Des del Bages

No es tracta de presentar una societat cooperativa com l’Artium de la Nostra Comarca, sinó de presentar un petit celler d’un emprenedor que s’ha arriscat en la recuperació d’ una antiga vinya de sumoll de Castelladral, la vinya de Maçaners. Tot i així hi ha algunes semblances, la cooperativa d’Artés va surgir de l’abús dels grans a principis del s XX, l’emprenedoria de l’Antoni Carbó, com moltes d’altres, surten avui també com a reacció a la gran indústria del vi, que els fa donar el raïm a uns preus no sostenibles per viure amb dignitat.

Abans de passar a la història, voldria deixar clar que jo he passat tota una vida bevent vi sumoll, els meus germans i un nostre tiet Miquel fins als 90 anys, també.

Historia de la vinya

La van plantar la Familia Marsinyach, més concretament l’avi Joan de l’actual nét, Josep Marsinyach Obradors, que aleshores vivien a Taurons, masia de Sant Cugat de Salou, propietat de Ramon Juncadella i Comasolives, als anys trenta del segle XX. De fet, cap a finals de la dècada dels quaranta aquella família se’n va anar a viure a la Casa Martorell de Cabrianes. Durant uns dos o tres anys van continuar menant-la des de Martorell i portaven el raïm a la tina de la Caseta de Castelladral. Després la va menar directament en Josep Beringues, propietari de Taurons, oncle de Montserrat Beringuers, actual propietària. La treballava a sou el Noi, masover de Maçaners. A partir del 1952 fins al 2001 la va cultivar la família de la Caseta: Ton Obradors,pare, i Pere Obradors,fill. De l’any 2002 al 2010 se n’encarregà en Ramon Comellas de cal Xic. El 2011 la va podar la família propietària, Montserrat Beringues, cosa que va fer possible que l’any següent es pogués encara recuperar, gràcies a l’interès que hi ha posat l’Antoni Carbó.

La forma de la vinya

Una raconada amb dues ales , un pla i un rost, rasses obliqües que escupen cap enfora, esquivant l’aigua de la raconada; dos biots per reservar aigua de la pluja per ensulfatar, un a cada cap del segon pla, i una grossa barraca per poder aixoplugar homes i animals en cas de pluja i tempesta. En aquest moments s’ha deixat de cultivar la part dreta i el rost de sobre la barraca i també un tros de ponent sobre el biot. Com és que és que es cultivés aquell rost? Segons va explicar Domingo Marsinyach al meu pare Ton ho feien perquè la seva intenció era plantar el planell de sobre. De fet, pel cantó ponent ja hi van fer pujar dues rases. Probablement la guerra ho va frustrar?

Les varietats: el percentatge més elevat se l’emporta el sumoll, com a la majoria de les vinyes de Castelladral, ja que era la varietat que produïa més i tenia més aguant en els anys de secada. Hi havia la varietat bartold o trepat en les passades de sobre les parets en la part més de ponent i altres de dispersos per la zona del pla. El bartol suavitzava l’acidesa del sumoll. Després hi havia les varietats de malvasia, picapoll, carrega-rucs, disperses per tota la vinya i algunes altres de més testimonials. No hi havia casa a Castelladral que no tingués dues, tres o més vinyes plantades de sumoll als anys 1950. Ara només en queden de velles un parell o tres com a màxim:Cal Cupons, Maçaners i Comaposada(?)

L’any 1985 es van arrencar la meitat de rabasses per poder-la llaurar amb tractor. Tenim un reportatge en super 8, convertit en vídeo (1980), produït per la Carme Santeulària i Armengou de Casserres, en el qual encara es poden veure les rengleres naturals i la barraca dreta.

El nombre de peus s’aproximaria als tres mil. Ara, comptant els bords n’hi ha uns 1.200, no arriba a la meitat perquè s’ha escurçar per totes les vores i sobretot per tota la zona nord on era més rost. En el 2014 s’ha tornat a llaurar amb cavall , s’han refet les rases i adobat els ceps amb fems de cavall per evitar la contaminació dels adobs químics i s’utilitzen productes fitosanitaris ecològics. 

Preguntes que ens podem fer: com és que uns masovers de Taurons vinguessin a plantar una vinya a Maçaners? Feia poc que l’amo de Taurons, Ramon Juncadella havia comprat Maçaners (2014). Era normal menar vinyes lluny de casa. Una altra pregunta seria com es va finançar? Quin contracte es va fer ? No ho sabem.

Ara potser ja és l’hora de presentar l’Antoni Carbó.

Primer de tot he de dir que l’Antoni és un bon amic, sorgit d’una oportunitat.

Ell pertany a una tradició familiar de vinyaters:avi,mosso; pare que anava comprant vinyes velles en terres àrides, i ell que continua innovant amb la seva herència. És soci fundador del celler Mas Candi i creador del celler la Salada- Vins Naturals. I sobretot és un bon catador de vins. Participa cada any amb el seu soci Ramon Jané al concurs de 120 parelles de Vila Viniteca. I en dues ocasions han quedat segons.

Castelladral, 19 de novembre de 2015

Llegiu l’article de Toni Massanés a http://www.vilaniteca.es

.

Als anys seixanta havia collit raïms durant un mes –de mig setembre a mig octubre-. Començàvem en unes vinyes que confrontaven els municipis de Callús i Santpedor , i acabàvem la temporada en vinyes de Castelladral i Sant Cugat del Racó. La varietat dominant era el sumoll negre. Havia veremat algunes vinyes de macabeu, pansa i malvasia. Altres varietats eren testimonials . de fet unes i altres moltes vegades acabaven al mateix cubell i a la mateixa bóta barrejats amb el sumoll

En l’actualitat resten quatre vinyes de sumoll cultivades per gent de la tercera edat al costat d’algunes de varietats modernes –cabernet, savignon, merlot…-plantades per joves pagesos. Al Penedès les vinyes velles de sumoll foren foragitades de la denominació d’origen i en l’actualitat són testimonials, tot i que ja hi ha agricultors joves que comencen elaborar vins sumoll o negres amb la varietat sumoll. Em deia un viticultor jove del Pla del Penedès que per ell el sumoll era dels millors vins. A casa meva, el meu germà ,en deixar de menar la vinya, conjuntament amb el seu oncle compraven  el vi (varietat moderna) a un veí seu. Uns anys després vaig proposar al meu germà de restaurar una vinya de sumoll abandonada. En les primeres collites el nostre oncle encara encarregava vi modern, però en tastar el nostre va dir: el trobo millor! I va deixar de beure vi modern.

Què ha passat,doncs? Que hi ha hagut un mimetisme per allò que ve de fora. En l’arribada de les noves varietats, varen entrar també les noves tècniques de vinificació, tanmateix no es feien servir per al sumoll, ja que era un vi pària o vulgar. Tot i així  viticultors grans continuaven amb la seva vinya de sumoll fins que es morien. Aleshores la vinya era substituïda per una altre de varietat moderna o abandonada o substituïda per la producció de cereals. D’aquí que alguns les hagin anomenat vinyes de la mort.

A la dècada dels noranta un pagès de la Terra Baixa va plantar una vinya de varietats modernes en una zona del nord del Bages i es ventava de ser un gran entès  en viticultura i es mofava no solament dels qui cultivaven sumoll per al seu consum, sinó dels viticultors de més renom del Bages. Tot això ja és passat. La valoració de l’entorn, la proximitat i les varietats autòctones han fet renèixer  les varietats tradicionals, una de les quals és el nostre sumoll, que ja és servit per bons restauradors de la Catalunya Vinícula.

Aquest any hi ha vinyes de sumoll que l’única activitat que han rebut per part de l’home ha estat la poda. Encara som a temps a salvar-les! A veure si entre tots ho evitem i aconseguim un bon vi autócton.

Tags: el sumoll, vi de restaurant

El meu amic , Jaume Pubill, ha publicat en el seu bloc la visita d’un grup  d’amics a la finca  Can Pauet de l’Espunyola, on es cultiven unes cent hectàrees d’agricultura ecològica. Fa uns cinc anys vaig descobrir la primera finca ecològica seriosa a San Giovanni in Ghiaiolo, a prop d’Urbino, a 50 Km del mar Adriàtic (Itàlia):  treballaven la terra, tenien quatre caps de bestiar, transformaven els seus productes i els venien directament a la població: mel, formatge , pa i altres productes. També organitzaven tallers per a estudiants. La mestressa em va explicar la seva aventura: van arribar a la casa, ara fa uns 30 anys amb un sac de llenties i poca cosa més. La casa estava mig abandonada i hi havia goteres per tot arreu. La família estava formada per un jove italià de  Trieste, regió de  Friolí, i una catalana de Manresa, amb dues filles a qui havien fet estudiar i que ja es guanyaven la vida. La finca és petita, no crec que arribi a les cinc hectàrees. Treballaven la terra amb tractor eruga de segona mà, ja que era un terreny molt pendent. Recordo el que em va passar per la ment: dos joves idealistes que s’havien conegut a Taizé han aixecat una finca: casa i terres, i una família! Això sí, treballant cada dia com hores té el rellotge. El noi sabia fer de tot: agricultor, paleta, fuster, grafista ( s’havia comprat una impremta manual vella per imprimir les etiquetes per als seus productes) El fet en si em deixava sense paraules. En els darrers cinc anys la cosa ha anat a més i s’ha incorporat a l’empresa una de les filles. Aquesta mateixa família ens en va fer conèixer una altra, a prop d’Urbino, que cultivaven vinya i cada any engreixaven i mataven un porc, que li deien Don Benito!

La família de Can Pauet és una altra cosa, ja que estaven fent agricultura intensiva, quan un bon dia els dos fills van dir al pare: nosaltres volem fer agricultura ecològica, si no, plegarem. Els d’Itàlia havien començat com uns neorurals, els de cal Pauet no, ja que tenien experiència agrària i maquinària. Els d’Itàlia tenien només dues vaques, els de Can Pauet portaven al seu obrador 15 o més xais cada setmana que després una noia distribuïa aparticulars fent una ruta de 150 kilòmetres amb una furgoneta. I així setmana rere setmana. Cosa que implica disposar d’un bon ramat de bens. Havien recuperat 15 0 16 llavors tradicionals, 6 de les quals de blats tradicionals per fer farina de pa. La recerca d’aquestes llavors no fou fàcil, les trobaren en algun racó dels Pirineus, gràcies a algun avi que no havia deixat de cultivar-les. Moltes màquines se les havien transformat per adaptar-les a les seves noves necessitats. El jove que ens ho explicava se li notava la passió: Nosaltres no podem tornar enrere, és una cosa de consciència ,ens deia, com el meu germà, bon pagès, quan fa uns anys es va posar de moda fer cooperatives agrícoles intensives, va dir: jo he de continuar amb el que tinc, no puc fer altra cosa.

Tot i les diferències entres les dues famílies per l’origen familiar i professional i per les dimensions de les finques, he observat algunes coses en comú: Una i altra eren molt conscients del que feien i de l’esforç que suposava mantenir-s’hi. Les hores de treball em sembla que ningú les comptava. Se’ls veia  molt orgullosos dels productes que feien. Se’ls notava una gran professionalitat i molta serenitat. En certa manera vivien feliços.

En aquestes visites s’aprèn moltíssim, te’n portes un record que no s’esborra, tot al revés dels programes de ràdio i televisió que ens fan consumir sobre temes ecològics. Veient aquesta gent fins i tot el mite Guardiola se’m fa petit. En Pep  fa l’equip amb els millors de casa i de fora, aquests ecologistes fan de vegades el millor amb el pitjor, amb allò abandonat per la tradició, amb allò que no té valor i sota la incertesa del temps.