els diversos governs: construint aeroports sense avions, autopistes sense cotxes ni peatges, vies de tren per a alta velocitat, sense trens o amb pocs viatgers; contruccions d’oci com Terra Mítica que ja han passat a millor vida… El Ministeri de Defensa s’ha convertit en una ofensa, duplicant la seva despesa pressupostada i amb un deute que voreja el conjunt del deute de la Generalitat de Catalunya, sense que cap queixa dels llenguallargs del Partit Popular,que manen ni del PSOE, que manaven. No el renyen, ja que hi ha moltes empreses d’armament que asseguren molts llocs de treball. Ai las! L’atenció a les persones i els milers de llocs de treball de sanitat i educació no compten! Res té d’estrany que caixes i bancs, en què es fonamentava la disbauxa, s’hagim també esfondrat. Bankia,que havia de ser la Torre de Babel, el símbol del nacionalisme ric i unificador, ha estat l’últim a rendir-se, si bé encara no del tot! El poder polític, a les Corts espanyoles, és tant el ridícul que ha fet, que fora bo que pels sants innocents apareguessin la majoria de prohoms amb la llufa plantada al seu darrera, a l’arc del triomf .
El desacreditat Tribunal Constitucional va fer mèrits interpretant i censurant l’Estatut. Mentrestant el President del Suprem s’ho passava bé a Marbella amb diners de l’erari públic.
Vist el panorama desapassionament l’Estat Espanyol està a cures intensives. Però compte! No us ho cregueu pas! Està ben viu! El filòsof eslovè, Zizek, sentencia que les crisis del capitalisme, contràriament al que deia Karl Marx, són una mostra que el sistema capitalista encara està ben viu. Podem dir el mateix de l’Estat Espanyol, penso jo, ja que té un substrat de nacionalisme imperialista de centenars d’anys. Que hi ha una crisi de l’Estat és evident i el mateix Aznar ho diu, tanmateix la seva pupil·la Esperança Aguirre apareix com la redemptora amb receptes antiautonòmiques i donant les màximes facilitats per contruir una altre Torre Babel, recordem-ho la seva intuïcio no li falla mai! Segur que Govern i Corona estan a l’aguait! Altres vegades l’Estat Espanyol va entrar en crisi, destaquem les més recents: l’any 1898 quan perd les dues últimes colònies americanes que li quedaven; En la proclamació de la repúlica Catalana als anys trenta, i a finals de la Dictadura del Franco, i l’actual, quatre crisis en un segle. I, especialment en la penúltima, s’havia muntat un rediseny, el marc de les autonomies, que l’anava enfortint cada vegada més.
Espanya s’ha construït sobre unes desigualtats sistèmiques, que s’han mantingut reprimides, encobertes per un món simbòlic del tots som iguals amb una llengua i una nació comuna:l’espanyola. Les diferències sempre són locals i quan apareix una crisi s’han de sacrificar a allò que és universal i de tots. Aquest món simbòlic esdevingut mític i sagrat i no es pot sotmetre a cap raonament ,ja que no els permetria senyorejar i humiliar-nos públicament sense dret a rèplica. I en un redós més privat ens humilien fins i tot amb acudits. Aquesta visió mítica és transversal a tota la classe política i a les diverses classes socials. Hi ha excepcions, d’acord. Recordo una psicòloga de Burgos que en una situació compresa em deia:”Sabes que nos decia nuestro padre, cuando éramos pequeñas: Somos una família de espiritu catalán, porque somos trabajadores”.
Nosaltres també tenim el nostre món simbòlic, fruit de la tradició i de la interactuació en l’espacio-temporalitat del nostre present, que s’expressa en el llenguatge col·loquia i la cultura popular, en el llenguatge jurídic i literari, en les arts i l’espiritualitat. Gràcies a aquest món podem aconseguir una certa llibertat i felicitat. També nosaltres, segur que ens hem passat de llestos, i per tant ens cal deconstruir en part la nostra tradició essencialista per guanyar-nos l’amistat, que com deia Ciceró i immortalitzava Bonaventura Aribau a la Pàtria: “ és lo més sagrat que Déu ha gravat en lo cor de l’home”.
Ara o mai! Ha estat l’eslògan de la campanya de l’Assemblea Nacional Catalana. També, d’acord. Tanmateix amb calendari o full de ruta; amb passos ferms sense vacil·lar;ens cal temps per tal que el projecte nacional no aparegui a ulls d’Europa com una ingenuïtat.
Caldrà raonar molt de cara a nosaltres mateixos i dialogar amb Europa i , sobretot,amb els veïns d’Espanya, això sí respectant-los i fins i tot,a voltes, admirant les seves diferències. Caldrà,però, reciprocitat. Sense compartir les diferències no hi ha diàleg. I sense diàleg, probablement que no hi hagi ni independència ni llibertat.

Visca Catalunya

Jaume Obradors Suades

11 de Setembre 2012, Castelladral

Una resposta fins a ara