Arxiu per a 'Valors' Categories

25 des. 2014


Estem bojos si pensem que la justícia ho hauria d’arreglar tot!

Classificat com a Valors

E. Gimenez-Salinas, catedràtica de dret penal i criminologia ESADE-URL

 

“La Justícia hi és per als fets que no es poden solucionar per una altra via”

 

“¿Recorden aquella expressió que diu que que el millor plet de tots els plets no va un ajust mal fet? A hores d’ara sembla destinada al bagul dels records… I és que no tan sols passa en el terreny polític: també en les postres vides particulars acudim excessivament als jutjats. Per exemple, en termes de família, divorci o custòdia dels fills, difícilmente un jutge adoptarà millor solución que la que haurien pres les parts si s’haguessin posat d’acord”.  Diari ARA,25-26 desembre 2014 p.32

 

Em penso que ho ha resumit molt bé . Fa temps que em dol, em fa sentir malamente, en veure  que mitjans publicitaris se’ns insisteix que anem a portar denúncies als jutjats.

Una altra cosa són els grups i força pública que tenen la missió d’investigar i/o inspeccionar les activitats fraudulentes i fins i tot responsables d’activitats professionals com metges, comercials…Si  a un li porten fil de coure robat, em comptes de comprar-lo a un preu rebaixat, seria millor que li fes veure  que havia sortit d’una trangressió, rera la qual hi havia una víctima. Si entrem en l’àmbit de les relacions personals denunciar a un membre de la relació ho trobo incendiari. Denuncia  a la justícia un pare, un fill, una cunyada o germà, un company sentimental no he cregut mai que sigui la millor manera d’afrontar-ho. El qui es troba en aquesta situación podria blindar-se temporalmente per mitjà dels seus amics, familiars…i buscar formes de mediació  a través de tercers, abans d’encendre la metja d’un conflicte que no sabem com acabar.

 

Per què no fem campanyes de publicitat a favor de la mediació i de la protecció dels més febles?

No hi ha resposta

11 gen. 2014


NIT VIVA a Fonollosa

Classificat com a Som una nació,Valors

Diumenge passat,5 de gener al capvespre, vàrem fer acte de presència a la NIT VIVA de Fonollosa. La sorpresa fou molt grata: molta gent (uns 200) recorreguérem un itinerari envoltat d’escenes d’antics oficis per interiors de cases (baixos i cellers, on s’elaborava l’oli i el vi) i per unes ziga-zagues exteriors configurades en marjades i unes estirades feixetes com una gradareia. L’última feixeta on treballaven uns bosquerols preparant els pins tallats per a bigues de sostres -no hi mancava ni l’animal de tir ni el caganer mig amagat-, la contemplàvem des de la feixa superior.
D’oficis tradicionals no n’havia vist mai tants de representats (més de 50): alguns de gran plasticitat, altres de muts i amb moviment; unes tercers amb comentaris xocants i,per últim, les xafarderes i picants com les bogaderes al safareig públic . Dues escenes vivents dels pastorets: L’anunciació i la cova, per cert, aquesta última a l’interior d’una volta de pedra molt bonica, que en altra temps devia haver fet de femer. En total unes 190 persones actuant-hi.

Bé, tanmateix, si el medi físic era endreçat i embellit per les centenàries pedres de les cases, l’entorn humà era una joia: Transversalitat humana tant en les escenes com en la llarga filera de visitants: En les actuacions hi participava molta joventut,  majoritàriament dels pobles de Fonollosa i Camps; els de Castelltallat i Aguilar de la Segarra s’hi han afegit aquest any, segons m’han dit. No hi mancaven, però, gent de la tercera edat tant en la representació dels oficis com en el públic visitant. Vaig tenir la sort d’anar al darrera d’un senyor gran que l’havien d’ajudar dues persones a pujar i baixar escales. Dic la sort, perquè ens movíem més lentament i sentia comentaris espontanis de públic, que sense la més petita queixa, parlaven de com era el poble cinquanta o seixanta anys enrere. La humanitat que es transmetia feia posar a voltes la pell de gallina.

En aquests poblets hi ha una ADN extraordiària, el gust per la festa i tots a la una en actes comunitaris en són una mostra. I segur que no hi manca la solidaritat i el respecte envers els més febles. Recordo el Dr. Sifrés, ja a la glòria, assistint a la 1ª Arrossada de Castelladral, en qualitat d’Alcalde, amb motiu de la constitució d’una associació, que ja en porta trenta de vida, i fent-me aquest comentari: “OOOh!! Quants valors hi ha aquí, gent que es torna a trobar després de quaranta anys, separats per motiu de guerra i emigració… Ooooh!” Aquest comentari me’l va repetir posteriorment diverses vegades. Quan els liberals de la ciutat encara parlen de la Catalunya profunda, no saben el que diuen. Els valors del treball i l’esforç, de l’aprenentatge i la feina ben feta encara llueixen. Fins i tot el tocats de l’ala hi tenen el seu rol i la gent els respecte. En els darrers cinquanta anys, gràcies a la facilitat per moure’s i per comunicar-se aquest petits pobles s’han esponjat i han fet possible aquestes festes tant singulars i universals, tot i conservant-se les petites identitats en el racó de cadascú, diguem-ho així. L’humor ha vençut l’immobilisme atàvic. Per molt anys!

No hi ha resposta

05 gen. 2014


Consciència versus valors, Eudald Carbonell dixit

Classificat com a Valors

El tema dels valors ha esdevingut una palestra d’actualitat. Hi ha qui parla de crisi de valors, però també qui prefereix parlar de supermercat de valors en contrast amb la jerarquia de valors tradicionals. En Carbonell ens diu que  les decisions les prenc no respecte a uns valors, sinó  a la consciència que tinc de la meva situació i del món on visc (Diari Ara, 4 de gener 2014, Ara Criatures p 3)

Una cosa té valor si ens indica una mancança i necessitat. L’aigua a la muntanya no té valor com en altres llocs secaners o desèrtics en pugui tenir. Hi ha també una apreciació subjectiva, el diner per segons qui té molt valor, en canvi per un altre pot ser que no en tingui. Ara, d’aquí a viure sense valors hi ha un salt considerable, el mateix arqueòleg admet que en té, tot i tenir-ne pocs.  Ser sempre conscients de la situació d’allà on som, del que fem, del que mengem, de les festes que fem i de l’oci que ens prenem em sembla molt feixuc per a la consciència. En canvi, un cop hàgim pres consciència de la dignitat humana, qualsevol tropell a una persona ens indignarà. La persona és molt valuosa  i mai es prou valorada en les situacions socials quotidianes. Per tant una cosa és la consciència que en tenim i una altra l’acció que se n’hauria de seguir. Els valors mediambientals com boscos i rius nets de substàncies tòxiques són exigències per als nostres comportaments, i és evident que sorgeixen d’una determinada presa de consciència.

 

Digueu-m’ho d’una altra manera, si el món en què ens relacionem no hi ha valor – no val- aleshores de què prendre’m consciència? Allà on hi ha persones humanes hi ha valors, que tothom en sigui conscient ja és més difícil, però no m’imagino una persona humana sense la percepció de cap valor. Des d’una visió holística de la realitat, els fragments, les petites coses són valuosos perquè ens fan participar del conjunt que sempre ens apareix mig amagat.

 

Ens trobem en un món , on ens sentim més o menys bé i com més el percebem en la seva complexitat, més necessitat tenim d’una confiança bàsica, d’un petit món donat per descomptat, en qual ens movent no com els peixos en l’aigua, però sí com en la seguretat que ens dóna l’estar de festa o el fet de festejar una situació. L’humor ens és bàsic per descobrir allò que val i no caure en el domini d’allò avaluat,objectivat i jerarquitzat que mata les discrepàncies i la llibertat.Tanmateix un home que no hagi copsat els valors de la dignitat humana, de la llibertat, de la tradició, de la innovació, del demà, de la comunitat, de la paraula, quina consciència voleu que tingui? Ni el fet de ser superafiliats fonamentalistes agarrats a l’exterioritat estàtica de les coses i les lleis, ni desafiliats de tot i tothom invocant la superciència del jo ja ho sé el que tinc de fer, no ens fan impulsar la xarxa humana cap a una plenitud, perquè ni tan sols ens hi situem.

Depèn de com ens relacionem amb el nostre medi social i geogràfic, del valor que en copsem, tindrem una o altra consciència més o menys sàvia.

 

No hi ha resposta

04 gen. 2013


UN CAMINAR EDUCATIU : LA PEDAGOGIA SALESIANA

Classificat com a Valors

(He estat alumne de Jaume Patuel i tinc una gran admiració per la seva capacitat de contrastar els diversos llenguatges  sobre una mateixa realitat humana: teologia,Filosofia,psicologia, partint sempre d’un nou paradigma antropològic postmodern, el present article n’és una mostra)

Fa un any escrivia el primer article sobre tres a l’ocasió del bicentenari del naixement del fundador dels salesians o de la Congregació de Sant Francesc de Sales : Don Bosco. A més   recordava el programa proposat pel Rector Major, don Pascual Chávez: « Per a preparar bé aquest bicentenari, tres anys de preparació. Un trienni sota la temàtica següent: La història (2011-12). La pedagogia (2012-13). L’espiritualitat (2013-2014) i aleshores la gran diada junt amb el 27è Capítol General de la Congregació Salesiana”.   Què es fa ara en aquests moments de canvi històric d’època, d’un nou  paradigma? Com continuar l’esperit bosquià o salesià? Com es diria modernament que don Bosco tenia una mentalitat empresarial i multinacional, això sí, impregnada d’Amor, de Fe i de Confiança.

Doncs bé, aquest home va deixar, per escrit, i viscut per ell com per moltíssims salesians i salesianes, una forma d’educar, un caminar educatiu, un sistema pedagògic, anomenat salesianament  El SISTEMA PREVENTIU (SP).  Sistema també assimilat per tots els membres de la Família Salesiana. En tota família en exercir  de forma conscient o inconscient una mena de pedagogia o forma de relació o educació, aquesta   entra a l’interior de la fillada des del si matern. Mare i pare tenen el seu rol, diferenciat, però imprescindibles. Així en la Família Salesiana passa igual. Cada membre té la seva influencia sobre els altres segons el rol que li pertoca a fer. I és un aprenentatge d’osmosi.

Sistema que és certament pràctic i no  teòric. És  vital i existencial. Dinàmic i no estàtic. Compromès i no neutral. Implicació i no indiferència. Es resumeix , en les paraules clàssiques italianes: Amorevolezza, Religione i ragione.  Una trilogia que actualment demana altres termes o un nou llenguatge  per poder respondre millor o ser comprés amb més pregonesa  dins un nou paradigma o dins una nova interpretació de la realitat del món sense amagar ni les seves  dificultats com les seves incerteses.  Aspectes que hi han estat i hi són com sempre. L’objectiu és “formar bons cristians i honestos ciutadans”, astuts com els serpents i senzills com el coloms.  Don bosco no ho va separar mai. El cristià és la persona que és d’aquest  món, i en el que li pertoca és   responsable de la seva evolució.

El paradigma  nou d’un món totalment diferent al de l’època de don Bosco i dels seus primers successors: Rua, Albera, Rinaldi, Ricaldone, Ziggiotti, Ricceri.  Nou per als següents: Viganó, Vecchi i Chávez. I per tant, per les  generacions actuals de salesians i salesianes arreu del món com de les futures generacions.  Però el SP és una herència que no pertanys només als salesians jurídics sinó que pot ser també heretat per altres  que el continuaran, formant entre tots LA FAMÍLIA SALESIANA  amb membres diferenciats que ens uneix un mateix esperit. Una rica heretat pedagògica en un  nou paradigma d’un  món secular, laic, interreligiós, intercultural. I una nova societat d’innovació, de coneixement, de tecnologia. Una aldea global on el poder fàctic  és la concepció d’una certa economia financera on l’home esdevé un simple mitjà productiu. Tot el contrari de l’antropologia del SP.

Per tant, el primer terme AMOREVOLEZZA avui la podríem indicar  amb estimació, AFABILITAT, tendresa , delicadesa en el tracte i respecte  vers l’altre per ser un ésser humà on la dignitat és la base d’aquesta estimació. I no diguem amb la sensibilitat dels adolescents i joves. No únicament  estimar-los sinó també que se sentin estimats amb gran respecte.  I això és treball de la psicoafectivitat  tant intra com inter o extrapersonal.  La psicologia dinàmica o profunda ens indica que l’amor o  la confiança o la fe en allò  que fas són les emocions bàsiques per al creixement de tot ésser humà des de la seva naixença o àdhuc des de la seva concepció al llarg de tota la seva vida.

El segon terme RELIGIONE, certament no per religió en tant que sistema de creences.  Terme que en certs cercles de joves queda rebutjat. El traduiria per ESPIRITUALITAT o INTERIORITAT.  La recerca d’aquesta dimensió de la qualitat  profunda humana, interioritat.  Aquesta  recerca de la pròpia ipseïtat o mateixitat que és divina  més que d’identitat o imitació.  Una sofialogia més que una teologia. Dependrà dels àmbits pedagògics. La Saviesa de tota Tradició de Religiositat que no de religió, indica camins, mitjans  per tal que cadascú/na faci el seu propi camí que ningú pot fer en lloc seu. Certament, que de forma expressa en el SP és el caminar de Jesús, expressant un Déu Pare, Amorós k Raonable,  que no té res a veure amb el déu sàdic, legalista, justicier. No imitant a Jesús  ni identificant-se amb ell en el que va fer, dir i pensar, sinó amb l’Esperit que el va guiar, el qual s’adapta al nou paradigma i en crea de noves formes, de dir, pensar i fer.  Aquesta és  la gran qualitat pregona humana que tot ésser humà per ser-ho és amb Ell i ell ho és. I el caminar és poder-ne ser conscient per tal d’explicitar-ho.

El tercer terme RAGIONE continua sent molt ben compresa: LA RAONABILITAT.  I més en una societat on el pensament personal creatiu, original, personal és afogat, asfixiat, tecnologitzat,  pervertit. Es el gran ATREVEIX-TE A PENSAR  PER TU MATEIX o l’apotegma de Delfos: CONEIX-TE A TU MATEIX. I per això cal la raó, la intel·ligència, la intuïció. I més en un món que intenta i desitja ser democràtic.

Aquests són els tres requisits existencials per poder aplicar el SP. Prevenir i no condemnar.  Prevenir i no reprimir. Prevenir i no enxampar. Prevenir i no improvisar. Prevenir i no enganyar. El SP no educar a la infància, a l’adolescència  i al jovent per a sortit al món  portant  una raqueta  de tenis,  pantalons curts i samarreta de marca junt amb unes bones bambes per “al” món, sinó  educar  per a “un”  món on moltíssimes institucions (persones identificades amb elles) viuen competitivitat,  egolatria,  narcisisme, autisme  i d’altres patologies,  perversitats o altres axiologies on l’ésser humà no és la base, sinó un recurs.  El SP genera dinàmicament una axiologia constructiva, bons recursos  personals per no confondre amb el departament de RRHH com una eina o estri o instrument més sinó humans  amb recursos i capital. I sobre tot, les persones que viuen i fan el SP intenten ser  coherents amb si  mateixos.  Recordant com sempre que les paraules mouen, però els exemples arrosseguen: UN EDUCADOR AFABLE, ESPIRITUAL I RAONABLE.

BLOG PERSONAL

Jaume PATUEL i PUIG

Pedapsicogog  i psicoanalista

http://lacomunidad.elpais.com/jaumepatuel

[email protected]

No hi ha resposta

15 nov. 2012


Les teràpies alternatives

Classificat com a Valors

En sé molt poc! Tanmateix el suficient per tal de no mitificar-les ni blasmar-les com fan els saberuts. Els uns inclinen constantment el cap mentre el guru de torn vaticina a tort i a dret,  altres, que ni tan sols saben de què es tracta, recullen les paraules desqualificadores des de la llunyania i se’n fan portantveus en oracles públics i en els cercles més intimistes.

Totes tenen en comú el sentit holístic – en qualsevol part del cos hi viu top el cos i el mateix cos és un microcosmos- , la qual cosa vol dir que curar un símptoma és curar la persona concreta de l’aquí i ara. En aquestes teràpies la paraula del pacient i la del terapeuta són cabdals, i no cal dir que l’autonomia del subjecte- pacient es considera fonamental en el procés de rehabilitació. I els efectes col·laterals de la medicació són mínims, si no inexistents.

Tanmateix tota persona humana es troba “in fieri” – inacabada- i tensionada pel desig de ser molt més, sense saber com fer-ho. D’aquí ve la importància de l’acolliment. Naixem totalment desvalguts i ens fem grans enmig d’incerteses, i tots recordem l’acolliment d’algú o d’algun acolliment que nosaltres vam fer com a moments estel·lars de la nostra vida, que voldríem veure renovats i consolidats, ja que la nostra experiència de fragilitat retorna. Quan els terapeutes de torn pontifiquen, no s’adonen que estan creant dependència. El sol fet d’insistir tant en el valor d’un mateix per damunt de tot per a curar-se pot crear sentiments de culpabilitat i de desestimació d’un mateix en xocar constantment en la mateixa pedra. El fet de vaticinar que s’acosten canvis importants, molt positius, gràcies al nou moviment de les teràpies alternatives pot portar a un autoengany del client-pacient poc avesat a l’esperit crític. El mateix principi que hom ha de tenir primer de tot cura de si mateix es pot convertir en la desconstrucció d’un gran itinerari altruista. Jo he estat testimoni d’una conversa que podria portar a l’afirmació que acabo de fer. Portat a l’extrem estaríem davant d’un pensament únic i totalitari, tal com ho ha escrit el nostre gran antropòleg Lluís Duch.

Ara bé, pontificar sobre el paganisme de tals teràpies, em sembla una aberració equiparable al pensament integrista de Capmany quan va dir que “El liberalismo es pecado” o, si ho voleu més al dia, semblant a aquells que van programar una contrareforma sense tenir reforma, zelosos d’una filosofia que ja havia begut oli a l’Europa moderna.  Ponderar enmig dels extrems és difícil, però necessari.

No hi ha resposta

21 juny 2010


Avui direu que estic sonat, què hi farem?

Classificat com a Valors


La Teresa Forcades i Vila m’ha estimulat el singulat anterior o el cos callós que uneix els dos hemisferis del cervell, gràcies a dos vídeos: El plaer i Els valors de gènere i feminitat. Tampoc és tant difícil, ja ho veureu! (1)

En un raconet d’internet m’he trobat amb el seu vídeo sobre el plaer . Comença parlant-ne des de la neurociència i , tot i que jo sóc un ignorant d’aquesta disciplina, m’ha semblat que ho entenia,oh sorpresa! L’evolució biològica de l’espècie va més lenta que la seva evolució cultural, afirma. Tenim quatre punts d’estimulació en el cervell, desequilibrats. Dos d’hiperestimulats: L’amígdala, que provoca les reaccions musculars de defensa-típiques en l’home estressat- em té al seu domini, però no per atacar, sinó per fugir; el centre del plaer o nucli acuminat, que fa que avantposem un plaer immediat a un de llarga distància . Qui no el té esgavellat! Hem oblidat la màxima sàvia del Cohelet (Eclesiastés): Hi ha un temps per tot… I malgrat la  seva dimonització, en part, en altre temps, no em puc queixar: faig un bon vi! .  Dos més d’hipoestimulats: la zona prefrontal , on  s’haurien de prendre les decisions amb tota normalitat sense excuses del si no fos (2)-en el meu cas deficitària, per culpa de l’amígdala acaparadora i hiperestimulada, si més no, així m’agrada d’interpretar-ho com a bon exemple de gènere!-; el singulat anterior, en el cos callós, l’activen les sorpreses i la creativitat -el tinc parcialment entrenat. De sorpreses, no me’n manquen , gràcies a Déu. Se’m devia desenvolupar entre Sant Cugat i Vilanova i la Geltrú! En ambdos llocs  vaig recollir de tot, tanmateix la memòria selectiva ha jugat a favor meu,si bé quan hi torno, en el primer cas, hi trobo buidor; en el segon, el bullici de la vida! Bé, fins aquí la ciència amb un deix subjectiu i humorístic(3).

La Teresa, que és una bona hermenèutica, s’endinsa en la tradició bíblica: Gènesi, Càntic dels càntics i Cartes de sant Pau, fins a la bona tradició mística de sant Francesc i santa Teresa, i ho veu tot bo. I com un ocell després d’un vol aterra , agafa Kant per presa i li  fa volar pels aires les categories a priori (inclosos els diferents rols de gènere: la racionalitat masculina i la sensibilitat femenina, tot i que en el vídeo no surti).En comptes dels a priori dels conceptes purs, hi posa l’a priori de la sexualitat.

Aplanem-ho, Kant amb les coordenades d’espai i temps( coneixement sensible, a posteriori) i les categories o universals a priori fonamenta els judicis sintètics a posteriori, fets d’experiència mutable i principis immutables – categories-  que fonamenten la validesa de les ciències. Gianni Vattimo, filòsof italià postmodern, seguint a Heidegger, substitueix els conceptes “a priori” pel llenguatge matern (la casa del ser, segons Heidegger) i fonamenta l’Hermenèutica -la interpretació(4)-, enderroca la piràmide de l’u, sostinguda pels universals i dóna veu a tothom . Teresa Forcades fa un pas més: el nostre cos és sexualitat o llenguatge eròtic, diria jo, i és indissociable de l’espai i el temps, i amb aquestes tres dimensions se’ns possibilita la fidelitat(gràcies al temps), la reciprocitat(a l’espai) i l’amor (gràcies a la sexualitat/desig). Les veus, doncs, són sexuades i expressen un desig de ser a totes en el món, que mai es pot despreciar, si no volem violentar el nostre ésser comunitari(valor democràtic).

La Teresa, com a teòloga ,  no es cansa i continua amb la seva visió de la Divinitat Trina, perdoneu els qui teniu l’amígdala massa carregada, feu-me confiança i arrecereu-vos, no fugiu! Ara ja coneixem l’home en situació postmoderna, redescobrim-lo, doncs,com a imatge del Déu Tri: El nostre Déu és veritable(Fidel), perquè ens ha estat sempre al nostre costat (Vell Testament:de l’èxode d’Egipte a l’exili de Babilònia; N.T.:acollint el fill pròdig). La seva fidelitat no canvia en el temps. Jesús de Natzaret se’ns ha fet pròxim, compartint-ho tot, fins i tot ,el paper de l’home més desgraciat i anorreat de Palestina. S’ha arremangat( l’espai- el seu cos inclòs- ho ha fet possible). Ha estat recíproc. Per últim, ens ha vessat el seu Esperit en diverses llengües  com un foc /desig que ho abraça tot fent una dansa (perikoresi). Jo ja havia copsat que,en la nostra època de l’Esperit,  el goig de viure i de llibertat s’havia fet més gran: ara ja no hi ha cap un únic model a la terra, n’hi ha molts i cap de perfecte, siguem humils i espavilem-nos! Què ens havíem pensat! De fet, quan parlem, si ens respectem mútuament, amb el nostre llenguatge no verbal: somriures,mirades, gestos, silencis… dansem. Déu Tri, també. Bona imatge,gràcies Teresa.

Quant als valors de gènere del segon vídeo, basat en els estudis de Lacan  i Chodorow i el concepte clàssic de persona, exposat en un congrés feminista, tot i que em sembla que els he entès, no els glossaré, ja que prefereixo que algunes de les meves amigues me’n parlin. Només puc dir que mai havia sentit una xerrada feminista de tanta alçada. Acabo,doncs,

Oh Teresa, parla,parla… i descansa

senyoreges-monserrat.png

Encara no t’he firmat cap xec en                     com a Mn Ballarín

Tot arribarÀ !

jaume

1 Per localitzar i escoltar els vídeos l’estretègia que em va més bé és:  cercar amb el google:Teresa Forcades:el plaer o Teresa Forcades:valors de gènere. Us sortirà un llistat de títols encapçalats pel quin heu demanat, cliqueu-lo i ja el tindreu

2 Una amiga em diu que els nois i noies en problemes escolars greus solen tenir els hemisferis( el dret i l’esquerre)  creuats i/o descompensats. La Teresa ens diu que si els dos primers centres de plaer, correlacionats amb l’estrès de la feina, la publicitat i l’oci, estan sobreestimulats en la nostra cultura, els altres dos estaran poc estimulats amb poca irrigació de la sang. Si no s’inverteix la relació pot encara empitjorar-se la situació.

3 Una vegada fa molts anys vaig llegir que Kierkegaard – filòsof danès luterà revoltat contra el sistema racionalista de Hegel i   la burocràcia i funcionariat dels pastors de la seva Església danesa-  donava un consell als seus pastors protestants: ”Prediqueu-vos a vosaltres  mateixos, que almenys servirà a algú”. Les poques vegades que he parlat en públic o escrit alguna cosa que afecta al comportament dels oients o lectors l’he tingut en compte

4 Escolteu-lo en el vídeo :Youtube:Gianni Vattimo 2

Nota: En el tros final de la glossa havia intentat crear un text avantguardista o cal·ligramàtic, però només ha sortit encasellat, què hi farem?

No hi ha resposta

24 abr. 2010


FESOMIES DE L’AMOR

Classificat com a Valors

FESOMIES DE L’AMOR

Sempre l’amor, tant a l’interior de la família com a l’exterior , posseeix fesomies múltiples amb diverses intensitats. Vegeu les tres següents:

 1 La fecunditatLa relació paterni(mater)tat és per damunt de tot  una relació ètica, en la qual la gratuïtat constitueix un criteri decisiu. Una relació de poder és una relació projectada, comandada, planificada per una mena o altra d’interessos, en la qual el resultat obtingut, el producte, ha d’ajustar-se perfectament a allò que hom havia planificat. En la fecunditat els pares no són la causa ni els propietaris dels fills. Els pares són en els fills, però aquests són uns altres. La relació dels fills amb els pares ha de ser de continuïtat i discontinuïtat. Els fills haurien de ser el més enllà de llurs pares. Un més enllà que perquè sigui realment un més enllà ha de trobar-se  fermament assentat en el més ençà que són – haurien de ser- els pares. Malgrat les seves arrels paternomaternes, cada fill és ell mateix, un altre, diferent i,sobretot, insubstituïble, original. La paternomaternitat es concreta en la donació de vida biològica i existencial a un altre, a un nouvingut en aquest món, diferent de mi, imprevisible, però en relació amb el qual haig de respondre i ser-ne responsable amb actituds de de-ferència.  Per Emmanuel Levinas i Jacques Derrida l’essència del llenguatge és amistat i hospitalitat. En la polifania de la paraula humana hi ha un temps i un espai de l’altre i per a l’altre. Una paraula humana que no estigui referida a l’altre, sinó només a ella mateixa, és una paraula inhumana  La paraula humana és acollidora, hospitalitària,responsable, correspon a una crida. En la veritable hospitalitat, la responsabilitat és anterior a la llibertat. Donar la paraula vol dir donar a néixer una nova paraula. L’hospitalitat comença en el moment  que la meva llibertat és qüestionada per la presència de l’altre. Perquè hi hagi hospitalitat cal que hi hagi separació, llunyania, fins i tot, un cert estranyament inicial En l’acolliment i en la transmissió de la paraula el pare o la mare no volen que els seus fills la repeteixin , sinó que la lletregin i l’articulin ben diversament.

 2 L’erotisme Segons Octavio Paz en el seu llibre “La llama doble  el plaer en l’erotisme és un fi en si mateix, mentre que el plaer en la sexualitat  te una finalitat que és la reproducció. L’amor eròtic no es preocupa per res més que per ell mateix, posa entre parèntesi la reproducció. A diferència de la sexualitat que és comuna a tots els éssers vivents, l’erotisme és un afer exclusivament humà, és sexualitat socialitzada i transfigurada per la imaginació i voluntat dels homes. L’erotisme és variació incessant, invenció, mentre que el sexe és sempre el mateix. Els animals tenen  les relacions sexuals sempre de la mateixa manera mentre que els éssers humans transformen la seva sexualitat en erotisme, en joc, en plaer, que exhaureix el seu sentit en ell mateix, que no busca res més al defora o més enllà d’ell mateix. L’erotisme transforma i canvia l’impuls sexual  reproductor i el transforma en representació. En la cultura occidental l’eròtic ha estat perseguit  de la mateixa manera que ho ha estat el cos. El culte a la castedat ha estat una penosa herència del platonisme( en la versió òrfica, sobretot). Erotisme platònic= a/anticorporal. Aquesta idea n’ha portat una altra: la de la purificació de l’ànima(cristianisme), que, a pas a pas, s’allunya de la sexualitat fins que, a la fi, se n’alliberarà definitivament. Segons Foucault a occident s’ha produït molta ciència sobre la sexualitat, però no s’ha produït una ars eròtica, com a l’orient.  L’Educació de la sexualitat s’ha reduït a una informació científica. Ens cal,doncs, una educació de l’eros. Que cal tenir en compte en l’educació de l’eros?1 L’erotisme és joc, imaginació i plaer.2 És una tensió entre allò que es mostra i allò que s’oculta, allò visible/invisible; el nu eròtic és un nu vestit, un nu transparent. La intermitència és el constitutiu imprescindible de l’eròtic. Ni en la total absència ni en la total presència no hi ha erotisme. Presència simultània  d’allò que es manifesta i d’allò que s’amaga.3 L’eros viu de l’ambiguïtat entre la llum i la foscor : fa la seva aparició en l’ombra i  es mostra entre allò que es diu i allò que s’insinua, entre l’evocació i la provocació. Mentre que la pornografia és unívoca, l’erotisme és equívoc.4 Una educació de les ambigüitats  de l’amor, de l’eros, seria una educació que mostrés aquesta equivocitat, seria una educació que donés la primacia a la carícia.

3 Primacia a la carícia. La carícia és contacte, i, per tant, sensibilitat, però a l’ensems la trascendéix. La carícia consisteix a no agafar res, a no apoderar-se de res. La carícia sol·licita allò que mai no podrà posseir del tot, allò que sempre se li escaparà,, que sempre romandrà en el misteri. Hi ha una incapacitat  de ser concretada en idees clares i distintes. La carícia sol·licita i vol fer present allò que s’oculta. La carícia busca, però no sap el que busca. És una recerca inacabable. S’oposa totalment al poder, a les imposicions. Toquem una part de l’altre, però l’acariciem en la seva totalitat. I , malgrat això, l’altre no se’ns dóna mai completament, sinó que segueix trascendint-nos, continua essent un misteri indisponible. L’amor eròtic no és fusió ni confusió. En l’aventura eròtica hom es troba amb el desconegut i queda captivat per la sorpresa.L’eros no té res a veure amb el retorn al propi centre, el jo es llança ,sense retorn, vers l’altre, es troba en el si de l’altre: el seu plaer i el seu dolor són el plaer i el dolor de l’altre. És, per això, que l’amor eròtic és una intensa i, sovint, agosarada expressió ètica.

4 L’amistat Quin lloc ocupa l’amistat en la família? Primer de tot cal establir allò que no és l’amistat: no pot ser un valor de canvi, interessada. No hi entra la lògica del cost benefici, en la paritat entre l’oferta i la demanda. Com ha escrit Jacques Derrida només en la desproporció pot existir l’amistat. La dissimetria és pròpia de la relació amical, la qual per si mateixa exigeix una certa ruptura de la reciprocitat i de la igualtat. Això vol dir que neix de la desproporció, és a dir, que hom estima i respecta l’altre més que no pas a si mateix. En el moment present en què predomina el valor econòmic, la crisi de l’amistat es fa evident, i molt soviet es limita a ser un valor funcional que cal mantenir perquè, en determinades situacions pot ser productiu. És evident que a l’interior de la família pot donar-se perfectament l’amistat, encara que , per regla general, l’amistat és la fesomia que adopta l’amor i l’acolliment en les relacions que van des de  l’interior  de la família cap a l’exterior i a la inversa. Des d’aquest punt de vista, l’amistat seria el reconeixement d’un mateix en l’altre i de l’altre en un mateix. No es limita exclusivament a ser  un reconeixement de la “identitat”, sinó especialment de la “diferència”.Tota amistat és un dinamisme, una embranzida, una forma o altra d’autonegació a fi que sigui possible l’afirmació, el creixement i la independització de l’altre, de l’amic. Per això l’amor i , en conseqüència l’amistat, és un viatge vers una terra incògnita, amb tots els riscs i incomprensions i, fins i tot amb alguna freqüència, els neguits que això comporta. L’amistat és un viatge en el temps i l’espai  , al bell mig de les ambigüitats  inherents a la condició humana. Aquest viatge és una cursa en la qual hom surt de si mateix , deixa moltes coses enrere atret pel misteri de l’altre , per la seva radical indefinició. L’altre em “ provoca “ a sortir de mi mateix, a l’èxode, a no donar res ni ningú com a definitivament consolidat i immodificable. La gran temptació consisteix a fer viatges per tornar a casa, al marge de tota mena de reptes , d’incerteses i d’amenaces i de possibilitats de fracàs, per aprofitar-se de l’altre successivament, sense cap responsabilitat. Situats en les coordenades d’espai i temps, els éssers humans tenim necessitat d’interpretar i interpretar-nos des del naixement fins a la mort. Són les semàntiques “cordials”, els dispositius interpretatius que marquen les pautes, els ritmes i les eixides de si mateix, de la despossessió, de l’autoexpoliació que mai no deixa de ser tot veritable amor i tota veritable amistat. Insistim, són cordials, perquè s’estableix una sortida, un èxode, que tendeix a l’anul·lació de l’equivalència, del do ut des, de la justícia merament “distributiva”, de tal manera que l’altre es converteix per a mi en trascendent , és a dir en una mena “d’u sense dos”. Una interpretació és cordial quan es manté al marge de les de les condicionalitats del si…, aleshores…”, dels determinismes causa-efecte. Des del “meu punt de vista”(1) cal donar la volta a la màxima  atribuïda a Aristòtil i que ha dominat la cultura occidental”: Amicus Plato, sed magis amica veritas” per “ Amiga veritat, però molt millor amic dels amics “tal com l’ha posada en cartellera el filòsof  postmodern Giovanni Vattimo. Des d’una pretesa veritat és molt fàcil llançar anatemas i també, a la inversa, aixecar excomunions, però els cors poden restar petrificats i no canviar. L’altre, l’ ésser estimat , és (caldria que fos) com el mateix Déu, semper mayor, i també com el mateix Déu si el “com-prens” ja no és l’amic, ha esdevingut com un artefacte objecte de càlculs, previsions i maneigs. En el moment present es fa molt difícil establir relacions d’amistat més enllà d’una superficialitat, que en llenguatge col·loquial constitueixen el “col·legues”. S’ha  substituït la moral dels afectes, la que es base en “lligams de confiança” i d’intimitat, per la moral del poder , basada en la desconfiança del “ col·lega” o el “ conegut  que no vol que l’altre li faci ombra. Aleshores els amics (col·legues) són veritables paranys. La figura contrària a l’amistat és el traïdor. En l’amistat no té cabuda el traïdor, tampoc en una bona relació familiar. Sense la confiança apareix una de les patologies més greus  d’aquest nou inici de mil·lenni : la solitud . Qui fa  amics no es queda mai sol. L’amic és el qui està amb mi sense tenir l’obligació de ser-hi i m’acompanya en moments  de desconsol i solitud. Quan la confiança no existeix, o està amenaçada, a llavors es produeix  una profunda desestructuració simbòlica de l’ésser humà. Perquè la família pugui dur a terme la seva funció hospitalària i acollidora, cal que els seus membres estableixin relacions d’amistat amb altres persones de fora de la família, ja que aquestes es fan lliurement i poden arribar a ser decisives en situacions no volgudes.                                    

 Lluís Duch i Joan Carles-Mèlich, Ambigüitats de l’amor,Antropologia de la vida quotidiana,2.2 ps. 297-320

(1) Aquest aforisme, atribuït a Aristòtil, no està en el text original.L’hi he incrustat jo perquè em sembla que s’hi adiu molt bé. La ciència i la filosofia i per tant qualsevol tipus de coneixement han de servir les persones, que sempre són xarxes de relacions. I les relacions més autònomes, respectuoses i fecundes són les relacions d’amistat.

No hi ha resposta

24 abr. 2010


FESOMIES DE L’AMOR

Classificat com a Valors

FESOMIES DE L’AMOR

Sempre l’amor, tant a l’interior de la família com a l’exterior , posseeix fesomies múltiples amb diverses intensitats. Vegeu les tres següents:

 1 La fecunditatLa relació paterni(mater)tat és per damunt de tot  una relació ètica, en la qual la gratuïtat constitueix un criteri decisiu. Una relació de poder és una relació projectada, comandada, planificada per una mena o altra d’interessos, en la qual el resultat obtingut, el producte, ha d’ajustar-se perfectament a allò que hom havia planificat. En la fecunditat els pares no són la causa ni els propietaris dels fills. Els pares són en els fills, però aquests són uns altres. La relació dels fills amb els pares ha de ser de continuïtat i discontinuïtat. Els fills haurien de ser el més enllà de llurs pares. Un més enllà que perquè sigui realment un més enllà ha de trobar-se  fermament assentat en el més ençà que són – haurien de ser- els pares. Malgrat les seves arrels paternomaternes, cada fill és ell mateix, un altre, diferent i,sobretot, insubstituïble, original. La paternomaternitat es concreta en la donació de vida biològica i existencial a un altre, a un nouvingut en aquest món, diferent de mi, imprevisible, però en relació amb el qual haig de respondre i ser-ne responsable amb actituds de de-ferència.  Per Emmanuel Levinas i Jacques Derrida l’essència del llenguatge és amistat i hospitalitat. En la polifania de la paraula humana hi ha un temps i un espai de l’altre i per a l’altre. Una paraula humana que no estigui referida a l’altre, sinó només a ella mateixa, és una paraula inhumana  La paraula humana és acollidora, hospitalitària,responsable, correspon a una crida. En la veritable hospitalitat, la responsabilitat és anterior a la llibertat. Donar la paraula vol dir donar a néixer una nova paraula. L’hospitalitat comença en el moment  que la meva llibertat és qüestionada per la presència de l’altre. Perquè hi hagi hospitalitat cal que hi hagi separació, llunyania, fins i tot, un cert estranyament inicial En l’acolliment i en la transmissió de la paraula el pare o la mare no volen que els seus fills la repeteixin , sinó que la lletregin i l’articulin ben diversament.

 2 L’erotisme Segons Octavio Paz en el seu llibre “La llama doble  el plaer en l’erotisme és un fi en si mateix, mentre que el plaer en la sexualitat  te una finalitat que és la reproducció. L’amor eròtic no es preocupa per res més que per ell mateix, posa entre parèntesi la reproducció. A diferència de la sexualitat que és comuna a tots els éssers vivents, l’erotisme és un afer exclusivament humà, és sexualitat socialitzada i transfigurada per la imaginació i voluntat dels homes. L’erotisme és variació incessant, invenció, mentre que el sexe és sempre el mateix. Els animals tenen  les relacions sexuals sempre de la mateixa manera mentre que els éssers humans transformen la seva sexualitat en erotisme, en joc, en plaer, que exhaureix el seu sentit en ell mateix, que no busca res més al defora o més enllà d’ell mateix. L’erotisme transforma i canvia l’impuls sexual  reproductor i el transforma en representació. En la cultura occidental l’eròtic ha estat perseguit  de la mateixa manera que ho ha estat el cos. El culte a la castedat ha estat una penosa herència del platonisme( en la versió òrfica, sobretot). Erotisme platònic= a/anticorporal. Aquesta idea n’ha portat una altra: la de la purificació de l’ànima(cristianisme), que, a pas a pas, s’allunya de la sexualitat fins que, a la fi, se n’alliberarà definitivament. Segons Foucault a occident s’ha produït molta ciència sobre la sexualitat, però no s’ha produït una ars eròtica, com a l’orient.  L’Educació de la sexualitat s’ha reduït a una informació científica. Ens cal,doncs, una educació de l’eros. Que cal tenir en compte en l’educació de l’eros?1 L’erotisme és joc, imaginació i plaer.2 És una tensió entre allò que es mostra i allò que s’oculta, allò visible/invisible; el nu eròtic és un nu vestit, un nu transparent. La intermitència és el constitutiu imprescindible de l’eròtic. Ni en la total absència ni en la total presència no hi ha erotisme. Presència simultània  d’allò que es manifesta i d’allò que s’amaga.3 L’eros viu de l’ambiguïtat entre la llum i la foscor : fa la seva aparició en l’ombra i  es mostra entre allò que es diu i allò que s’insinua, entre l’evocació i la provocació. Mentre que la pornografia és unívoca, l’erotisme és equívoc.4 Una educació de les ambigüitats  de l’amor, de l’eros, seria una educació que mostrés aquesta equivocitat, seria una educació que donés la primacia a la carícia.

3 Primacia a la carícia. La carícia és contacte, i, per tant, sensibilitat, però a l’ensems la trascendéix. La carícia consisteix a no agafar res, a no apoderar-se de res. La carícia sol·licita allò que mai no podrà posseir del tot, allò que sempre se li escaparà,, que sempre romandrà en el misteri. Hi ha una incapacitat  de ser concretada en idees clares i distintes. La carícia sol·licita i vol fer present allò que s’oculta. La carícia busca, però no sap el que busca. És una recerca inacabable. S’oposa totalment al poder, a les imposicions. Toquem una part de l’altre, però l’acariciem en la seva totalitat. I , malgrat això, l’altre no se’ns dóna mai completament, sinó que segueix trascendint-nos, continua essent un misteri indisponible. L’amor eròtic no és fusió ni confusió. En l’aventura eròtica hom es troba amb el desconegut i queda captivat per la sorpresa.L’eros no té res a veure amb el retorn al propi centre, el jo es llança ,sense retorn, vers l’altre, es troba en el si de l’altre: el seu plaer i el seu dolor són el plaer i el dolor de l’altre. És, per això, que l’amor eròtic és una intensa i, sovint, agosarada expressió ètica.

4 L’amistat Quin lloc ocupa l’amistat en la família? Primer de tot cal establir allò que no és l’amistat: no pot ser un valor de canvi, interessada. No hi entra la lògica del cost benefici, en la paritat entre l’oferta i la demanda. Com ha escrit Jacques Derrida només en la desproporció pot existir l’amistat. La dissimetria és pròpia de la relació amical, la qual per si mateixa exigeix una certa ruptura de la reciprocitat i de la igualtat. Això vol dir que neix de la desproporció, és a dir, que hom estima i respecta l’altre més que no pas a si mateix. En el moment present en què predomina el valor econòmic, la crisi de l’amistat es fa evident, i molt soviet es limita a ser un valor funcional que cal mantenir perquè, en determinades situacions pot ser productiu. És evident que a l’interior de la família pot donar-se perfectament l’amistat, encara que , per regla general, l’amistat és la fesomia que adopta l’amor i l’acolliment en les relacions que van des de  l’interior  de la família cap a l’exterior i a la inversa. Des d’aquest punt de vista, l’amistat seria el reconeixement d’un mateix en l’altre i de l’altre en un mateix. No es limita exclusivament a ser  un reconeixement de la “identitat”, sinó especialment de la “diferència”.Tota amistat és un dinamisme, una embranzida, una forma o altra d’autonegació a fi que sigui possible l’afirmació, el creixement i la independització de l’altre, de l’amic. Per això l’amor i , en conseqüència l’amistat, és un viatge vers una terra incògnita, amb tots els riscs i incomprensions i, fins i tot amb alguna freqüència, els neguits que això comporta. L’amistat és un viatge en el temps i l’espai  , al bell mig de les ambigüitats  inherents a la condició humana. Aquest viatge és una cursa en la qual hom surt de si mateix , deixa moltes coses enrere atret pel misteri de l’altre , per la seva radical indefinició. L’altre em “ provoca “ a sortir de mi mateix, a l’èxode, a no donar res ni ningú com a definitivament consolidat i immodificable. La gran temptació consisteix a fer viatges per tornar a casa, al marge de tota mena de reptes , d’incerteses i d’amenaces i de possibilitats de fracàs, per aprofitar-se de l’altre successivament, sense cap responsabilitat. Situats en les coordenades d’espai i temps, els éssers humans tenim necessitat d’interpretar i interpretar-nos des del naixement fins a la mort. Són les semàntiques “cordials”, els dispositius interpretatius que marquen les pautes, els ritmes i les eixides de si mateix, de la despossessió, de l’autoexpoliació que mai no deixa de ser tot veritable amor i tota veritable amistat. Insistim, són cordials, perquè s’estableix una sortida, un èxode, que tendeix a l’anul·lació de l’equivalència, del do ut des, de la justícia merament “distributiva”, de tal manera que l’altre es converteix per a mi en trascendent , és a dir en una mena “d’u sense dos”. Una interpretació és cordial quan es manté al marge de les de les condicionalitats del si…, aleshores…”, dels determinismes causa-efecte. Des del “meu punt de vista”(1) cal donar la volta a la màxima  atribuïda a Aristòtil i que ha dominat la cultura occidental”: Amicus Plato, sed magis amica veritas” per “ Amiga veritat, però molt millor amic dels amics “tal com l’ha posada en cartellera el filòsof  postmodern Giovanni Vattimo. Des d’una pretesa veritat és molt fàcil llançar anatemas i també, a la inversa, aixecar excomunions, però els cors poden restar petrificats i no canviar. L’altre, l’ ésser estimat , és (caldria que fos) com el mateix Déu, semper mayor, i també com el mateix Déu si el “com-prens” ja no és l’amic, ha esdevingut com un artefacte objecte de càlculs, previsions i maneigs. En el moment present es fa molt difícil establir relacions d’amistat més enllà d’una superficialitat, que en llenguatge col·loquial constitueixen el “col·legues”. S’ha  substituït la moral dels afectes, la que es base en “lligams de confiança” i d’intimitat, per la moral del poder , basada en la desconfiança del “ col·lega” o el “ conegut  que no vol que l’altre li faci ombra. Aleshores els amics (col·legues) són veritables paranys. La figura contrària a l’amistat és el traïdor. En l’amistat no té cabuda el traïdor, tampoc en una bona relació familiar. Sense la confiança apareix una de les patologies més greus  d’aquest nou inici de mil·lenni : la solitud . Qui fa  amics no es queda mai sol. L’amic és el qui està amb mi sense tenir l’obligació de ser-hi i m’acompanya en moments  de desconsol i solitud. Quan la confiança no existeix, o està amenaçada, a llavors es produeix  una profunda desestructuració simbòlica de l’ésser humà. Perquè la família pugui dur a terme la seva funció hospitalària i acollidora, cal que els seus membres estableixin relacions d’amistat amb altres persones de fora de la família, ja que aquestes es fan lliurement i poden arribar a ser decisives en situacions no volgudes.                                    

 Lluís Duch i Joan Carles-Mèlich, Ambigüitats de l’amor,Antropologia de la vida quotidiana,2.2 ps. 297-320

(1) Aquest aforisme, atribuït a Aristòtil, no està en el text original.L’hi he incrustat jo perquè em sembla que s’hi adiu molt bé. La ciència i la filosofia i per tant qualsevol tipus de coneixement han de servir les persones, que sempre són xarxes de relacions. I les relacions més autònomes, respectuoses i fecundes són les relacions d’amistat.

No hi ha resposta

17 des. 2009


Per un nou aire de família

Classificat com a Valors

De diverses maneres, a tot arreu i en qualsevol temps ha existit la família com a grup que acull, en el seu interior, la vida des de la naixença a la mort, passant per l’adolescència i la vellesa. La parentela, els veïns  i  a voltes, fins i tot, el foraster també s’hi apropen des de l’exterior. La unitat mínima sota sostre és de dues persones, tanmateix la màxima  és imprecisa en un ventall relativamente petit, tot i que en un sentit ampli podríem incloure-hi les comunitats religioses. En qualsevol comunitat  familiar o religiosa, l’aire de família hauria d’amarar la coresidència, ja que del contrari es fa difícil entendre que treballem per una fraternitat universal professada per Jesús i  per molts homes i dones . Les desigualtats socials entre famílies ens les trobem tant en una famíia patriarcal (avis-pares-fills) com en una de nuclear( amb fills o sense) o en una de monoparental (una persona adulta amb fill/s), i l’afecte i l’aire de família tampoc són exclusius de cap varietat de família . Amb tot, cal tenir en compte els resultats dels estudis sociològics de la Fundació Bofill:” Els fills de pares de professions liberals que deleguen la cura i formació dels seus fills tenen moltes més possibilitats d’automarginar-se i de tornar-se de caràcter violent”. No hem d’oblidar ,doncs, que l’ideal d’una família, d’ aixopluc modest,  afectuosa cap endins i oberta cap enfora, modelat en l’Evangeli i el pessebre de Nadal,  sigui encara un bon referent en una contradictòria època de transhumància i d’acceleració del temps per arribar tots el primer.

Les famílies acollim la vida sense ser del tot nostre: Maria, la Mare de Jesús, ho va aprendre molt bé (Lc 2,41-52). La gran lliçó bíblica per als qui exercim la paternitat o maternitat és la d’anar mantenint-nos en un segon pla a mesura que els fills se’ns fan grans, al mateix que Déu fa amb nosaltres  ( Lc15,11-20), sense baixar la guàrdia pel que fa a l’afecte, l’amistat, la corresponsabilitat tant cap endins com cap en fora. La trobada de famílies, ja sigui per amistat o una fe comuna, pot fer-nos molt més forts i humils alhora. Les tertúlies,  festes i sorpreses amb un cert caliu amorós, totalmente gratuït, no deixaran indiferent a ningú. Les portes obertes, les eixamplen. Si predomina aquest aire de família, els problemes dels fills amb l’escola, amb la catequesi, amb les primeres sortides amb amics, s’encaixaran en la confiança d’uns i altres.

La nostra fe s’ha de manifestar en el dia a dia: en la mirada dilatada al més pròxim:espòs o esposa , fill o filla; en el joc i la conversa de complicitats entre pares i fills; en les petites accions solidàries de qualsevol tipus. Com a espectadors d’un món en acció, hem de sintonitzar amb els somriures dels febles i desvalguts a tocar de casa i lluny de casa; en l’emancipació de pobles fins ara amagats, com a signes d’un Temps Nou. La pregària com a expressió de les nostres vivències per tal que siguin il·luminades i alliberades de fums i de pors i de misèries que les atenallen ens pot asserenar molt. Aquest mirar endavant amb el cor, més que en la ment ( el coneixement no cohesiona com abans!) ens dibuixa a tots un nou projecte de família, societat i món: cap família amb domini patriarcal i ningú sense pàtria.Utopia,sí. Riscos, també: tota llibertat ho és. Seguretats,cap: l’infortuni pot aparèixer en qualsevol moment. Una mare em revelava amb tota naturalitat: “Se’m van morir els dos fills… sort vaig tenir de creure en Déu”. L’amor genera una esperança invencible!

                                               Jaume Obradors i Suades

   Nota. Aquest article va ser publicat a Regió 7 en la secció Evangeli, 29 de desembre  de 2009,en la qual cada setmana durant tot l’any es publica un article fet per una persona diferent, que comenta l’evangeli del diumenge . Em va costar ja que havia de cabre en una pàgina, en canvi les famíles i els possibles lectors són molt indefinits. No n’estic massa satisfet.

No hi ha resposta