Arxiu per a 'penitenciaris' Categories

23 febr. 2018


En agraïment a Mn Josep i en nom dels voluntaris del SEPAP

Classificat com a General,penitenciaris

He tingut la sort d’acompanyar Mn Josep, cada setmana, durant 7 anys a la Presó dels Lledoners. Els primers dies, quan jo m’hi trobava més estrany, recordo que passàvem pel pati i saludava els presos amb aquell bon diaaa! ple d’afecte. Es prestava a col·laborar amb allò més inversemblant, un dia un intern ens va demanar trossos de cuir per fer unes pilotes de frontó, ell va fer jo en tinc! I no hi va haver cap problema per entrar-lo. Un altre dia un indi ens diu:” tinc un germà a Girona ,però no sé a on viu?” .Jo tinc amics a Girona, digue’m el barri?- li va respondre- I l’adreça del germà va sortir. Tot i que després va costar de fer-los comunicar, ja que l’intern tenia por de represàlies i no li contestava les cartes. Ens demanaven de fer trucades a familiars, era el primer a anotar-les. I per les mares feia el que podia. Darrerament, quan alguna mare no podia venir al Centre a visitar el seu fill, intentàvem buscar-li un voluntari de Creu Roja o de Càritas del seu poble perquè l’apropés al Centre. I quan ho aconseguíem ell se’l veia feliç!
En Josep va defensar que es construís la Presó dels Lledoners, quan ningú la volia, i donava tres raons: 1) Els presos els hem de tenir a prop de casa i no als Monegros, 2) Les mares, que són les més pobres, els han de tenir a prop per poder-los visitar, i 3) Donarà feina a la comarca i ens farà més solidaris. Així és com ha succeït: cada cop hi treballa més gent de la comarca i som molts els voluntaris que hi anem.
També estimava molt els voluntaris. A cap de nosaltres ens ha fet cap reny, avisar-nos, sí! I quan algú tenia problemes amb un funcionari del Centre hi patia, principalment si se li retirava el carnet. Tenia dues o tres màximes que li havia sentit repetir diverses vegades: tothom qui no estigui en contra el que fem, endavant! No us faci mai por una persona que es dediqui als pobres! I si li deies, em sembla que aquests ens enreden? Contestava: Potser sí, però també ens enreden els bancs! No cal patir-hi. Recordo una vegada que va dir a un funcionari :”Hauria de parlar amb tal noi, perquè té un problema”, el funcionari li va respondre:” Ah! si un intern té un problema, jo també el tinc! Te’l vaig a buscar.” El Josep va dir : “aquest sí que se’ls estima” . Una vegada un funcionari li va gastar un broma: “Què necessita, senyor Millet?” va quedar sorprès, però s’ho va agafar bé: “aquest té humor!” Aquest fet es va tornar a repetir, però aleshores el Josep ja s’hi afegia i seguia el joc, i ens ho passàvem bé! Era bonhomiós i un savi, alguns interns així el van batejar: “el savi”.
Era un biblista i se’n considerava. Un dia em va dir :” els meus nebots em retreuen que només llengües mortes, llengües mortes, i reia… Tenia una capacitat sintètica extraordinària, aquest estiu- en unes xerrades que vàrem organitzar- els va explicar la Història bíblica de Josep, fill de Jacob, que és llarguíssima, i els va agradar, no es van avorrir. Després m’ho comentaven:” molt maca aquella historia “ . L’Institut de Ciències de la Religió de la Facultat de Teologia el va fer tutor d’un intern que hi està fent un curs on-line. N’estava molt content i em deia: “ potser me’l deixaran examinar i tot”. Fa pocs dies em va dir: ”Entra a l’ordinador- ell ja no podia-, treu l’esquema de l’Evangeli de Lluc, que és l’últim que li falta”. I afegia: “Aquests “esquemes els he fet jo, no els trobaràs enlloc. Jo la Bíblia l’estudio directament, el meu mestre és Josep Rius-Camps”
Gràcies a Jesús, el nostre mestre, i a tu Josep per haver-nos acompanyat a tots !
Jaume Obradors suades
Comiat a Mn Josep Escós i Sarsanedas, Navarcles, 23 de febrer de 2018

No hi ha resposta

11 maig 2016


Masclisme:”Ésta iba para hombre, però se quedó a mujer! “

Diversos autors destaquen que en l’antiguitat es considerava que les dones eren ”homes fallits”, a causa d’un malt part, P.Brown, El cuerpo y la sociedad; A.Rousselle, Porneia. (Lluís Duch-J.C Mèlich , Escenaris de la corporeïtat, pag 126

A l’Evangeli de Tomàs, apòcrif, s.I-II,114 :Simó Pere el digué:” Que s’allunyi Maria (Magdalena) de nosaltres, ja que les dones no són dignes de la vida” Jesús va dir:” Mira, jo m’encarregaré de fer-la mascle, de manera que també ella es converteixi en un esperit vivent, idèntic a vosaltres els homes: per tant tota dona que es faci home, entrarà al Regne dels Cels”

Als evangelis canònics les galilees són testimonis de la ressurrecció de Jesús, apòstols dels apòstols, diran els pares de l’Església , Sant Agustí i Sant Joan Crisòstom… En l’Evangeli de Joan , Maria Magdalena, destaca per damunt de Pere, és a qui primer s’apareix Jesús. Als Fets dels Apòstols,1,21, però, Pere exclou les dones de ser candidates a ocupar el buit deixat per Judas apóstol, tot i complir els altres criteris. En canvi, a Romans 16,7 Pau saluda a l’eminent apòstol Júnia, dona, que fins i tot el va precedir en l’anunci de l’Evangeli.

Cels, filòsof romà del s.II, deia que com podia ser creïble l’anunci de la resurrecció feta per unes dones histèriques. Cal tenir en compte que les dones igual que els esclaus, secs i nens no podien ser testimonis.

Si afegim que l’Església Catòlica va anar reduint aquesta diversitat de dades de l’origen del cristianisme a Jesús i als dotze apòstols amb exclusió femenina per liderar l’Església Catòlica, no és estrany que perduri la dita del títol d’aquest escrit, que vaig sentir en boca d’un home que s’ha passat la vida als centres penitenciaris de Catalunya, en referir-se a una eixuta i altívola noia,cap de mòdul: “Ésta iba para hombre, pero se quedó a mujer”

No hi ha resposta

02 febr. 2012


Més sobre violència masclista

Classificat com a penitenciaris

LA CONTRA  dels dies 26 i 27 de gener de la Vanguardia entrevista a dues dones (Joanna Bourke i Rosemary Barberet), que han dedicat la seva vida a l’estudi de la violència. Joanna Bourke arriba a afirmar que la dona que denuncia segueix arruïnant la seva vida. També diu que la majoria de les violacions es cometen en el matrimoni, en la família,entre els amics i coneguts. Moltes no són totalment innocents.  Proposa una revolució  de les consciències, per això vol implicar els varons a acceptar una part dels valors femenins, seguint l’eslògan: sigui més femení i serà menys violent i més feliç. Rosemary, en canvi, valora molt positivament la LLei Integral contra la Violència de Gènere, ja que ajuda  a promoure una cultura de relació, allunyada del control i la possessió… Ambdues blasmen la cultura de la por i de la visió dramàtica i de banalització  de la violència en els mitjans d’informació.

Em sembla interessant assumir valors femenins, perquè es ben veritat que la dona ha assumit valors tinguts en altres èpoques per valors masculins , per exemple, el valor de testimoniar, el d’ensenyar, curar… En canvi, al revés em costa de veure-ho, si no és el de perruquer de dones! De cap manera, però, hem d’identificar el gènere femení amb no poder/autoritat/violència. El fet que la violència masclista s’exerceixi sobre la dona parenta, amiga o coneguda em fa pensar que difondre la denuncia, com el primer pas que ha de donar la dona, ha de portar molta conflictivitat en la parella i en la comunitat. Ens comentava l’Anna, esposa de Vicent Ferrer: quan un home fuig a ciutat amb una altra dona i torna per viure amb la seva primera dona o per recuperar la seva casa al cap d’un temps, dos homes de la comunitat s’encarreguen de parlar-hi i de fer-li veure que no hi té cap dret. D’aquesta forma no es fa tanta trencadissa!

No hi ha resposta

23 gen. 2012


Violència masclista, massa!

Classificat com a penitenciaris


Sóc conscient de la gravetat de la violència masclista pel que fa a la deshumanització de la víctima. S’han descrit situacions de dones, objecte de violència masclista, que se’t fan inconcebibles. De vegades s’intenta racionalitzar la conducta masculina com si l’home fos  tarat  per naturalesa  amb un “està malat” o  “és un salvatge”. Només hi ha planys per a la víctima. En l’àmbit dels mitjans de comunicació apareixen les falques publicitàries d’oraganismes públics amb missatges sentenciosos persuadint la dona a denunciar la seva parella.

La llei O. de Medidas de Protección Integral contra la Violencia de Género (1/2004) prohibeix la mediació  en l’art.45.5, i la Llei del Parlament Català (5/2008) en facilita la limitació i/o interrupció en l’art.7 p. Tant la publicitat com la retòrica dels polítics és severa: “Tolerància zero” . Justícia punitiva amb privació de llibertat per al delinqüent!

Ja han passat 8 i 4 anys respectivament d’una i altra llei i, no obstant això, aquest mes de gener hi ha hagut cinc dones mortes per violència masclista a Catalunya. Esgarrifós!

A les presons hi ha un percentatge d’interns molt alt de violència masclista. La llei catalana diu que se n’ha de fer una valoració al cap de tres anys. L’han feta?

Estic perplex. D’una banda comprenc que es persuadeixi la dona a denunciar la seva parella, ja que es tracta d’evitar morts violentes, de l’altra,  no acabo d’entendre el crit de guerra a denunciar i perseguir masclistes sospitosos, ja que sense voler el masclista pot sentir-se acorralat i tractat injustament a la vegada, ja que no té la percepció de ser un violent. Sabem també que hi ha dones que són una càrrega insuportable per la seva parella masculina, ja que la dona pot també dominar a determinats homes amb molta subtilesa. Tots sabem que una relació de parella no es pot consolidar si no és a base de temps i de maduresa psicològica d’ambdós, en canvi en l’inconscient individual i sòciocultural encara perdura la cultura de la imatge patriarcal i de la propietat de la parella. Enmig de tot això, s’ha divulgat una educació sexual de passar-s’ho bé, evitant això sí l’embaràs de la noia. I si la nostra cultura del sexe afavorís una determinada sexopatia? Teresa Forcades ha publicat que en la Universitats i els Hospitals on ha treballat ha trobat molt de masclisme. Tot el pes de la llei ha de caure només sobre els individus masclistes? La mediació no podria fer reconduir unes relacions totalment deteriorades? I la relació amb la comunitat com queda?

Reiterem-m’ho, les relacions  de parella són molt complexes i , a la llarga, només poden resultar positives si se les contempla des de l’òptica del creixement personal d’ambdós. Ni la proclamació de la llibertat sexual per a plaer  d’un mateix ni l’amenaça penitenciària per al violador o dominador violent poden ser referents per unes bones relacions de parella. Els referents, en qualsevol cas, han de ser les parelles del seu entorn que se’n surten o que se separen en pau cercant altres camins .

Desconec les causes de la violència masclista, tanmateix sospito que són tot un conjunt.

Sospito que hi poca integració social, molt aïllament i amb l’autoestima per terra. Vull creure que les persones del seu entorn ( familiars, amics, col·legues…) poden fer molt per deconstruir la cultura masclista i restaurar el creixement personal en la diversitat sexual, però aquesta filosofia no la veig per enlloc, ni en el dret ni en la política!

Una resposta fins a ara

06 jul. 2011


Aniversari de visitar la presó

Classificat com a penitenciaris

Ara fa un any que visito setmanalment la presò dels Lledoners de Sant Joan de Vilatorrada. El balanç es força positiu des d’òptica de l’enriquiment personal, ja que he descobert un món totalment desconegut: la psicologia del pres, l’estructura del funcionariat, la burocràcia i sobretot el qüestionament de la seva funció, gràcies als cursos de formació del SEPAP. Les presons estan basades en les penes punitives, semblants a la pena del talió, ja que en el codi penal tot està molt objectivat i quantificat; en canvi, existeix un moviment anomenat un altre dret penal és possible, el qual pretén cercar una mediació per restaurar les relacions entre la víctima i el delinqüent. En l’actual dret penal s’amaga la víctima al delinqüent i l’imaginari d’un i altre creix fent inviable qualsevol tipus de mediació, i per tant de restauració de les relacions.

Els presos que em demanen ajuden no són de casa bona. El maig passat havia de sortir el primer pres que li havia fet el seguiment durant 10 mesos. Era de l’Equador i el dia que havia de sortir  vaig anar a la presó per portar-lo fins a l’estació dels trens com havíem quedat el dia abans, però ni tals sols el vaig poder veure perquè la policia nacional ja se l’havia endut al jutjat perquè tenia ordre d’expulsió. Després de passar pel jutjat se l’emportaren en un centre de reclusió d’immigrants al Port de Barcelona. Al cap de 40 dies ha sortit en “llibertat”. Ara viu  sense papers en un pis amb sa germana, el cunyat i tres criatures , estan a l’atur.

Una resposta fins a ara

19 gen. 2011


Contra el populismo penitenciario,El PAIS 17/07/2010

Classificat com a penitenciaris

Amb motiu dels conflictes del poble de Salt, he repescat  aquest article, publicat a El País, ja que em sembla significatiu. A tot el Món Occidental, com a mínim, hi ha un moviment que reivindica la implantació d’una justícia restaurativa per reduir al mínim les presons i reinserir les víctimes i delinqüents en la societat sense que aquest últims hagin de passar per la presó. El cas d’Holanda n’exemplificaria el model.Com diu una companya, amb qui visitem els presos, la presó és com un “gran hermano” a l’engròs: una varietat d’emocions i mentalitats explosiva, però que es contenen fins que arriba un moment que es desinhibeixen i esclata la violència que redueixen els vigilants, tancant-ne algun en una cel·la incomunicada de càstig o traslladant-lo en un mòdul més”xungo”, on la tensió o pressió de vigilància encara serà més forta i les ganes de venjança potser també. Mentrestant la víctima dirà que per una porta entren i per l’altre surten, ja que no en sabrà res del delinqüent. En canvi en la mediació (justícia restaurativa) víctima i delinqüent es miren les cares, parlen i s’humanitzen les ferides a base de compromisos, pactes i perdó.

España es el país de Europa con más presos por cada 100.000 habitantes pese a tener una de las tasas de criminalidad más bajas. A golpe de ‘calentones’ hemos ido endureciendo nuestro Código Penal

Desde el año 2000, el número de reclusos en España ha aumentado un 65,1%, lo que nos sitúa a la cabeza de Europa en tasa de presos por cada 100.000 habitantes: 153,6. Según datos oficiales, en 2009 había en las cárceles españolas 76.090 internos, el doble de los que había en 1990. De ellos, un 22%, está en prisión preventiva, esto es, a la espera de un juicio que resuelva sobre su situación. Mantener a un recluso en España cuesta de media 54,79 euros al día y contamos con un presupuesto que ha pasado del equivalente en pesetas a unos 689 millones de euros del año 2000 a casi 1.250 millones de euros en 2010. Curiosamente, las medidas alternativas a la prisión salen muchísimo más baratas: tan solo cuestan tres euros por persona y día. Aún más, según datos del Consejo de Europa publicados en 2005, el tiempo medio de estancia en prisión en España se duplicó desde 1996 (9,7 meses) hasta 2004 (16,7 meses)

Los políticos compiten por probar su ‘dureza’ tras el frenesí mediático que sigue a cada suceso

Al contribuyente español esta política de ‘todos a la cárcel y por mucho tiempo’ le sale carísima

Y todo esto a pesar de que España se sitúa en una tasa de criminalidad comparada de 45,8 por cada 1.000 habitantes, una de las tres más bajas de Europa y muy por debajo de la media europea de 69,1, situándose en 2009 al mismo nivel que en el año 2000. El Eurobarómetro de otoño de 2009 indicaba además que la percepción de la delincuencia como problema en España era de 11,0, la segunda más baja de Europa y muy lejos de la media de la UE de los 27 situada en 19,0. En resumen, en 10 años la criminalidad ha permanecido estable en cotas muy reducidas, su percepción por la población es muy baja y, sin embargo, en 20 años se ha duplicado la población penitenciaria.

¿Cuál puede ser el motivo de esta incoherencia? Parece que las sucesivas reformas del Código Penal como respuesta a lo que se ha dado en llamar “alarma social” podrían explicar en parte este hecho. Tengo para mí, sin embargo, la convicción de que existen razones más profundas que tienen que ver sobre todo con el “populismo penitenciario” de una clase política que reacciona a golpe de encuesta, alimentada a su vez por unos medios de comunicación que tienden a incrementar una alarma social que, cada poco tiempo, justifica la exigencia del endurecimiento de las normas penales a pesar del elevadísimo coste de este modelo populista basado en la testosterona parlamentaria.

La política penitenciaria no puede administrarse a base de modificaciones reactivas del Código Penal que, además de resultar carísimas, resultan ineficaces. Aunque resulte obvio, es preciso reiterar que las políticas preventivas ahorran recursos, mientras que las represivas encarecen costes. Existen ámbitos (salud pública, prevención de peligros laborables, seguridad viaria) donde ha quedado probado cómo las políticas de prevención del tabaquismo, de la obesidad, de la siniestralidad laboral o de los accidentes de tráfico ahorran no solo vidas (lo más importante) sino también dinero. Sin embargo, la visión hoy dominante se basa en la represión penal mediante un amplio uso de los ingresos en prisión. Este círculo vicioso conduce al desastre -nuestra práctica en España lo está demostrando- en términos de sostenibilidad social y económica y, esencialmente, de resocialización.

Aunque es obvio que hoy por hoy no es posible renunciar al papel punitivo del Estado, también lo es que en el abordaje de la criminalidad el derecho penal debiera ser el último recurso al que acudir, debiendo primar las estructuras administrativas de carácter preventivo, esto es, basadas en la prevención de peligros y la gobernanza de riesgos, en la medida en que la evitación del daño es infinitamente mejor y más barata que su reparación. Por no reiterar ejemplos anteriores: es objetivamente mejor evitar los daños derivados de la corrupción mediante un eficiente sistema de gobernanza de su riesgo que andar a la greña en comisiones de investigación y juzgados de instrucción para intentar reparar lo que no tiene remedio: la pérdida de confianza. Sin embargo, en nuestro sistema domina hoy la penalización de conductas, probablemente como materialización del populismo penitenciario al que me refería. Para justificarlo se dirá, por ejemplo, que gracias a esta política se ha reducido la siniestralidad viaria aunque está por ver si esta relación directa existe como única explicación del fenómeno. Lo que sí está claro es que, mientras tanto, las cárceles se llenan, por ejemplo, entre otros, de acusados de violencia sexista sin que las cifras de casos de agresión contra las mujeres disminuyan como consecuencia del endurecimiento penal. Se tendrá, pues, que arbitrar soluciones que resulten más eficaces que la cárcel para proteger a las mujeres de acciones perpetradas por violentos.

El ordenamiento jurídico se basa en la equidad fundamentada en la defensa de valores ampliamente consensuados a nivel de pacto de Estado que no debieran verse sesgados por el oportunismo electoral. La finalidad de la política penitenciaria es la rehabilitación social del penado, no su incapacitación perpetua mediante juicios mediáticos. Impartir justicia no consiste en convertir a las víctimas en verdugos. El estatus de víctima tiene un límite: el que establece el Estado de derecho dictando justicia, no venganza. En este sentido no es de recibo, por ejemplo, que los partidos políticos, en plena vorágine electoralista, otorguen protagonismo injustificado más allá de la sede judicial a las víctimas de delitos -por ejemplo, nombrando como asesores a familiares de víctimas- pues ello no hace más que retroalimentar el “populismo penitenciario”.

Para atajar el desbordamiento de las prisiones, la Administración, en primer lugar, debiera ser más eficiente tanto en el diseño y aplicación de políticas preventivas y de gobernanza de riesgos como en el uso del derecho administrativo sancionador, porque su legitimidad se basa en el poder de hacer cumplir las normas. En segundo lugar, para aumentar este cumplimiento se requiere un ordenamiento jurídico de calidad, con normas precisas y claras: diversos estudios de la OCDE sobre calidad normativa sitúan a España en un discreto lugar del ranking europeo. En tercer lugar, debieran implementarse medidas alternativas a la reclusión que contribuyan a descongestionar nuestro sistema penitenciario: es preciso dotar un sistema alternativo con criterios y medios más allá de las declaraciones de buenas intenciones. Finalmente, urge reconsiderar el uso de la prisión provisional para evitar que sea una suerte de condena anticipada resultado de la alarma social y del populismo penitenciario.

Diversas experiencias avalan estos planteamientos. La más reciente en los Países Bajos. Desde los años cincuenta hasta los ochenta del pasado siglo, Holanda consiguió reducir la población penitenciaria hasta niveles ínfimos basándose en que la prisión debe utilizarse como “último recurso” en el sistema penal. A partir de los años ochenta se inició una nueva etapa -parecida a lo que sucede hoy en España- que convirtió la prisión en un sistema de “defensa social” en el que se pasó de una media de 30 presos por cada 100.000 habitantes en 1985 (la tasa europea más baja) a una media de 120 presos por cada 100.000 habitantes en 2005. Como tampoco en España, esta evolución no tuvo nada que ver con la evolución de la criminalidad, que se mantuvo siempre estable. Sin embargo, hoy, Holanda, tras recuperar el discurso de que el sistema penal es el último recurso y haber implementado políticas preventivas y de gobernanza de riesgos acordes con ello, ha iniciado la desocupación de ocho prisiones y, para evitar la pérdida de los 1.200 puestos de trabajo de vigilante, se plantea importar presos de Bélgica y Alemania a cambio de dinero -generando ingresos en vez de costes-. Lo que demuestra el cambio de tendencia holandés es que el populismo penitenciario no solo no es eficaz, sino que conduce a una insostenible espiral de despilfarro económico. Afortunadamente, la opinión pública y el poder judicial holandés así lo comprendieron, iniciando una vuelta atrás en el camino represor. En fin, o empezamos a aplicar políticas preventivas o al final el populismo penitenciario nos llevará a todos a la cárcel.

Ramon J. Moles Plaza es director del Centre de Recerca en Governança del Risc de la Universidad Autónoma de Barcelona.

No hi ha resposta

27 des. 2010


LA JUSTÍCIA RESTAURATIVA

Classificat com a penitenciaris

Després de sis mesos d’exercir el voluntariat en una de les presons més modernes de Catalunya: Els Lledoners (Bages)

Aquest juliol passat vaig començar d’anar, com a voluntari del SEPAP, una mica atemorit, a la Presó dels Lledoners. Ara ja m’hi passejo molt més relaxadament. Encara recordo les ziga-zagues que vaig haver de fer el primer dia abans d’arribar als mòduls, les quals em van fer perdre l’orientació de l’espai. En arribar davant dels mòduls, vaig poder contemplar un Santuari i unes muntanyes que m’eren familiars, però que no acabava de situar, perquè estava desorientat. I no us penseu pas que el dia següent ho entengués, em va costar molt. Ja sé que jo tinc una memòria visual desastrosa, tanmateix sóc de la zona! A mi aquest fet ja em diu molt, després de saber que un pres d’una presó espanyola quan li van preguntar què faria el primer dia que sortís, va respondre: un Km en línia recta. Un company veterà de l’entitat ens comentava que els presos quan surten per primer cop es troben totalment desorientats i no saben cap a on han d’anar.
Un altre fet important: els primers presos amb qui vàrem conversar eren nois de 30 a 40 anys que ja portaven 10 anys o més a la presó i els en quedaven uns altres tants, tot i no haver matat a ningú – segons ells-. Han sortit, han tornat a entrar, tenen judicis pendents. Tenen dones amb fills a fora de la presó amb les quals algun no ha conviscut mai. I t’adones que la pobresa s’estén a tota la seva família. Més endavant vaig començar a descobrir els immigrants: magrebins,asiàtics, sud-americans, de l’est, sud-saharians…amb moltes dificultats per entendre’ns. Aquests darrers encara estan més tenallats per la misèria, tot i que fa poc que hi són: alguns enxampats al Port per portar droga, altres per discutir-se amb la seva ex-dona al carrer. Recordo un sud-americà, molt ben educat i amb estudis secundaris amb quatre anys de presó per haver intentat passar droga al Port de Barcelona – poca en devia portar, ja que les penes per entrar droga eren molt dures: 9 anys de presó. Ara amb el nou Codi Penal, que va entrar en vigor el dia 23 de desembre passat, s’han reduït molt, sempre que no formin part d’una xarxa. La dona d’aquest últim noi fa poc va tenir un accident en què va morir el seu fill de dos anys. El vaig trobar abatut i sense ni un euro per poder comunicar-se amb la seva dona, que vivia a casa dels seus germans al seu país. De la nova situació d’aquest noi me’n vaig assabentar per aquells primers amb qui vaig entrar en conversa als primers dies: també a la presó hi ha gestos semblants al bon samarità de l’evangeli!
La situació és molt complexa i la diversitat és enorme: nois de moltes nacionalitats barrejats amb altres d’aquí de llarga i curta durada: un còctel explosiu al mig del pati, l’únic lloc comú de vida social. Tots voldrien treballar i no hi ha treball , i encara menys, redempció de les penes. Amb tot, voldria deixar molt clar que hi he trobar molt bona acollida per part dels nois i noies funcionaris que fan els serveis de vigilància, des del director al simple vigilant, passant per les assistents i treballadores socials. No m’ho pensava. Evidentment parlo en general, a tot arreu hi ha de tot.
Bé, mentrestant m’he anant formant una mica i he descobert que la millor justícia és la restaurativa: aquella en què la víctima i l’agressor es poden reconciliar. Per la víctima és important poder veure el rostre de l’agressor i poder-li demanar per què ho va fer, altrament dirà mil penjaments sobre la justícia, ja que no es traurà l’agressor del seu imaginari per més que se’l condemni. Els qui tenen experiència de mediació t’expliquen casos de reconciliació gairebé impensables. Però el dret penal espanyol no va per aquí. Els jutges estan educats en una justícia punitiva: a tal delicte, tal pena. Una versió atenuada de la llei del talió: ull per ull, dent per dent. Les violències sempre sorgeixen d’unes crisis, és a dir, d’altres violències que són difícils de suportar. Les presons són “el chivo expiatorio”, és a dir, el sacrifici de l’altre per restaurar el desequilibri, la crisi que s’ha provocat en no acceptar el diferent per por d’alguns de perdre la seva bona situació (estic aplicant la teoria de l’antropòleg francès René Girard sobre l’origen de la violència i la necessitat del sacrifici o de la víctima emissària per restablir l’ordre diví i/o humà. És evident que tant l’actitud de Jesús de Natzaret com la no-violència impliquen una consciència totalment diferent: Jesús no vol víctimes ni cap sacrifici! S’ha acabat el fet de culpabilitzar els més febles! Però això potser només ho entenen els més senzills! El mite de Nadal – amb sentit antropològic- per més que posi en relleu la gratuïtat i la trascendència dels fets, aquesta sempre potencia el Si de la voluntat de cada membre:Josep, Maria i Jesús. A l’inrevés del mite grec d’Edip, en el qual aquest mata el seu pare, s’adjunta amb la mare – sense saber-ho- i queda cec per la ceguesa del Destí . Tampoc s’assembla al mite de la Deessa de la Raó de la Il•lustració, la il•lusió que amb la intel•ligència ho resoldrem tot, denunciat profèticament per Nietzshe i els moviments d’avantguarda de principis del segle XX, i consumat el seu esfondrament per les dues guerres mundials, pel feixisme, nazisme i estalinisme. No oblidem que la il•lustració va justificar la compra d’esclaus sud-africans per garantir que els europeus poguessin continuar tirant safrà a l’olla, en canvi el mite de Nadal és universalment inclusiu: olla per a tothom, altrament no s’entén el pessebre.

Per tal de mantenir la justícia punitiva arrelada en la consciència popular, els polítics i els mitjans de comunicació, per interessos econòmics i /o polítics, han fomentat una sèrie de mites- ara en la versió il•lustrada: creences imaginàries-. Un grup d’experts en dret: catedràtics, jutges i advocats han creat la Plataforma: “Otro derecho penal es posible” i han publicat un dossier en el qual desmunten amb estudis seriosos 13 mites populars sobre els qui delinqueixen:

1. S’afirma que el sistema penitenciari espanyol és benèvol, en canvi és el més repressiu d’Europa :
. La tassa de criminalitat a Espanya és menor que la mitjana europea:
-2008: la tassa de delictes a Espanya és de 46’7 per cada 1000 habitants; a Europa de 70’4
-La delinquència a Espanya globalment descendeix des de fa 20 anys (Boletín Criminológico del Instituto Interuniversitario de Criminología, nº 116, de setiembre-ocubre 2009); ara bé, Espanya té un dels percentatges de presos més alts d’Europa. En els últims 30 anys s’ha quadruplicat:
1980: 18.583 presos; 2009: 76.771 presos. En els últims 9 anys han augmentat un 70 %: 1900, 45.309 persones; 2009, 76.771
– En el Codi Penal de 1995 s’elimina la redempció de les penes . Aproximadament el 80 % de presos compleix íntegrament la seva pena en la presó. Hi ha qui ha comès delictes sense sang i, tot i així, té una acumulació de penes, que de fet és com si tingués una pena perpètua (1)
2. S’hauria d’implantar la pena perpètua,de fet existeixen penes perpètues, que per la seva acumulació d’anys de presó i per la seva impossibilitat de revisió són més estrictes que les perpètues d’alguns estats europeus.
3. El perfil mitjà dels presos és d’alta perillositat , doncs no, la majoria no estan empresonats per cometre actes greus i violents
4. Les presons són còmodes i segures. Són espais en què la mort té una presència constant
5. De l’existència d’una correlació directa entre augment de delictes i el nombre de persones preses, a la desvinculació entre el nombre d’infraccions penals i l’augment de persones empresonades.
6. Els delictes són expressió de la llibertat humana. Una gran majoria de presos tenen un vinculació directa amb situacions d’exclusió social. És molt fàcil de carregar-los la culpa i fer-los servir de cap de turc.
7. Del sistema penal protegeix les víctimes, al sistema penal les manté en sofriment sense oferir diferents possibilitats de reparació del dany.
8. Només es compleix una part de les penes. Les penes es compleixen íntegrament i la gran majoria de presos ho fan en recinte penitenciari.
9. S’haurien de limitar els permisos per seguretat ciutadana. Doncs bé, els permisos de sortida són un instrument rehabilitador necessari, humanitzador i d’escàs risc.
10. La llei del menor és molt blanda i no castiga, ara bé, la intervenció penal entre majors de 14 anys i menors de 18 és superior a la dels adults, i les sancions acostumen a ser molt més dures.
11. De la pretesa eficiència del sistema penal a la manifesta incapacitat del sistema penal per resoldre satisfactòriament els conflictes.
12. D’entren per una porta i surten per una altra a molts entren a la presó, fins i tot, sense haver estat jutjats.
13. Del pressupòsit els delinqüents, en general, són persones sense moral i compassió a, en més casos del que es pensa, tenen un sentiment de penediment i estarien disposats a reparar el dany causat.

Vist el panorama, sóc bastant pessimista. Oh Xirinacs! No sols el poble a l’hora d’anar a votar està massificat, també ho està l’ensenyament i el servei sanitari, però molt més els serveis penitenciaris. Potser m’acusareu de tractar el tema des d’una visió del territori espanyol i no des d’una perspectiva catalana, tanmateix el Codi Penal l’han reformat sense gaires canvis Les Corts Espanyoles. Haurem de preguntar a l’Alfred Bosch com veu el Servei Penitenciari de Catalunya des d’una perspectiva d’Estat Català Independent. Si no creix la consciència social sobre la necessitat de la reinserció del pres en una comunitat humana amb habitatge, formació i treball, el Codi Penal, el faci qui el faci, serà lletra morta.
(1)Només desenvolupo aquí,de forma sintètica, aquesta primera tesi. Sobre el desenvolupament de totes aquestes 13 tesis, aneu a http://www.otroderechopenal.aldeasocial.org
De Nadal a Sant Esteve, 2010                                                                                                                Jaume Obradors Suades

No hi ha resposta

18 juny 2010


El llarg camí vers la llibertat

Classificat com a penitenciaris

Font:

papers

CRISTIANISME I JUSTÍCIA

Suplement del Quadern núm. 167 de CiJ – (n. 203) – Abril, 2010

R. de Llúria, 13, 08010 Barcelona – tel. 93 317 23 38, fax 93 317 10 94

[email protected] – www.fespinal.com

Tenia fam…, era foraster…, estava malalt…, era a la presó…. (Mt 25, 35-36). Aquest fragment de l’evangeli és una de les fonts experiencials de la Fe que construeix la Justícia que tant sentit dóna a allò que vivim i fem cada dia a Loiolaetxea1. Des d’aquesta experiència intensa, i moltes vegades amenaçada per la realitat quotidiana, intentarem  transcriure al paper allò que sentim, vivim i reflexionem. No esperem l’aprovació de totes les persones que pugueu llegir-ho, sinó només apropar-vos a les més de 76.000  persones privades de llibertat a tot l’Estat espanyol.

 

1. Marc social penitenciari

El que avui vivim a les presons té el seu origen legal el febrer del 1996, quan s’aprova la reforma del Reglament Penitenciari i, abans, la del Codi Penal, i s’introdueix un element molt important a efectes de temps real de compliment de les condemnes: augmenta la quantia de la condemna en molts delictes i se  suprimeixen les redempcions de penes per treball. Aquesta orientació restrictiva es manté avui amb l’acord implícit dels dos principals partits. Això s’agreuja amb l’increment  de les penes relacionades amb el maltractament en l’àmbit familiar i la violència de gènere, i també amb les relacionades amb la seguretat vial. La realitat desborda totes les  previsions. No és possible oferir tractament adequat a totes les persones penades i per altra part se’ls exigeix la realització d’un programa terapèutic per poder accedir al tercer  grau o llibertat condicional…Les més de 18.000 persones recloses en situació preventiva estan privades de qualsevol mesura rehabilitadora. Per raons logístiques i de manca d’espai es produeixen trasllats a centres penitenciaris allunyats del seu entorn social i familiar. I, finalment, augmenta el nombre de persones immigrants a les quals s’aplica la presó preventiva com a resposta a la seva situació de manca d’arrelament i recursos (domicili fix, ingressos econòmics, suport social). Tenint en compte tot això, no és estrany que aquest any passat, 2009, es visqués a les presons una situació de saturació inaudita. El percentatge de persones empresonades ha superat el dels països europeus que ens envolten i això tot i tenir uns índex de delinqüència més baixos. No consta que hi hagi una avaluació, un estudi seriós d’aquesta situació: s’abusa de la presó preventiva, s’allarguen les condemnes, es redueix el personal de l’àrea de tractament i assistencial. Hi ha només declaracions esporàdiques sobre la necessitat de reduir el nombre de presos, però sembla que l’aposta per construir noves macropresons es manté.

Any                  Preventius         Condemnats     total

1997                 9050                 26848               35898

2000                 9055                 36949               45104

2003                12276                43820               56096

2006                15948                48073               64021

2009                 27138               49310               76488

Font: Instituciones Penitenciarias, Ministerio del Interior, Gobierno de España

 

2. Marc d’experiències vitals

Les persones privades de llibertat són persones de carn i ossos, persones amb històries i amb història. Amb pares i mares, o parella o fills. Per això és bo que escoltem directament aquells que han sofert la presó i, entre ells, els qui han descobert alternatives a la presó concebuda només com a càstig. Altres persones encara ho estan intentant i, altres, van esgotar les seves forces i van morir pel camí.

 

Sóc Alí, tinc 35 anys, sóc àrab musulmà i porto a Euskadi una mica més de cinc anys. La presó ha marcat clarament la meva vida. Em van agafar a Melilla i em van condemnar per la responsabilitat civil d’una baralla que no sabia que havia de pagar, curiós oi? Vaig passar dos anys llargs a la presó, bé, a les presons: Melilla, Màlaga, Jaén, Cadis, Badajoz, Salamanca, Madrid, fins acabar a Galícia. Encara ara no entenc per què tants canvis. La condemna no era molt llarga, però a mi se’m va fer eterna. Vaig començar amb 27 anys i vaig acabar amb 29. Pel fet de ser immigrant sense papers no tenia cap dret. A dins havia de demanar o posar-me a vendre merda per poder sobreviure. No tenia ningú, no tenia roba, ni diners per poder trucar, per poder comunicar-me amb algú. La solitud era el pitjor, estava sempre amb gent, als patis, als  chabolos… però estava sol. La presó va suposar una gran aturada en la meva vida. Quan vaig sortir vaig decidir provar sort i ja que a Galícia les coses no estaven massa bé, vaig venir al País Basc. En un menjador social vaig conèixer una persona que em va parlar de Loiolaetxea i d’aquesta paraula, reinserció. Vaig viure a casa i em vaig formar en soldadura, sóc ara un bon soldador. Em van oferir contracte de treball en una empresa i, encara que sabia que això dels papers era difícil, no em vaig imaginar que ho fos tant. He donat molt: temps, esforç, fins i tot la meva fe, i tot això, per a què? Perquè em diguin des d’Estrangeria que no sóc bona persona i que no puc treballar, tot i que he demostrat que vull viure una altra vida, que vull viure bé?

Sóc Alba, i tinc 53 anys. La presó no va ser res de l’altre món, perquè l’infern ja el tenia fora. La presó no va estar malament: ningú em maltractava, ningú m’insultava. Estant amb el meu marit jo només vivia coses dolentes; un dia vaig sortir de permís per Nadal i l’Any Nou. Anava a passar-lo a casa de la meva cunyada, però el meu marit em va obligar a anar a casa de la seva germana. Després de discutir, em vaig enfadar tant que vaig agafar un taxi i me’n vaig tornar a Martutene, dos dies abans d’acabar el permís. La funcionaria no em deixava entrar i vaig escriure en una instància que per motius familiars no volia continuar fora. A l’endemà em va trucar l’assistenta social, i em va buscar aquesta casa, Loiolaetxea. Si no m’arriben a dur aquí, avui no estaria com estic, no m’hagués atrevit a buscar treball ni moltes altres coses. Viure en llibertat amb i com la resta de la gent em va ajudar moltíssim en tot: a buscar treball, a cercar amics i amigues, a atrevir-me a fer coses a les quals abans tenia molta por. Sóc una altra persona, sóc la persona que volia ser.

Sóc Pepe, tinc 40 anys. El món de les gresques de nit, de la dependència de la heroïna, la cocaïna i de tota classe de drogues sempre t’acaba duent a la presó. És molt dura l’experiència: t’allunyes dels teus ésser estimats, has de dir-los el que hi ha, començar de zero. És la vida d’un que es trenca, amb tota la desconfiança que això genera en un mateix i en tot el que l’envolta. Em feia molta por entrar; no t’ho pots ni imaginar. Abans no havia sentit mai una cosa semblant. Una gran ansietat que voldries apaivagar amb alguna cosa. Totes les converses són al voltat de coses negatives; no hi ha res positiu. Tot són històries passades amb les drogues… acabes agafant fàstic a tot de tant escoltar sempre el mateix. També hi ha les pastilles. Els metges te’n donen moltes, i no estan ben receptades. Crec que et donen molts medicaments perquè no sentis el que hi ha a dins. Els metges saben el que hi ha, i saben que no desitges sentir això. Hi he estat prop de tres anys: mes i mig en segon grau i dos anys i vuit mesos en tercer grau, gairebé tres anys treballant a l’economat. Jo creia que sortiria d’allà amb una mica de diners, però per culpa d’una llei que ha sortit no tinc dret a l’atur fins que no se’m doni la condicional. Si no hi hagués cases com aquesta (Loiolaetxea), es tornaria a repetir la mateixa història. És molt difícil trobar un amic o algú que et vulgui donar suport, que t’avali. Vaig començar a venir a Loiolaetxea per la treballadora social que intuïa que no sortiria d’allí. Em van venir a visitar i vaig començar a anar a la casa. Aquesta casa m’ha ajudat en tot: amb la meva família, amb mi, amb els amics… però sobretot amb mi. Ara sóc feliç veient la televisió, i amb unes crispetes, un cafè i amics ja estic tranquil.

 

3. Marc d’alternatives a la presó

Molts grups socials, també a Loiolaetxea, per convenciment i experiència, estem a favor de les alternatives a la presó. Creiem que és bo fer-nos algunes preguntes per veure com solucionar les ruptures entre les persones en aquesta societat. – Com solucionar els danys que ens fem els uns als altres? La resposta que avui acostumem a donar és “pagant el que fem a la presó”, però per sort hi ha moltes altres possibilitats. És sempre un judici la millor manera o es pot anar impulsant la mediació reparadora entre persones les persones víctimes i aquelles que els han fet mal? – I si qui tingués la desgràcia d’anar a la presó fos jo mateix? Ningú està eximit de caure en una situació així. Si jo experimentés la desgràcia de patir un atur de llarga durada,  una ruptura de les meves relacions primàries de parella/família, una pèrdua d’ingressos, una malaltia mental… Quina institució, ja sigui la presó o d’altres, m’agradaria trobar per poder refer la meva vida i no enfonsar-me encara més? – Si les persones recluses han de tornar a la societat, com volem que tornin? Recuperades o en la mateixa situació amb què van entrar? Més persones a la presó no garanteix en el futur una societat més segura,més cohesionada o més equitativa. – Són molt més cares les mesures alternatives a les mesures de presó? Aplicar a totes les persones dins les macropresons el mateix estàndard de seguretat (el més car) sense que n’hi hagi necessitat és una inversió malbaratadora. Les mesures de compliment alternatiu són més barates i molt més eficaces i segures a mitjà i llarg termini que el compliment en un centre penitenciari. – Hi ha alternatives reals a la presó? N’hi ha moltíssimes i totes aprovades al nostre ordenament. Per citar-ne algunes: els pisos tutelats per a permisos de segon i tercer grau; els compliments alternatius per a toxicòmans; els centres tutelats per a dones (tenint en compte també les mares amb fills menors de tres anys); els centres per a persones preses amb problemes de salut mental i malalties cròniques; els treballs en benefici de la comunitat, etc. A més a més, moltes vegades les víctimes poden ser molt millor reparades a través d’aquest tipus de compliment.

 

4. Concloent: Gure etxera datorrena, bere txean dago (Qui arriba a casa nostra està a casa seva)

El nostre desig, i el de tants col·lectius i comunitats, és crear alternatives a la presó. Propostes on el sofriment de les persones, disminueixi. On puguem estar junts, trobar noves oportunitats, nous camins per on poder canalitzar els fracassos, les vides trencades, els desarrelaments… On puguem recuperar la dignitat, el reconeixement social, la fe en un mateix. On millor que en el ritme social diari per reconduir els delictes, reconèixer els límits  i les dificultats? No existeixen dos societats sinó una de sola que comparteix fracassos i èxits. Això és el que vivim a Loiolaetxea i que, sent una utopia, mobilitza cada dia la nostra espiritualitat i el nostre compromís. Espiritualitats i compromisos diversos que corresponen a diverses tradicions culturals i religioses, i a diversos carismes i estils de vida. Compartim taula, la taula de la inclusió i el reconeixement fratern. Des de Loiolaetxea apostem per aquesta inclusió. Veiem que és possible i que té uns costos socials, ètics, morals i econòmics més acceptables. El “cost” de sentir confiança, estimació i proximitat, i no rebuig o exclusió. Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra…(Jn 8, 7).

 

Comunitat Loiolaetxea

1. Loiolaetxea és una experiència de convivència, que compta amb un centre residencial obert a l’acollida i acompanyament de mitja estada (9-12 mesos) per a persones en situació d’exclusió social, amb atenció preferencial a les necessitats d’acollida i acompanyament generades entre la població penitenciària de Guipúscoa. El que diferencia Loiolaetxea d’altres programes és que el nucli és una comunitat de vida jesuítica mixta (laics i jesuïtes), els 365 dies de l’any, les 24 hores al dia”.

Imprimeix:  Edicions Rondas S.L. – ISSN 1135-7576 – D. L. B-45396-95

No hi ha resposta