Arxiu per a 'Som una nació' Categories

19 set. 2014


Tradició i Llibertat (II)

Classificat com a Som una nació

Tradició i llibertat és un llibre  agosarat que reivindica el món simbòlic i mític com a expressió del relligament de tot home amb la comunitat, amb la natura,el  cosmos i Déu. Les grans manifestacions festives,que han tingut lloc a Catalunya ens darrers anys no poden ser com una simple reacció a la crisi econòmica com ho fou la concentració dels Indignats a la Plaça de Catalunya . Aquestes manifestacions, segons els autors  vénen d’un despertar de l’Esperit. Sóc providencials perquè  fan sorgir la part més interior de l’home, sentir-se poble (comunitat) i nació ( que la vol plena, en llibertat sense imposicions). Sense les arrels tradicionals d’una terra( terrer, diuen ells, per accentuar-ne la simbiosi), l’assemblea (comunitat on s’enraonen les coses : Pau i Treva,s XI; Consell de Cent, Generalitat(s XV) . Guerra dels Remences(sXV), Guerra dels Segadors(XVII) , i la Guerra de resistència contra Felip V (XVIII) i  sense uns homes savis com Llull, Balmes, Verdaguer, Gaudí, Xirinacs i Panikkar, tots  amarats de trascendència,  la Via Catalana  i la V  no haurien tingut lloc.

Insisteixen molt amb el tret del sagrat i la espiritualitat fins a dedicar-hi l’ultim capítol, que per a ells és el primer, el fonamental, tot i que, des del meu punt de vista, se centri massa en l’arquitectura. L’espiritualitat catalana no es basa en la creu, el sofriment, sinó  en la bondat de la Creació -Pantocràtor de Taüll i Tapìs de la Catedral de Girona i el portal de la Glòria en la  porta central de la Sagrada Família. En la mateixa línia  va el Cant Espiritual de Joan Maragall.  L’espiritualitat és el llevat de la política. Si es perd aquesta dimensió vénen els monismes secularitzats, l’estat del benestar que ha de fer feliç a tothom, tanmateix per arribar-hi se sacrifiquen tots els pluralismes. El resultat és, doncs, ideologic: la mort del llevat.

La descripció de Catalunya com a poble i nació (c III) potser és de les millors que he llegit per la seva claredat. Sentir-se part d’un poble és imprescindible per sentir-se nació, és a dir, subjecte polític. Aquesta tesi explicaria el cosmopolitisme de les grans ciutats com Barcelona, que poden ser molt il·lustrades i alhora individualistes, ja que  fins i tot l’espai verd està racionalitzat. Perden el contacte amb la terra i el del veïnat.

Un defecte del llibre: massa retòric, principalment el primer capítol que tracta de l’economia i l’ultim que tracta de l’espiritualitat i la sacralitat. Tot i que mencioni el llenguatge simbòlic com l’adequat per expressar l’espiritualitat no en fan una presentació amena; llàstima ! En el debat va sorgir la pregunta ” Com han pogut les nostres mares durant segles, enmig de l’infortuni i l’adversitat, transmetre’ns l’amor a la terra, la dignitat i el coratge de ser?” En Lluís Calderer, savi local, la va respondre: ho han fet gràcies a la llengua. I aleshores es va posar un exemple: nosaltres diem a la quitxalla  “fes bondat”; en canvi, en castellà diuen:” compórtate”. Noteu la diferència?

Bon llibre

 

 

No hi ha resposta

09 set. 2014


Tradició i llibertat (I)

Classificat com a General,Som una nació

Ahir vaig assistir a la presentació del Llibre Tradició i Llibertat, Antics fonaments per una nova Catalunya, de Josep Mª Gràcia, arquitecte;Ferran Iniesta, historiador; Agustí Nicolau, historiador i interculturalista. Pròleg d’Albert Sanchez Piñol. Edicions Bellaterra. La presentació es va fer a la Llibreria Parcir de Manresa Només van assistir-hi dos dels autors: el Ferran i l’Agustí.  Jo ja era un admirador de Ferran Iniesta, gràcies al cursos sobre Antropologia Africana, que va organitzar a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent fa uns anys, tanmateix ahir va ser molt més concret i fins i tot més compromès.

 

Érem poquets, però tots vàrem poder intervenir abans o després de la presentació. Es tracta d’un llibre que fa una crítica mordaç a la modernitat per l’individualisme, el racionalisme il·lustrat i el benestar material. D’aquest esquema no se n’escapen ni la dreta ni l’esquerra ni els antisistema del 15M, ni el Govern Central ni els Autonòmics. Els estats moderns en són els representants més contradictoris i absurds. S’ha menyspreat la persona –individual i col·lectiva (la comunitat), la seva tradició –la terra- i s’ha arraconat la trascendència, l’Esperit, que ho uneix tot i ho aguanta tot, com ho van fer els resistents del 1714. Recuperar aquests valors espirituals, heus ací el gran repte! Ja que, com ens van dir, més d’un els ha dit que ara això no toca. Si ens basem en una cultura de productivitat i el consum tant si el moviment independentista reïx com si s’esfondra, el resultat pot ser letal. Cal recuperar el seny que sospesa les diverses interpretacions, fer que la gent enraoni i busqui el bé de la comunitat. Ell llibre està ordenat de fora cap endins. El primer capítol és el cinquè: l’economia, i l’últim, el primer: espiritualitat i sacralitat, bon enginy. Enhorabona!

 

Bé, per avui prou! Només he llegit les 38 primeres pàgines, quan l’hagi acabat ja miraré si en puc fer una petita crítica

No hi ha resposta

06 set. 2014


Sr. Lluís Foix, no es queixi!

Classificat com a Som una nació

 

Vostè pot parlar a tot arreu, aquí a Catalunya  i allà on sigui. Ha escrit un llibre de memòries del seu poble que pot esdevenir un clàssic. Ara bé, vostè es troba una mica fora de joc i se sent incòmode davant l’independisme, que és transversal. Vol que el Sr. Mas li expliqui els costos que pot tenir la llibertat de Catalunya, però alhora s’estranya que parli de manca de llibertat a Catalunya.

 

Miri, intenti no portar més confusió, ja que la situació ja ho és prou de complexa. Vostè sap molt bé les pressions del Ministeri d’Exteriors fa perquè el Govern de Catalunya quan surti a l’exterior no parli d’independència, perquè els intel·lectuals tampoc puguin parlar-ne: cas Pilar Rahola , intent fallit; cas Albert Sanchez Piñol, reeixit. Per cert a la tertúlia d’ahir a TV8 no en van dir res de la censura de l’escriptor de Victus. Sap també molt bé com actuen les claveres de l’estat espanyoles, informes policials anònims a dojo. La Llei Wert, la reclamació de l’IVA a TV3 d’anys anteriors no contemplats… vagi sumant costos.

 

No ho veu que no volen que votem! Vostè volia votar abans del 2014, quan ho proposava en Carod ! La llibertat de què parlava en Mas és precisament aquesta: la de ser Catalunya un subjecte de dret, i vostè ho sap! El cost, que no el veu? En el paràgraf anterior està ben reflectit. Vostè mateix ha dit que en política tot és sempre molt imprevisible. Com vol que li calculi els costos en Mas? Què vol que li digui? Les bufetades que rep. Com a bon periodista faci llum a l’ambigüitat humana, en comptes de negar-la

 

Vostè va fer elogis desmesurats a en Montilla: que havia fet un acord de finançament molt bo per Catalunya, manifestava que era el seu president una i altra vegada i que esperava d’ell que utilitzaria els seus diputats a Madrid per fer perdre alguna votació al govern, cosa que no va fer mai! En canvi, en Montilla va deixar la Generalitat superendeutada i lligada de mans, davant el Govern Central, cosa que no va fer mai en Pujol durant 25 anys. Sigui un mica condescendent amb en Mas i digui també que és el seu president, encara que no el voti!

2 respostes

04 ag. 2014


L’enfonsament d’un mite pot accelerar-ne un altre

Classificat com a Som una nació

Aquests dies la premsa en va plena: Ha caigut el mite del pujolisme, perquè ha caigut el patriarca Jordi Pujol. Què representava aquest mite? Catalunya, autogovern, TV3,escoles en català i moltes altres coses. Tot això s’ha enfonsat  un dia per un altre? No, el mite de fons continua vigent: els catalans volem ser nosaltres mateixos sense el pujolisme i Jordi Pujol. En tot cas s’ha enfonsat un home i una manera de fer que havia maldat per ser-ne un símbol i  mite. Hi ha una ràbia contra els símbols catalans, perquè en el fons no es vol assumir la realitat catalana. Fixeu-vos-hi bé, Esperanza Aguirre: “Catalunya vivia en un Règimen”, expressat amb la mitja rialla irònica. Ara mateix m’arriba que Anna Botella acaba de parlar de l’engany nacionalista. No aneu bé companys, el vostre mite us té encegats i no us adoneu de la violència de les vostres paraules i actituds des de la vostra posició privilegiada i atàvica, que no fa altra cosa que augmentar la fossa de la separació. Sí, senyora Camacho! Els qui esteu creant una gran fossa sou vosaltres. És cert que una bona part de Catalunya està en una fase de dol, però penso que sabrà distingir el significant (pujolisme esfondrat) del significat ( subjete català “in crescendo” ), però intentar identificar la creació d’una Agència Tributària amb el frau fiscal, no cola. S’ha reconegut que s’han fet coses molt malament, vosaltres no heu reconegut res, fins ara. Per això de tant en tant surten comparacions del nacionalisme català amb el nazisme i  amb eta, sense que ningú dels qui estan embolcallats amb el mite espanyolista  ho denunciï. Ara,doncs, us toca a vosaltres ser iconoclastes! Com més espereu més espectacular serà l’ esfondrament del vostre autoengany històric: ser un imperi – dominar per llei-, és a dir, decidir pels altres!

No hi ha resposta

11 gen. 2014


NIT VIVA a Fonollosa

Classificat com a Som una nació,Valors

Diumenge passat,5 de gener al capvespre, vàrem fer acte de presència a la NIT VIVA de Fonollosa. La sorpresa fou molt grata: molta gent (uns 200) recorreguérem un itinerari envoltat d’escenes d’antics oficis per interiors de cases (baixos i cellers, on s’elaborava l’oli i el vi) i per unes ziga-zagues exteriors configurades en marjades i unes estirades feixetes com una gradareia. L’última feixeta on treballaven uns bosquerols preparant els pins tallats per a bigues de sostres -no hi mancava ni l’animal de tir ni el caganer mig amagat-, la contemplàvem des de la feixa superior.
D’oficis tradicionals no n’havia vist mai tants de representats (més de 50): alguns de gran plasticitat, altres de muts i amb moviment; unes tercers amb comentaris xocants i,per últim, les xafarderes i picants com les bogaderes al safareig públic . Dues escenes vivents dels pastorets: L’anunciació i la cova, per cert, aquesta última a l’interior d’una volta de pedra molt bonica, que en altra temps devia haver fet de femer. En total unes 190 persones actuant-hi.

Bé, tanmateix, si el medi físic era endreçat i embellit per les centenàries pedres de les cases, l’entorn humà era una joia: Transversalitat humana tant en les escenes com en la llarga filera de visitants: En les actuacions hi participava molta joventut,  majoritàriament dels pobles de Fonollosa i Camps; els de Castelltallat i Aguilar de la Segarra s’hi han afegit aquest any, segons m’han dit. No hi mancaven, però, gent de la tercera edat tant en la representació dels oficis com en el públic visitant. Vaig tenir la sort d’anar al darrera d’un senyor gran que l’havien d’ajudar dues persones a pujar i baixar escales. Dic la sort, perquè ens movíem més lentament i sentia comentaris espontanis de públic, que sense la més petita queixa, parlaven de com era el poble cinquanta o seixanta anys enrere. La humanitat que es transmetia feia posar a voltes la pell de gallina.

En aquests poblets hi ha una ADN extraordiària, el gust per la festa i tots a la una en actes comunitaris en són una mostra. I segur que no hi manca la solidaritat i el respecte envers els més febles. Recordo el Dr. Sifrés, ja a la glòria, assistint a la 1ª Arrossada de Castelladral, en qualitat d’Alcalde, amb motiu de la constitució d’una associació, que ja en porta trenta de vida, i fent-me aquest comentari: “OOOh!! Quants valors hi ha aquí, gent que es torna a trobar després de quaranta anys, separats per motiu de guerra i emigració… Ooooh!” Aquest comentari me’l va repetir posteriorment diverses vegades. Quan els liberals de la ciutat encara parlen de la Catalunya profunda, no saben el que diuen. Els valors del treball i l’esforç, de l’aprenentatge i la feina ben feta encara llueixen. Fins i tot el tocats de l’ala hi tenen el seu rol i la gent els respecte. En els darrers cinquanta anys, gràcies a la facilitat per moure’s i per comunicar-se aquest petits pobles s’han esponjat i han fet possible aquestes festes tant singulars i universals, tot i conservant-se les petites identitats en el racó de cadascú, diguem-ho així. L’humor ha vençut l’immobilisme atàvic. Per molt anys!

No hi ha resposta

04 gen. 2014


Un ministre blasmador, ai quina por!!!

Classificat com a Som una nació

Jorge Fernàndez Diaz, ministre d’Interior del Govern de Madrid ha passat un mal Nadal a Barcelona, a casa seva. Quin en té la culpa? El procés sobiranista, ens  engalta.  Ha viscut en la seva pròpia pell la fractura social: familiars que s’han deixat de reunir, perquè el procés els ha dividit. Qui ha deixat de reunir a qui? No crec que sigui ell o els qui com ell blasmen el procés i no es volen reunir amb ells. Si fos així  estaria polititzant la mateixa vida familiar, el mateix Nadal . Si fossin els sobiranistes que no s’han volgut reunir amb ell, aleshores tenim un problema: no els deu agradar la política que fa i és lícit plantar-lo També pot ser que li hagin comptat el fet, cosa que no sabem. De fet, ell diu que ho ha vist, cosa que implica ser-hi. Tant si ho ha vist com si li han comptat, ell s’arrenglera amb els qui no volen que es voti i blasma els altres i, no oblidem, que darrera d’ell hi ha els qui tenen la legitimitat d’usar la violència, que els hem donat uns i altres . Marededéu quin despropòsit! No té altres arguments per defensar una Espanya unida?

Que hi pot haver divisió política no ho nego, però segur que també hi ha moltes famílies en visions contraposades que han celebrat el Nadal en Pau. A qui cal lloar i defensar? Doncs, els qui han celebrat el Nadal en Pau, aquests haurien de ser notícia, ja que pacifiquen el país, la millor praxis política. En les famílies plurals no hi cap el sectarisme!

Que el procés sobiranista afecta interessos d’uns quants? És evident. La democràcia sempre afecta interessos, i dels qui en tenen més, si la democràcia és bona . Jo també he celebrat el Nadal i no hi ha mancat discussions, però tots hem brindat per un feliç Nadal i per un Any Nou molt millor. No vaig veure ningú que negués el brindis!

Brindem  per un 2014 perquè guanyi la democràcia pel bé de tots!

No hi ha resposta

23 des. 2013


Homenatge a la Catalunya Vella

Classificat com a Som una nació

 

Recordo molt bé el dia que alumnes de l’Institut Manel de Cabanyes i dos professors fèiem una excursió amb autocar al Solsonès. Havent dinat se’ns va acudir acabar l’excursió  visitant la rotonda visigòtica de l’Església de Sorba. Vàrem haver de passar per una pista no asfaltada. El xofer se’ns va enfadar, però anava tirant. En un revolt amb baixada, al costat d’una casa hi havia un trencaaigües per tal que  el camí no esfilagarsés; l’autobús va reduir el màxim  i gran precaució va vèncer l’obstacle. Quan fèiem la tornada, un home de la casa hi havia  posat terra amb una aixada per tal que l’autocar pogués passar amb facilitat. Tots vàrem quedar sorpresos.

 

L’any 1984 vàrem crear una associació veïns i amics de  per recuperar les festes i vivificar el nucli rural pràcticament abandonat. Els amics, gent de segona residència, estaven entusiasmats, tanmateix al cap de poc els grans col·laboradors eren els pagesos  que hi vivien sempre.

 

Essent regidor de l’Ajuntament de Navàs, em van venir a veure una colla de caçadors del Baix Llobregat `per poder caçar al municipi a canvi de pagar un tant per hectàrea als propietaris. Ho vaig comentar a la direcció de l’ADF( associació de defensa forestal). No, em van contestar, val més que hi cacin els grups locals, els quals es constituiran en associació i ens les passaran a l’ADF i, a més a mes, ens ajudaran a apagar el foc si algun dia se n’hi fica. I així es va fer: gairebé tots els propietaris van signar l’autorització exclusiva de caça als grups locals, lliurant la quota a l’ADF.

Amb motiu dels focs del 1994 al Bages-Berguedà , un funcionari de la Diputació de Barcelona es mostrava sorprès de la solidaritat que hi havia entre els pagesos , sobretot, com després es preocupaven de tenir els camins forestals nets en contrast amb els boscos que eren propietat de senyors/es que vivien a les ciutats, els qual no es preocupaven ni de buscar una subvenció.

 

No fa molt el rector d’un poble de la comarca del Bages em deia la gent solidària és aquella que tenia arrels. Vaig pensar que tenia raó. De fet, els antropòlegs parlen de la necessitat de tenir un entorn assumit en l’experiència del dia a dia, un món en el qual la confiança es dóna per descomptat, gràcies a la lluita diària que els ha fet superar les maltempsades i les angoixes existencials, probablement gràcies també a la solidaritat  i els respecte dels altres veïns envers ells.

 

I no parlem de la fidelitat a la llengua! L’emparaulament de la terra: topònims, dites, folklore… qui la fa? La fidelitat només es pot trobar en els llargs períodes de temps i la reciprocitat i solidaritat necessita també d’espais de comunió.

Què fora de Catalunya sense la Catalunya Vella i la Nova –també antiga-? Les immigracions i emigracions i la mobilitat interna ho qüestionen tot i ho regeneren també, tanmateix sense el caliu dels qui s’hi estableixen res de res.

Una resposta fins a ara

14 des. 2013


L’Estat postmodern és una convenció: una constitució

Classificat com a Som una nació

Els límits d’un estat són convencionals? Si la resposta és que sí,  quins són els bojos que qüestionen la transparència dels qui no s’hi senten bé?

Des del punt de vista històric hi ha tres moments:

a) Antigament, el rei o l’emperador es revestien d’autoritat religiosa indiscutible. Sabem que en l’Imperi Romà hi va haver un canvi de religió oficial, però no per això l’emperador va deixar de presidir les assemblees religioses de més autoritat com el concilis, i obligaven els opositors religiosos a exiliar-se: Arri i Nestori.

b) En la modernitat, després de la Revolució Francesa, els estats es revesteixen d’una constitució que proclama la unitat , igualtat i llibertat. La raó investeix la República com a poder indiscutible.

c) En la postmodernitat, s’esdevé la crisi de la raó i la metafísica: cap sistema polític , ideològic i religiós pot excloure els altres, perquè ningú no té la veritat. La voluntat democràtica fonamenta de forma provisional els tres poders de l’estat: el parlamentari, executiu i judicial . Què passa en l’actualitat? Doncs que la majoria dels estats- com les grans religions- encara viuen en l’etapa moderna o, fins i tot, antiga. En el cas d’Espanya la Constitució encara recull afirmacions metafísiques com  ” la indesoluble unidat del territorio  español ” Els anomenats poders fàctics són un llast no-democràtic. La qüestió nacional té més de component simbòlic o mític per estar més relacionat amb una llengua i cultura, amb una singularitat.

El que no puc entendre que el debat sobre la pertinència a un estat es dramatitzi pels mitjans de comunicació. La transparència de les pertinències no hauria de fer cap por, ja que es fonamenta en la llibertat de les consciències. Acusar-nos de provocar odi és molt greu i molt més quan ve d’un govern, el president del qual havia recollit firmes en altres territoris contra un estatut local. I tampoc entenc, l’escrupolositat amb què la Unió Europea es manté neutral en un tema de tanta claredat pel sol fet de pertànyer en un estat de la Unió. L’objectiu de la Unió quin és? Servir els estats o els seus ciutadans. Quan es tracta d’un estat de fora com Ucraïna, aleshores és al revés. Quina hipocresia!

No hi ha resposta

06 nov. 2013


LA CREATIVITAT AL NOSTRE PAÍS

Classificat com a Som una nació

Vaig seguir amb interès la part de la Tertúlia del programa Divendres de TV3 de dilluns passat, en la part central del dret a decidir. Els tertulians es van centrar en la creativitat que s’està donant a tot Catalunya. Sebastià Serrano identificava la creativitat com el gran indicador de la marca catalana. Els estrangers volen visitar Catalunya, volen tastar la nostra cuina; les empreses d’aquí augmenten l’exportació, hi ha cada vegada més emprenedors; els inversors volen invertir a Catalunya; Tant la Via Catalana com ara la campanya de “Calling Catalonia, El món ho ha de saber” són promogudes i sufragades pel poble.

La mateixa gent gran d’aquí està tornant a l’escola i al teatre  i s’adona de la seva història amagada i d’una religiositat repressora i culpabilitzadora, que ara pot alliberar-se’n.

En canvi, les grans intitucions continuen sent conservadores i poc creatives: sindicats, partits polítics, governs i la mateixa Església. És curiós que pel que fa a l’Església el seu cap, Francesc I està donant grans mostres de creativitat: viu a fora del Vaticà, se’n va celebrar el ritus del lavatori dels peus en una presó, concedeix entrevistes a mitjans de comunicació i dóna consignes com: “Per la comunicació de la fe cal substituir el llenguatge lògico-explicatiu pel narratiu”, com si no digués res i, en canvi, per qualsevol que tingui un mínim de coneixement teològic, sap el canvi de paradigma que suposa!  Amb la seva manera de fer ha aconseguit ser el centre d’atenció i respecte de tot el món occidental. Tanmateix no es troba cap paral·lelisme en els nostres bisbes , si bé, darrerament, sembla com si alguns bisbes catalans s’espongessin una mica, potser el més representatiu ha estat el Bisbe de Girona, que ha demanat fins i tot perdó pels insults emesos contra els catalans pel mitjà de comunicació, TV13.

Per ser creatius cal imaginació i capacitat de risc. Els bisbes catalans de motius per ser creatius no els en falten. Per què no fan una consulta als preveres, religiosos i laics  de Catalunya sobre  el tot aquest procés  d’exercici del dret a decidir que estem vivint? És possible la convivència religiosa entre un unionista i un independentista? I si descobríssim  que això és normal? No seria tot un bon símbol de pau a imitar des de les més bones famílies i evitaríem la mitificació del caos a què segons alguns pregoners estem abocats?

 

 

No hi ha resposta

30 des. 2012


LA DOBLE PERTINENÇA: CATALÀ I ESPANYOL DES DE LA RACIONALITAT

Classificat com a Som una nació

La doble pertinença només és possible quan en sura una tercera de més diàfana i acollidora que relativitza i potencia- valgui la paradoxa!- les altres dues. Com pots ser alhora catalanista i espanyolista? Com pots alhora dissenyar les estructures viàries des de Madrid i des de Catalunya? Es podria utilitzar els dos punts de referència sempre que es relacionessin en un tercer -que podria ser la Comunitat Europea, Àfrica o Sud-Amèrica- que podria relativitzar els dos anteriors. És totalment impossible dissenyar un espai simètric des de dos centres oposats.

Hem vist des del punt de vista religiós com des de la Contrareforma, l’Església Espanyola  es feia forta i dissenyava un catolicisme espanyol foragitant les altres religions, per més germanes que fossin com el protestantisme. Tan sols després del Concili Vaticà II hem pogut veure com grups de teòlegs i cristians de zones marginades o perifèriques relativitzaven la seva pertinença sociològica al catolicisme, s’acostaven a les altres religions abominables en altres temps. Quants d’aquest cristians – fixeu-vos, he dit cristians, no catòlics- confessen una doble o triple pertinença religiosa? Jo conec un teòleg que tan li fa que l’anomenin cristià o musulmà,però no és habitual. L’expressió més corrent sol ser: m’he fet amic de musulmans i /o jueus…, però jo moriré cristià o dins l’Església catòlica. Què ha passat? Doncs que s’han afluixat els vincles sociològics més separadors i , en canvi, han surat uns nous vincles més trascendents com la Humanitat de Crist o el Déu misericordiós dels marginats, que eixamplen la comunió. Estem en un altre paradigma en el qual els heretges sovint ens són més pròxims que l’ortodoxia catòlica i el poder polític que congenia

Tornant a la doble pertinença dels qui es declaren catalans i espanyols, cal fer-los una pregunta? La vostra doble pertinença us margina de l’espanyolitat sociològica? Teniu amics catalans amb qui compartiu els anhels de justícia? Heu descobert la història de la catalanitat i n’heu assumit els greuges? No nego que algun ciutadà pugui assumir les dues pertinences, símbols inclosos, tanmateix ho trobo d’una gran barroeria exhibir-ho com a fita aconseguida i com a model de convivència, perquè, fins que no es demostri el contrari, el bilingüisme i la doble pertinença s’han alçat per fer retrocedir l’anhel dels qui cercaven la catalanitat, la seva pròpia pertinença. En aquests moments com en altres temps el gruix sociològic de la doble pertinença -catalans i espanyols- no desautoritza la unitat restaurativa dels dos grans partits, defensors de la pertinença excloent, única i comuna: l’espanyolitat.

No es pot assumir una doble pertinença sense que abans no s’hagi relativitzat la primera o  hagi trencat amb els vincles sociològics poderosos i, per tant, molt violents de la qui bandeja la segona. Altrament, converteix als qui així s’autodefineixen en uns xarlatans molt interessats.

No hi ha resposta

Anteriors »