19 juny 2016

Maria Magdalena, Apòstola dels Apòstols

Al·leluia! Es restitueix a Maria Magdalena el nom d’Apòstola dels apòstols en un Prefaci particular, com els altres apòstols, que s’haurà de llegir en el dia de la seva festivitat (22 de juliol). El nom d’Apòstola dels Apòstols està testimonejat ja en sant Hipòlit de Roma (s. III) i difós , entre altres, per sant Agustí (s.V) i sant Tomàs (s XIII).

En els evangelis M Magdalena apareix seguint a Jesús, a la crucifixió, al sepulcre buit on se li apareix Jesús ressucitat, que l’envia a anunciar-ho a altres apòstols. Destaquen per tant una proximitat a Jesús, que cap altre apòstol pot ostentar, llevat del deixeble estimat, anònim, que surt a l’evangeli de Joan. Només a l’evangeli de Lluc Pere ocupa un lloc semblant, com als evangelis apòcrifs de Pere i Tomàs, en canvi en aquests evangelis M Magdalena perd el rol de testimoni de la resurrecció. Al final de l’evangeli de Tomàs, Pere diu a Jesús que acomiadi M Magdalena, perquè és una dona i no és digna de la vida. Però Jesús li respon que no pateixi que ja la farà mascle. Què vol dir això últim? Senzillament que les dones no podien donar testimoni segons la cultura jueva de l’època. Però per Jesús la norma cultural queda més que qüestionada. Però Lluc exigeix els homes, que vulguin seguir a Jesús, a més de deixar pares,casa, fills i filles, han de deixa la dona, cosa que no diuen els altres evangelis. També sorprèn que als Fets dels Apòstols alhora de substituir Judes, Pere, a més de les dues condicions: haver seguit a Jesús i ser testimoni de la resurrecció, imposi una tercera, la de ser baró. D’on s’ho treu? Devia tenir a la ment que les dones no podien ser testimònies?

Pel que fa als 12 apòstols hi ha dues llistes als sinòptics en què no coincideixen els noms . L’evangeli de Joan només cita una vegada els dotze sense destacar-ne cap funció especial, la resta de vegades parla sempre de deixebles (homes i dones). Als fets dels apòstols l’activitat apostòlica dels 12 queda reduïda a Pere, Jaume i Joan. L’activitat evangelitzadora d’Esteve i Felip sorprèn per ser dos diaques dels set que s’havien elegit per distribuir menjar a les vídues hel·lenistes. Més de la meitat del llibre parla de l’activitat de l’apòstol Pau, que no és un dels 12, i no compleix la condició d’haver seguit a Jesús en vida. A Romans 16, 7 surt la parella Andrònic i Júnia…apòstols eminents, incorporats a Crist abans que ell mateix ( Pau). A la I Carta als Corints, 15,6… Jesús ressucitat s’aparegué a més de 500 germans (en genèric, segurament que hi havia germanes!)

I la successió apostòlica com es va fer? Crec que la van anar fent l’Esperit bufant per tot arreu, testimoniant-lo homes i dones no sense conflictes com ho testimonien l’activitat dels diaques i de l’apostol Pau, contraposada a l’Església de Jerusalem, de la qual els dotze van desaparèixer ben aviat quedant com a dirigent Jaume, l’anomenat germà del Senyor, que volia sotmetre a la seva comunitat l’activitat dels apòstols Pere i Pau, la qual cosa no va aconseguir malgrat els decrets pactats. I havia jerarquia? Res més lluny de la realitat! El nom no apareix fins al s V. Jerarquia vol dir poder sagrat i Jesús ja va deixar clar que s’havia acabat: el temple i els sacerdots, els pares i els mestres, només quedava el servei els uns als altres. Això no vol dir que les comunitats no s’haguessin d’enllaçar i estar en comunió

I Maria Magdalena mentrestant què feia? Als Fets dels Apòstols no se’n diu res, però no és estrany si el mateix autor en l’evangeli de Lluc la va deixar sense testimoniatge, cosa que no vol dir que no estigués ben activa, si tenim en compte els evangelis de Mateu, Marc i Joan i altres apòcrifs:Tomàs, Felip i el que porta el seu nom Maria.

Tot plegat res a veure amb Dret Canònic actual ni amb el masclisme imperant “de facto”

No hi ha resposta

11 maig 2016

Masclisme:”Ésta iba para hombre, però se quedó a mujer! “

Diversos autors destaquen que en l’antiguitat es considerava que les dones eren ”homes fallits”, a causa d’un malt part, P.Brown, El cuerpo y la sociedad; A.Rousselle, Porneia. (Lluís Duch-J.C Mèlich , Escenaris de la corporeïtat, pag 126

A l’Evangeli de Tomàs, apòcrif, s.I-II,114 :Simó Pere el digué:” Que s’allunyi Maria (Magdalena) de nosaltres, ja que les dones no són dignes de la vida” Jesús va dir:” Mira, jo m’encarregaré de fer-la mascle, de manera que també ella es converteixi en un esperit vivent, idèntic a vosaltres els homes: per tant tota dona que es faci home, entrarà al Regne dels Cels”

Als evangelis canònics les galilees són testimonis de la ressurrecció de Jesús, apòstols dels apòstols, diran els pares de l’Església , Sant Agustí i Sant Joan Crisòstom… En l’Evangeli de Joan , Maria Magdalena, destaca per damunt de Pere, és a qui primer s’apareix Jesús. Als Fets dels Apòstols,1,21, però, Pere exclou les dones de ser candidates a ocupar el buit deixat per Judas apóstol, tot i complir els altres criteris. En canvi, a Romans 16,7 Pau saluda a l’eminent apòstol Júnia, dona, que fins i tot el va precedir en l’anunci de l’Evangeli.

Cels, filòsof romà del s.II, deia que com podia ser creïble l’anunci de la resurrecció feta per unes dones histèriques. Cal tenir en compte que les dones igual que els esclaus, secs i nens no podien ser testimonis.

Si afegim que l’Església Catòlica va anar reduint aquesta diversitat de dades de l’origen del cristianisme a Jesús i als dotze apòstols amb exclusió femenina per liderar l’Església Catòlica, no és estrany que perduri la dita del títol d’aquest escrit, que vaig sentir en boca d’un home que s’ha passat la vida als centres penitenciaris de Catalunya, en referir-se a una eixuta i altívola noia,cap de mòdul: “Ésta iba para hombre, pero se quedó a mujer”

No hi ha resposta

18 març 2016

A Josep Ballarín amb agraïment!

Classificat com a Testimonis

Us vaig descobrir en uns exercicis espirituals al Seminari de Solsona fa cinquanta anys. Va ser tant fort l’impacte que d’aleshores encà sense deixar de ser el que era he estat i sóc una altre. Encara recordo aquella dialèctica de fills de la promesa /fills de la llibertat i fills de la llei/ fills de l’esclavitud. Ser fill de la promesa era tota una alegria. Quin contrast amb els avorrits exàmens de conciencia i la silogística escolar. Els vostres laboriosos esquemes guixats a la pissara , me’ls vaig mirar i remirar fins a tal punt que un cop arribades les vacances d’estiu me’ls vaig posar sota l’aixella i cap a Queralt s’ha dit per veure si me n’eixamplàveu la visió. No us hi vàreu entretenir gaire, només varen servir per iniciar la conversa. Enmig de la conversa em vàreu invitar-me a dinar amb el beneplàcit de la vostra mare, i vaig acceptar. Quin detall! Després d’un sobretaula em vàreu despatxar, perquè teniu un altre afer, que ara no recordo. Vàrem parlar del Concili. Jo argumentava apassionat des d’algun document conciliar, tanmateix em féreu veure que una reforma des dalt no és la via normal. No se us veia massa entusiasmat amb el Concili ! Ara ho entenc un xic més, tot i que la situació actual encara la veig pitjor. Sense una fe fresca, se’m fa insuportable . Vaig sortir de la trobada feliç, com si fos un privilegiat! I em va durar dies! Gràcies.

 

Més endavant ens vàreu fer un curset d’història de l’espiritualitat, mai ens ho havíem passat tan bé a classe, era una festa. Sempre que fèieu alguna conferència intentava d’assistir-hi. Recordo aquelles visites ben humorades a can Jesuïtes de Sant Cugat. Les esperàvem. Quan estava a Vilanova i la Geltrú, en una xerrada a la Geltrú amb la sala plena de gom a gom, des dalt de la tarima em vàreu saludar amb aquell : “Aquest és de casa!” Quina bona sorpresa! Llegia els articles de l’Avui, però pocs llibres, Mn Tronxo, sí. Per mi, éreu un tros de la misericòrdia de Déu a Queralt , a Gòssol o allà on éreu. Veure-us a la Tele o sentir-vos a la ràdio era gratificant i el respecte era tal que deia que no em calia llegir els llibres, cosa que no m’ha passat amb altres savis com Lluís Duch o Raimon Panikkar a qui devorava tot el que escrivien.

 

El meu respecte ha arribat tan enllà, que en veure-us que no us mancaven visites i els anys passaven, em semblava que no us havia de venir a molestar. Suposo que no me’n fareu un retret! Ara experimento un cert buit i enyor,és cert.

 

Deixeu-me acabar destacant una de les qualitats que més us admiro: la vostra creativitat expressiva. Heu personalitzat tant la vostra fe que heu creat expressions tan vostres com de l’Esperit que us les ha inspirat “ Amor vol pobresa,/fins en els amors més menuts./M’estimo aquests pollancres/ que veig des de la finestra,/els dono el bon dia./No són meus/ Si en fos l’amo/ en sabria el preu/ i malament rai” Carta de Nadal. L’última piulada al Matí digital :Passaran segles i encara hi haurà cristians creient que la fe no és una cançó fresca” o aquella altra frase que avui hem sentit per la televisió:”Quam em mori a Déu li diré que m’ho he passat malament, però Ell em dirá:- però no t’has avorrit?- No , no m’he avorrit “. No avorrir-se interpreto que vol dir saber viure i passar-s’ho bé malgrat tot. No avorrir-se és està en comunió.

Personalitzar la fe, fer-la creativa, silenciosa amb els qui sofreixen, dita amb humor enmig del gran desori local i mundial (clerical i anticlerical) és l’única possibilitat que tenim d’esdevenir místics sense l’avorriment.

 

Manresa,18 de març de 2016

Una resposta fins a ara

27 nov. 2015

Toni Carbó i Quim Miró presenten un 2n maridatge amb sumoll a Castelladral

Classificat com a Ecologia

No es tracta de presentar una societat cooperativa com l’Artium de la Nostra Comarca, sinó de presentar un petit celler d’un emprenedor que s’ha arriscat en la recuperació d’ una antiga vinya de sumoll de Castelladral, la vinya de Maçaners. Tot i així hi ha algunes semblances, la cooperativa d’Artés va surgir de l’abús dels grans a principis del s XX, l’emprenedoria de l’Antoni Carbó, com moltes d’altres, surten avui també com a reacció a la gran indústria del vi, que els fa donar el raïm a uns preus no sostenibles per viure amb dignitat.

Abans de passar a la història, voldria deixar clar que jo he passat tota una vida bevent vi sumoll, els meus germans i un nostre tiet Miquel fins als 90 anys, també.

Historia de la vinya

La van plantar la Familia Marsinyach, més concretament l’avi Joan de l’actual nét, Josep Marsinyach Obradors, que aleshores vivien a Taurons, masia de Sant Cugat de Salou, propietat de Ramon Juncadella i Comasolives, als anys trenta del segle XX. De fet, cap a finals de la dècada dels quaranta aquella família se’n va anar a viure a la Casa Martorell de Cabrianes. Durant uns dos o tres anys van continuar menant-la des de Martorell i portaven el raïm a la tina de la Caseta de Castelladral. Després la va menar directament en Josep Beringues, propietari de Taurons, oncle de Montserrat Beringuers, actual propietària. La treballava a sou el Noi, masover de Maçaners. A partir del 1952 fins al 2001 la va cultivar la família de la Caseta: Ton Obradors,pare, i Pere Obradors,fill. De l’any 2002 al 2010 se n’encarregà en Ramon Comellas de cal Xic. El 2011 la va podar la família propietària, Montserrat Beringues, cosa que va fer possible que l’any següent es pogués encara recuperar, gràcies a l’interès que hi ha posat l’Antoni Carbó.

La forma de la vinya

Una raconada amb dues ales , un pla i un rost, rasses obliqües que escupen cap enfora, esquivant l’aigua de la raconada; dos biots per reservar aigua de la pluja per ensulfatar, un a cada cap del segon pla, i una grossa barraca per poder aixoplugar homes i animals en cas de pluja i tempesta. En aquest moments s’ha deixat de cultivar la part dreta i el rost de sobre la barraca i també un tros de ponent sobre el biot. Com és que és que es cultivés aquell rost? Segons va explicar Domingo Marsinyach al meu pare Ton ho feien perquè la seva intenció era plantar el planell de sobre. De fet, pel cantó ponent ja hi van fer pujar dues rases. Probablement la guerra ho va frustrar?

Les varietats: el percentatge més elevat se l’emporta el sumoll, com a la majoria de les vinyes de Castelladral, ja que era la varietat que produïa més i tenia més aguant en els anys de secada. Hi havia la varietat bartold o trepat en les passades de sobre les parets en la part més de ponent i altres de dispersos per la zona del pla. El bartol suavitzava l’acidesa del sumoll. Després hi havia les varietats de malvasia, picapoll, carrega-rucs, disperses per tota la vinya i algunes altres de més testimonials. No hi havia casa a Castelladral que no tingués dues, tres o més vinyes plantades de sumoll als anys 1950. Ara només en queden de velles un parell o tres com a màxim:Cal Cupons, Maçaners i Comaposada(?)

L’any 1985 es van arrencar la meitat de rabasses per poder-la llaurar amb tractor. Tenim un reportatge en super 8, convertit en vídeo (1980), produït per la Carme Santeulària i Armengou de Casserres, en el qual encara es poden veure les rengleres naturals i la barraca dreta.

El nombre de peus s’aproximaria als tres mil. Ara, comptant els bords n’hi ha uns 1.200, no arriba a la meitat perquè s’ha escurçar per totes les vores i sobretot per tota la zona nord on era més rost. En el 2014 s’ha tornat a llaurar amb cavall , s’han refet les rases i adobat els ceps amb fems de cavall per evitar la contaminació dels adobs químics i s’utilitzen productes fitosanitaris ecològics. 

Preguntes que ens podem fer: com és que uns masovers de Taurons vinguessin a plantar una vinya a Maçaners? Feia poc que l’amo de Taurons, Ramon Juncadella havia comprat Maçaners (2014). Era normal menar vinyes lluny de casa. Una altra pregunta seria com es va finançar? Quin contracte es va fer ? No ho sabem.

Ara potser ja és l’hora de presentar l’Antoni Carbó.

 

Primer de tot he de dir que l’Antoni és un bon amic, sorgit d’una oportunitat.

Ell pertany a una tradició familiar de vinyaters:avi,mosso; pare que anava comprant vinyes velles en terres àrides, i ell que continua innovant amb la seva herència. És soci fundador del celler Mas Candi i creador del celler la Salada- Vins Naturals. I sobretot és un bon catador de vins. Participa cada any amb el seu soci Ramon Jané al concurs de 120 parelles de Vila Viniteca. I en dues ocasions han quedat segons.

Castelladral, 19 de novembre de 2015

 

Llegiu l’article de Toni Massanés a http://www.vilaniteca.es

 

.

 

 

 

No hi ha resposta

26 jul. 2015

La multiplicació dels pans i dels peixos en l’Evangeli de Joan

Classificat com a Evangeli,General

Una de prèvia: no ens podem quedar mai en la literalitat dels textos bíblics. En el mateix Evangeli de Joan, Jesús recrimina els jueus que llegeixin les escriptures buscant la vida eterna, ja que les escriptures donen testimoni d’Ell (Jo 5,39). En el text que ens ocupa(Jo 6,1-16), tant els jueus “malalts” ( ja que el busquen perquè els curi) com els deixebles més pròxims: Felip i Andreu – que voldrien que Jesús se’ls tragués de sobre- no donen testimoni. El qui s’acosta al testimoniatge de Jesús és aquell noi “anònim” que porta 5 pans i dos peixos a Jesús i Ell fa que tothom en pugui menjar i atipar-se. Renoi, quina providència, la d’aquest xicot! El gest de generositat del noi anònim sembla absurd: no n’hi ha per res, diu Andreu. El gest de generositat del noi arriba a tothom gràcies a Jesús, qui l’expandeix, i ho fa donant testimoni, fent la voluntat del Pare.

Els seguidors es queden en la materialitat de l’acte: és el Mesias, perquè fa grans signes! Doncs,no! Jesús se’ls escapa i s’amaga. El Déu que revela Jesús és el Déu de la generositat, moltes vegades anònima. Sembla propi de la condició humana creure en els grans signes de poder alliberador, però després ens adonem que poc hem avançat. Fins i tot en l’àmbit eclesial no es creu massa en la generositat anònima, ja que es vol explícita i fins i tot mediàtica. El poble menut i savi s’ho mira d’una altra manera i si fa un gest i el busquen també s’amaga. Un altra cosa és l’àmbit de la racionalitat política que hauria d’arribar a l’últim racó del món i que tots hauríem d’exigir, tanmateix sense l’altre àmbit, el del cor, el del noi o noia anònims, seríem uns insuportables.

De l’altre text de la carta de Pau als d’Efes (Ef 4,1-6) en destacaria aquest fragment:” Afanyeu-vos a mantenir la unitat de l’Esperit ben estreta amb el lligam de la pau”. La unitat – en aquest cas eclesial- es fa forta amb el lligam de la pau. Sense la pau no és possible la unitat. Qui no ho sap això? Humilitat i respecte en són les bases. Tots hi tenim feina!

Publicat a regio 7 el dia 25 de juliol, a la pàgina opinió

Una resposta fins a ara

19 gen. 2015

PER UNA BONA IMATGE DE DÉU ens calen referents !

Si els fills se senten bé amb els pares, segur que els tindran de referents, també els
germanets, cosins, veïns joves o grans – l’edat no importa per a sorprendre- . El noiet i
la noieta aniran a escola, aniran a l’esplai, es tutejaran per Internet, tindran companys i
amics. L’amor platònic de l’adolescència també serà un referent i en vindran molts
més: el futbolista, l’artista, el professional més proper…L’espai singularitzat en aquell
racó o balcó, en aquella terra o aigua de mar, o en aquell nou país on has emigrat o has
anat a treballar , també ens faran de referent i n’esperarem molt. Alguns d’aquests es
desfiguraran en prendre més relleu un altres descoberts de nou. És evident,però, que la
mare per poc bé que ho faci serà un referent que apareixerà de nou, potser llunyà,com
un enyor d’infància, tanmateix romandrà fins a la mort. Una doctora en dret penal, que
va mediar entre membres d’ETA i les seves víctimes, ens explicava que en les
entrevistes a soles amb els membres d’ETA gairebé tots mostraven dolor o pena pels
tràngols que havien fet passar a les seves mares. El mateix passa amb la majoria de
presos comuns. Així doncs, el referent de la mare és singular en la nostra cultura i també
en cultures més feministes, perquè la relació materna-filial és,abans que tot, biològica i
física.
Jo penso que el sentit de la nostra vida, el sentit de trascendència i de vida plena ens ve
gràcies a les noves interaccions que anem matenint amb el teixit social i el medi
espacio-temporal que ens envolta. Si el nostre punt de vista està obert a la millora, ens
caldrà molt de respecte i de receptivitat de la singularitat de l’altre – de la seva
creativitat i llenguatge-. Hem d’aprendre a viure amb la nostra realitat referencial que
ens trascendeix : comprendre el joc dels infants, l’esclavitud de les mares en relació als
seus fills, la festa dels veïns i l’esclat d’alegria social per qualsevol motiu
circumstancial. Això sí, sempre obrint-ho més, intensificant i pacificant el subjecte
humà. El gran error humà és dir: ja ho teníem, ens ho han espatllat! Comença la
nostàlgia que ens vol fer anar enrera sense poder. Per tant, mai tindrem una imatge de
Déu adequada i sempre , per sort, sorgiran nous referents per fer-nos veure que no tenim
res, tot i ser-hi tot. Caldrà estar-hi obert. Mentre s’és jove és molt difícil tancar-s’hi,
tanmateix quan un es fa gran la tendència és a la inversa: aferrar-se allò que ja tens.
Buda, Jesús, Mahoma varen trobar nous referents que varen obrir el seu medi religiós
molt jerarquitzat i dualitzat: sagrat ,profà; fills de Déu, fills del diable; ànima espiritual,
cos material; reis, poble; sacerdots laics. Ens calen referents socials que aglutinin en la
llibertat i dignitat de tohtom. Les imatge familiars de pare i mare referits a allò que ens
trascendeix i ens atreu en el nostre interior poden ser universals, sempre i quan es posin
a prova per la imatge del fill pròdig o per l’escena de Jesús quan refereix l’autèntica
maternitat o paternitat a fer la voluntat de Déu. Si la imatge de paternitat o maternitat
ens és propera hem de pensar que atribuïdes a Déu encara ens hauríem de ser més
properes i íntimes.
I com a conclusió dir que sino volem viure de forma exteriortzada ens cal passar dels
referents a les pertinences: nosaltres pertanyem a tal família, amics, poble… a l’Amor i a
la Glòria de Déu!

No hi ha resposta

07 gen. 2015

Les 15 malaties de la Cúria Romana, extensives a altres cúries episcopals,parròquies i sagristies,2

8. La malaltia de l’esquizofrènia existencial. És la malaltia dels que viu una doble vida, fruit de la hipocresia típica del mediocre i del progressiu buit espiritual que els graus i títols acadèmics no poden omplir. Una malaltia que colpeix sovint aquells que, abandonant el servei pastoral, es limiten a les qüestions burocràtiques, perdent així el contacte amb la realitat, amb les persones concretes. Es creen així el seu propi món paral·lel, on arraconen tot el que ensenyen amb severitat als altres i comencen a viure una vida amagada i sovint dissoluta. La conversió és més que mai urgent i indispensable per aquesta greu malaltia (cf. Lc 15,11-32).

9. La malaltia de les xerrameques, de les murmuracions i de les xafarderies. D’aquesta malaltia ja n’he parlat altres vegades, però mai no n’hi ha prou. És una malaltia greu, que comença d’una manera senzilla, qui sap si només per fer-la petar, però que s’empadrona de la persona convertint-la en “sembradora de jull” (com Satanàs) i sovint “homicida a sang freda” de la fama dels propis col·legues i companys. És la malaltia de les persones covardes que no tenen el coratge de parlar directament a la cara, sinó que ho fan a l’esquena. Sant Pau els reprèn: «Feu-ho tot sense murmuracions ni disputes, i sereu irreprensibles i irreprotxables» (Fl 2,14-15). Germans, si us plau, guardem-nos del terrorisme de la xerrameca!

10. La malaltia de divinitzar els responsables: és la malaltia d’aquells que fan l’aleta als Superiors, esperant d’obtenir-ne llur benvolença. Són víctimes de l’ambició i de l’oportunisme, honoren les persones però no a Déu (cf. Mt 23,8-12). Són persones que viuen el servei pensant únicament al benefici que en poden treure i no en el benefici que han d’oferir. Persones mesquines, infelices i inspirades només pel seu propi egoisme fatal (cf. Ga 5,16-25). Aquesta malaltia podria colpejar també els Superiors quan festegen alguns dels seus col·laboradors per obtenir-ne la submissió, la lleialtat i la dependència psicològica, i el resultat final és una autèntica complicitat.

11. La malaltia de la indiferència envers els altres. Es produeix quan cadascú pensa només amb si mateix i perd la sinceritat i la calidesa de les relacions humanes. Es produeix quan el més expert no posa el seu coneixement al servei dels companys menys experts. Quan s’assabenta de quelcom i s’ho queda per a ell en lloc de compartir-ho positivament amb els altres. En definitiva, quan, per gelosia o per astúcia, hom s’estarrufa en veure que l’altre cau en lloc d’aixecar-lo i d’encoratjar-lo.

12. La malaltia del rostre de funeral. M’explica, de les persones sorrudes i eixorques, que es pensen que per a ser serioses s’han de pintar la cara de malenconia, de severitat i tractat els altres –sobretot aquells que consideren inferiors- amb rigidesa, duresa i arrogància. En realitat, la severitat teatral i el pessimisme estèril[12] sovint són símptomes de por i d’inseguretat d’ells mateixos. L’apòstol s’ha d’esforçar per a ser una persona cortès, serena, entusiasta i alegre que transmet joia onsevulla que es trobi. Un cor ple de Déu i un cor feliç que irradia i contagia joia a tots aquells que es troben al seu voltant: es veu de seguida! No perdem, doncs, aquell esperit joiós, ple d’humor, i àdhuc auto-irònic, que ens fa persones amables, fins i tot en les situacions difícils[13]. Com en fa, de bé, una bona dosi de sa humorisme! Ens farà molt de bé recitar la pregària de sant Tomàs More[14]: jo la reso tot els dies, m’ajuda!.

13. La malaltia de l’acumulació: quan l’apòstol busca d’omplir un vuit existencial en el seu cor acumulant béns materials, no per necessitat, sinó només per sentir-se segur. En realitat, res de material podem portar amb nosaltres perquè “el sudari no té butxaques” i tots els nostres tresors terrenals –fins i tot si són regalats- no podran mai omplir aquell vuit; al contrari el faran encara més exigent i profund. A aquestes persones el Senyor els repeteix: «Tu dius: ‘Sóc ric, m’he enriquit i no em manca res’, però no t’adones que ets el més miserable i digne de compassió, pobre, cec i nu… Sigues zelós i converteix-te» (Ap 3,17-19). L’acumulació només fa més pesat i lent el camí inexorable! I penso en una anècdota: fa temps, els jesuïtes espanyols descrivien la Companyia de Jesús com la “cavalleria lleugera de l’Església”. Recordo el trasllat d’un jove jesuïta que, mentre carregava sobre el camió tantes coses seves: maletes, llibres, objectes i regals, se sentí la veu -amb un somriure savi- d’un vel jesuïta que l’estava observat: aquesta seria la “cavalleria lleugera de l’Església?”. Els nostres trasllats són un signe d’aquesta malaltia.

14. La malaltia dels cercles tancats, on la pertinença al grupet esdevé més forta que al Cos i, alguns cops, a Crist mateix. També aquesta malaltia comença sempre amb bones intencions, però amb el pas del temps esclavitza i els membres esdevenen un càncer que amenaça l’harmonia del Cos i causa tant de mal –escàndols- especialment en els nostres germans més petits. L’autodestrucció o el “foc amic” del camarada és el perill més maliciós[15]. És el mal que ataca des de dins[16]; i, com diu Crist: “Tot reialme que es divideix i lluita contra si mateix, va a la ruïna” (Lluc 11:17).

15. I l’última malaltia: la del profit mundà, la del lluïment[17], quan l’apòstol transforma el seu servei en poder, i el seu poder en mercaderia per obtenir beneficis mundans o més poders. És la malaltia de les persones que cerquen de manera insaciable de multiplicar poders i amb aquest objectiu són capaces de calumniar, de difamar i desacreditar els altres, fins i tot en diaris i revistes. Naturalment per exhibir-se i demostrar-se més capaços que els altres. També aquesta malaltia fa de molt de mal en el Cos perquè porta les persones a justificar l’ús de qualsevol mitjà per mor d’assolir un objectiu, sovint en nom de la justícia i de la transparència! I aquí em ve al cap el record d’un sacerdot que cridava els periodistes per explicar-los –i inventar- coses privades i reservades dels seus confrares i parroquians. Per ell només comptava el fet de veure’s en les primers pàgines, perquè així se sentia “potent i bregat”, causant, això sí, tant de mal als altres i a l’Església. Pobret, quina pena!

Germans, aquestes malalties i aquestes temptacions són naturalment un perill per tot cristià i per tota cúria, comunitat, congregació, parròquia, moviment eclesial, i poden colpir tant a nivell personal com comunitari.
Cal deixar clar que és només l’Esperit Sant –l’ànima del Cos Místic de Crist, com afirma el Credo Niceno-Constantinopolità: «Crec… en l’Esperit Sant, Senyor i donador de vida»- aquell que pot guarir tota malaltia. I l’Esperit Sant que sosté tot esforç sincer de purificació i tota bona voluntat de conversió. I és Ell que fa entendre que cada membre participa a la santificació del cos i al seu afebliment. És Ell, l’Esperit, el promotor de l’harmonia[18]: “Ipse harmonia est”, diu sant Basili. Sant Agustí comenta: «Fins que una part no s’adhereix al cos, la seva guarició no es produeix; en canvi, allò que s’ha tallat, no es pot ni curar ni guarir»[19]. La guarició és també fruit del coneixement de la malaltia i de la decisió personal i comunitària de guarir-se suportant pacientment i amb perseverança la cura[20].

Així doncs, som cridats –en aquest temps de Nadal i per tot el temps del nostre servei i de la nostra existència- a mantenir-nos «en la veritat i en l’amor, i creixerem en tot fins que arribem a Crist, que és el cap. Per ell, tot el cos es manté unit harmoniosament gràcies a tota mena de juntures que el sostenen; així, d’acord amb l’energia distribuïda segons la mesura de cada membre, tot el cos va creixent i edificant-se en l’amor» (Ef 4,15-16)

El Papa Francesc I, amb motiu del Nadal dl 2014

Extret de la Web Catalunya Religió

No hi ha resposta

07 gen. 2015

Les 15 malaties de la Cúria Romana, extensives a altres cúries episcopals,parròquies i sagristies,1

(El títol és meu)

1. La malaltia de sentir-se “immortal”, “immune” o fins i tot “indispensable” oblidant els necessaris i habituals controls. Una Cúria que no fa autocrítica, que no es posa al dia, que no cerca de millorar-se és un cos malalt. Una visita habitual als cementiris ens pot ajudar a veure els noms de tantes persones, algunes de les quals es pensaven ésser immortals, immunes, i indispensables! És la malaltia del ric insensat de l’Evangeli que es pensava que viuria eternament (cf. Lc 12, 13-21) i també d’aquells que es converteixen en amos i se senten superiors a tothom i no estan al servei de tots. Aquesta malaltia sovint deriva de la patologia del poder, del “complex dels Elegits”, del narcisisme que serva apassionadament la pròpia imatge i no veu la imatge de Déu impresa sobre el rostre dels altres, especialment dels més dèbils i necessitats[8]. L’antídot per a aquesta malaltia és la gràcia de sentir-se pecadors i de dir amb el tot el cor: “Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer” (Lc 17,10).

2. Una altra malaltia: la del “martalisme” (ve de Marta), de l’excessiva ocupació: o sigui d’aquells que s’entreguen totalment al treball, descuidant, inevitablement, “la millor part”: aquella de seure als peus de Jesús (cf. Lc 10, 38-42). Per això Jesús ha cridat als seus deixebles a “reposar una mica” (cf. Mc 6, 31) perquè descuidar el necessari repòs porta a l’estrès i al neguit. El temps del repòs, per a aquell que ha dut a terme la pròpia missió, és necessari, és obligat i cal prendre-se’l seriosament: passar un “temps de qualitat” amb la família i respectar les vacances com una ocasió per a recarregar-se espiritualment i físicament. Cal fixar-se amb el què ensenya el Cohèlet que “hi ha un temps per a cada cosa” (3, 1-15).

3. Existeix també la malaltia de l’”enduriment” mental i espiritual: la d’aquells que tenen un cor de pedra i són “rebecs” (Ac 7, 51-60); d’aquells que, al llarg del camí, perden la serenitat interior, la vivacitat i l’audàcia i s’amaguen sota els papers esdevenint “màquines de treball” i no “homes de Déu” (cf. He 3, 12). És perillós perdre la sensibilitat humana necessària per plorar amb els que ploren i alegrar-se amb els que estan contents! És la malaltia d’aquells que perden “els sentiments de Jesús” (cf. Fil 2,5-11) perquè el seu cor, amb el pas del temps, s’endureix i esdevé incapaç d’estimar incondicionalment al Pare i al proïsme (cf. Mt 22,34-40). Ésser cristià, efectivament, significa “tenir els mateixos sentiments que tingué el Crist” (Fil 2,5), sentiments d’humilitat i de donació, de despreniment i de generositat[9].

4. La malaltia de l’excessiva planificació i del funcionalisme. Quan l’apòstol ho planifica minuciosament i creu que fent una perfecta planificació les coses efectivament progressaran, esdeveniment talment un comptable o un comercial. És cert que cal preparar les coses bé, però sense caure mai en la temptació de voler recloure i dirigir la llibertat de l’Esperit Sant, que es manté sempre més gran, més generós que tota humana planificació (cf. Jn 3,8). Hom cau en aquesta malaltia perquè “sempre és més fàcil i còmode amollar-se en les pròpies posicions estàtiques i immutables. En realitat, l’Església es mostra fidel a l’Esperit Sant en la mesura en què no té la pretensió de regular-lo i de domesticar-lo… –ai, domesticar a l’Esperit Sant!-… Ell és frescor, fantasia, novetat”[10].

5. La malaltia de la mala coordinació. Quan els membres perden la comunió entre ells i el cos esbarria la seva harmoniosa funcionalitat i la seva serenitat, esdevenen una orquestra que fa aldarull, car els seus membres no col·laboren i no viuen l’esperit de comunió o d’equip. Quan el peu diu al braç: “no en tinc necessitat, de tu”, o la mà diu al cap: “mano jo”, provoquen d’aquesta manera malestar i escàndol.

6. Existeix també la malaltia de l’”Alzheimer espiritual”: o sigui, aquella que oblida la “història de la salvació”, la història personal amb el Senyor, la del “primer amor” (Ap 2,4). Es tracta d’un descans progressiu de les facultats espirituals que en més o menys període temps produeix greus problemes a la persona fent-la incapaç de desenvolupar alguna activitat autònoma, vivint un estat d’absoluta dependència de les seves panoràmiques sovint imaginàries. Ho veiem en aquells que han perdut la memòria de la seva trobada amb el Senyor: en aquells que no tenen el sentit deuteronòmic de la vida; en aquells que depenen completament del seu present, de les seves passions, capricis i manies; ho veiem en aquells, en definitiva, que construeixen al seu voltant murs i amb les seus hàbits esdevenen, per sempre més, esclaus de llurs ídols que han esculpit amb les seves pròpies mans.

7. La malaltia de la rivalitat i de la vanaglòria[11]. Aquesta malaltia apunta quan l’aparença, i els colors de la vestimenta i les insígnies d’honors esdevenen l’objectiu primari de la vida, oblidant les paraules de Sant Pau: “No feu res per rivalitat ni per arrogància; amb tota humilitat, considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. Que no miri cadascú per ell, sinó que procuri sobretot pels altres” (Fl 2,3-4). És la malaltia que ens porta a ésser homes i dones falsos i a viure un fals ‘misticisme’ i un fals ‘quietisme’. El mateix San Pau els defineix com a “enemics de la Creu del Crist” perquè «posen la seva glòria en les parts vergonyoses. Tot el que aprecien són coses terrenals» (Fl 3,19). Continuarà

No hi ha resposta

25 des. 2014

Estem bojos si pensem que la justícia ho hauria d’arreglar tot!

Classificat com a Valors

E. Gimenez-Salinas, catedràtica de dret penal i criminologia ESADE-URL

 

“La Justícia hi és per als fets que no es poden solucionar per una altra via”

 

“¿Recorden aquella expressió que diu que que el millor plet de tots els plets no va un ajust mal fet? A hores d’ara sembla destinada al bagul dels records… I és que no tan sols passa en el terreny polític: també en les postres vides particulars acudim excessivament als jutjats. Per exemple, en termes de família, divorci o custòdia dels fills, difícilmente un jutge adoptarà millor solución que la que haurien pres les parts si s’haguessin posat d’acord”.  Diari ARA,25-26 desembre 2014 p.32

 

Em penso que ho ha resumit molt bé . Fa temps que em dol, em fa sentir malamente, en veure  que mitjans publicitaris se’ns insisteix que anem a portar denúncies als jutjats.

Una altra cosa són els grups i força pública que tenen la missió d’investigar i/o inspeccionar les activitats fraudulentes i fins i tot responsables d’activitats professionals com metges, comercials…Si  a un li porten fil de coure robat, em comptes de comprar-lo a un preu rebaixat, seria millor que li fes veure  que havia sortit d’una trangressió, rera la qual hi havia una víctima. Si entrem en l’àmbit de les relacions personals denunciar a un membre de la relació ho trobo incendiari. Denuncia  a la justícia un pare, un fill, una cunyada o germà, un company sentimental no he cregut mai que sigui la millor manera d’afrontar-ho. El qui es troba en aquesta situación podria blindar-se temporalmente per mitjà dels seus amics, familiars…i buscar formes de mediació  a través de tercers, abans d’encendre la metja d’un conflicte que no sabem com acabar.

 

Per què no fem campanyes de publicitat a favor de la mediació i de la protecció dels més febles?

No hi ha resposta

19 set. 2014

Tradició i Llibertat (II)

Classificat com a Som una nació

Tradició i llibertat és un llibre  agosarat que reivindica el món simbòlic i mític com a expressió del relligament de tot home amb la comunitat, amb la natura,el  cosmos i Déu. Les grans manifestacions festives,que han tingut lloc a Catalunya ens darrers anys no poden ser com una simple reacció a la crisi econòmica com ho fou la concentració dels Indignats a la Plaça de Catalunya . Aquestes manifestacions, segons els autors  vénen d’un despertar de l’Esperit. Sóc providencials perquè  fan sorgir la part més interior de l’home, sentir-se poble (comunitat) i nació ( que la vol plena, en llibertat sense imposicions). Sense les arrels tradicionals d’una terra( terrer, diuen ells, per accentuar-ne la simbiosi), l’assemblea (comunitat on s’enraonen les coses : Pau i Treva,s XI; Consell de Cent, Generalitat(s XV) . Guerra dels Remences(sXV), Guerra dels Segadors(XVII) , i la Guerra de resistència contra Felip V (XVIII) i  sense uns homes savis com Llull, Balmes, Verdaguer, Gaudí, Xirinacs i Panikkar, tots  amarats de trascendència,  la Via Catalana  i la V  no haurien tingut lloc.

Insisteixen molt amb el tret del sagrat i la espiritualitat fins a dedicar-hi l’ultim capítol, que per a ells és el primer, el fonamental, tot i que, des del meu punt de vista, se centri massa en l’arquitectura. L’espiritualitat catalana no es basa en la creu, el sofriment, sinó  en la bondat de la Creació -Pantocràtor de Taüll i Tapìs de la Catedral de Girona i el portal de la Glòria en la  porta central de la Sagrada Família. En la mateixa línia  va el Cant Espiritual de Joan Maragall.  L’espiritualitat és el llevat de la política. Si es perd aquesta dimensió vénen els monismes secularitzats, l’estat del benestar que ha de fer feliç a tothom, tanmateix per arribar-hi se sacrifiquen tots els pluralismes. El resultat és, doncs, ideologic: la mort del llevat.

La descripció de Catalunya com a poble i nació (c III) potser és de les millors que he llegit per la seva claredat. Sentir-se part d’un poble és imprescindible per sentir-se nació, és a dir, subjecte polític. Aquesta tesi explicaria el cosmopolitisme de les grans ciutats com Barcelona, que poden ser molt il·lustrades i alhora individualistes, ja que  fins i tot l’espai verd està racionalitzat. Perden el contacte amb la terra i el del veïnat.

Un defecte del llibre: massa retòric, principalment el primer capítol que tracta de l’economia i l’ultim que tracta de l’espiritualitat i la sacralitat. Tot i que mencioni el llenguatge simbòlic com l’adequat per expressar l’espiritualitat no en fan una presentació amena; llàstima ! En el debat va sorgir la pregunta ” Com han pogut les nostres mares durant segles, enmig de l’infortuni i l’adversitat, transmetre’ns l’amor a la terra, la dignitat i el coratge de ser?” En Lluís Calderer, savi local, la va respondre: ho han fet gràcies a la llengua. I aleshores es va posar un exemple: nosaltres diem a la quitxalla  “fes bondat”; en canvi, en castellà diuen:” compórtate”. Noteu la diferència?

Bon llibre

 

 

No hi ha resposta

« Següents - Anteriors »