Arxiu per a 'Dimenge segon de durant l’any' Categories

14 gen. 2012


Jesús fa deixebles: atracció i tensió( Jn 1,35-42)

L’escena de l’evangeli de diumenge és molt gràfica: Joan Baptista,  en veure a passar Jesús,  l’assenyala  dient:” Mireu l’Anyell de Déu.” Dos dels  deixebles de Joan B. fan un pas  endavant i el segueixen. Jesús els accepta  sense posar cap condició: ni credo, ni ritus iniciàtic. Això sí, Jesús els és atractiu.”On vius?” li pregunten. Jesús els respon:”Veniu-ho a veure”. Ho varen anar a veure i passaren aquell dia amb Ell. Un d’aquest ,Andreu ,corre a dir al seu germà Simó (Pere) :” Hem trobat el Mesies”, i tot seguit el presenta a Jesús. El dia següent Jesús troba Felip i el crida:”segueix-me”. Felip troba Natanael i li diu: ”Aquell de qui van escriure Moisès i els profetes, l’hem trobat: és Jesús fill de Josep,de Natzaret.” Natanael s’embolica: “De Natzaret pot sortir res de bo?” i, tot seguit, després que Jesús l’hagués vist i elogiat,diu: “Rabbí, vós sou el Fill de Déu, vós sou el Rei d’Israel”. Aquest canvi,tant precipitat, Jesús no li agrada:” Per què dius que t’he vist sota la figuera, creus?”

Intentem il·luminar una mica  l’escena des del conjunt de l’obra. L’autor conta fets de la vida de Jesús des d’una comunitat postpasqual de deixebles- segurament jueus-  de finals del s I. Té un especial interès a donar testimoni per escrit de la singularitat de Jesús ,fill de Josep i Maria. Des de la visió postpasqual es projecten en la vida de Jesús un munió de títols que el situen en l’àmbit de Déu: Paraula de Déu, Messies, Fill de l’Home, Anyell de Déu, Fill de Déu…Tots aquests títols, coneguts pels jueus, són contrastats al llarg de l’evangeli per donar testimoniatge de qui era Jesús per tal que els lectors creguin. I tot això gràcies a la força de l’Esperit: “L’Esperit Sant us guiarà a la veritat completa… i us anunciarà les coses futures”(16,13). La successió  de la presència física de Jesús per la de l’Esperit és cabdal en l’evangeli perquè els deixebles creguin i esdevinguin mestres (adults, autònoms). No sé si en som prou conscients d’aquest fet?

Al llarg de l’evangeli de Joan s’insisteix que els deixebles- Pere inclòs- no varen creure fins a la seva glorificació. En Jo 5,7, fins i tot, se’ns diu que “ni  els  seus  germans creien en Ell” . Jesús els atreia i continuaven trobant-se , però no comprenien i sovint desentonaven. Insisteixo, és  el mestratge de l’Esperit Sant , que els fa recordar i descobrir el valor simbòlic de tot el que deia i feia Jesús.

La fe neix d’una trobada/esdeveniment, reconeguda com a do, que ens fa veure un nou horitzó. Ho ratifica Benet XVI  en l’Encíclica: Déu és Amor (nº 1). L’esdeveniment de la fe és molt personal i l’expressió, també. I l’única forma de comunicar-la és compartir-la amb paraules, gests i silencis, sense retòrica d’operador/a. Hi ha qui s’esvera davant la secularització i la postmodernitat, altres pensem que la retòrica del sagrat contra el profà fa enervar els profetes de tots els temps. Penso que l’Evangeli pot dialogar molt bé amb la postmodernitat, que no combrega amb substàncies ni amb els grans relats, però sí amb la llibertat personal, la interpretació dels relats , l’amistat i la solidaritat. Això sí, hem de ser planers i sense fums . Hem d’escoltar i comprendre la fe dels altres. La nostra coherència, tot i les contradiccions, ens ha de fer atractius i qüestionadors. Hem d’inspirar respecte als bons homes, siguin creients o no. I ser conscients que L’Esperit també ens empeny a compartir somriures, pífies i gasiveries.

Publicat a Regio 7

14 de gener del 2012

No hi ha resposta