Arxiu per a 'La nostra llengua' Categories

27 febr. 2011


Còctel de llengües al cor de França amb el català com a ingredient, Avui,27 de febrer 2011

Classificat com a La nostra llengua

L’altre dia de les dificultats que hi ha per utilitzar el català en públic, avui em faig ressò d’aquests vint joves, a les afores de París, que fan l’experiència  d’aprendre totes les llengües romàniques de cop,  ja que adquiriran l’hàbit de respectarels qui parlen diferent.

“Us imagineu un avió amb ales de pell i míssils de coloraines?” La pregunta en català ressona a través de un vell radiocasset a una sala de la biblioteca de Sceaux, als afores de París. Al voltant d’una llarga taula, una vintena d’alumnes de totes les edats escolten atentament una musicalitat que els és desconeguda. Tots ells formen part de la primera experiència d’intercomprensió a França, un mètode d’aprenentatge simultani de llengües d’una mateixa família a través de les diferències i similituds. “Què vol dir pell?”, pregunta la professora quan s’acaba la locució. Els alumnes vacil·len. “La piel” en castellà, “pele” en portuguès i “pell”, amb dues eles, en català, resol la responsable.

França no es caracteritza per ser un exemple del multilingüisme en els sistemes educatius, tot i que compta amb una població d’orígens molt diversos i amb un conjunt de llengües en el territori que es parlen des de fa segles, com el bretó, el català i el basc.

El grup de vint alumnes que tutela la professora Jaqueline DeMarty-Warzee sap apreciar el plaer de conèixer no només una llengua, sinó diverses a la vegada. Per aquesta raó es van apuntar a principis de gener als primers cursos d’intercomprensió que es fan a França i que coordina l’organització Apic.

La intercomprensió és un mètode universal que permet comprendre totes les llengües d’una mateixa família lingüística a través de l’aprenentatge de les diferències i les similituds que existeixen entre elles.

Així, els alumnes dels cursos de l’Apic, entre els quals hi ha des de joves estudiants a jubilats, tradueixen al francès textos escrits en romanès, italià, castellà, occità i català. Per a alguns alumnes, com en Raphaël Brette, és la primera vegada que entren en contacte amb el català. “Li trobo arrels similars al castellà i al francès, però té alguns girs inesperats que em venen molt de nou; és un idioma realment original”, explica aquest estudiant de Dret de 25 anys.

A les classes d’intercomprensió els alumnes treballen principalment la comprensió escrita i assoleixen coneixements suficients per poder llegir, per exemple, un llibre en portuguès abans d’anar de viatge a Lisboa o per estudiar una obra d’art a partir d’una ressenya en italià.

En un altre nivell, també els pot servir per mantenir una conversa amb parlants d’altres llengües. De fet, l’objectiu primari de la intercomprensió no és arribar a parlar un altre idioma, sinó tenir unes bases comunicar-se amb parlants d’altres llengües sense necessitat de canviar la pròpia o d’haver de recorre a una tercera llengua que no és la materna de cap dels interlocutors.

“Amb només dues hores que dura una sessió els alumnes se n’adonen que tenen més capacitats plurilingües del que creien i això els genera una gran satisfacció”, explica la presidenta de l’associació Apic, Françoise Ploquin.

“És el gran plaer de sentir i entendre llengües estrangeres”, hi afegeix Jaqueline, qui creu que el tòpic que els francesos no volen parlar altres llengües està caducat. “Les noves generacions adoren les llengües estrangeres, els agrada viatjar, viure fora de França”, senyala.

La professora admet que no domina totes les llengües romàniques, però té prous coneixements per poder establir paral·lelismes entre els idiomes que l’ajuden en la traducció.

Amb poques sessions a l’esquena, els alumnes ja són capaços de traduir al francès textos, la majoria d’ells periodístics, escrits en italià, portuguès, espanyol i català sense gaire traves, tot i que a vegades els ‘falsos amics’ els enganyen.

En el text en català, que explica l’escultura d’un avió de l’artista Jaime Hayón, tots els alumnes cauen en el parany de traduir “van anar” com la forma francesa del futur pròxim (vont aller). La Jaqueline els alerta de l’error i els explica que, per estrany que els sembli, es tracta d’una forma perifràstica que indica un passat llunyà.

Al cap de pocs minuts, els alumnes acaben de traduir el text sense problemes. La particular forma verbal catalana i la paraula pell han estat els dos únics obstacles per entendre un article que podria figurar en un diari o en el fulletó d’una exposició a Catalunya. La gran majoria d’ells no havien sentit mai el català.

Darrera actualització ( Diumenge, 27 de febrer del 2011 11:23

No hi ha resposta

21 febr. 2011


L’ÚS DEL CATALÀ EN PÚBLIC, UNA ANOMALIA ENCARA!

Classificat com a La nostra llengua

La llengua catalana, sovint en actes públics, es troba abandonada a la intempèrie sense cap fil que la protegeixi. La qual cosa no vol dir que no estigui d’acord amb l’alcalde de Martorell que ahir al vespre, per la Televisió de la Regió Centre, va dir que ell no volia reglaments sobre el català en el seu municipi, ja que podien ser recorreguts, en canvi manifestava que parlava en català en tots els actes públics que feia i que la gent ho entenia molt bé com a català que és. Més que reglaments el que cal es solidaritat en l’ús.

Avui em referiré a una sèrie de conflictes que hem de suportar els catalans que assistim en actes públics, ja sigui com  a espectadors o actors. L’entrenador del Girona,Raül Agné, fill de Mequinensa (municipi de parla catalana de l’Aragó) va suspendre la ronda de premsa tot just començada, perquè un grup de periodistes no li permetien que contestés en català una pregunta en català que li havia fet un altre periodista . Un amic em comentava que en un Congrés a Lleida sobre Medicines Alternatives, aquesta tardor passada, la  monja Teresa Forcades es va veure obligada  a presentar la seva ponència en castellà pel fet d’haver-hi gent d’arreu de l’estat. El que havia d’haver fet l’organització era: procurar-ne una traducció simultània o bé disposar d’una còpia en castellà per als qui no entenguessin el català.

Jo mateix he viscut situacions ben deplorables. Una fou l’any 1994, essent jo regidor del municipi de Navàs, em trobava al poblet de Castelladral, envoltat pels dos grans focs del Bages, i se’m va presentar  TV2 per fer-me una entrevista. Quan ja ho teníem tot a punt per començar em van exigir que l’entrevista fos en castellà. M’hi vaig oposar amb  rotunditat: “Estem tots molts emocionats perquè és dramàtica la nostra situació i no és de rebut que se’n exigeixi parlar en castellà, subtituleu-la!”  “No ens ho deixen fer” –  van respondre- “Ho sento”, els vaig dir. I mentre desmuntaven la paradeta un em va etzibar:”Atengui’s a les conseqüències!”. Increïble!

L’altra fou en el IV Parlament de les Religions de Món en el Fòrum de les Cultures, 2004 – Aquesta vegada com a simple participant-. En Raimon Panniker  començà la seva ponència dient-nos que la faria en anglès, perquè els companys nord-americans li havien insistit que la fes en anglès, ja que no es volien perdre els matisos de les seves afirmacions filosòficoteològiques. I nosaltres els catalans, que no enteníem l’anglès, vàrem haver d’aguantar una traducció en català d’un català universal que a casa seva parlava en anglès i, per més inri,en el Fòrum de les Cultures a Barcelona! Em sap greu, en Raimon Pànniker no va ser oportú en aquell moment.

En tots aquest esdeveniments , des del meu punt de vista, es va faltar a la dignitat humana del poble català. No dubto de l’avenç en l’ús públic des de l’època fosca del franquisme, quan alguns ens demanaven que parléssim en cristià quan fèiem intervencions en català a la Universitat,però queda molt per fer… Per tal que aquestes situacions no es tornin a repetir caldria que la política no hi fos passiva. Proposo,doncs, que les sales més important de les poblacions estiguin dotades de serveis de traducció. A més, que la Generalitat i potser també Omnium Cultural estiguin disponibles a fer aquest servei si se’ls demana amb un certa antelació. I a fora de Catalunya haurien de ser els estats veïns els garants de l’ús públic de la seva llengua germana.

No hi ha resposta

17 ag. 2010


Parlar i ensenyar en català en llocs públics els últims 40 anys: de normalitat, poca!

Classificat com a La nostra llengua

 Finals del franquisme,transició i al principi de la democràciaParlar en català a la Universitat, per exemple,  al començament dels setanta t’exposaves a un “hable en castellano, por favor” com a mínim. I de classes fetes en català , si no era en un àmbit religiós: Seminaris o Facultat de Teologia de Catalunya, eren raretes. Hi havia una excepció: La Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent ho feia tot en català des de la seva creació l’any 1968. Fou en aquesta universitat on vaig sentir parlar les glòries de tenir un estatut. Maria Aurèlia Capmany  davant una discussió sobre l’ús del català, ventilava la qüestió amb l’estatut i amb l’obligació d’aprendre el català a l’escola, tot resolt! estirabot que va irritar el sociolingüista Vicent Aracil. De fet, la postura de l’Aurèlia, que jo designaria d’optimista utòpica, va impregnar els joves catalanoparlants de l’època. Fins i tot jo que veia la normalització molt difícil, quan en Jordi Pujol, ja president de la Generalitat, va dir que calien 20 anys per la normalització del català a l’escola, ho trobava massa llarg. S’ha normalitzat l’ús del català a l’escola? De forma universal, de cap de les maneres. Quan vaig començar a fer classes de català a l’Institut de Batxillerat de Vilanova i la Geltrú, alguns companys em tractaven d’arriscat, cosa que no he estat mai! Tot i així algun anònim sí que el vaig rebre , però en aquells moments hi havia una bona part de la societat castellanoparlant que veia bé l’ensenyament del català. Encara recordo quan una representació dels treballadors de Tèrmica de Cubelles em va venir a demanar si els podia fer classes de català. També m’ho va demanar el Director de la Caixa de Pensions. La Contra no es va fer esperar: El Manifiesto d’un grup de funcionaris i intel·lectuals castellanoparlants! De seguida es van veure escletxes – tot i que ja les havíem vist en l’aprovació de la Constitució i l’Estatut- en la legislació  sobre l’ús del català. L’article dels Marges Una nació sense estat, un poble sense llegua ho va fer palès. Els pessimistes van agafar ales i vaticinaven sobre la imminència de la mort del català. Aquest pessimisme tant radical no ajudava gens, segons el meu parer, ja que si la mort és propera per què esforçar-nos en va?Finals del segle XX: la Reforma o Experimental i la implantació de l’ESO (ensenyament obligatori fins als 16 anys)A l’ Institut “Lluís de Peguera” de Manresa vàrem ser pioners a iniciar una Reforma al Batxillerat. Els qui estàvem al peu del canó no en- teníem la dràstica reducció d’hores de l’ensenyament del català. Se’ns deia, ara ja vindran de Bàsica amb l’aprenentatge de l’ortografia i morfología i per tant no cal tant català. Fal·làcia pura! Tot i així en la Reforma encara es podien muntar molts crèdits opcionals o de reforç per reforçar el català, tanmateix en l’ESO tot ja va esdevenir molt més complicat: pocs crèdits opcionals o de reforç, la interdisciplinarietat somniada en la Reforma esdevé pràcticament nul·la i, per acabar-ho d’adobar, immigració i alumnes de famílies desestruturades a dojo. Un alumne  castellanoparlant en situació marginal, desmotivat en tot, em deia: “ Pero quién habla en catalán? En mi barrio nadie! Eso no sirve pa na!” Aquest rai! Altres lluïen la creu gamada i només buscaven la provocació. Fins i tot en un primer de Batxillerat no vaig poder organitzar un debat sobre l’ús del català, ja que els catalanoparlants em van dir que no es volien barallar, jo vaig fer un sospir i vaig dir: que n’estem de malament, si no podem parlar en calma dels conflictes latents! L’estímul social d’aprendre català havia desaparegut i alguns pares que en un principi s’havien catalanitzat es tornaven a castellanitzar.  Em vaig adonar que la normalització de l’ús del català als instituts havia fracassat sense cap reacció administrativa, per més llengua vehicular que fos oficialment. Més tard, es va habilitar una aula per als expulsat i tot semblava una mica més normal. Ara estic fora de servei, però els companys em diuen que la situació no ha pas millorat.Paradoxalment, aquest curs passat, vaig anar de voluntari a reforçar una Aula Oberta d’alumnes de Primària. Les aules obertes les van crear els Serveis Socials de l’Ajuntament per acollir en horari no escolar els alumnes amb deficiències educatives i socials –la majoria immigrants. La primera sorpresa ocorregué, quan vaig entrar a l’aula a les sis de la tarda i els vaig trobar berenant en una taula i conversant en català. Eren meitat magrebins, meitat sud-americans. Alguns no sabien llegir ni escriure bé,tanmateix parlaven en català. Vaig ser molt ben acollit tant per les dues monitores com pels alumnes. I la pregunta sorgeix de nou: per què l’ESO és un altre món? Perquè la comunitat educativa no ha fet prou bé  o potser no pot fer-ho bé . Probablement el mal està en les dues coses. No s’ha fet bé, ben segur, tanmateix el marc legal tampoc ho possibilita.Desconec l’ús del català a l’ensenyament universitari, tanmateix  n’he sentit a parlar en tertúlies a la ràdio, en les quals  algun prohom català, que en altre temps conspirava, confessava que ja havia claudicat de fer les classes en català –Se sobreentén per no haver-se de barallar amb els alumnes. Que trist!L’ús del català en altres serveis, segons les meves efímeres  experiènciesA la policia estatal, quan fa dos anys em vaig renovar el carnet d’identificació, em van rebre en català tant pel que fa als agents com les administratives!Fa un any, vaig acompanyar una magrebina als Serveis d’Estrangeria del Govern de l’Estat Espanyol per legalitzar la seva situació i també vàrem poder parlar en català. Quin canvi comparat en l’època franquista o, fins i tot, de la transicióAls serveis sanitaris d’aquí a Manresa no he tingut cap problema. Fa poc em vaig haver de desplaçar a un hospital de Terrassa, per aplicar-me una radiofreqüència al nervi ciàtic. Les quatre o cinc hores que vaig estar en aquell hospital, el personal sanitari entre ells parlaven en castellà, en canvi quan parlaven amb mi ho feien en català, si no a la primera vegada, a la segona, metge inclòs, cosa que és d’agrair. No puc negar que em vaig sentir ben acollit, però alguna cosa falla..Darrerament, he anat a fer un servei de voluntari a la Presó dels Lledoners, on hi he trobat de tot. Alguns funcionaris totalment catalans, altres que et comencen parlant en castellà, però que acaben parlant-te en català. Fins i tot els primers  presos que vàrem atendre, també van acabar dient-nos algunes paraules en català.Els mitjans de comunicació audiovisuals en català, en general i des del meu punt de vista, tenen poca cura del català: hi ha poca exigència. L’ús social del catalàEn general, tinc la impressió que no avança, tot i que visc a Manresa. Tinc un company a Sabadell que em diu: vosaltres rai,nosaltres quan sortim de l’àrea metropolitana i arribem a Manresa canviem de món. De fet, fa un mes, la Plataforma Solidària d’Aliments de Manresa em va  fer anar amb una altre company  a recollir pastissos industrials en una distribuïdora de Badalona i només ens va parlar en català l’administrativa que ens va donar l’albarà. A les senyores del carrer  a qui demanàvem instruccions per arribar el lloc, si els ho preguntàvem en català, no ens entenien. He anat algunes vegades en algun bar de l’Eixample de Barcelona a prendre un refresc i quan els ho demano en català, se’m queden mirant. En canvi, en la manifestació del 10 de juliol el català era la normalitat, molt més que en la manifestació del NO a la Guerra contra l’Iraq.Potser en aquests últims anys, el fet social més important, pel que fa a la normalització del català, ha estat la nova presidència del Barça presidida per Joan Laporta , amb la col·laboració de l’entrenador Pep Guardiola en els dos darrers anys. L’ ús del català s’ha vist com a cosa normal a dins i a fora del país. Si les altres grans institucions dels país fessin el mateix, possiblement no costaria tant de normalitzar  l’ús del català a les Corts Espanyoles, a la Seu Papal i altres organismes internacionals, cosa que faria créixer la consciència del valor d’usar el català en els espais públics i socials.A tall de conclusióHi ha molta feina a fer! No s’hi val al cofoisme oficial. No s’ha fet cap debat a fons sobre la catalanització a l’escola pública. No es porta cap avaluació del procés de normalització del català. No sabem cap a on anem. S’ha de perdre la por tal com s’ha fet en la independència. Amb tot, no s’han de confondre els termes: independència no equival a normalització social del català. La normalització del català és un afer social i transversal que no es pot eternitzar. El fet d’aconseguir-ho, depèn de tots una mica, cadascú des del seu lloc.

No hi ha resposta

17 jul. 2010


Miserables!

Classificat com a La nostra llengua

 

 Font: Joan Solà al diari AVUIAmb la vostra actitud obstinada reflectiu la pitjor misèria moral, política, econòmica i lingüística de l’integrisme espanyol. Durant segles heu imposat, amb la llei i l’exèrcit, el que vosaltres heu anomenat “la pàtria comuna” dels espanyols i que no és altra cosa que un muntatge arranat estrictament a la vostra mentalitat obtusa, al vostre totalitarisme quixotesc; i, en definitiva, còmode només per a una part dels qui vivim en aquest espai, al preu de ser odiós i insuportable per als altres.Molt en concret, heu atiat contra els catalans la resta dels pobles de la Pell de Brau. Ens heu impedit de respirar a un dels pobles que precisament hem contribuït més a l’evolució política i al benestar econòmic del país. I heu maldat per destruir la nostra llengua de totes les maneres imaginables. Heu fet de l’arma del terrorisme una raó d’Estat aplicable a tort i a dret als qui vosaltres, de manera unilateral, qualifiqueu de terroristes i als qui precisament sempre hem intentat de moure’ns per camins pacífics. Sembrant incessantment aquesta verinosa llavor, heu creat un immillorable camp de cultiu per als vostres votants. I d’això en dieu democràcia!Per enèsima vegada el meu poble ha intentat encaixar en aquesta vostra Espanya impossible. Per enèsima vegada li heu tirat la porta a la cara. No esperarem més opcions: intentarem de viure en llibertat d’una vegada fora d’aquest espai irrespirable.Polítics catalans! Des de les veus profètiques de Joan Maragall fins a tots els observadors polítics actuals ens han anat repetint d’infinites maneres que no hi havia res a fer, que aquesta Espanya ens ha menyspreat i rebutjat i continua fent-ho ara potser amb més violència que mai, política i mediàtica. Ara vosaltres us apuntareu a la protesta popular, no tots de bona gana però tots sense remei, per mirar de salvar un poder personal que cada cop és més ridícul i sobretot més ridiculitzat, més befat. I ahir suplicàveu (!) no sé quina reforma del TC: una reforma d’un organisme que durant quatre anys ens ha escarnit amb prepotència infinita fins a límits que sembla que fins vosaltres qualifiqueu de literalment intolerables i que molts catalans –no us vulgueu ni ens vulgueu enganyar– desitgem, ara sí, que remoguin les entranyes dels qui no tolerarem de ser esborrats dels pobles lliures. No és ara l’hora de donar un exemple inequívoc al vostre poble: ho havíeu de fer, si tant hi crèieu, al moment just que el TC va començar a grapejar l’Estatut.Joan Solà. Article a l’Avui de dijous, 8 de juliol del 2010.

No hi ha resposta