Des del Bages

BAPTISME DE JOAN I DE JESÚS, AIGUA I LLUM!

Aquest diumenge l’Església celebra el Baptisme de Jesús, que tanca el cicle de la seva infància i obre la vida de Jesús com a home adult i públic. Jesús rep el baptisme de Joan en el Jordà, però immediatament en sortir de l’aigua rep l’Esperit Sant amb una veu que diu:” Tu ets el meu Fill, avui t’he engendrat”. Jesús ha tornat a néixer, és possible! Anem a pams. Avui aquest món de teofanies ens és estrany, però en aquell temps era una forma d’expressar una experiència personal. Fixem-nos quins contrastos: Joan s’ha apartat dels sacerdots i dels sacrificis del temple i porta una vida austera invitant a la gent a convertir-se , a canviar de vida interior, tot batejant-los, ja que la fi del temps s’apropa;  en canvi, Jesús , el fet de batejar-lo sembla que ens indiqui només que assumeix ser com un qualsevol dels qui es bategen, però l’Esperit Sant el fa tornar a néixer. Aquest tornar a néixer per l’acció de l’Esperit és el que ens explica la nova missió messiànica d’inaugurar el Nou Regne acollint els marginats i proclamant un Any de Gràcia com símbol d’una  època de plenitud. El baptisme de Joan es fa amb aigua= purificació, perdó dels pecats; en canvi, el baptisme de Jesús consisteix a rebre l’Esperit Sant que transforma, il·lumina, fa prendre un camí nou, el del Nou Regne. Una altra pregunta: però no és el Fill de Déu? Per què s’ha d’omplir de l’Esperit? La resposta és clara, també és fill de dona, fill de Maria, a qui la monja, Maria Jesús de Àgreda (s.XVII) feia dir: ”Jesús és el Fill de Déu i meu”. Jesús ha passat pels condicionaments espacio-temporals i psicològics com qualsevol de nosaltres, per això el trobem pregant en aquesta ocasió i en altres.

Nosaltres també volem ser moltes vegades com qualsevol altre, ens sentim identificats amb altres per causes comunes i està molt bé, però el nostre camí l’hem de fer cadascú de nosaltres. I de vegades això ens pot angoixar perquè pot comportar deixar enrere una etapa i unes persones i no sempre es presenta amb clara evidència. L’Esperit  Sant segur que vol eixamplar el nostre cor i il·luminar la nostra ment, per tant posem-nos a les seves mans, deixem-nos omplir com Jesús. Aquest és el sentit d’engendrament o néixer de nou i de trobar-nos en el nou Regne. I no oblidem en un moment de tanta decadència institucional, l’Esperit Sant pot bufar allà on vol; ens cal una bona mirada als altres , que també són fills de Déu, per acollir-los amb tot allò de més bo amb què se’ns apropen.

Jaume Obradors

La fórmula  trinitària amb el Nom del Pare, del Fill i de l’Esperit San és una síntesi elaborada del gran misteri cristià, que tot i trobar-se ja en els evangelis no tindrà una definició dogmàtica fins al s. IV, i una Festa dedicada fins a l’any 1000. Compte amb les formes elaborades, ja que se’ns poden tornar buides! Per als cristians i , també, per als qui no se’n consideren, el que compta és l’experiència de la vida, la de Jesús i la de qualsevol, cristià o no. Diumenge passat celebràvem la Pentecosta, l’acció de l’Esperit, no aliena a la vida de Jesús des del seu Baptisme a la seva Resurrecció com tampoc ho és a la vida de qualsevol home, cristià o no.  I Jesús no fa altra cosa que confiar-se a Déu (Pare) i fer la seva voluntat .Qui mana aquí? sembla que ningú, perquè formen una sola comunitat o comunió plena. No hi té sentit la jerarquia ni la subordinació, només hi té sentit la coordinació, en la igualtat i la diferència. La implicació de les tres persones és màxima. Allà on es troba Jesús hi ha el Gran Misteri. I ja sabem quan ens hi aproximem o el tenim proper: quan ens reunim amb el seu nom,  quan tenim cura dels més necessitats i ens els estimem. És a dir, sempre ens acompanya malgrat a voltes l’esquivem. Aquesta transcendència tan propera i tan condescendent no ens mana, no ens fa submisos , sinó lliures si li diem Sí, si l’acollim. En les comunitats de fe, en les mateixes famílies o allà on ens trobem ens hem d’acompanyar uns als altres , no esperant ordres, més aviat disposem-nos a escoltar invitacions. Aleshores qui ens vegi o qui se’ns acosti dirà: ”Oh quina meravella d’homes i de dones, de família o de comunitat!”

Sant Basili (s IV) va anar a estudiar filosofia neoplatònica a Atenes. La trinitat neoplatònica: L’U>el Demiug> l’Ànima del Món, sí que es caracteritzava  per una jerarquia i una gradació d’éssers majors a inferiors. Però quan va tornar cap a casa seva, a la Capadòcia, es va trobar amb una família transformada en comunitat, on els esclaus eren homes lliures, i la seva germana, Santa Macrina, pastava el pa com un esclau. Sant Basili, encara no batejat, es va fer batejar, es va fer monjo, va arribar a bisbe i va ser dels primers teòlegs que va defensar la igualtat en la diferència i la coordinació de les persones trinitàries. ¿No serà perquè va veure el canvi d’una família patriarcal convertida en una comunitat d’iguals, tot i ser molt diferents, conforme al que deien els evangelis? I quines festes que devien celebrar!

Jaume obradors Suades

Publicat avui a regió 7

Excel•lent debat entre Julián Carón i Pilar Rahola. Per mi és evident que l’evangeli és tant sorprenent i fascinant que si s’hi entra no se’n surt: és un amor de bojos! Mn Ballarín deia: A mi ja m’han donat el carnet de boig i, per això, em deixen fer i dir. Antoni Badia, jesuïta, molt més radical que Julián Carron ens deia:” Digueu a Mn Ballarin que el carnet de boig s’ha de renovar!” Aquestes aforismes ens ho feien pasar molt bé: jajaja…! Mn Ballarín, que jo sàpiga no el van foragitar de la Facultat de Teologia, l’Antoni Badia, sí, en època del Bisbe Carles. L’altre dia ens deia la Victòria Molins: “L’amor no fracasa mai”se sobreentenia, malgrat els fracasos diaris. Ella mateixa poc abans havia dit:” darrerament he tingut tres fracasos estrepitosos”.Joan Bastista va fracasar, Jesús, també, i no parlem dels apòstols que en plena eufòria de conversions, deixaven sense menjar les vídues dels cristians hel•lènics. I Pere, una mica enfadat va abandonar l’Església de Jerusalem. I Pau, que practicava aquell principi:” primer als de casa”, és a dir , quan arribava a una ciutat se n’anava a predicar a la Sinagoga, fracassava. Sembla que necessitem fracasar per estimar! Per reconduir el nostre ego!, una i altra vegada. La nostra naturalesa, el nostre llenguatge i tot el que sentim i fem es caracterítza per ser ambigu, com diu Lluís Duch, també expulsat de la facultat de Teologia pel bisbe Carles. Déu meu, quina matoseria!
He trobat el discurs de Carron molt interessant, tanmateix amb un llenguatge massa vell. A mi m’agrada parlar de petits gestos que esdeven gran símbols, que facinen, que ens impliquen com fa el papa Francesc. Recordeu el gest de rentar els peus a presoners, que alguns no eren ni cristians, i sense confessar-los!!! Quina trangressió de la moral tradicional! Evidentment un gest profètic. Els símbols transgredeixen i ens il•luminen, és el que feia Jesús constantment, per això li deien Mestre, Mesias, Fill d’Home… i vés a saber què més!
Estem en una crisi d’humanitat concloïen els dos, provocada pels poders constituïts. Teresa forcades concreta una mica més:” Hi ha tres característiques de la nostra intstitució mil•lenària que són frontalment contràries a l’Evangeli: la connivencia amb el poder, la misoginia estructural i el clericalisme” . Si no combatim amb gestos clars aquestes característiques, será difícil convèncer els ansiosos de llibertat, democràcia i germanor. Cal crear espais de llibertat diuen, d’acord, però el lloc més adient és en la comunitat, quan estem homes i dones davant per davant, fent rotllana, sigui al temple, en un espai humà o a la muntanya. Si les comunitats no són espais de llibertat de ben poc serviran els debats d’àgora.
Rahola li qüestionava la part del llibre on parla del matrimoni, Carrón s’ha defensat invocant la llibertat de viure’l entregant-se mútuament, creant comunitat enfront la globalització que la destrueix. També ha fet una defensa del celibat com un donar-se als altres a canvi de res, amor pur, sense cap instrumentalització. Jo tampoc hi he vist massa novetat. En Ballarin deia :” El sexe cadascú el porta com pot i la gent és molt més tolerant amb les flaqueses del sexe que amb l’acumulació dels diners. Hem dit que l’home per naturalesa és ambigú i el sexe també, no en podem sortir de la seva ambiguïtat. Podem reconduir-la, sí; eliminar-la, no. Podeu escoltar el video a https://youtou.be/cDD9hifNgmo

“Benaventurats els pobres…” Ep! va de persones!

Recordo que una vegada Mn Josep Ballarín ens deia:” Les benaurances són el programa del Regne en contraposició a la Llei. Parlo de la dècada dels seixanta. Per mi fou una grata sorpresa que mai més m’ha deixat. Fins aleshores havia pensat que el Credo, els manaments de la Llei de Déu … eren la doctrina que havia de saber i seguir tot bon cristià. En l’Evangeli de Mateu no es així: Jesús el primer que fa és posar en pràctica les benaurances en terres de Galilea: cura leprosos, allibera endimoniats i acull els necessitats…,després reuneix els deixebles i els explica les benaurances i continuarà desplegant-les amb paràboles . Jesús és un benaventurat més que, més tard, ajusticiaran a Jerusalem. Les benaurances esclataran com flors el dia del Judici Final ( Mt 25,35-45). Tal com ho manifesten les lectures de diumenge: l’evangeli de Mateu 5,1-12 i Sant Pau en I Corintis 1,26-28 les benaurances eren el nervi de les primeres comunitats: ”… en la vostra comunitat no s’hi troben pas gaires savis segons la carn, ni gaires poderosos ni gaires aristòcrates… ; ha escollit les capes baixes de la societat, allò que és menyspreable, que no compta, per avergonyir allò que compta”.
Tot i que avui ja no es “vagi a doctrina”, sinó a fer catequesi, els catecismes encara prioritzen les grans paraules sobre Déu Pare, Fill i Esperit Sant; i deixen les benaurances i la càritas per al final; encara avui com es feia a Jesús , Monsenyors fan preguntes trampa sobre les veritats morals absolutes de la Tradició(llei) al Papa Francesc, que per sort tampoc contesta. Diguem-ho clar, molts cristians d’avui no donem la talla de les benaurances. Tots podem ser uns benaurats, ja que la nostra vida és feble i es troba a l’intempèrie. Tanmateix n’hi ha molts que l’aigua els arriba el coll! I això no s’arregla en grans campanyes que duren el que duren i es limiten a un repartiment burocràtic i passiu de béns. Cal crear relacions de bon veïnatge i reconeixement mutu d’entitats i de tothom qui es dediqui a la solidaritat i, sobretot, bona política atenta a les necessitats socials i a les diverses veus crítiques. Aquest és el meu prec avui!
Publicat a Regió 7, secció opinió, 28 de gener
Jaume Obradors Suades

El text de l’evangeli de Lc 12,49-53 té en comú amb l’evangeli de Mt 10,34-36 i amb l’evangeli apòcrif de Tomàs 16 la dita que Jesús ha vingut a crear desavinences amb les famílies. Ressalto aquesta coincidència en els tres evangelis per visualitzar la transcendència d’aquest text, ja sigui per la seva antiguitat ja sigui pel missatge. Pel que fa a l’antiguitat se sol dir que quan Lc i Mateu coincideixen ( més encara si hi coincideix l’evangeli de Tomàs) pressuposa una tradició més antiga . D’altra banda tant la forma com el contingut és xocant: Jesús hauria vingut a dividir les famílies. No sembla que s’ho hagi pogut inventar la comunitat. I és versemblant que Jesús si actuï així? Podia estar d’acord Jesús amb l’estatu quo de la família patriarcal i teocràtica de Palestina? Recordem que una vegada Jesús s’enfronta a la seva família i afegeix que la seva família són els qui fan la voluntat de Déu( Mc 3,31-35). Jesús havia ja inaugurat el Nou Regne, que no tenia res a veure en cap regne d’aquest món. El nou regne consistia a acollir la gent marginada i, fins i tot, empestada, de qui calia allunyar-se segons la vella família. És lògic, doncs, que vulgui crear noves famílies més obertes i acollidores. L’entrega amorosa d’un pare o mare, d’un fill o filla… a les persones més mal vistes de la societat pot crear desavinences, tant en temps de Jesús com després ! I avui? També. Ens hem d’acostumar al llenguatge dur de Jesús quan parla de realitzar el projecte a favor de pobres i desheretats (costarà molt!) i el llenguatge suau quan parla amb aquests

Lc posa aquesta dita després de dues sentències de to messiànic: Jesús ha vingut a calar foc (purificació) a la terra i ja crema, a rebre un baptisme (al•lusió a la seva mort i resurrecció). Jesús s’angoixa en veure la seva dilació en el temps. Les desavinences familiars en són també un signe. No es tracta, però, d’un to menor, ja que el foc i el baptisme existencial també ens pertanyen. Tothom vol un país nou, però no vindrà regalat. Quan se’ns diu que ens l’hem de guanyar ens trobem massa posseïts, no pel foc (Esperit), sinó per banalitats i pors a les discòrdies. És un text dur com d’altres que fan referència a la riquesa o al matrimoni, tanmateix no es poden interpretar literalment ni fora del gran context de la vida del Nou Regne.
Publicat a Regió 7, 13 d’agost 2016

Al·leluia! Es restitueix a Maria Magdalena el nom d’Apòstola dels apòstols en un Prefaci particular, com els altres apòstols, que s’haurà de llegir en el dia de la seva festivitat (22 de juliol). El nom d’Apòstola dels Apòstols està testimonejat ja en sant Hipòlit de Roma (s. III) i difós , entre altres, per sant Agustí (s.V) i sant Tomàs (s XIII).

En els evangelis M Magdalena apareix seguint a Jesús, a la crucifixió, al sepulcre buit on se li apareix Jesús ressucitat, que l’envia a anunciar-ho a altres apòstols. Destaquen per tant una proximitat a Jesús, que cap altre apòstol pot ostentar, llevat del deixeble estimat, anònim, que surt a l’evangeli de Joan. Només a l’evangeli de Lluc Pere ocupa un lloc semblant, com als evangelis apòcrifs de Pere i Tomàs, en canvi en aquests evangelis M Magdalena perd el rol de testimoni de la resurrecció. Al final de l’evangeli de Tomàs, Pere diu a Jesús que acomiadi M Magdalena, perquè és una dona i no és digna de la vida. Però Jesús li respon que no pateixi que ja la farà mascle. Què vol dir això últim? Senzillament que les dones no podien donar testimoni segons la cultura jueva de l’època. Però per Jesús la norma cultural queda més que qüestionada. Però Lluc exigeix els homes, que vulguin seguir a Jesús, a més de deixar pares,casa, fills i filles, han de deixa la dona, cosa que no diuen els altres evangelis. També sorprèn que als Fets dels Apòstols alhora de substituir Judes, Pere, a més de les dues condicions: haver seguit a Jesús i ser testimoni de la resurrecció, imposi una tercera, la de ser baró. D’on s’ho treu? Devia tenir a la ment que les dones no podien ser testimònies?

Pel que fa als 12 apòstols hi ha dues llistes als sinòptics en què no coincideixen els noms . L’evangeli de Joan només cita una vegada els dotze sense destacar-ne cap funció especial, la resta de vegades parla sempre de deixebles (homes i dones). Als fets dels apòstols l’activitat apostòlica dels 12 queda reduïda a Pere, Jaume i Joan. L’activitat evangelitzadora d’Esteve i Felip sorprèn per ser dos diaques dels set que s’havien elegit per distribuir menjar a les vídues hel·lenistes. Més de la meitat del llibre parla de l’activitat de l’apòstol Pau, que no és un dels 12, i no compleix la condició d’haver seguit a Jesús en vida. A Romans 16, 7 surt la parella Andrònic i Júnia…apòstols eminents, incorporats a Crist abans que ell mateix ( Pau). A la I Carta als Corints, 15,6… Jesús ressucitat s’aparegué a més de 500 germans (en genèric, segurament que hi havia germanes!)

I la successió apostòlica com es va fer? Crec que la van anar fent l’Esperit bufant per tot arreu, testimoniant-lo homes i dones no sense conflictes com ho testimonien l’activitat dels diaques i de l’apostol Pau, contraposada a l’Església de Jerusalem, de la qual els dotze van desaparèixer ben aviat quedant com a dirigent Jaume, l’anomenat germà del Senyor, que volia sotmetre a la seva comunitat l’activitat dels apòstols Pere i Pau, la qual cosa no va aconseguir malgrat els decrets pactats. I havia jerarquia? Res més lluny de la realitat! El nom no apareix fins al s V. Jerarquia vol dir poder sagrat i Jesús ja va deixar clar que s’havia acabat: el temple i els sacerdots, els pares i els mestres, només quedava el servei els uns als altres. Això no vol dir que les comunitats no s’haguessin d’enllaçar i estar en comunió

I Maria Magdalena mentrestant què feia? Als Fets dels Apòstols no se’n diu res, però no és estrany si el mateix autor en l’evangeli de Lluc la va deixar sense testimoniatge, cosa que no vol dir que no estigués ben activa, si tenim en compte els evangelis de Mateu, Marc i Joan i altres apòcrifs:Tomàs, Felip i el que porta el seu nom Maria.

Tot plegat res a veure amb Dret Canònic actual ni amb el masclisme imperant “de facto”

Diversos autors destaquen que en l’antiguitat es considerava que les dones eren ”homes fallits”, a causa d’un malt part, P.Brown, El cuerpo y la sociedad; A.Rousselle, Porneia. (Lluís Duch-J.C Mèlich , Escenaris de la corporeïtat, pag 126

A l’Evangeli de Tomàs, apòcrif, s.I-II,114 :Simó Pere el digué:” Que s’allunyi Maria (Magdalena) de nosaltres, ja que les dones no són dignes de la vida” Jesús va dir:” Mira, jo m’encarregaré de fer-la mascle, de manera que també ella es converteixi en un esperit vivent, idèntic a vosaltres els homes: per tant tota dona que es faci home, entrarà al Regne dels Cels”

Als evangelis canònics les galilees són testimonis de la ressurrecció de Jesús, apòstols dels apòstols, diran els pares de l’Església , Sant Agustí i Sant Joan Crisòstom… En l’Evangeli de Joan , Maria Magdalena, destaca per damunt de Pere, és a qui primer s’apareix Jesús. Als Fets dels Apòstols,1,21, però, Pere exclou les dones de ser candidates a ocupar el buit deixat per Judas apóstol, tot i complir els altres criteris. En canvi, a Romans 16,7 Pau saluda a l’eminent apòstol Júnia, dona, que fins i tot el va precedir en l’anunci de l’Evangeli.

Cels, filòsof romà del s.II, deia que com podia ser creïble l’anunci de la resurrecció feta per unes dones histèriques. Cal tenir en compte que les dones igual que els esclaus, secs i nens no podien ser testimonis.

Si afegim que l’Església Catòlica va anar reduint aquesta diversitat de dades de l’origen del cristianisme a Jesús i als dotze apòstols amb exclusió femenina per liderar l’Església Catòlica, no és estrany que perduri la dita del títol d’aquest escrit, que vaig sentir en boca d’un home que s’ha passat la vida als centres penitenciaris de Catalunya, en referir-se a una eixuta i altívola noia,cap de mòdul: “Ésta iba para hombre, pero se quedó a mujer”

Una de prèvia: no ens podem quedar mai en la literalitat dels textos bíblics. En el mateix Evangeli de Joan, Jesús recrimina els jueus que llegeixin les escriptures buscant la vida eterna, ja que les escriptures donen testimoni d’Ell (Jo 5,39). En el text que ens ocupa(Jo 6,1-16), tant els jueus “malalts” ( ja que el busquen perquè els curi) com els deixebles més pròxims: Felip i Andreu – que voldrien que Jesús se’ls tragués de sobre- no donen testimoni. El qui s’acosta al testimoniatge de Jesús és aquell noi “anònim” que porta 5 pans i dos peixos a Jesús i Ell fa que tothom en pugui menjar i atipar-se. Renoi, quina providència, la d’aquest xicot! El gest de generositat del noi anònim sembla absurd: no n’hi ha per res, diu Andreu. El gest de generositat del noi arriba a tothom gràcies a Jesús, qui l’expandeix, i ho fa donant testimoni, fent la voluntat del Pare.

Els seguidors es queden en la materialitat de l’acte: és el Mesias, perquè fa grans signes! Doncs,no! Jesús se’ls escapa i s’amaga. El Déu que revela Jesús és el Déu de la generositat, moltes vegades anònima. Sembla propi de la condició humana creure en els grans signes de poder alliberador, però després ens adonem que poc hem avançat. Fins i tot en l’àmbit eclesial no es creu massa en la generositat anònima, ja que es vol explícita i fins i tot mediàtica. El poble menut i savi s’ho mira d’una altra manera i si fa un gest i el busquen també s’amaga. Un altra cosa és l’àmbit de la racionalitat política que hauria d’arribar a l’últim racó del món i que tots hauríem d’exigir, tanmateix sense l’altre àmbit, el del cor, el del noi o noia anònims, seríem uns insuportables.

De l’altre text de la carta de Pau als d’Efes (Ef 4,1-6) en destacaria aquest fragment:” Afanyeu-vos a mantenir la unitat de l’Esperit ben estreta amb el lligam de la pau”. La unitat – en aquest cas eclesial- es fa forta amb el lligam de la pau. Sense la pau no és possible la unitat. Qui no ho sap això? Humilitat i respecte en són les bases. Tots hi tenim feina!

Publicat a regio 7 el dia 25 de juliol, a la pàgina opinió

Si els fills se senten bé amb els pares, segur que els tindran de referents, també els
germanets, cosins, veïns joves o grans – l’edat no importa per a sorprendre- . El noiet i
la noieta aniran a escola, aniran a l’esplai, es tutejaran per Internet, tindran companys i
amics. L’amor platònic de l’adolescència també serà un referent i en vindran molts
més: el futbolista, l’artista, el professional més proper…L’espai singularitzat en aquell
racó o balcó, en aquella terra o aigua de mar, o en aquell nou país on has emigrat o has
anat a treballar , també ens faran de referent i n’esperarem molt. Alguns d’aquests es
desfiguraran en prendre més relleu un altres descoberts de nou. És evident,però, que la
mare per poc bé que ho faci serà un referent que apareixerà de nou, potser llunyà,com
un enyor d’infància, tanmateix romandrà fins a la mort. Una doctora en dret penal, que
va mediar entre membres d’ETA i les seves víctimes, ens explicava que en les
entrevistes a soles amb els membres d’ETA gairebé tots mostraven dolor o pena pels
tràngols que havien fet passar a les seves mares. El mateix passa amb la majoria de
presos comuns. Així doncs, el referent de la mare és singular en la nostra cultura i també
en cultures més feministes, perquè la relació materna-filial és,abans que tot, biològica i
física.
Jo penso que el sentit de la nostra vida, el sentit de trascendència i de vida plena ens ve
gràcies a les noves interaccions que anem matenint amb el teixit social i el medi
espacio-temporal que ens envolta. Si el nostre punt de vista està obert a la millora, ens
caldrà molt de respecte i de receptivitat de la singularitat de l’altre – de la seva
creativitat i llenguatge-. Hem d’aprendre a viure amb la nostra realitat referencial que
ens trascendeix : comprendre el joc dels infants, l’esclavitud de les mares en relació als
seus fills, la festa dels veïns i l’esclat d’alegria social per qualsevol motiu
circumstancial. Això sí, sempre obrint-ho més, intensificant i pacificant el subjecte
humà. El gran error humà és dir: ja ho teníem, ens ho han espatllat! Comença la
nostàlgia que ens vol fer anar enrera sense poder. Per tant, mai tindrem una imatge de
Déu adequada i sempre , per sort, sorgiran nous referents per fer-nos veure que no tenim
res, tot i ser-hi tot. Caldrà estar-hi obert. Mentre s’és jove és molt difícil tancar-s’hi,
tanmateix quan un es fa gran la tendència és a la inversa: aferrar-se allò que ja tens.
Buda, Jesús, Mahoma varen trobar nous referents que varen obrir el seu medi religiós
molt jerarquitzat i dualitzat: sagrat ,profà; fills de Déu, fills del diable; ànima espiritual,
cos material; reis, poble; sacerdots laics. Ens calen referents socials que aglutinin en la
llibertat i dignitat de tohtom. Les imatge familiars de pare i mare referits a allò que ens
trascendeix i ens atreu en el nostre interior poden ser universals, sempre i quan es posin
a prova per la imatge del fill pròdig o per l’escena de Jesús quan refereix l’autèntica
maternitat o paternitat a fer la voluntat de Déu. Si la imatge de paternitat o maternitat
ens és propera hem de pensar que atribuïdes a Déu encara ens hauríem de ser més
properes i íntimes.
I com a conclusió dir que sino volem viure de forma exteriortzada ens cal passar dels
referents a les pertinences: nosaltres pertanyem a tal família, amics, poble… a l’Amor i a
la Glòria de Déu!

8. La malaltia de l’esquizofrènia existencial. És la malaltia dels que viu una doble vida, fruit de la hipocresia típica del mediocre i del progressiu buit espiritual que els graus i títols acadèmics no poden omplir. Una malaltia que colpeix sovint aquells que, abandonant el servei pastoral, es limiten a les qüestions burocràtiques, perdent així el contacte amb la realitat, amb les persones concretes. Es creen així el seu propi món paral·lel, on arraconen tot el que ensenyen amb severitat als altres i comencen a viure una vida amagada i sovint dissoluta. La conversió és més que mai urgent i indispensable per aquesta greu malaltia (cf. Lc 15,11-32).

9. La malaltia de les xerrameques, de les murmuracions i de les xafarderies. D’aquesta malaltia ja n’he parlat altres vegades, però mai no n’hi ha prou. És una malaltia greu, que comença d’una manera senzilla, qui sap si només per fer-la petar, però que s’empadrona de la persona convertint-la en “sembradora de jull” (com Satanàs) i sovint “homicida a sang freda” de la fama dels propis col·legues i companys. És la malaltia de les persones covardes que no tenen el coratge de parlar directament a la cara, sinó que ho fan a l’esquena. Sant Pau els reprèn: «Feu-ho tot sense murmuracions ni disputes, i sereu irreprensibles i irreprotxables» (Fl 2,14-15). Germans, si us plau, guardem-nos del terrorisme de la xerrameca!

10. La malaltia de divinitzar els responsables: és la malaltia d’aquells que fan l’aleta als Superiors, esperant d’obtenir-ne llur benvolença. Són víctimes de l’ambició i de l’oportunisme, honoren les persones però no a Déu (cf. Mt 23,8-12). Són persones que viuen el servei pensant únicament al benefici que en poden treure i no en el benefici que han d’oferir. Persones mesquines, infelices i inspirades només pel seu propi egoisme fatal (cf. Ga 5,16-25). Aquesta malaltia podria colpejar també els Superiors quan festegen alguns dels seus col·laboradors per obtenir-ne la submissió, la lleialtat i la dependència psicològica, i el resultat final és una autèntica complicitat.

11. La malaltia de la indiferència envers els altres. Es produeix quan cadascú pensa només amb si mateix i perd la sinceritat i la calidesa de les relacions humanes. Es produeix quan el més expert no posa el seu coneixement al servei dels companys menys experts. Quan s’assabenta de quelcom i s’ho queda per a ell en lloc de compartir-ho positivament amb els altres. En definitiva, quan, per gelosia o per astúcia, hom s’estarrufa en veure que l’altre cau en lloc d’aixecar-lo i d’encoratjar-lo.

12. La malaltia del rostre de funeral. M’explica, de les persones sorrudes i eixorques, que es pensen que per a ser serioses s’han de pintar la cara de malenconia, de severitat i tractat els altres –sobretot aquells que consideren inferiors- amb rigidesa, duresa i arrogància. En realitat, la severitat teatral i el pessimisme estèril[12] sovint són símptomes de por i d’inseguretat d’ells mateixos. L’apòstol s’ha d’esforçar per a ser una persona cortès, serena, entusiasta i alegre que transmet joia onsevulla que es trobi. Un cor ple de Déu i un cor feliç que irradia i contagia joia a tots aquells que es troben al seu voltant: es veu de seguida! No perdem, doncs, aquell esperit joiós, ple d’humor, i àdhuc auto-irònic, que ens fa persones amables, fins i tot en les situacions difícils[13]. Com en fa, de bé, una bona dosi de sa humorisme! Ens farà molt de bé recitar la pregària de sant Tomàs More[14]: jo la reso tot els dies, m’ajuda!.

13. La malaltia de l’acumulació: quan l’apòstol busca d’omplir un vuit existencial en el seu cor acumulant béns materials, no per necessitat, sinó només per sentir-se segur. En realitat, res de material podem portar amb nosaltres perquè “el sudari no té butxaques” i tots els nostres tresors terrenals –fins i tot si són regalats- no podran mai omplir aquell vuit; al contrari el faran encara més exigent i profund. A aquestes persones el Senyor els repeteix: «Tu dius: ‘Sóc ric, m’he enriquit i no em manca res’, però no t’adones que ets el més miserable i digne de compassió, pobre, cec i nu… Sigues zelós i converteix-te» (Ap 3,17-19). L’acumulació només fa més pesat i lent el camí inexorable! I penso en una anècdota: fa temps, els jesuïtes espanyols descrivien la Companyia de Jesús com la “cavalleria lleugera de l’Església”. Recordo el trasllat d’un jove jesuïta que, mentre carregava sobre el camió tantes coses seves: maletes, llibres, objectes i regals, se sentí la veu -amb un somriure savi- d’un vel jesuïta que l’estava observat: aquesta seria la “cavalleria lleugera de l’Església?”. Els nostres trasllats són un signe d’aquesta malaltia.

14. La malaltia dels cercles tancats, on la pertinença al grupet esdevé més forta que al Cos i, alguns cops, a Crist mateix. També aquesta malaltia comença sempre amb bones intencions, però amb el pas del temps esclavitza i els membres esdevenen un càncer que amenaça l’harmonia del Cos i causa tant de mal –escàndols- especialment en els nostres germans més petits. L’autodestrucció o el “foc amic” del camarada és el perill més maliciós[15]. És el mal que ataca des de dins[16]; i, com diu Crist: “Tot reialme que es divideix i lluita contra si mateix, va a la ruïna” (Lluc 11:17).

15. I l’última malaltia: la del profit mundà, la del lluïment[17], quan l’apòstol transforma el seu servei en poder, i el seu poder en mercaderia per obtenir beneficis mundans o més poders. És la malaltia de les persones que cerquen de manera insaciable de multiplicar poders i amb aquest objectiu són capaces de calumniar, de difamar i desacreditar els altres, fins i tot en diaris i revistes. Naturalment per exhibir-se i demostrar-se més capaços que els altres. També aquesta malaltia fa de molt de mal en el Cos perquè porta les persones a justificar l’ús de qualsevol mitjà per mor d’assolir un objectiu, sovint en nom de la justícia i de la transparència! I aquí em ve al cap el record d’un sacerdot que cridava els periodistes per explicar-los –i inventar- coses privades i reservades dels seus confrares i parroquians. Per ell només comptava el fet de veure’s en les primers pàgines, perquè així se sentia “potent i bregat”, causant, això sí, tant de mal als altres i a l’Església. Pobret, quina pena!

Germans, aquestes malalties i aquestes temptacions són naturalment un perill per tot cristià i per tota cúria, comunitat, congregació, parròquia, moviment eclesial, i poden colpir tant a nivell personal com comunitari.
Cal deixar clar que és només l’Esperit Sant –l’ànima del Cos Místic de Crist, com afirma el Credo Niceno-Constantinopolità: «Crec… en l’Esperit Sant, Senyor i donador de vida»- aquell que pot guarir tota malaltia. I l’Esperit Sant que sosté tot esforç sincer de purificació i tota bona voluntat de conversió. I és Ell que fa entendre que cada membre participa a la santificació del cos i al seu afebliment. És Ell, l’Esperit, el promotor de l’harmonia[18]: “Ipse harmonia est”, diu sant Basili. Sant Agustí comenta: «Fins que una part no s’adhereix al cos, la seva guarició no es produeix; en canvi, allò que s’ha tallat, no es pot ni curar ni guarir»[19]. La guarició és també fruit del coneixement de la malaltia i de la decisió personal i comunitària de guarir-se suportant pacientment i amb perseverança la cura[20].

Així doncs, som cridats –en aquest temps de Nadal i per tot el temps del nostre servei i de la nostra existència- a mantenir-nos «en la veritat i en l’amor, i creixerem en tot fins que arribem a Crist, que és el cap. Per ell, tot el cos es manté unit harmoniosament gràcies a tota mena de juntures que el sostenen; així, d’acord amb l’energia distribuïda segons la mesura de cada membre, tot el cos va creixent i edificant-se en l’amor» (Ef 4,15-16)

El Papa Francesc I, amb motiu del Nadal dl 2014

Extret de la Web Catalunya Religió