09 set. 2014

Tradició i llibertat (I)

Classificat com a General,Som una nació

Ahir vaig assistir a la presentació del Llibre Tradició i Llibertat, Antics fonaments per una nova Catalunya, de Josep Mª Gràcia, arquitecte;Ferran Iniesta, historiador; Agustí Nicolau, historiador i interculturalista. Pròleg d’Albert Sanchez Piñol. Edicions Bellaterra. La presentació es va fer a la Llibreria Parcir de Manresa Només van assistir-hi dos dels autors: el Ferran i l’Agustí.  Jo ja era un admirador de Ferran Iniesta, gràcies al cursos sobre Antropologia Africana, que va organitzar a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent fa uns anys, tanmateix ahir va ser molt més concret i fins i tot més compromès.

 

Érem poquets, però tots vàrem poder intervenir abans o després de la presentació. Es tracta d’un llibre que fa una crítica mordaç a la modernitat per l’individualisme, el racionalisme il·lustrat i el benestar material. D’aquest esquema no se n’escapen ni la dreta ni l’esquerra ni els antisistema del 15M, ni el Govern Central ni els Autonòmics. Els estats moderns en són els representants més contradictoris i absurds. S’ha menyspreat la persona –individual i col·lectiva (la comunitat), la seva tradició –la terra- i s’ha arraconat la trascendència, l’Esperit, que ho uneix tot i ho aguanta tot, com ho van fer els resistents del 1714. Recuperar aquests valors espirituals, heus ací el gran repte! Ja que, com ens van dir, més d’un els ha dit que ara això no toca. Si ens basem en una cultura de productivitat i el consum tant si el moviment independentista reïx com si s’esfondra, el resultat pot ser letal. Cal recuperar el seny que sospesa les diverses interpretacions, fer que la gent enraoni i busqui el bé de la comunitat. Ell llibre està ordenat de fora cap endins. El primer capítol és el cinquè: l’economia, i l’últim, el primer: espiritualitat i sacralitat, bon enginy. Enhorabona!

 

Bé, per avui prou! Només he llegit les 38 primeres pàgines, quan l’hagi acabat ja miraré si en puc fer una petita crítica

No hi ha resposta

06 set. 2014

Sr. Lluís Foix, no es queixi!

Classificat com a Som una nació

 

Vostè pot parlar a tot arreu, aquí a Catalunya  i allà on sigui. Ha escrit un llibre de memòries del seu poble que pot esdevenir un clàssic. Ara bé, vostè es troba una mica fora de joc i se sent incòmode davant l’independisme, que és transversal. Vol que el Sr. Mas li expliqui els costos que pot tenir la llibertat de Catalunya, però alhora s’estranya que parli de manca de llibertat a Catalunya.

 

Miri, intenti no portar més confusió, ja que la situació ja ho és prou de complexa. Vostè sap molt bé les pressions del Ministeri d’Exteriors fa perquè el Govern de Catalunya quan surti a l’exterior no parli d’independència, perquè els intel·lectuals tampoc puguin parlar-ne: cas Pilar Rahola , intent fallit; cas Albert Sanchez Piñol, reeixit. Per cert a la tertúlia d’ahir a TV8 no en van dir res de la censura de l’escriptor de Victus. Sap també molt bé com actuen les claveres de l’estat espanyoles, informes policials anònims a dojo. La Llei Wert, la reclamació de l’IVA a TV3 d’anys anteriors no contemplats… vagi sumant costos.

 

No ho veu que no volen que votem! Vostè volia votar abans del 2014, quan ho proposava en Carod ! La llibertat de què parlava en Mas és precisament aquesta: la de ser Catalunya un subjecte de dret, i vostè ho sap! El cost, que no el veu? En el paràgraf anterior està ben reflectit. Vostè mateix ha dit que en política tot és sempre molt imprevisible. Com vol que li calculi els costos en Mas? Què vol que li digui? Les bufetades que rep. Com a bon periodista faci llum a l’ambigüitat humana, en comptes de negar-la

 

Vostè va fer elogis desmesurats a en Montilla: que havia fet un acord de finançament molt bo per Catalunya, manifestava que era el seu president una i altra vegada i que esperava d’ell que utilitzaria els seus diputats a Madrid per fer perdre alguna votació al govern, cosa que no va fer mai! En canvi, en Montilla va deixar la Generalitat superendeutada i lligada de mans, davant el Govern Central, cosa que no va fer mai en Pujol durant 25 anys. Sigui un mica condescendent amb en Mas i digui també que és el seu president, encara que no el voti!

2 respostes

05 set. 2014

Vati Cash

Classificat com a General

GUARINO MARIO – VATI CASH. L’ULTIMO SCANDALO – Ed.KOINE’ NUOVE EDIZIONI

Ahir feia una crítica a la retòrica que utilitzen els nostres bisbes sobre l’evangelització i la misericòrdia envers els pobres com a primer objectiu, ja que la institució, “l’oikos”- eko-logia- no els atreia. Avui m’he assabentat que a Itàlia el periodista Mario Guarino ha investigat la hisenda d’una centena de cardenals i bisbes  milionaris a base d’ immobles, vil·les, granges rurals,bons cellers, jardins, oliverars i altres pastures. És patrimoni declarat, per tant legal. Però com es pot entendre?

Pagina web Faites Religieux

No hi ha resposta

04 set. 2014

El Papa s’apropa als teòlegs de la Teologia de l’Alliberament

Classificat com a General

 

 

Bisbes i catòlics practicants sense fissures! què espereu a apropar-vos i escoltar els capellans, secularitzats o no, i laics que defensen un nou tipus d’església, basada amb la misericòrdia i en comunitats on es comparteixi sobretot la paraula humana i l’Evangeli?

 

El Papa s’ha reunit amb Gutierrez i li ha demanat col·laboració per fer una encíclica sobre l’ecologia! El fet de preparar un encíclica sobre ecologia ja implica un acostament a l’”Oikos”, la terra i el seu hàbitat, qüestionat per l’ús polític de les riqueses i de les tecnologies. A les nostres cledes parroquials parlar d’ecologia encara suscita la rialleta dels entesos. Caldria demanar consell als foragitats de la cuina eclesiàstica i parroquial, però això ja fora massa o potser no? Què espereu doncs?

Això sí, tots els bisbes parlen del Papa i de l’evangelització, però s’obliden d’escoltar el Crist de l’Evangeli en les comunitats, pobres i marginats. Som encara massa súbdits i poc lliures. El bisbe Cañizares en la carta dirigida als catòlics de València posa la unitat per damunt de tot i no utilitza la paraula llibertat en el sentit profund , només en el sentit d’escollir i encara molt poc. Diu que a l’Església hem d’estar tots units com una pinya( la imatge física de la pinya és molt dura,densa i uniforme). En un sol paràgraf  surt vuit vegades la paraula Espanya i quatre la paraula unitat, referida a l’Església i al projecte en comú (Espanya). La unitat esdevé  mítica , però establerta i per tant idolàtrica, encara que no ho digui. No es tracta , doncs, d’una unitat en la llibertat, d’una llibertat pentecostal en què cadascú parla amb la seva pròpia llengua. No diré que no hi hagi bona voluntat, fins i tot es posa com a primer objectiu servir els pobres, tanmateix sona a pura retòrica. Com ho farà? Parla molt de missió evangelitzadora com si la terra s’hagués tornat pagana. No fora millor abans escoltar com ho veuen els valencians de sana tradició? El gran repte d’avui és la llibertat de cada home o dona en concret tant si estan marginats com si es consideren fills de Déu o no, però per això cal ordenar la casa(oikós, kosmos) i fer-ne partícips a tothom.

No hi ha resposta

28 ag. 2014

Cañizares a València i Osoro a Madrid, cap sorpresa!

Classificat com a General

 

 

S’ha evitat que Cañizares anés a Barcelona, però no que se’ns  hi acostés. Hom té la impressió que la política dels nomenaments de bisbes continua intacta. Dic política, ja que un cardenal que no es troba bé al seu lloc se li ha de buscar  una alternativa en la qual  no desmereixi la seva carrera eclesiàstica. Cañizares demanava tornar a la pastoral i a fe que ha trobat un lloc on d’ovelles no li’n mancaran, això no vol dir que unes no vagin cap ací i altres cap allà ! En la política passa coses semblants, si bé les poltrones dels elefants no són tan vistoses: alguna ambaixada, algun consell assessor… Que lluny estem d’aquell temps que l’emperador de Roma aconsellava  que en el nomenament del Prefecte provincial s’imités el que feia l’Església amb el nomenament de bisbes, en els quals hi havien d’estar d’acord a més dels preveres tot el poble.

 

Ahir repassava el llibre  sobre “Mite i interpretació” d’en Lluís Duch, a on fa una llarga exposició de la interpretació al·legòrica i evemerista (racionalista) del mite i la Bíblia, des del s IV a C.  per afirmar al final que el poder oficial de les tres religions del llibre: Jueva, cristiana i islàmica no acceptaven una interpretació espiritual que anés més enllà de l’al·legòrica , ja que l’al·legòrica està al costat de la dogmàtica. Ahir la Teresa Forcades comentant el dogma de Maria, mare de Déu, deia: Maria engendra Déu en el món, cosa que hem de fer tots. Tots hem de ser “teotokos”, engendradors de la divinitat. Aquí no hi ha al·legoria, ni conceptes a què atenir-se, simplement una interpel·lació agosarada a ser el que no som(divins), en canvi el poder sempre és, es distribueix i s’intercanvia. Recordo que  un bisbe, ja traspassat,  per respecte no dic el nom,, deia: “jo sempre seré bisbe”, és una marca que no s’esborra. En canvi , el dogma de la maternitat de Maria ens diu que tots estem cridats a ser “teotokos”, Oooooh quin contrast! I si un bisbe ens digués que tots hem d’estar diposats a ser bisbes, no ens el sentiríem més proper? – tot i així, m’entusiame més ser “teotokos”- I per què no n’hi cap que ho digui? No ho impedeix ni la Bíblia ni la dogmàtica, només el poder establert que es perpetua , malgrat les reformes. Com a “teotokos” reivindico el dret a decidir qui ha de ser el meu bisbe.

No hi ha resposta

04 ag. 2014

L’enfonsament d’un mite pot accelerar-ne un altre

Classificat com a Som una nació

Aquests dies la premsa en va plena: Ha caigut el mite del pujolisme, perquè ha caigut el patriarca Jordi Pujol. Què representava aquest mite? Catalunya, autogovern, TV3,escoles en català i moltes altres coses. Tot això s’ha enfonsat  un dia per un altre? No, el mite de fons continua vigent: els catalans volem ser nosaltres mateixos sense el pujolisme i Jordi Pujol. En tot cas s’ha enfonsat un home i una manera de fer que havia maldat per ser-ne un símbol i  mite. Hi ha una ràbia contra els símbols catalans, perquè en el fons no es vol assumir la realitat catalana. Fixeu-vos-hi bé, Esperanza Aguirre: “Catalunya vivia en un Règimen”, expressat amb la mitja rialla irònica. Ara mateix m’arriba que Anna Botella acaba de parlar de l’engany nacionalista. No aneu bé companys, el vostre mite us té encegats i no us adoneu de la violència de les vostres paraules i actituds des de la vostra posició privilegiada i atàvica, que no fa altra cosa que augmentar la fossa de la separació. Sí, senyora Camacho! Els qui esteu creant una gran fossa sou vosaltres. És cert que una bona part de Catalunya està en una fase de dol, però penso que sabrà distingir el significant (pujolisme esfondrat) del significat ( subjete català “in crescendo” ), però intentar identificar la creació d’una Agència Tributària amb el frau fiscal, no cola. S’ha reconegut que s’han fet coses molt malament, vosaltres no heu reconegut res, fins ara. Per això de tant en tant surten comparacions del nacionalisme català amb el nazisme i  amb eta, sense que ningú dels qui estan embolcallats amb el mite espanyolista  ho denunciï. Ara,doncs, us toca a vosaltres ser iconoclastes! Com més espereu més espectacular serà l’ esfondrament del vostre autoengany històric: ser un imperi – dominar per llei-, és a dir, decidir pels altres!

No hi ha resposta

01 ag. 2014

Pujol entre la justícia i la venjança. In saecula saeculorum, Dm, 29/07/2014 – Oriol Domingo

Classificat com a General

Em sembla molt interessant aquest article d’Oriol Domingo sobre el cas Jordi Pujol
1. Mossén Josep M. Ballarin, vell amic de Jordi Pujol i Pasqual Maragall, confessa: “Jordi. He dit la missa per tu, que et sigui ajuda. Pels amics que aflaquen, que els sigui vergonya. Pels fariseus, que Déu els tombi”.

2. ¡Escàndol per part de qui potser no sabria explicar que és una missa o la celebració del sant sopar!. El teòleg protestant Gerd Theissen relata: “El sant sopar anuncia renovació de la comunitat malgrat traïció i pecat. La fracció d’un pa i beure d’un calze és signe visible d’una comunitat invisible en la nit de la traïció total. Aquesta nit dura fins a la fi del món i abraça tots els homes, rics i pobres, de prop i de lluny, justos i pecadors”.

3. Terratrèmol Jordi Pujol!. Justícia? Venjança? Compassió? Hipocresia?

4. Justícia, sí. Sempre. Per a tothom. En els àmbits cívic, eclesial i polític. Allibera la realitat i les consciències. Sense aforats constitucionals.

5. Venjança, no. Mai. Per ningú. La persona venjativa és destrueix a si mateixa i trenca la convivència. No és pròpia d’una ètica autènticament humana. No és un valor que formi part del bagatge de l’oferta cristiana. Jesús no té la més mínima set de venjança en la seva vida, en el seu pensament, en la seva l’actitud, en el seu missatge. Res de venjança malgrat que Jesús fou perseguit, injustament, pels grans sacerdots del seu poble i per les forces romanes d’ocupació.

6. Compassió? Per què no? Depèn de la sensibilitat i de les conviccions de cadascú. Un lema del papa Francesc és “Miserando et eligendo” (Compadint-se i escollint). Francesc vol ser home de la misericòrdia divina en un món on la compassió està sent sustituida per ideologies que desvirtuen o rebutgen la justícia misericordiosa que es una de les principals característiques atribuïdes al Déu cristià que es amor. Es allò tan difícil, sublim, radical, ¿utòpic?, d’estimar als enemics.

7. Hipocresia, no. ¿Qui pot tirar la primera pedra? Els dirigents dels grans partits espanyols, PP i PSOE, plens de corrupció, no. José Maria Aznar, no. Ha enganyat greument al poble amb les inexistents armes de destrucció massiva i va promoure una guerra. No ha fet cap confessió. Felipe González ha deixat en la foscor el cas tèrbol dels GAL. Tampoc ha fet cap confessió. ¿I la família reial? Navega entre el cas Urdangarin i els aforats que fan que tothom no sigui igual davant la justícia.

8. Justícia, sí. Venjança, no. Compassió, per què no?. Hipocresia, no. Aquests elements configuren una proposta cristiana aplicable al cas Pujol i a tots els casos. 

Una resposta fins a ara

03 març 2014

DÉU ES MANIFESTA DE NOU EN LES SITUACIONS MÉS DESHUMANITZADES

Classificat com a General

En breus línies intentaré sintetitzar les lectures del proper diumenge. En el petit fragment d’Isaies (49,14-15) el profeta parla als jueus exiliats a Babilònia d’una nova experiència religiosa: L’Amor de Déu és universal i és molt més gran que el d’una mare envers els seus fills, ja que Ell no els abandonarà mai, per més que El refusin, aquesta és la seva promesa. En la segona lectura( ICor.4,1-5), Pau admet que se li pugui exigir ser fidel a Crist – hi havia qui preferia altres líders: Apol·lo, Cefas-, tanmateix els demana que no es precipitin, ja que només pot jutjar-nos el Senyor. I per últim, el text de Mateu( 6,24-25) ens diu que no ens preocupem per les coses de menjar i vestir o pel dia de demà, simbolitzades en la idolatria del diner i contraposades al regne de Déu i la seva justícia, ja que Déu, el nostre Pare, sap molt bé del que tenim necessitat. Si té cura fins i tot de la bellesa fugissera de les planes, com no en tindrà de nosaltres.  L’Amor de Déu s’assembla més a l’amor d’una mare que a la d’un pare!

 En el context actual, nosaltres no som els jueus exiliats i fracassats, sinó els sedentaris ciutadans babilonis . Segur que molts dels immigrants, que s’han incorporat en la nostra Babilònia- reconeguts o no: els sense papers- en la seva solitud,estranyesa  i sofriment, han fet un crit al seu Déu, que els ha obert la ment i eixamplat el cor. Nosaltres, en canvi, ens és més fàcil etiquetar-los (jutjar-los) per la droga, els robatoris, pel comerç sexual…que escoltar-los. No sabem el que ens perdem! Potser ens preocupen massa : ens engreixaran les nostres arques o no, ens preguntem.  No ens estranyem, doncs, que la nostra fidelitat a Déu, de vegades trontolli, ja que hem oblidat la seva sorprenent manera de manifestar-se, i per tant la nostra immutable i tradicional imatge de Déu ha deixat de ser creïble. Si fóssim bons receptors i amables acollidors ens trobaríem uns i altres en pau, i la nostra alegria seria immensa, ja que faríem l’experiència d’una nova família i del rejoveniment d’una nova nació, que meravellós, no? En canvi,Si ens ho mirem des del prisma del diner, ens ho perdem, que trist!

 

 

Jaume Obradors i Suades

 

Publicat a Regió 7, 22 de febrer del 2014

No hi ha resposta

11 gen. 2014

NIT VIVA a Fonollosa

Classificat com a Som una nació,Valors

Diumenge passat,5 de gener al capvespre, vàrem fer acte de presència a la NIT VIVA de Fonollosa. La sorpresa fou molt grata: molta gent (uns 200) recorreguérem un itinerari envoltat d’escenes d’antics oficis per interiors de cases (baixos i cellers, on s’elaborava l’oli i el vi) i per unes ziga-zagues exteriors configurades en marjades i unes estirades feixetes com una gradareia. L’última feixeta on treballaven uns bosquerols preparant els pins tallats per a bigues de sostres -no hi mancava ni l’animal de tir ni el caganer mig amagat-, la contemplàvem des de la feixa superior.
D’oficis tradicionals no n’havia vist mai tants de representats (més de 50): alguns de gran plasticitat, altres de muts i amb moviment; unes tercers amb comentaris xocants i,per últim, les xafarderes i picants com les bogaderes al safareig públic . Dues escenes vivents dels pastorets: L’anunciació i la cova, per cert, aquesta última a l’interior d’una volta de pedra molt bonica, que en altra temps devia haver fet de femer. En total unes 190 persones actuant-hi.

Bé, tanmateix, si el medi físic era endreçat i embellit per les centenàries pedres de les cases, l’entorn humà era una joia: Transversalitat humana tant en les escenes com en la llarga filera de visitants: En les actuacions hi participava molta joventut,  majoritàriament dels pobles de Fonollosa i Camps; els de Castelltallat i Aguilar de la Segarra s’hi han afegit aquest any, segons m’han dit. No hi mancaven, però, gent de la tercera edat tant en la representació dels oficis com en el públic visitant. Vaig tenir la sort d’anar al darrera d’un senyor gran que l’havien d’ajudar dues persones a pujar i baixar escales. Dic la sort, perquè ens movíem més lentament i sentia comentaris espontanis de públic, que sense la més petita queixa, parlaven de com era el poble cinquanta o seixanta anys enrere. La humanitat que es transmetia feia posar a voltes la pell de gallina.

En aquests poblets hi ha una ADN extraordiària, el gust per la festa i tots a la una en actes comunitaris en són una mostra. I segur que no hi manca la solidaritat i el respecte envers els més febles. Recordo el Dr. Sifrés, ja a la glòria, assistint a la 1ª Arrossada de Castelladral, en qualitat d’Alcalde, amb motiu de la constitució d’una associació, que ja en porta trenta de vida, i fent-me aquest comentari: “OOOh!! Quants valors hi ha aquí, gent que es torna a trobar després de quaranta anys, separats per motiu de guerra i emigració… Ooooh!” Aquest comentari me’l va repetir posteriorment diverses vegades. Quan els liberals de la ciutat encara parlen de la Catalunya profunda, no saben el que diuen. Els valors del treball i l’esforç, de l’aprenentatge i la feina ben feta encara llueixen. Fins i tot el tocats de l’ala hi tenen el seu rol i la gent els respecte. En els darrers cinquanta anys, gràcies a la facilitat per moure’s i per comunicar-se aquest petits pobles s’han esponjat i han fet possible aquestes festes tant singulars i universals, tot i conservant-se les petites identitats en el racó de cadascú, diguem-ho així. L’humor ha vençut l’immobilisme atàvic. Per molt anys!

No hi ha resposta

05 gen. 2014

Consciència versus valors, Eudald Carbonell dixit

Classificat com a Valors

El tema dels valors ha esdevingut una palestra d’actualitat. Hi ha qui parla de crisi de valors, però també qui prefereix parlar de supermercat de valors en contrast amb la jerarquia de valors tradicionals. En Carbonell ens diu que  les decisions les prenc no respecte a uns valors, sinó  a la consciència que tinc de la meva situació i del món on visc (Diari Ara, 4 de gener 2014, Ara Criatures p 3)

Una cosa té valor si ens indica una mancança i necessitat. L’aigua a la muntanya no té valor com en altres llocs secaners o desèrtics en pugui tenir. Hi ha també una apreciació subjectiva, el diner per segons qui té molt valor, en canvi per un altre pot ser que no en tingui. Ara, d’aquí a viure sense valors hi ha un salt considerable, el mateix arqueòleg admet que en té, tot i tenir-ne pocs.  Ser sempre conscients de la situació d’allà on som, del que fem, del que mengem, de les festes que fem i de l’oci que ens prenem em sembla molt feixuc per a la consciència. En canvi, un cop hàgim pres consciència de la dignitat humana, qualsevol tropell a una persona ens indignarà. La persona és molt valuosa  i mai es prou valorada en les situacions socials quotidianes. Per tant una cosa és la consciència que en tenim i una altra l’acció que se n’hauria de seguir. Els valors mediambientals com boscos i rius nets de substàncies tòxiques són exigències per als nostres comportaments, i és evident que sorgeixen d’una determinada presa de consciència.

 

Digueu-m’ho d’una altra manera, si el món en què ens relacionem no hi ha valor – no val- aleshores de què prendre’m consciència? Allà on hi ha persones humanes hi ha valors, que tothom en sigui conscient ja és més difícil, però no m’imagino una persona humana sense la percepció de cap valor. Des d’una visió holística de la realitat, els fragments, les petites coses són valuosos perquè ens fan participar del conjunt que sempre ens apareix mig amagat.

 

Ens trobem en un món , on ens sentim més o menys bé i com més el percebem en la seva complexitat, més necessitat tenim d’una confiança bàsica, d’un petit món donat per descomptat, en qual ens movent no com els peixos en l’aigua, però sí com en la seguretat que ens dóna l’estar de festa o el fet de festejar una situació. L’humor ens és bàsic per descobrir allò que val i no caure en el domini d’allò avaluat,objectivat i jerarquitzat que mata les discrepàncies i la llibertat.Tanmateix un home que no hagi copsat els valors de la dignitat humana, de la llibertat, de la tradició, de la innovació, del demà, de la comunitat, de la paraula, quina consciència voleu que tingui? Ni el fet de ser superafiliats fonamentalistes agarrats a l’exterioritat estàtica de les coses i les lleis, ni desafiliats de tot i tothom invocant la superciència del jo ja ho sé el que tinc de fer, no ens fan impulsar la xarxa humana cap a una plenitud, perquè ni tan sols ens hi situem.

Depèn de com ens relacionem amb el nostre medi social i geogràfic, del valor que en copsem, tindrem una o altra consciència més o menys sàvia.

 

No hi ha resposta

« Següents - Anteriors »