Arxiu per a 'General' Categories

12 gen. 2020


El singular i incomprès Baptisme de Jesús

Classificat com a General

En l’Evangeli de demà tenim la sorpresa que Jesús rep l’Esperit després de rebre el Baptisme de Joan. Tot indica que la vida de Jesús tindrà un nou rumb: L’esperit l’acompanya cap al Desert i després cap a Galilea per anunciar el Nou Regne de Déu! Joan ens havia dit abans que ell batejava amb aigua per preparar el camí d’un que batejarà amb L’Esperit Sant. Jesús rep l’Esperit Sant sense massa trasbals, no passa al mateix a la Pentecosta  ni quan el rep la comunitat pagana del centurió Corneli. En totes aquestes aparicions no hi ha un administrador ni un ritus concret. Això sí, tots els qui el reben ho fan en la seva pròpia llengua. No coneixem la reacció de Joan Baptista, més aviat sembla que no ho entén pel que vindrà després. Jesús, un cop a Galilea: expulsarà dimonis, acollirà i curarà a tot tipus de gent marginada: leprosos, paralítics, coixos…Canvia la vida de la gent: els fa tornar a néixer gràcies a l’Amor i a la vida de l’Esperit que els transmet. I Déu s’hi complau. Uns 15 anys més tard, després de la mort i resurrecció de Jesús, Pere està mig trasbalsat per viure a casa de pagans: a casa de Simó el pelleter a Jafa i a la  del centurió Corneli a la ciutat moderna i romana de Cesarea (per la tradició jueva viure en una casa pagana era contaminar-se, ja que eren considerats impurs) , però Ell  dirà ” Déu no fa accepció de persones” i ens recordarà que “ Jesús va ser ungit per l’Esperit Sant (baptisme) per  alliberar els oprimits …” (Fets,10,34-38.) Tot seguit serà interromput per l’Esperit Sant, que es posarà sobre cristians circumcisos ( els creients que havien acompanyat Pere) i pagans de la casa de Corneli. Els primers es quedaren fora de sí, no ho entenien, i Pere corre a batejar-los! (Fets 10,44-48) Quin contrast amb el fer serè de Jesús!

A l’Esperit Sant no el podem marcar, bufa quan vol i allà on vol desvetllant l’Amor i la Llibertat. Ja cal que afinem l’oïda i obrim les pupil·les si volem veure’l i sentir-lo en el dia a dia, en un moment en què les institucions polítiques i religioses es repleguen i s’allunyen. D’oportunitats no ens en manquen:  gent malalta, amb sofriments de tota classe, també  gent que acull i somriu, que treballa bé, nens que juguen, altres que ploren… Podem teixir complicitats perquè no es faci accepció de persones, perquè es millori la nostra esquerdada casa comuna. Si els cristians ens ho proposéssim i no esperéssim ordres, la Bona Nova, el Nou Regne, creixeria i s’expandiria i l’Església es transformaria, en seria la seva imatge. Evitem  judicis fàcils, escoltem ,preguntem i preguem perquè trobem la resposta adequada. De paradoxes i sorpreses no en falten, llegim-les bé, que l’Esperit hi deu ser i podem tornar a renéixer! Que bonic quan veiem una persona amb un rumb nou i diem: ”Ha tornat a néixer

Regió7 11 de gener 20220

No hi ha resposta

23 febr. 2018


En agraïment a Mn Josep i en nom dels voluntaris del SEPAP

Classificat com a General,penitenciaris

He tingut la sort d’acompanyar Mn Josep, cada setmana, durant 7 anys a la Presó dels Lledoners. Els primers dies, quan jo m’hi trobava més estrany, recordo que passàvem pel pati i saludava els presos amb aquell bon diaaa! ple d’afecte. Es prestava a col·laborar amb allò més inversemblant, un dia un intern ens va demanar trossos de cuir per fer unes pilotes de frontó, ell va fer jo en tinc! I no hi va haver cap problema per entrar-lo. Un altre dia un indi ens diu:” tinc un germà a Girona ,però no sé a on viu?” .Jo tinc amics a Girona, digue’m el barri?- li va respondre- I l’adreça del germà va sortir. Tot i que després va costar de fer-los comunicar, ja que l’intern tenia por de represàlies i no li contestava les cartes. Ens demanaven de fer trucades a familiars, era el primer a anotar-les. I per les mares feia el que podia. Darrerament, quan alguna mare no podia venir al Centre a visitar el seu fill, intentàvem buscar-li un voluntari de Creu Roja o de Càritas del seu poble perquè l’apropés al Centre. I quan ho aconseguíem ell se’l veia feliç!
En Josep va defensar que es construís la Presó dels Lledoners, quan ningú la volia, i donava tres raons: 1) Els presos els hem de tenir a prop de casa i no als Monegros, 2) Les mares, que són les més pobres, els han de tenir a prop per poder-los visitar, i 3) Donarà feina a la comarca i ens farà més solidaris. Així és com ha succeït: cada cop hi treballa més gent de la comarca i som molts els voluntaris que hi anem.
També estimava molt els voluntaris. A cap de nosaltres ens ha fet cap reny, avisar-nos, sí! I quan algú tenia problemes amb un funcionari del Centre hi patia, principalment si se li retirava el carnet. Tenia dues o tres màximes que li havia sentit repetir diverses vegades: tothom qui no estigui en contra el que fem, endavant! No us faci mai por una persona que es dediqui als pobres! I si li deies, em sembla que aquests ens enreden? Contestava: Potser sí, però també ens enreden els bancs! No cal patir-hi. Recordo una vegada que va dir a un funcionari :”Hauria de parlar amb tal noi, perquè té un problema”, el funcionari li va respondre:” Ah! si un intern té un problema, jo també el tinc! Te’l vaig a buscar.” El Josep va dir : “aquest sí que se’ls estima” . Una vegada un funcionari li va gastar un broma: “Què necessita, senyor Millet?” va quedar sorprès, però s’ho va agafar bé: “aquest té humor!” Aquest fet es va tornar a repetir, però aleshores el Josep ja s’hi afegia i seguia el joc, i ens ho passàvem bé! Era bonhomiós i un savi, alguns interns així el van batejar: “el savi”.
Era un biblista i se’n considerava. Un dia em va dir :” els meus nebots em retreuen que només llengües mortes, llengües mortes, i reia… Tenia una capacitat sintètica extraordinària, aquest estiu- en unes xerrades que vàrem organitzar- els va explicar la Història bíblica de Josep, fill de Jacob, que és llarguíssima, i els va agradar, no es van avorrir. Després m’ho comentaven:” molt maca aquella historia “ . L’Institut de Ciències de la Religió de la Facultat de Teologia el va fer tutor d’un intern que hi està fent un curs on-line. N’estava molt content i em deia: “ potser me’l deixaran examinar i tot”. Fa pocs dies em va dir: ”Entra a l’ordinador- ell ja no podia-, treu l’esquema de l’Evangeli de Lluc, que és l’últim que li falta”. I afegia: “Aquests “esquemes els he fet jo, no els trobaràs enlloc. Jo la Bíblia l’estudio directament, el meu mestre és Josep Rius-Camps”
Gràcies a Jesús, el nostre mestre, i a tu Josep per haver-nos acompanyat a tots !
Jaume Obradors suades
Comiat a Mn Josep Escós i Sarsanedas, Navarcles, 23 de febrer de 2018

No hi ha resposta

11 nov. 2016


Notes sobre xerrada : La felicitat als afores per Josep Mª Esquirol

Classificat com a General

Als afores es contraposa al Centre, Al centre hi hauria la plenitud, i, en canvi, als afores la intempèrie, allà on fa fred i amb mal temps. Al centre seria el Paradís, però el paradís no existeix, només existeixen els afores, d’aquí que parlem dels afores sense centre. De fet, fins fa ben poc jo no parlava de felicitat, perquè la felicitat com estat no existeix i , a més a més, no li agradava l’ús que es feia de la felicitat, principalment en el llibres d’autoajuda, on es pauta la felicitat amb 10 o més frases: la frustració està garantida. Els afores són la condició humana. El Paradís és impossible tant en el passat com en el futur. No hem de pensar la nostra situació com una situació de caiguda. El mite del Paradís pot tenir altres substituïdors com la Natura en Rousseau. Per Rousseau l’home ha estat expulsat de la Natura.
Tot són afores, no hi ha plenitud. La Idea de perfecció esdevé inhòspita : o s’estavella o no s’hi pot viure. Els afores tot essent enigmàtics, també són sorprenents, hi ha també l’infinit, no en el sentit clàssic de indeterminat, sinó en el sentit que no ho pots acabar de tancar, no és només una qüestió de mancança.

El sentit no està donat. L’important és el gest de l’empara, de casar, d’unir els elements. És una sort poder casar. No tothom opina el mateix. Hi ha qui creu que el més humà és el conflicte, però jo penso que és una degeneració. Violar vol dir saltar-se tota distància. Indiferència és igual a distància absoluta. El casar és anar cap a l’altre guardant la distància. Les paraules també poden violar les distàncies: l’insult. L’insult és també una forma de violació. La violència és molt radical, però l’empara encara ho és més. El bé,l’amor és més radical perquè va més a l’arrel, pesa més, va més al fons que la violència o el mal.

Viure és una cosa bona. Concepte biològic de viure: són les característiques dels éssers vius; en canvi el concepte filosòfic de vida consisteix en vida viscuda, la vida és la vida que és viu, nosaltres sentim que vivim. Aquesta definició contrasta amb les definicions lògiques, però és que no tot és lògic. Sentir-se viu és plaent, és un goig. És una experiència subjectiva i universal.

El goig de viure pot quedar afectat. Actuar bé és el mateix que ser feliç. L’expressió “vas bé” vol dir estàs ben orientat, una acció ben orientada; és gratificant sentir-la a dir. Una expressió:”això està molt bé” seria equivalent l’expressió grega “poietica” (en grec) , que vol dir allò que emergeix. En grec també hi ha l’expressió eudaimonia per dir la felicitat: allò bo en relació als déus, allò ben orientat que fa proper el diví. Va reivindicar el nom propi Felix per indicar la felicitat, ja que Fèlix vol dir aquell que és fecund, aquell que genera ( Fent referència al còmic de Felix el Gato, va dir que Felix treu de la maleta allò que ajuda els altres. La felicitat és una acció que generant dóna
La generositat, ser generós, fer accions que generen. L’empara també genera. El pagès ho sap molt bé, ampara les plantes petites perquè es facin grans. Els pares també protegeixen els fills perquè es facin grans

La violència accentua la intempèrie. Tot allò que es genera és pot degenerar . Si hi ha esperança és perquè el bé pesa més que el mal. Tal acció portarà la felicitat no és correcta, si no és ja feliç. A preguntes del públic sobre la normalitat del conflicte o del creixement a través del conflicte va respondre que a la intempèrie el que sí hi ha és tensió

10 de novembre a 20 hores a la sala del CASINO,Manresa

Una resposta fins a ara

03 nov. 2016


HOMENATGE A ISIDRE SOLER A CASTELLADRAL

Classificat com a General

Isidre Soler, el “Filaborres”, (1918-2008), va passar més de 50 anys de la seva vida a Castelladral, on se’l reconeix encara avui com un bosquerol de soca arrel, “un home de paraula”, que coneixia a fons l’ofici de pagès, escriptor autodidacta, amant de la natura i expert en donar raó de tots i cadascun dels indrets del territori castelladrenc. Vuit anys després de la seva mort, l’AAVV de Castelladral l’ha recordat en un acte Íntim, emotiu i ple de memòria viscuda.
Els seus amics Ton Obradors, Susanna Ribera, Jaume Obradors, i Maria Estruch, van oficiar un acte de reconeixement, diumenge a la tarda, que va aplegar unes 80 persones, amics i veïns de Castelladral, familiars i gent que havia conegut l’Isidre Soler. Entre els familiars hi havia la seva germana Aurora.
El llegat d’aquest singular personatge queda recollit en 23 llibretes manuscrites, que la família va donar a l’AAVV i Amics de Castelladral, per tal de custodiar, d’inventariar el material i estudiar el seu contingut que s’expressa través d’un llenguatge genuí i ric.
Els ponents van traçar el perfil d’un personatge amb carisma, amable, just de lletra però d’una basta cultura, transmissor de saber, de llegendes i vocabulari, mestre d’oficis perduts com el tallar i pelar pins, carboner, caçador i pagès, dels que en sabia «tots els trucs», va concloure Ton Obradors. La memòria de la seva vida està plena d’episodis molt dramàtics, com les vivències de guerra civil i una malaltia que va castigar-lo durant 9 anys, la mort de dos germans petits i la mare prematurament.
Nou anys abans de la seva mort, Isidre Soler va escriure el seu testament espiritual i va demanar un taüt senzill cobert amb dues rames de pi, quatre sarments de cep, un manyoc d’espigues de blat i dos rams de boix grèvol lligat amb fil blanc del nº 14, «que és més fort». Amb aquests elements i l’emoció a flor de pell, els promotors de l’homenatge van fer una creu, davant d’una imatge d’Isidre Soler.
Els allà presents es van conjurar per plantar un teix en algun indret de Castelladral en record perenne del «Filaborres», i salvaguardar un dels últims precs que va fer en vida, quan va demanar trasplantar uns teixos que tenia a l’hort i que les excavadores finalment van trinxar per aixecar un gran edifici a Navàs.
Web de l’Ajuntament de Navàs

No hi ha resposta

11 maig 2016


Masclisme:”Ésta iba para hombre, però se quedó a mujer! “

Diversos autors destaquen que en l’antiguitat es considerava que les dones eren ”homes fallits”, a causa d’un malt part, P.Brown, El cuerpo y la sociedad; A.Rousselle, Porneia. (Lluís Duch-J.C Mèlich , Escenaris de la corporeïtat, pag 126

A l’Evangeli de Tomàs, apòcrif, s.I-II,114 :Simó Pere el digué:” Que s’allunyi Maria (Magdalena) de nosaltres, ja que les dones no són dignes de la vida” Jesús va dir:” Mira, jo m’encarregaré de fer-la mascle, de manera que també ella es converteixi en un esperit vivent, idèntic a vosaltres els homes: per tant tota dona que es faci home, entrarà al Regne dels Cels”

Als evangelis canònics les galilees són testimonis de la ressurrecció de Jesús, apòstols dels apòstols, diran els pares de l’Església , Sant Agustí i Sant Joan Crisòstom… En l’Evangeli de Joan , Maria Magdalena, destaca per damunt de Pere, és a qui primer s’apareix Jesús. Als Fets dels Apòstols,1,21, però, Pere exclou les dones de ser candidates a ocupar el buit deixat per Judas apóstol, tot i complir els altres criteris. En canvi, a Romans 16,7 Pau saluda a l’eminent apòstol Júnia, dona, que fins i tot el va precedir en l’anunci de l’Evangeli.

Cels, filòsof romà del s.II, deia que com podia ser creïble l’anunci de la resurrecció feta per unes dones histèriques. Cal tenir en compte que les dones igual que els esclaus, secs i nens no podien ser testimonis.

Si afegim que l’Església Catòlica va anar reduint aquesta diversitat de dades de l’origen del cristianisme a Jesús i als dotze apòstols amb exclusió femenina per liderar l’Església Catòlica, no és estrany que perduri la dita del títol d’aquest escrit, que vaig sentir en boca d’un home que s’ha passat la vida als centres penitenciaris de Catalunya, en referir-se a una eixuta i altívola noia,cap de mòdul: “Ésta iba para hombre, pero se quedó a mujer”

No hi ha resposta

26 jul. 2015


La multiplicació dels pans i dels peixos en l’Evangeli de Joan

Classificat com a Evangeli,General

Una de prèvia: no ens podem quedar mai en la literalitat dels textos bíblics. En el mateix Evangeli de Joan, Jesús recrimina els jueus que llegeixin les escriptures buscant la vida eterna, ja que les escriptures donen testimoni d’Ell (Jo 5,39). En el text que ens ocupa(Jo 6,1-16), tant els jueus “malalts” ( ja que el busquen perquè els curi) com els deixebles més pròxims: Felip i Andreu – que voldrien que Jesús se’ls tragués de sobre- no donen testimoni. El qui s’acosta al testimoniatge de Jesús és aquell noi “anònim” que porta 5 pans i dos peixos a Jesús i Ell fa que tothom en pugui menjar i atipar-se. Renoi, quina providència, la d’aquest xicot! El gest de generositat del noi anònim sembla absurd: no n’hi ha per res, diu Andreu. El gest de generositat del noi arriba a tothom gràcies a Jesús, qui l’expandeix, i ho fa donant testimoni, fent la voluntat del Pare.

Els seguidors es queden en la materialitat de l’acte: és el Mesias, perquè fa grans signes! Doncs,no! Jesús se’ls escapa i s’amaga. El Déu que revela Jesús és el Déu de la generositat, moltes vegades anònima. Sembla propi de la condició humana creure en els grans signes de poder alliberador, però després ens adonem que poc hem avançat. Fins i tot en l’àmbit eclesial no es creu massa en la generositat anònima, ja que es vol explícita i fins i tot mediàtica. El poble menut i savi s’ho mira d’una altra manera i si fa un gest i el busquen també s’amaga. Un altra cosa és l’àmbit de la racionalitat política que hauria d’arribar a l’últim racó del món i que tots hauríem d’exigir, tanmateix sense l’altre àmbit, el del cor, el del noi o noia anònims, seríem uns insuportables.

De l’altre text de la carta de Pau als d’Efes (Ef 4,1-6) en destacaria aquest fragment:” Afanyeu-vos a mantenir la unitat de l’Esperit ben estreta amb el lligam de la pau”. La unitat – en aquest cas eclesial- es fa forta amb el lligam de la pau. Sense la pau no és possible la unitat. Qui no ho sap això? Humilitat i respecte en són les bases. Tots hi tenim feina!

Publicat a regio 7 el dia 25 de juliol, a la pàgina opinió

Una resposta fins a ara

09 set. 2014


Tradició i llibertat (I)

Classificat com a General,Som una nació

Ahir vaig assistir a la presentació del Llibre Tradició i Llibertat, Antics fonaments per una nova Catalunya, de Josep Mª Gràcia, arquitecte;Ferran Iniesta, historiador; Agustí Nicolau, historiador i interculturalista. Pròleg d’Albert Sanchez Piñol. Edicions Bellaterra. La presentació es va fer a la Llibreria Parcir de Manresa Només van assistir-hi dos dels autors: el Ferran i l’Agustí.  Jo ja era un admirador de Ferran Iniesta, gràcies al cursos sobre Antropologia Africana, que va organitzar a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent fa uns anys, tanmateix ahir va ser molt més concret i fins i tot més compromès.

 

Érem poquets, però tots vàrem poder intervenir abans o després de la presentació. Es tracta d’un llibre que fa una crítica mordaç a la modernitat per l’individualisme, el racionalisme il·lustrat i el benestar material. D’aquest esquema no se n’escapen ni la dreta ni l’esquerra ni els antisistema del 15M, ni el Govern Central ni els Autonòmics. Els estats moderns en són els representants més contradictoris i absurds. S’ha menyspreat la persona –individual i col·lectiva (la comunitat), la seva tradició –la terra- i s’ha arraconat la trascendència, l’Esperit, que ho uneix tot i ho aguanta tot, com ho van fer els resistents del 1714. Recuperar aquests valors espirituals, heus ací el gran repte! Ja que, com ens van dir, més d’un els ha dit que ara això no toca. Si ens basem en una cultura de productivitat i el consum tant si el moviment independentista reïx com si s’esfondra, el resultat pot ser letal. Cal recuperar el seny que sospesa les diverses interpretacions, fer que la gent enraoni i busqui el bé de la comunitat. Ell llibre està ordenat de fora cap endins. El primer capítol és el cinquè: l’economia, i l’últim, el primer: espiritualitat i sacralitat, bon enginy. Enhorabona!

 

Bé, per avui prou! Només he llegit les 38 primeres pàgines, quan l’hagi acabat ja miraré si en puc fer una petita crítica

No hi ha resposta

05 set. 2014


Vati Cash

Classificat com a General

GUARINO MARIO – VATI CASH. L’ULTIMO SCANDALO – Ed.KOINE’ NUOVE EDIZIONI

Ahir feia una crítica a la retòrica que utilitzen els nostres bisbes sobre l’evangelització i la misericòrdia envers els pobres com a primer objectiu, ja que la institució, “l’oikos”- eko-logia- no els atreia. Avui m’he assabentat que a Itàlia el periodista Mario Guarino ha investigat la hisenda d’una centena de cardenals i bisbes  milionaris a base d’ immobles, vil·les, granges rurals,bons cellers, jardins, oliverars i altres pastures. És patrimoni declarat, per tant legal. Però com es pot entendre?

Pagina web Faites Religieux

No hi ha resposta

04 set. 2014


El Papa s’apropa als teòlegs de la Teologia de l’Alliberament

Classificat com a General

 

 

Bisbes i catòlics practicants sense fissures! què espereu a apropar-vos i escoltar els capellans, secularitzats o no, i laics que defensen un nou tipus d’església, basada amb la misericòrdia i en comunitats on es comparteixi sobretot la paraula humana i l’Evangeli?

 

El Papa s’ha reunit amb Gutierrez i li ha demanat col·laboració per fer una encíclica sobre l’ecologia! El fet de preparar un encíclica sobre ecologia ja implica un acostament a l’”Oikos”, la terra i el seu hàbitat, qüestionat per l’ús polític de les riqueses i de les tecnologies. A les nostres cledes parroquials parlar d’ecologia encara suscita la rialleta dels entesos. Caldria demanar consell als foragitats de la cuina eclesiàstica i parroquial, però això ja fora massa o potser no? Què espereu doncs?

Això sí, tots els bisbes parlen del Papa i de l’evangelització, però s’obliden d’escoltar el Crist de l’Evangeli en les comunitats, pobres i marginats. Som encara massa súbdits i poc lliures. El bisbe Cañizares en la carta dirigida als catòlics de València posa la unitat per damunt de tot i no utilitza la paraula llibertat en el sentit profund , només en el sentit d’escollir i encara molt poc. Diu que a l’Església hem d’estar tots units com una pinya( la imatge física de la pinya és molt dura,densa i uniforme). En un sol paràgraf  surt vuit vegades la paraula Espanya i quatre la paraula unitat, referida a l’Església i al projecte en comú (Espanya). La unitat esdevé  mítica , però establerta i per tant idolàtrica, encara que no ho digui. No es tracta , doncs, d’una unitat en la llibertat, d’una llibertat pentecostal en què cadascú parla amb la seva pròpia llengua. No diré que no hi hagi bona voluntat, fins i tot es posa com a primer objectiu servir els pobres, tanmateix sona a pura retòrica. Com ho farà? Parla molt de missió evangelitzadora com si la terra s’hagués tornat pagana. No fora millor abans escoltar com ho veuen els valencians de sana tradició? El gran repte d’avui és la llibertat de cada home o dona en concret tant si estan marginats com si es consideren fills de Déu o no, però per això cal ordenar la casa(oikós, kosmos) i fer-ne partícips a tothom.

No hi ha resposta

28 ag. 2014


Cañizares a València i Osoro a Madrid, cap sorpresa!

Classificat com a General

 

 

S’ha evitat que Cañizares anés a Barcelona, però no que se’ns  hi acostés. Hom té la impressió que la política dels nomenaments de bisbes continua intacta. Dic política, ja que un cardenal que no es troba bé al seu lloc se li ha de buscar  una alternativa en la qual  no desmereixi la seva carrera eclesiàstica. Cañizares demanava tornar a la pastoral i a fe que ha trobat un lloc on d’ovelles no li’n mancaran, això no vol dir que unes no vagin cap ací i altres cap allà ! En la política passa coses semblants, si bé les poltrones dels elefants no són tan vistoses: alguna ambaixada, algun consell assessor… Que lluny estem d’aquell temps que l’emperador de Roma aconsellava  que en el nomenament del Prefecte provincial s’imités el que feia l’Església amb el nomenament de bisbes, en els quals hi havien d’estar d’acord a més dels preveres tot el poble.

 

Ahir repassava el llibre  sobre “Mite i interpretació” d’en Lluís Duch, a on fa una llarga exposició de la interpretació al·legòrica i evemerista (racionalista) del mite i la Bíblia, des del s IV a C.  per afirmar al final que el poder oficial de les tres religions del llibre: Jueva, cristiana i islàmica no acceptaven una interpretació espiritual que anés més enllà de l’al·legòrica , ja que l’al·legòrica està al costat de la dogmàtica. Ahir la Teresa Forcades comentant el dogma de Maria, mare de Déu, deia: Maria engendra Déu en el món, cosa que hem de fer tots. Tots hem de ser “teotokos”, engendradors de la divinitat. Aquí no hi ha al·legoria, ni conceptes a què atenir-se, simplement una interpel·lació agosarada a ser el que no som(divins), en canvi el poder sempre és, es distribueix i s’intercanvia. Recordo que  un bisbe, ja traspassat,  per respecte no dic el nom,, deia: “jo sempre seré bisbe”, és una marca que no s’esborra. En canvi , el dogma de la maternitat de Maria ens diu que tots estem cridats a ser “teotokos”, Oooooh quin contrast! I si un bisbe ens digués que tots hem d’estar diposats a ser bisbes, no ens el sentiríem més proper? – tot i així, m’entusiame més ser “teotokos”- I per què no n’hi cap que ho digui? No ho impedeix ni la Bíblia ni la dogmàtica, només el poder establert que es perpetua , malgrat les reformes. Com a “teotokos” reivindico el dret a decidir qui ha de ser el meu bisbe.

No hi ha resposta

Anteriors »