Arxiu per a 'Castelladral' Categories

10 maig 2018


Centenari del naixement d’Isidre Soler, el Filaborres de Castelladral

Classificat com a Castelladral

Trets biogràfics d’Isidre Soler

Primer de tot he de fer palès que l’Auca que tenim entre mans s’ha fet en un treball de grup on s’han debatut paraules, rimes i dibuixos, tot i així, hi ha tres persones, sense les quals no tindríem L’Auca que tenim: Ton Obradors, col·lega de l’Isidre i expert amb rodolins, Maria Estruch, etnolingüista i biògrafa de l’Isidre ; i la Núria Puigdellívol, veterinària i bona dibuixant, que n’ha fet les boniques vinyetes . Bé, L’Isidre va néixer a Palà el 15 de maig de 1918, als 2 anys va passar a viure a L’Hostal, sota Castelladral; als 3 anys a Filaborres on va viure 52 anys. El 1973 se’n va a Navàs , on va viure fins al 20 de maig de 2008. Sense canviar de casa ni de poble va viure en dos municipis: Castelladral i Navàs, ai las!

S’ha dit que els homes som animals polifacètics i polifònics, L’Isidre n’és un model: pagès, bon vinyataire i bon segador, carboner, tallador i pelador de pins, peó de camins, cap de colla i bon mestre d’aquests oficis; teixidor, sereno… Amic de la conversa, d’humor i ironia fina. Qualsevol cosa que feia se li esqueia , sonava bé!

Era també un home molt sensible per a bé i per a mal: rebel contra les injustícies, admirador de la gent treballadora i humil, a qui tractava de bons patriotes; home de família sense família, valgui la paradoxa. Es relacionava amb la mainada amb una gran tendresa i visitava els companys malalts. I molt agraït a qui havia tingut cura d’ell. Tanmateix, la mateixa sensibilitat el fa exacerbar davant de fets no racionals: el fet que el seu pare traslladés la família de Palà a ser un simple estadant de l’Hostal,  sense que la seva mare pogués anar a treballar a la fàbrica i no tenir cap conill o gallina a casa, tals sols perquè ell pogués anar cuidar les vinyes que tenia a la Capsada, no ho va acabar de pair mai:” Va ser una mala passada per sempre!” L’Isidre es va posar al costat de la mare, ajudant-la en les feines domèstiques. No és estrany, doncs, que al final de la seva vida digués: rento els plats perquè sóc republicà. L’Isidre és l’antifigura del pare o espòs patriarca.

Als vuit anys el treuen de l’escola per fer de pastor d’ un ramadet de  12 cabretes. La visita d’un capellà de família de la mare, li qüestionarà el que està fent, però qui tindria cura de la mare? Es pregunta. Ell no pot ser un nen normal com els que veia anar a escola o les festes de Castelladral, mentre ell guardava: ni escola ni festes! Es deleix del que poden fer els altres. Dels anys 1931 al 36 guanyarà uns diners i participarà en les festes del poble.  Vindrà la postguerra: ho perdrà tot: els pocs diners, la salut a Aranda del Duero, i un cop a casa, moriran el germà Joan, la germana Carmeta  i la mare Àngela només en 4 anys. I ell aguanta i es refà a poc a poquet . A partir dels cinquanta vindran un anys de bonança.  Tanmateix  la modernitat li farà pam i pipa i es quedarà sol, mig malalt, poca feina i sense tenir ningú per a fer colla, perquè ha arribat la transformació mecànica al camp .  Decideix anar a treballar a la fàbrica cal Forcada i a viure a Navàs, no havia de ser fàcil! Haurà de tramitar la invalidesa. Més tard passarà també una jubilació ambivalent: mantindrà un excel·lent relació amb els Veïns i Amics de Castelladral ,i veu com és d’agraïda la seva memòria! Dibuixarà cases antigues de memòria, escriurà llegendes, narrarà fets socials i autobiogràfics… Atreu a joves motivats per la natura, l’etnografia,  la història. Però l’esquena i el cor li donen maldecaps i a causa de la malaltia de la seva esposa, s’hauran de traslladar a la Residència on viurà la resta dels dies, diguem-ho suau, força amargat, i sentint-se un dissortat.

No és estrany que un home que ha hagut de passar tantes contradiccions es lamenti a voltes a l’estil de Job: “tant treballar, tant patir per res, ho he perdut tot, valdria més no haver nascut!”. El 1999 escriu com li agradaria que fos el seu funeral : senzill i amb una creu sobre el taüt que ell mateix en dissenya la confecció amb quatre elements de l’aspre naturalesa en què ell ha treballat i viscut. Tot un símbol de la seva vida.  Com qualsevol símbol fa pensar i té quelcom d’ inefable i indesxifrable.  Isidre! vull acabar amb una imatge d’agraïment: Tu, malgrat tot, has estat un bon samarità, dissortat i  nafrat sí, però resistent, molt resistent!, res a veure amb un fill pròdig que se la campava.

Moltes gràcies, Isidre!

Jaume Obradors

Castelladral, 6 de maig de 2018

No hi ha resposta

15 maig 2010


LES CARAMELLES DE CASTELLADRAL

Classificat com a Castelladral

Tres MulesCaramelles 1972Caramelles 2009

Avant o postguerra   Represa 1972      Època de plata: 2009

La memòria històrica de les caramelles es perd en els besavis. Sabem que a la dècada del 1930-40 es feien Caramelles a Castelladral, gràcies  a unes notes sobre Castelladral que es van publicar al Butlletí del Centre Excursionista del Bages. No ens consten testimonis escrits més antics. L’estructura consistia a cantar dues cançons: un vals i una cançó de comiat o bé una sardana, seguides del Ball dels Cascavells de Castelladral. Les cançons depenen, com encara avui, del músic de torn: podien ser tretes d’un altre lloc o bé de creació pròpia. En canvi, pel que fa el Ball dels Cascavells, tot i ser semblant als altres dels pobles veïns, tenia la seva peculiaritat que el feia singular i cada any es repetia el mateix.El grup de caramellaires el formaven els nois solters del poble, però només els experts podien ballar el ball de Cascavells, que només es ballava a algunes cases assenyalades i a la Plaça del Poble per Pasqua i per la Festa Major. A la dècada del quaranta hi havia un caramellaire  que portava un bombo i l’anava tocant de casa en casa. De tant en tant el rellevaven. Anaven, a més, acompanyats per tres homes amb un animal cada u: el banderista –  que a més de manar, era el més expert en el vall de cascavells i estava obligat a ballar-los a la Plaça del Poble-; el qui portava el paner, encarregat de recollir el que li donaven, i la lloca, que anava recollint tots els ous. Un altre personatge important era el músic o acordionista, que havia ser a l’assaig i era l’únic que cobrava. Quan s’arribava a una casa el banderista demanava permís per cantar: “ cantem  o no cantem !” i  els de la casa responien que sí, ja que el fet d’anar-hi ja estava pactat a l’avançada.

El recorregut era força semblant a l’actual: Castelladral, Sant Cugat i la Vall d’Argençola, si bé aleshores es feia a peu. De vegades anaven acompanyats d’un grup de trabucaires, la majoria  eren adults casats. Anaven en filera i se’n destacaven el capdavanter i el cuer. Aquest últim quan havia acabat de tirar, cridava foc! per tal que el davanter se n’assabentés i comencés un nou torn de trabucades. Acostumaven a tirar a l’arribada i sortida de les cases. A la Plaça del Poble feien tota una exhibició!

A la majoria de les cases els paraven la taula de galetes, llangonissa, vi dolç…, un vegada haguessin cantat. Sempre n’hi havia algunes que els tocava preparar  els principals àpats del dia: esmorzar, dinar o sopar.

Després de la guerra es van interrompre diverses vegades. Hom recorda les famoses caramelles de l’any 1952  o 1953, que es van fer acompanyats de  trabucaires, un home amb un animal i una sàrria porta la pòlvora i els trabucs espatllats o de recanvi. Van anar a Navàs i després un camió els va portar fins a la Casanova del Pla de Sant Cugat. Va ser tot un espectacle, però aquell mateix any hi va haver un accident a Súria, on va morir un del públic. Com que el governador civil va prohibir les caramelles amb trabucs, ja es va perdre tota la il·lusió i Castelladral no es van tornar repetir fins als anys 1972 amb Mn Pau Bordera com a Director. Els trabucs es van recloure a l’antiga secretaria de l’edifici de la Casa Consistorial- Escoles de Castelladral. Al cap d’uns anys l’Ajuntament de Navàs els va fer baixar a Navàs. I no se n’ha sabut mai més res més. Una llàstima!

Les Caramelles dels anys setanta ja es van fer amb nois i noies . I ja s’anava amb cotxe o dalt d’un remolc  tirat per un tractor. Hi van participar jovent de Castelladral i Sant Cugat. Es va ballar el Ball de Cascavells de Serrateix, perquè ens el va ensenyar un jove de Serrateix. En marxar Mn Pau es varen tornar a interrompre.

La gran represa de les Caramelles comença l’any 1984 amb motiu de la creació de l’associació de Veïns i Amics de Castelladral. Aquest any, no es fan encara caramelles, però amb motiu de tornar-se a celebrar la Festa Major es recupera el Ball dels Cascavells, gràcies a taral·lejar-lo un senyor gran. Es va haver de ballar a l’església perquè va ploure tot el matí. Es va haver de comprar els camals i els cascavells o picarols i sargir-los, es va comprar la roba per fer fer les faldilles i les bruses de les noies. Va portar molt enrenou, però ja teníem a punt per sortir a cantar i ballar l’any següent. I Així va ser. Des del 1985 fins a l’actual 2010 s’han celebrat cada any. Durant uns anys vàrem anar a cantar i ballar a Navàs, però no agradava a ningú de la colla ja que s’havia de córrer molt i en algunes cases només ens veien passar. Les caramelles d’aquests darrers 25 anys s’han caracteritzat per participar-hi totes les generacions: avis, pares, joves i mainada: amb un promig de 60 a 80 persones; per no fer discriminacions de cases: a totes es canten les cançons i es balla el Ball dels Cascavells, i la resposta de les cases també ha estat molt bona: totes ens paren la taula, a més de fer un donatiu al paner; i una tercera característica consisteix a fer participar la mainada en el ball. Es fan com a mínim dues rotllanes de balladors, de vegades tres i fins i tot quatre. Els nens i nenes que comencen a caminar ja se’ls ensenyar a ballar. Sempre hi ha un noi o noia que organitza la ballada dels més petits. Es porten dues banderes( una pels grans i una altra de més petita per al grup de mainada més granadet) i un estandard. Hi ha també el responsable del paner, que recull els sobres amb diners que li donen a les cases. Si a la casa on es canta i balla hi ha algun noi o noia que fa o ha fet de caramellaire se li ofereix la bandera perquè  l’exhibeixi participant en el ball de cascavells. El director de les caramelles en els primers anys fou  Mn Llorens, ja jubilat. Quant al músic ha variat: els primers anys vàrem llogar una acordionista. Després un noi del poble que tocava un piano elèctric i una acordionista veïna. La direcció dels cants anava a càrrec d’una altra veïna. Darrerament, ja fa uns anys que ens acompanya i ens dirigeix un noi amb un piano elèctric. Ho fa molt bé, però els grans trobem a faltar el típic acordió. També s’ha de notar que no hi manca la xerinola a cada casa. I entre casa i casa també se’n fa alguna de sonada: obstruir el camí, fer dreceres i marrades, ensarronar algun “novato”, fent-lo passar per llocs difícils: pendents, rases d’aigua on es quedarà encallat i  l’hauran de remolcar, tocar el clàxon, lluir les banderes…i sobretot riureeeeeeee!

Una altre tret peculiar consisteix en l’Ouada. Tot el que s’arreplega, un cop descomptats les despeses del músic , roba i banderes, s’utilitza per fer un gran sopar en el qual són invitats a participar-hi la gent de totes les cases on s’ha passat a cantar les caramelles. Aquest sopar s’ha fet coincidir amb la Revetlla de Sant Joan . La participació a l’Ouada ha arribat 160 persones. Consisteix en una botifarrada i carn a la brasa amb un plat d’empedrat o d’arròs, amb una gran coca i cireres per postres. Amb vi i cava de la terra.

A Castelladral es considera un fet insòlit que durant tants anys  s’hagi pogut mantenir un nivell de participació tan alt de totes les edats i que el resultat sigui tan satisfactori per a tothom.

Castelladral, 5 de maig del 2010

No hi ha resposta

27 set. 2008


Trobada d’exalumes de Castelladral amb motiu del centenari de les seves escoles

Classificat com a Castelladral

Avui és festa grossa. Avui Castelladral és diferent. S’omple de sentit i llueix més que mai amb tots nosaltres de  qui fins i tot les pedres podrien parlar. No oblidem que venim de lluny, de cases centenàries, per no dir mil·lenàries, i d’unes escoles també centenàries convertides en l’Alberg, el nostre aixopluc. Sense les escoles no hi hauria l’Alberg i nosaltres no fórem aquí. Oblidar-se d’aquest edifici, per nosaltres és oblidar-se de nosaltres mateixos. Per mi, aquestes parets no són unes parets qualssevol com tampoc ho és el camí que baixa cap a Argençola. Entendreu que ho dic com exalumne i veí de Castelladral. La meva experiència és única com ho és  la de qualsevol de vosaltres. I tots plegats hem fem un poble singular, que ens l’estimem perquè és el nostre poble, que ve de lluny i no hem escollit. Quin respecte que es mereix Castelladral! Les escoles de Castelladral ja existien molt abans d’aquest edifici centenari. Tenim constància que el 1883- fa 125 anys- hi havia a Castelladral una escola de nens i una altra de nenes . Pel que fa a les nenes es diu que concorren a una escola elemental, en canvi quan es parla d’escola de nens es diu que concorren a l’escola pública. Al llistat de les nenes, fet a l’octubre, només n’hi ha 16 i la meitat són d’aquí el nucli de Castelladral, tot i que n’hi ha una de les Esglésies que no hi falta mai(1); en canvi  hi ha dos llistats de nens: un fet a l’abril  amb 30 nens i un altre de 24 , fet a l’octubre .De nens en vénen de tot arreu: Sant Cugat, Vall dels Gitanos, Orriols, Barri de Torruella. Hi havia molt absentisme: nens amb més de 50, 40 i 30  faltes. Sembla que aquestes dues classes també existien a principis del s. XX, ja que tenim dos rebuts del 1904 referents al lloguer de l’escola i de les cases del mestre i la mestra.

 Quant a l’edifici, sabem que l’Ajuntament de Castelladral el dia 8 de febrer de 1883 demana a la Diputació de Barcelona un estudi i redacció del projecte d’escola per a nens i nenes del poble.Els 1894 el Bisbat de Solsona concedeix el permís per fer les l’edifici de les Escoles i la Casa consistorial al Cementiri Vell, on hi ha l’actual Rectoria, però els posa una condició molt difícil de complir: que l’edifici no tregui la llum de l’església ni de la Rectoria(2). Que n’eren de savis! Tinc anotada una queixa de l’escola del Mujal feta pel rectors i els veïns davant la Junta Provincial d’Ensenyament, perquè s’han assabentat que alguns individus d’aquesta Junta volen traslladar l’escola de Nenes a Castelladral, quan ja fa més de 8 anys que funciona al Mujal.

 Però no serà fins al segle XX que es començarà a posar fil a l’agulla per construir l’edifici de la Casa consistorial i Escoles  

1900 octubre . Mariano Riu de Cardona cobra de l’Ajuntament de Castelladral 80 ptes per fer el plànol de la casa comunal.                                  

1902 gener,16. Es compren 12 covanets per desmuntar la casa Ferrer(3)

Febrer,16. Es paguen 1’50 pessetes per anar a buscar els covanets a Cardona

Març,17. Es paguen 3 pessetes per anar a mirar fusta per a la casa comunal

Abril,8 .Es paguen 6 pessetes per un viatge a Manresa per anar a veure el Marçal si volia vendre fusta per a la Casa comunal

Maig,17. Per un dia per anar a contractar la fusta per la Casa Comunal : 3 ptes.

Juliol,17.“ En vista de que lo dit Marçal després d’haver-nos venut la fusta no pujava ni contestava cap carta hi vaig tornar a baixar” : 6 ptes.

Juliol,19. Per una marca per marcar la fusta:   1 pta

Setembre .Per un viatge a Cardona per veure lo Ramonet de Sant Just si vindria a reconèixer la fusta del Marçal per marcar-la: 1 pta . Per la manutenció de tres homes  per marcar la fusta, y lo meu jornal : 4 ptes

Novembre Per 112 bigues comprades al Marçal : 700 ptes. El senyor Marçal les rep de Joan Vila Fornells de la Llestanosa, aleshores Alcalde      Per 12 covanets més:  8 ptes. Per anar a buscar-los: 1’5 ptes

Desembre Pagat a Ramon Torres pels treballs fets a la Casa Comunal : 35 ptes      

1903 gener,es paguen a 16 persones del poble un conjunt de  de 92 jornals: 330 ptes. Avui serien 92* 10h * 15 euros l’hora= 14.800 euros.(4)

Març, per dotze jornals de serra a la vaga de Comaposada:  52 ptes 

1904 gener,25. Per dos jornals i mig per arrossegar la fusta de la Plaça a l’Era de la Rectoria :10 ptesFebrer,1.  Pagat per la contribució de la casa Ferrer: 2’44 ptes

Març,2: Josep Gusart adquireix amb escriptura pública per donació de D.Melitón Traver, aleshores secretari de Puig-reig,un solar o porció de terres de l’enderroc d’una casa que estava senyalitzada amb nº 5. En paga 8.000 ptes i després la cedeix l’edifici a l’Ajuntament per 2.800(5). Fa un bon negoci! En les escriptures es diu que s’hi ha de fer una planta baixa i dos pisos destinada a escola de nens i casa consistorial. En cas de perdre l’ús assignat, caldria reunir els caps de casa per a veure què se’n fa.

Abril Per la contribució de cal Ferrer(Es tracta de la casa enderrocada) : 2’44 ptes        Per apriar les bigues a l’era de de la Rectoria: 4’50 

 Juny Pagat per les bigues de la casa comunal i un prestatge per posar papers : 216’80 ptes (Aquestes són tretes de la vaga de Comaposada. Serien els cavalls o jàsseres?)

1907 Jaume Santamaria cobra 40 ptes de lloguer de la Casa Consistorial. Ramon Vall en cobra 225 pel lloguer de l’escola i habitació de la mestra de nenes Meliton Traver rep 60 pessetes per al lloguer de la casa habitació del senyor Mestre referent al 1906 . Meliton Traver rep a l’avançada 10 pessetes  pel local que serveix d’escola nens, corresponents als quatre primers mesos de l’any 1907, ja que acabats aquets quatre mesos li han de desallotjar el local per vèncer la data del lloguer                         

 2009 gener,28. Ramon Travé presenta una factura de 43’25 ptes a Josep Gusart de la Rovira, aleshores alcalde, per espècies i jornals d’emblanquinar i fer faixes a la nova Casa Consistorial. Molt interessant aquesta factura ja que demostra que el 1909 ja estava feta la Casa Consistorial. data que figura a l’arc de l’entrada.

1915 juny,14 . L’inspector insta a l’Alcalde de Castelladral a clausurar una escola de nens a Navàs.

1919 abril,3.  Es convoca la Junta Provincial d’Ensenyaça per acordar si és procedent la creació d’una escola de nens al barri de Navàs, i que l’actual unitària de nens de Castelladral sigui convetida en mixta.(5) 

1923 S’inaugura la cisterna que va costar 3.918,49 pessetes. Oooh la cisterna! Quin plaer era anar-hi a beure per fer-se passar la set.

1923 octubre,3. Arriba la Dictadura. Es presenta el “Comendante Cabo de la Guardia Civil” a L’Ajuntament, els llegeix un ban del governador civil i els fa donar la conformitat del seu cessament i la presentació d’un nou Ajuntament. L’alcalde cessat és Jaume Gusart, fill del Josep, molt apreciat pel poble. El que fan les dicatudres

1924 L’Ajuntament de Castelladral es traspassa a Navàs. Castelladral deixa de ser estat, ja no s’hi faran serveis. Arriba la  II República En Jaume Gusart,sense ser l’alcalde, va aprofitar la política educativa que va engegar la II República, per gestionar la instal·lació d’una escola de nenes. A finals del curs 1934-35 el mestre Pere Filella fa escrits i oficis demanant la creació d’una escola pública per a nenes, ja que a la seva escola de nens té matriculats més de 50 alumnes dels dos sexes i funciona com si fos mixta. A l’inici del curs següent 1935-36 ja s’havia rebut l’autorització provisional de l’escola de nenes, que no va poder funcionar fins a primers dies de desembre, quan va arribar la mestra a Castelladral:Cristina Boada. En relació  a la consecució d’aquesta escola 157 veïns de Castelladral amb  un escrit  donen les gràcies a Jaume Gusart per la seva gestió i el nomenen “protector i fill predilecte de Castelladral” (1 de decembre de 1935). Fan un altre escrit a l’Ajuntament, on demanen que les escoles de Castelladral a partir d’aquell moment s’anomenessin Joan Coca( Aleshores batlle de Navàs) i Jaume Gusart. El 14 de febrer de 1936 l’Alcalde comunica en un ple que s’ha acceptat la petició i que així ho faran arribar a la superioritat. Cinc mesos després va esclatar la guerra i tot va quedar penjat.Després de la guerra civil, hi va haver èpoques en dos mestres,però va dominar l’escola mixta amb un mestre o mestra. En el curs 1979-80 es tanca definitivament l’escola amb la darrera fornada d’alumnes.

Què hi apreníem?Per alguns de vosaltres l’escola de Castelladral ha estat l’única a què vau assistir. I per la majoria  va ser a on vam aprendre a llegir i escriure. Altres van aprendre molt més.A més a més, el fet de  venir a escola a Castelladral suposava per a molts fer una caminada i, per a tots, trobar-se amb altres nens i nenes de la mateixa edat, formar part d’un grup – a voltes potser inconscientment-, tenir amics o amigues i sentir-se útil. Per tant començàvem a ser importants – avui en diríem a tenir autoestima-; a tenir confiança en un mateix i en els altres i en la mateixa natura per on ens desplaçàvem i jugàvem; confiança bàsica sense la qual és impossible viure d’una forma sana. Manejar l’enciclopèdia, saber situar-se en un mapa, dominar les multiplicacions i divisions i els més espavilats,les regles de tres , ens feia creure que érem algú. Jugar a cuc amagar, al narro i a la penyora; caçar ocells amb llueles, treure nius de grives, pigots i garses i després fer un berenar que ens en llepàvem els dits o comercialitzar la nostra caça ens preparava per a la vida  comercial postmoderna! Ara bé, per damunt del que apreníem a l’escola i de com ens relacionàvem amb la natura i les aus, hi havia una experiència de passar-nos-ho bé, tot i que a voltes ens baralléssim; de riure’ns els uns dels altres i del món que ens envoltava i potser fins i tot de nosaltres mateixos, apreníem a ser humans. Tots hem fet el nostre propi trajecte amb les giragonses que vulgueu. Quasi tots som fills d’una època marcada per un llibre: l’Enciclopèdia. Un llibre que senyorejava l’ensenyament primari,secundari i universitari. Un metge quan havia acabat la carrera tenia de consultar l’enciclopèdia mèdica. Actualment,el que es troba a les escoles, universitats, hospitals, aeroports…i a tot arreu  és una altra cosa: l’ordinador. Bastants de nosaltres en som uns aprenents. De fet hem presenciat una revolució del coneixement. Les enciclopèdies eren un conjunt de conceptes que es mantenien invariables al llarg dels anys,passaven de pares a fills i eren la norma. S’havien de memoritzar. Ara amb l’ordinador tenim accés a les diverses cultures del món. L’ordinador és una enorme memòria que es duplica i es triplica amb molt poc temps, és l’enciclopèdia de les enciclopèdies.  Tothom qui sàpiga fer anar aquesta eina hi pot accedir. L’enciclopèdia s’havia d’estudiar i memoritzar, l’ordinador s’ha de saber fer anar. Una altra diferència és el fet que les dades de l’ordinador s’amplien, es renoven i reinterpreten constantment,i es generen visions de la realitat totalment contradictories. I qui digui ruboritzat que això o allò és intocable, no en farà cas ningú. Davant de tants kilos de coneixements, restem perplexos i ens podem angoixar i posar malalts, si no ens els mirem per sobre i per sota i els relativitzem. Fa poc ens han dit per televisió que  han construït un accelarador de partícules  que resoldrà els misteris de l’univers. Això fa riure!(1) Jo penso totalment al revés, que el misteri  de l’univers encara el faran més gran. Benvingut sigui l’accelarador de partícules! Mireu, si jo no sé com parlar… el misteri el tinc davant dels meus ulls  i en quedo meravellat i no vull cap maquinota  ni enciclopèdia que em destorbi! Ens cal molt d’humor, si volem viure en llibertat i amb  la paraula compartida, és a dir,  amb  acord i consens -la vera democràcia-  en tots els àmbits de la vida social.! Aquí a Castelladral, fins i tot les pedres ens reconeixen. Hem triomfat. Del contrari aquesta trobada d’avui no s’explicaria. Que els nostres somnis de joventut no s’hagin complert no hi fa res! Deixeu-me citar una gran persona molt sàvia: Ramon Llull. El català i europeu més universal del s.XIII. Volia fer una reforma a la Cristianitat i de retruc a tota la Humanitat. Va anar a fer propostes a diverses universitats d’Europa,va visitar Terra Santa, el nord d’Àfrica, va assistir a Concilis, va visitar papes i reis i no se’n va sortir. I va escriure un poema titulat Desconhort.Se sentia fracassat com molts, però va escriure un altre llibre bellíssim “El llibre de l’Amic e l’Amat”,sense cap rancor. També és probable que nosaltres ens hàgim sentit fracassats alguna vegada. Però donem-hi la volta: Aquí entre nosaltres hi ha una persona que ja ha donat 95 voltes al sol, mantenint els peus a la terra i acompanyada per la lluna, aprofito el moment per felicitar-la. És impressionant! No sé si l’ha superada cap astronauta.  No venim d’una terra fèrtil,però tampoc del desert! No sé si dels rocs n’hem fet pans,però sí que estic convençut que molts de vosaltres heu esdevingut uns savis enmig dels rocs. La saviesa s’adquireix pels grinyols de l’experiència . Un noi o noia de 20 anys amb un ordinador a les mans i amb un cap ple de somnis, per molt intel·ligent que sigui, encara no pot ser reconegut com un savi. Li manca experiència. Qui obté saviesa no té res a envejar. I de la saviesa no se n’ha d’excloure ningú. Heu sentit a dir que de boig i de poeta tothom n’és una miqueta. Bé,doncs, ampliem la dita en un dia de joia com avui davant d’aquesta plaça que n’ha sentit a parlar a centenars: De savi i de poeta tothom n’és una miqueta. La saviesa no fracassa! Tenim una tradició de savis, no en dubteu! Del contrari, Castelladral no fóra! Ens cal,doncs, reconèixer-los.  Bona diada i bona festa Jaume Obradors Suades Castelladral, 27 de setembre del 2008

(1)La distancia a peu d’aquesta casa era d’una hora mitja.

(2) L’actual rectoria està adossada a la paret romànica de l’Església, on s’havia prohibit fer-hi l’escola.

(3)A on és l’edifici Casa Consistorial -Escoles. Avui Alberg.

(4) Per fer-hi l’Alberg els veïns i amics  vàrem fer l’enderroc de tot menys les parets mestres, però gratuïtament.

(5) Les dades referents a les escoles són molt incompletes, ja que hi falta  tot el cost de l’obra interior que jo no he vist mai. Aquesta informació l’he treta del llibre:Història de la  Rovira de Manuel Vicente izquierdo.la casa de la Rovira era on hi vivia l’Alcalde Josep Gusart. Les altres dades són tretes de l’arxiu municipal.

(6) Quan vaig escriure aquest text encara no havia sentit a parlar del cientifista ateu Richard Dawkins i el seu libre beseller : The God delusion (2006),traduït al castellà per Espejismo de Dios(2007).Entre altres coses m’han dit que escriu:“L’únic coneixement vàlid és el científic. Les ciències ho saben tot o estan a punt de saber-ho. Estem a punt de demostrar que déu nop existeix (ja estem al 95% ) .La selecció natural ho demostra tot. Si hi hagués un Déu, hauria tardat mots anys a existir!”

El métode utilitzat per parlar de quelcom que ens trascendeix i la vehemència de les afirmacions voregen al ridícul. El  cientifisme és un relat esfondrat en l’època postmoderna, segons Lyotard. Gianni Vattimo afegeix: la condició d’agnòstic i ateu no s’adiu en un filòsof postmodern, ja que els relats excluvistes ja no tenen raó de ser.

En general, hi ha moltes dades sense massa interès, però que m’ha semblat bé posar-les-hi, ja que demostren que amb l’Ajuntament a casa era fàcil guanyar algun dineret. La reflexió sobre el que apreníem  potser també és una mica simplista. Hi ha idees de fons poc desenvolupades.Ara bé, si hagués intentat fer un raonament més lògic encara hauria estat més pesat i potser no hauria cridat tant l’atenció. Parlant davant d’un públic tan divers i en gent tan gran és molt difícil de comunicar.  

No hi ha resposta

27 set. 2008


Trobada d’exalumes de Castelladral amb motiu del centenari de les seves escoles

Classificat com a Castelladral

Avui és festa grossa. Avui Castelladral és diferent. S’omple de sentit i llueix més que mai amb tots nosaltres de  qui fins i tot les pedres podrien parlar. No oblidem que venim de lluny, de cases centenàries, per no dir mil·lenàries, i d’unes escoles també centenàries convertides en l’Alberg, el nostre aixopluc. Sense les escoles no hi hauria l’Alberg i nosaltres no fórem aquí. Oblidar-se d’aquest edifici, per nosaltres és oblidar-se de nosaltres mateixos. Per mi, aquestes parets no són unes parets qualssevol com tampoc ho és el camí que baixa cap a Argençola. Entendreu que ho dic com exalumne i veí de Castelladral. La meva experiència és única com ho és  la de qualsevol de vosaltres. I tots plegats hem fem un poble singular, que ens l’estimem perquè és el nostre poble, que ve de lluny i no hem escollit. Quin respecte que es mereix Castelladral! Les escoles de Castelladral ja existien molt abans d’aquest edifici centenari. Tenim constància que el 1883- fa 125 anys- hi havia a Castelladral una escola de nens i una altra de nenes . Pel que fa a les nenes es diu que concorren a una escola elemental, en canvi quan es parla d’escola de nens es diu que concorren a l’escola pública. Al llistat de les nenes, fet a l’octubre, només n’hi ha 16 i la meitat són d’aquí el nucli de Castelladral, tot i que n’hi ha una de les Esglésies que no hi falta mai(1); en canvi  hi ha dos llistats de nens: un fet a l’abril  amb 30 nens i un altre de 24 , fet a l’octubre .De nens en vénen de tot arreu: Sant Cugat, Vall dels Gitanos, Orriols, Barri de Torruella. Hi havia molt absentisme: nens amb més de 50, 40 i 30  faltes. Sembla que aquestes dues classes també existien a principis del s. XX, ja que tenim dos rebuts del 1904 referents al lloguer de l’escola i de les cases del mestre i la mestra.

 Quant a l’edifici, sabem que l’Ajuntament de Castelladral el dia 8 de febrer de 1883 demana a la Diputació de Barcelona un estudi i redacció del projecte d’escola per a nens i nenes del poble.Els 1894 el Bisbat de Solsona concedeix el permís per fer les l’edifici de les Escoles i la Casa consistorial al Cementiri Vell, on hi ha l’actual Rectoria, però els posa una condició molt difícil de complir: que l’edifici no tregui la llum de l’església ni de la Rectoria(2). Que n’eren de savis! Tinc anotada una queixa de l’escola del Mujal feta pel rectors i els veïns davant la Junta Provincial d’Ensenyament, perquè s’han assabentat que alguns individus d’aquesta Junta volen traslladar l’escola de Nenes a Castelladral, quan ja fa més de 8 anys que funciona al Mujal.

 Però no serà fins al segle XX que es començarà a posar fil a l’agulla per construir l’edifici de la Casa consistorial i Escoles  

1900 octubre . Mariano Riu de Cardona cobra de l’Ajuntament de Castelladral 80 ptes per fer el plànol de la casa comunal.                                  

1902 gener,16. Es compren 12 covanets per desmuntar la casa Ferrer(3)

Febrer,16. Es paguen 1’50 pessetes per anar a buscar els covanets a Cardona

Març,17. Es paguen 3 pessetes per anar a mirar fusta per a la casa comunal

Abril,8 .Es paguen 6 pessetes per un viatge a Manresa per anar a veure el Marçal si volia vendre fusta per a la Casa comunal

Maig,17. Per un dia per anar a contractar la fusta per la Casa Comunal : 3 ptes.

Juliol,17.“ En vista de que lo dit Marçal després d’haver-nos venut la fusta no pujava ni contestava cap carta hi vaig tornar a baixar” : 6 ptes.

Juliol,19. Per una marca per marcar la fusta:   1 pta

Setembre .Per un viatge a Cardona per veure lo Ramonet de Sant Just si vindria a reconèixer la fusta del Marçal per marcar-la: 1 pta . Per la manutenció de tres homes  per marcar la fusta, y lo meu jornal : 4 ptes

Novembre Per 112 bigues comprades al Marçal : 700 ptes. El senyor Marçal les rep de Joan Vila Fornells de la Llestanosa, aleshores Alcalde      Per 12 covanets més:  8 ptes. Per anar a buscar-los: 1’5 ptes

Desembre Pagat a Ramon Torres pels treballs fets a la Casa Comunal : 35 ptes      

1903 gener,es paguen a 16 persones del poble un conjunt de  de 92 jornals: 330 ptes. Avui serien 92* 10h * 15 euros l’hora= 14.800 euros.(4)

Març, per dotze jornals de serra a la vaga de Comaposada:  52 ptes 

1904 gener,25. Per dos jornals i mig per arrossegar la fusta de la Plaça a l’Era de la Rectoria :10 ptesFebrer,1.  Pagat per la contribució de la casa Ferrer: 2’44 ptes

Març,2: Josep Gusart adquireix amb escriptura pública per donació de D.Melitón Traver, aleshores secretari de Puig-reig,un solar o porció de terres de l’enderroc d’una casa que estava senyalitzada amb nº 5. En paga 8.000 ptes i després la cedeix l’edifici a l’Ajuntament per 2.800(5). Fa un bon negoci! En les escriptures es diu que s’hi ha de fer una planta baixa i dos pisos destinada a escola de nens i casa consistorial. En cas de perdre l’ús assignat, caldria reunir els caps de casa per a veure què se’n fa.

Abril Per la contribució de cal Ferrer(Es tracta de la casa enderrocada) : 2’44 ptes        Per apriar les bigues a l’era de de la Rectoria: 4’50 

 Juny Pagat per les bigues de la casa comunal i un prestatge per posar papers : 216’80 ptes (Aquestes són tretes de la vaga de Comaposada. Serien els cavalls o jàsseres?)

1907 Jaume Santamaria cobra 40 ptes de lloguer de la Casa Consistorial. Ramon Vall en cobra 225 pel lloguer de l’escola i habitació de la mestra de nenes Meliton Traver rep 60 pessetes per al lloguer de la casa habitació del senyor Mestre referent al 1906 . Meliton Traver rep a l’avançada 10 pessetes  pel local que serveix d’escola nens, corresponents als quatre primers mesos de l’any 1907, ja que acabats aquets quatre mesos li han de desallotjar el local per vèncer la data del lloguer                         

 2009 gener,28. Ramon Travé presenta una factura de 43’25 ptes a Josep Gusart de la Rovira, aleshores alcalde, per espècies i jornals d’emblanquinar i fer faixes a la nova Casa Consistorial. Molt interessant aquesta factura ja que demostra que el 1909 ja estava feta la Casa Consistorial. data que figura a l’arc de l’entrada.

1915 juny,14 . L’inspector insta a l’Alcalde de Castelladral a clausurar una escola de nens a Navàs.

1919 abril,3.  Es convoca la Junta Provincial d’Ensenyaça per acordar si és procedent la creació d’una escola de nens al barri de Navàs, i que l’actual unitària de nens de Castelladral sigui convetida en mixta.(5) 

1923 S’inaugura la cisterna que va costar 3.918,49 pessetes. Oooh la cisterna! Quin plaer era anar-hi a beure per fer-se passar la set.

1923 octubre,3. Arriba la Dictadura. Es presenta el “Comendante Cabo de la Guardia Civil” a L’Ajuntament, els llegeix un ban del governador civil i els fa donar la conformitat del seu cessament i la presentació d’un nou Ajuntament. L’alcalde cessat és Jaume Gusart, fill del Josep, molt apreciat pel poble. El que fan les dicatudres

1924 L’Ajuntament de Castelladral es traspassa a Navàs. Castelladral deixa de ser estat, ja no s’hi faran serveis. Arriba la  II República En Jaume Gusart,sense ser l’alcalde, va aprofitar la política educativa que va engegar la II República, per gestionar la instal·lació d’una escola de nenes. A finals del curs 1934-35 el mestre Pere Filella fa escrits i oficis demanant la creació d’una escola pública per a nenes, ja que a la seva escola de nens té matriculats més de 50 alumnes dels dos sexes i funciona com si fos mixta. A l’inici del curs següent 1935-36 ja s’havia rebut l’autorització provisional de l’escola de nenes, que no va poder funcionar fins a primers dies de desembre, quan va arribar la mestra a Castelladral:Cristina Boada. En relació  a la consecució d’aquesta escola 157 veïns de Castelladral amb  un escrit  donen les gràcies a Jaume Gusart per la seva gestió i el nomenen “protector i fill predilecte de Castelladral” (1 de decembre de 1935). Fan un altre escrit a l’Ajuntament, on demanen que les escoles de Castelladral a partir d’aquell moment s’anomenessin Joan Coca( Aleshores batlle de Navàs) i Jaume Gusart. El 14 de febrer de 1936 l’Alcalde comunica en un ple que s’ha acceptat la petició i que així ho faran arribar a la superioritat. Cinc mesos després va esclatar la guerra i tot va quedar penjat.Després de la guerra civil, hi va haver èpoques en dos mestres,però va dominar l’escola mixta amb un mestre o mestra. En el curs 1979-80 es tanca definitivament l’escola amb la darrera fornada d’alumnes.

Què hi apreníem?Per alguns de vosaltres l’escola de Castelladral ha estat l’única a què vau assistir. I per la majoria  va ser a on vam aprendre a llegir i escriure. Altres van aprendre molt més.A més a més, el fet de  venir a escola a Castelladral suposava per a molts fer una caminada i, per a tots, trobar-se amb altres nens i nenes de la mateixa edat, formar part d’un grup – a voltes potser inconscientment-, tenir amics o amigues i sentir-se útil. Per tant començàvem a ser importants – avui en diríem a tenir autoestima-; a tenir confiança en un mateix i en els altres i en la mateixa natura per on ens desplaçàvem i jugàvem; confiança bàsica sense la qual és impossible viure d’una forma sana. Manejar l’enciclopèdia, saber situar-se en un mapa, dominar les multiplicacions i divisions i els més espavilats,les regles de tres , ens feia creure que érem algú. Jugar a cuc amagar, al narro i a la penyora; caçar ocells amb llueles, treure nius de grives, pigots i garses i després fer un berenar que ens en llepàvem els dits o comercialitzar la nostra caça ens preparava per a la vida  comercial postmoderna! Ara bé, per damunt del que apreníem a l’escola i de com ens relacionàvem amb la natura i les aus, hi havia una experiència de passar-nos-ho bé, tot i que a voltes ens baralléssim; de riure’ns els uns dels altres i del món que ens envoltava i potser fins i tot de nosaltres mateixos, apreníem a ser humans. Tots hem fet el nostre propi trajecte amb les giragonses que vulgueu. Quasi tots som fills d’una època marcada per un llibre: l’Enciclopèdia. Un llibre que senyorejava l’ensenyament primari,secundari i universitari. Un metge quan havia acabat la carrera tenia de consultar l’enciclopèdia mèdica. Actualment,el que es troba a les escoles, universitats, hospitals, aeroports…i a tot arreu  és una altra cosa: l’ordinador. Bastants de nosaltres en som uns aprenents. De fet hem presenciat una revolució del coneixement. Les enciclopèdies eren un conjunt de conceptes que es mantenien invariables al llarg dels anys,passaven de pares a fills i eren la norma. S’havien de memoritzar. Ara amb l’ordinador tenim accés a les diverses cultures del món. L’ordinador és una enorme memòria que es duplica i es triplica amb molt poc temps, és l’enciclopèdia de les enciclopèdies.  Tothom qui sàpiga fer anar aquesta eina hi pot accedir. L’enciclopèdia s’havia d’estudiar i memoritzar, l’ordinador s’ha de saber fer anar. Una altra diferència és el fet que les dades de l’ordinador s’amplien, es renoven i reinterpreten constantment,i es generen visions de la realitat totalment contradictories. I qui digui ruboritzat que això o allò és intocable, no en farà cas ningú. Davant de tants kilos de coneixements, restem perplexos i ens podem angoixar i posar malalts, si no ens els mirem per sobre i per sota i els relativitzem. Fa poc ens han dit per televisió que  han construït un accelarador de partícules  que resoldrà els misteris de l’univers. Això fa riure!(1) Jo penso totalment al revés, que el misteri  de l’univers encara el faran més gran. Benvingut sigui l’accelarador de partícules! Mireu, si jo no sé com parlar… el misteri el tinc davant dels meus ulls  i en quedo meravellat i no vull cap maquinota  ni enciclopèdia que em destorbi! Ens cal molt d’humor, si volem viure en llibertat i amb  la paraula compartida, és a dir,  amb  acord i consens -la vera democràcia-  en tots els àmbits de la vida social.! Aquí a Castelladral, fins i tot les pedres ens reconeixen. Hem triomfat. Del contrari aquesta trobada d’avui no s’explicaria. Que els nostres somnis de joventut no s’hagin complert no hi fa res! Deixeu-me citar una gran persona molt sàvia: Ramon Llull. El català i europeu més universal del s.XIII. Volia fer una reforma a la Cristianitat i de retruc a tota la Humanitat. Va anar a fer propostes a diverses universitats d’Europa,va visitar Terra Santa, el nord d’Àfrica, va assistir a Concilis, va visitar papes i reis i no se’n va sortir. I va escriure un poema titulat Desconhort.Se sentia fracassat com molts, però va escriure un altre llibre bellíssim “El llibre de l’Amic e l’Amat”,sense cap rancor. També és probable que nosaltres ens hàgim sentit fracassats alguna vegada. Però donem-hi la volta: Aquí entre nosaltres hi ha una persona que ja ha donat 95 voltes al sol, mantenint els peus a la terra i acompanyada per la lluna, aprofito el moment per felicitar-la. És impressionant! No sé si l’ha superada cap astronauta.  No venim d’una terra fèrtil,però tampoc del desert! No sé si dels rocs n’hem fet pans,però sí que estic convençut que molts de vosaltres heu esdevingut uns savis enmig dels rocs. La saviesa s’adquireix pels grinyols de l’experiència . Un noi o noia de 20 anys amb un ordinador a les mans i amb un cap ple de somnis, per molt intel·ligent que sigui, encara no pot ser reconegut com un savi. Li manca experiència. Qui obté saviesa no té res a envejar. I de la saviesa no se n’ha d’excloure ningú. Heu sentit a dir que de boig i de poeta tothom n’és una miqueta. Bé,doncs, ampliem la dita en un dia de joia com avui davant d’aquesta plaça que n’ha sentit a parlar a centenars: De savi i de poeta tothom n’és una miqueta. La saviesa no fracassa! Tenim una tradició de savis, no en dubteu! Del contrari, Castelladral no fóra! Ens cal,doncs, reconèixer-los.  Bona diada i bona festa Jaume Obradors Suades Castelladral, 27 de setembre del 2008

(1)La distancia a peu d’aquesta casa era d’una hora mitja.

(2) L’actual rectoria està adossada a la paret romànica de l’Església, on s’havia prohibit fer-hi l’escola.

(3)A on és l’edifici Casa Consistorial -Escoles. Avui Alberg.

(4) Per fer-hi l’Alberg els veïns i amics  vàrem fer l’enderroc de tot menys les parets mestres, però gratuïtament.

(5) Les dades referents a les escoles són molt incompletes, ja que hi falta  tot el cost de l’obra interior que jo no he vist mai. Aquesta informació l’he treta del llibre:Història de la  Rovira de Manuel Vicente izquierdo.la casa de la Rovira era on hi vivia l’Alcalde Josep Gusart. Les altres dades són tretes de l’arxiu municipal.

(6) Quan vaig escriure aquest text encara no havia sentit a parlar del cientifista ateu Richard Dawkins i el seu libre beseller : The God delusion (2006),traduït al castellà per Espejismo de Dios(2007).Entre altres coses m’han dit que escriu:“L’únic coneixement vàlid és el científic. Les ciències ho saben tot o estan a punt de saber-ho. Estem a punt de demostrar que déu nop existeix (ja estem al 95% ) .La selecció natural ho demostra tot. Si hi hagués un Déu, hauria tardat mots anys a existir!”

El métode utilitzat per parlar de quelcom que ens trascendeix i la vehemència de les afirmacions voregen al ridícul. El  cientifisme és un relat esfondrat en l’època postmoderna, segons Lyotard. Gianni Vattimo afegeix: la condició d’agnòstic i ateu no s’adiu en un filòsof postmodern, ja que els relats excluvistes ja no tenen raó de ser.

En general, hi ha moltes dades sense massa interès, però que m’ha semblat bé posar-les-hi, ja que demostren que amb l’Ajuntament a casa era fàcil guanyar algun dineret. La reflexió sobre el que apreníem  potser també és una mica simplista. Hi ha idees de fons poc desenvolupades.Ara bé, si hagués intentat fer un raonament més lògic encara hauria estat més pesat i potser no hauria cridat tant l’atenció. Parlant davant d’un públic tan divers i en gent tan gran és molt difícil de comunicar.  

No hi ha resposta

09 març 2008


EN HOMENATGE ALS PARTICIPANTS DE L’ARROSSADA EN EL SEU 25è ANIVERSARI

Classificat com a Castelladral

Bon dia a tothom, benvinguts!Agraïm la Presència de Mª Àngels Estruch, l’Alcadessa, i els regidors; la presència d’en Jordi Moltó,alcalde de Sallent i diputat provincial, i de la Sra. Vanesa, gerent del Consorci Turístic del  Cardener. Repeteixo en nom de l’organització: molt agraïts per   acompanyar-nos. També vull agrair públicament a la Senyora Dolors Bonals i el Sr. Josep Farré, propietaris d’aquesta explanada, per haver-nos autoritzat gratuïtament durant 25 anys celebrar l’Arrossada en aquests terrenys. Moltes gràcies. Quan se’m va encarregar de dir unes paraules  en motiu del 25è aniversari de l’Arrossada de Castelladral, vaig pensar que ho tindria fàcil, ja que no he faltat mai a cap. Vet aquí, tanmateix, que el primer dia que  vaig intentar fer un esborrany  no hi havia manera de posar-hi ordre. Els records em fluïen com l’aigua d’una font, però a glops i sense cap mena de ritme. Calia cercar un ordre. Ara bé,  tot ordre és sempre subjectiu, i molt més quan, com és en el meu cas, es vol donar una visió plural de l’Arrossada. Per tant m’avanço a demanar disculpes a tots aquells que no se sentin identificats en l’homenatge que em proposo  fer a  les arrossades de Castelladral. Mireu, l’Arrossada és ja una tradició popular a Castelladral. S’han celebrat durant un quart de segle. Sabeu quan fa que es canta el Virolai( Rosa d’abril) 128 anys. Als anys trenta només en feia 50. Alguns dels aquí presents ja havien nascut. Segons a qui ho preguntéssim ens diria, ui el Virolai és molt antic! I si preguntéssim qui el va compondre? Poca gent ho sabria. Una tradició sempre té uns orígens, una paternitat, tanmateix no és el més important com ho demostra el fet del mateix Virolai (Rosa d’Abril) o del ball de cascavells de Castelladral. Així doncs, la paternitat de l’Arrossada tampoc ha de ser el més important. Avui en parlarem una mica, però si s’arriba a celebrar els 100 anys qui sap si se’n parlarà! A mi no em preocupa gens, ni la mateixa continuïtat de la tradició, sempre i quan el poble tiri endavant, és clar!. Penso que ressaltar i donar voltes sobre les patents, drets d’autor de tot el que fem és un vici occidental que no ens deixa massa bé, ja que ens converteix ens uns creguts i en el pitjor dels casos en uns impostors, discriminadors com passa amb les patents dels fàrmacs…Mireu el que va dir l’autor de la primera gramàtica de l’espanyol “L’he escrita perquè la llegua sigui la companya de l’imperi” (Nebrija). Vaja quina paternitat! Ja sé que hi ha paternitats més responsables i més humils com la de Mn. Climent, que l’altre dia  va dir a TV3: “com voleu que la gent em compri els llibres: sóc un capellà, català i de comarques. Quin interès poden tenir els meus versos?”. Fins i tot en aquest cas,  serà l’obra poètica en si mateixa la que canviarà la tòpica imatge del seu autor per una de més real! En les tradicions com en les institucions que tenen fundador, en el seu origen, sempre  trobaríem uns propòsits, uns objectius, uns desitjos, unes paraules dels seus fundadors. Però compte! De cap manera es pot reduir una tradició a la voluntat dels fundadors. Una cosa és el que volem dir i fer i una altre és el que realment diem o fem tots plegats. Per tant si jo ara em limités a fer un balanç del que hem aconseguit fer durant aquests 25 anys, tot i ser políticament correcte, seria molt superficial i, a més a més, injust amb els participants,ja que, malgrat els donés les gràcies, els reduiria a pura massa o claca.

En una nit d’insomni pensava ……. com els ho explicaràs això? De sobte se m’aparegueren dues imatges successives: la d’una magrana i una ceba . La magrana està formada per molts conjunts de grans ben apinyats, en l’arrossada també hi ha uns quants grups de persones fent pinya: l’organització, els responsables públics, el poble ras en les diverses edats, el joves del bar i el grup de la cuina, el Pi Tort. I la ceba com molt bé sabeu té diverses capes. L’organització i la cuina, com en tota bona institució no és res més que una capa de protecció dels seus participants; en canvi, els participants:avis,joves i mainada en serien el cor de l’Arrossada. Si aquestes imatges us ajuden a entendre més bé el fet insòlit d’aquesta Arrossada i a trobar-vos-hi més bé, endavant! En cas contrari,abandoneu-les! De fet són molt lògiques, en canvi en la memòria de la 1ª Arrossada, feta per la Maite de Febrer, n’hi una altra de més poètica: la del bosc florit. Ja tornarà a sortir.

 Comencem,doncs parlant de la paternitat, del que és més extern en l’Arrossada. El document més antic que tenim és una carta de l’1 de gener del 1984, en què es convida el poble a una reunió per intentar entre tots que Castelladral sigui un recer de germanor, festa i alegria i alhora un lloc de recerca històrico-cultural. I una mica més avall diu que caldria crear una associació i fer una  arrossada amb els ex-veïns de Castelladral. També es diu que s’hauria de recuperar la Festa Major.El dia 11 de març fèiem la primera arrossada , pràcticament sense publicitat- tan sols una carta distribuïda a mà. L’acollida de la crida va ser una sorpresa per tothom.  Hi ha una memòria d’aquest primer aplec que diu:”Que hi van assistir més de 500 persones i que les tertúlies de sobretaula van durar fins a posta de sol i que tota aquesta esplanada semblava un bosc florit”. Amb tot, algú s’aventurava a dir que havia estat una carambola i que no es tornaria a repetir amb tant d’èxit. Les primeres arrossades tenien sempre  un component de nervis i de tensió: la por a la pluja i a fer curt de cuina planaven com un mal averany. A més calia recordar  que les carreteres, l’alberg i l’aigua necessitaven diners. El tema de l’aigua  tensava les cordes perquè era com la terra promesa que no acabava d’arribar mai. Un cop arribada, vam respirar tots plegats, de tal manera que ja no ens preocupàvem de fer venir cap autoritat rellevant. Hem viscut diverses modalitats d’arrossada. Les primeres es reduïen a una cursa popular, la Missa, l’arrossada amb algun parlament i un ball per acabar. Això sí, es promovia l’excursionisme: venien riuades de gent de Navàs i Casserres. Feia goig veure’ls arribar. Els focs dels 94 ens van trasbalsar . Com a conseqüència d’aquests focs es va introduir la modalitat medioambiental: molts recordareu les carboneres,les plantades de pins..Després es varen fer altres experiments com la tirolina o el pont tibetà en el campanar i el Castellot. Més tard, es va incloure l’activitat per a la mainada del globus inflable i darrerament les caminades i  les BTT populars a l’entorn de Castelladral. Aquestes dues activitats han estat molt ben encertades i  han contribuït a rejovenir l’Arrossada i frueixen encara de plena salut. És evident que durant aquests 25 anys hi ha hagut paral·lelament una cadena d’inversions, de treball  voluntari i de recuperació del folklore que han fet canviar la cara de Castelladral. Qui ho hauria dit? L’Arrossada n’era el recordatori, del que es feia i del que calia fer. Hi ha dues coses pendents,encara: un llibre sobre Castelladral i la trobada dels ex-escolars amb motiu del centenari de les escoles. El qui ha d’escriure el llibre s’ha compromès a tenir-lo acabat l’any que ve, i pel que fa a la trobada d’ex-escolars pensem fer-la el 27 de setembre, aprofitant el centenari de la construcció de les escoles. Ja us n’anirem assabentant.

 Tanmateix, l’Arrossada era molt més que això. Ja en la primera, el Dr Sifrés, alehores alcalde, es desfeia en elogis:”Ooooh quins valors humans té l’Arrossada, s’han retrobat persones que feia trenta o quaranta anys que no es veien ! A més amb el grup Pi Tort! Ooooh! Això es fantàstic “ I m’ho va repetir moltes vegades en diverses situacions. En l’Arrossada dels 1.000 participants, en Joan Vallbé, conseller d’Agricultura quedava sorprès de la singularitat del lloc.”Cal fer-lo conèixer al Pressident Jordi Pujol, segur que no hi ha estat mai!, deia.  L’arrossada ens ha fet descobrir també el valor singular del paisatge de Castelladral.  L’any 95 ens van visitar un noi i una noia, tècnics de la Diputació de Barcelona, que feien el seguiment del programa Foc Verd. S’interessaven per les carboneres i pel carbonet i quedaven admirats d’aquelles feines tant artesanes. En un moment de la visita em van dir” Aquesta festa és fantàstica, i a més té un origen laic, qui va?” No els vaig dir que no!  I no es cap disbarat, laic ve de “laos” -en grec- que vol dir poble i l’Arrossada ha esdevingut popular, és una festa del poble en el sentit més universal i amb una gran força atractiva, potser més que la Festa Major. Valgui’n aquestes tres veus per homenatjar totes autoritats públiques que hi han participat.

 Endinsem-nos cap al cor de la ceba o la magrana, millor encara el bosc florit. L’any passat, la meva tieta-padrina Montserrat,casada amb el Mingo de Taurons, als seus noranta-cinc anys, pocs dies abans de morir-se i amb el cap ben clar, em va fer aquesta pregunta: “La Lurdes de la Rovira què fa? Es viva encara?”Li vaig haver de respondre: “ja fa dos anys que es va morir”. I amb un gest de protesta m’etzibà: “Des que no vaig a l’Arrossada no m’entero de res” Feia només dos anys que no venia. Fixeu-vos: havia vingut a l’Arrossada des dels 70 als 92 anys, mentre s’havia vist valenta. No crec que ens volgués fer cap retret, no era el seu estil. Ella trobava a faltar la trobada, els somriures, els petons dels seus néts,dels seus amics i amigues de joventut i el dinar amb la tota la família i el sobretaula. Ella i molts altres participants en l’Arrossada rompien l’aïllament que els havia imposat la guerra,  l’emigració  i per descomptat, el fet d’haver de feinejar per sobreviure.  La pregunta concreta demanant per l’àvia Lurdes també fa pensar. L’àvia Lurdes, quina dona l’àvia Lurdes! No sé a on col·locar-la, la veig per tot arreu, l’entusiasmava tot el que es feia a Castelladral, parlava amb tothom qui se li acostava i no deixava passar el moment oportú per donar-li algun consell, quina saviesa popular! Vetllava per a tot Castelladral. Si jo li hagués de donar un nom, li posaria el d’advocada de Castelladral en el sentit ple,d’aquella persona que clama per a tot el poble. Irradiava senzillesa i bondat. Valguin aquestes dues veus, també, tant agraïdes, com a homenatge a tota una munió d’avis i àvies que han parlat moltes vegades apassionament des d’aquestes arrossades i no han pogut ser escoltats per tothom.. 

Bé, hem de dir alguna cosa del joves. Mireu jo espero que ens en parlin ells mateixos algun dia  des d’aquí on sóc jo. Segur que tindrem sorpreses! Hi ha un fet que és cert: Els joves han treballat sempre en la  preparació i  l’organització . Tenen la patent de l’esmorzar de la caminada. Són uns asos en parar i desparar. Han deixat, a més de quatre, bocabadats, i algú tot sorprès m’ha preguntat: són de Castelladral? Doncs sí, almenys els qui en porten la batuta. Han atret molts altres joves i han  fet col·laboradors. A l’arrossada de Castelladral no hi ha mancat mai jovent. Ells han recuperats el ball dels cascavells, els partits de futbol . I Castelladral ha esdevingut un espai de trobada  i de festa i barrila també per als joves. Són part del nostre futur. De fet ja fa temps que porten el timó de la nau. Encara ahir el President em deia: “Dóna les gràcies als qui han vingut cada any, ja que gràcies a ells s’ha fet l’Arrossada”(1). Què us sembla? Qui s’ho podia imaginar trenta anys enrera? Valguin també aquests mots en homenatge a tots els joves que hi han participat i col·laborat Només un consell, no us deixeu massificar ni comercialitzar l’Arrossada. Per molts anys! 

I per acabar, tornant a l’envoltori, només unes paraules per als cuiners,el grup Pi Tort(2). Any rera any durant tots els vint-i-cinc  ens han servit un plat d’arròs i tot el que segueix. No són un grup comercial. Han deixat de sortir pràcticament a tot arreu on anaven, en canvi , quan es tracta de Castelladral, ni una excusa. També ells ens podrien parlar de les seves arrossades, de les seves tertúlies de sobretaula. Suposo que us adoneu que hi ha hagut una dimensió de gratuïtat en la cuina com en tota la nostra organització: moltes hores regalades com pertoca a una bona festa. Aquesta és una visió entusiasta que podria ser contrastada i completada per moltes altres dels qui sou aquí presents o dels qui han vingut altres anys, però no es pot matar tot el que és gras. Mantenim la imatge d’un conjunt de taules en veu pròpia com un bosc florit. No la marcim,deixem-nos fascinar per la seva harmonia.  I acabo, perquè  en Jordi Moltó, diputat provicial, i MªÀngels Estruch, la nostra Alcaldessa, que durant molts anys ens ha acompanyat, també ens deuen voler dir alguna cosa. 

Castelladral, 9 de març del 2008              

                                  Jaume Obradors Suades

(1)  Es tracta de Josep Boixadera i Castellà, jove veí del poble de Castelladral

(2) El grup Pi Tort és de Palà de Torroella, l’extrem oest del municipi. Un grup cultural i cívic, totalment lliurat a la causa d’El Palà de Torroella.

No hi ha resposta

09 març 2008


EN HOMENATGE ALS PARTICIPANTS DE L’ARROSSADA EN EL SEU 25è ANIVERSARI

Classificat com a Castelladral

Bon dia a tothom, benvinguts!Agraïm la Presència de Mª Àngels Estruch, l’Alcadessa, i els regidors; la presència d’en Jordi Moltó,alcalde de Sallent i diputat provincial, i de la Sra. Vanesa, gerent del Consorci Turístic del  Cardener. Repeteixo en nom de l’organització: molt agraïts per   acompanyar-nos. També vull agrair públicament a la Senyora Dolors Bonals i el Sr. Josep Farré, propietaris d’aquesta explanada, per haver-nos autoritzat gratuïtament durant 25 anys celebrar l’Arrossada en aquests terrenys. Moltes gràcies. Quan se’m va encarregar de dir unes paraules  en motiu del 25è aniversari de l’Arrossada de Castelladral, vaig pensar que ho tindria fàcil, ja que no he faltat mai a cap. Vet aquí, tanmateix, que el primer dia que  vaig intentar fer un esborrany  no hi havia manera de posar-hi ordre. Els records em fluïen com l’aigua d’una font, però a glops i sense cap mena de ritme. Calia cercar un ordre. Ara bé,  tot ordre és sempre subjectiu, i molt més quan, com és en el meu cas, es vol donar una visió plural de l’Arrossada. Per tant m’avanço a demanar disculpes a tots aquells que no se sentin identificats en l’homenatge que em proposo  fer a  les arrossades de Castelladral. Mireu, l’Arrossada és ja una tradició popular a Castelladral. S’han celebrat durant un quart de segle. Sabeu quan fa que es canta el Virolai( Rosa d’abril) 128 anys. Als anys trenta només en feia 50. Alguns dels aquí presents ja havien nascut. Segons a qui ho preguntéssim ens diria, ui el Virolai és molt antic! I si preguntéssim qui el va compondre? Poca gent ho sabria. Una tradició sempre té uns orígens, una paternitat, tanmateix no és el més important com ho demostra el fet del mateix Virolai (Rosa d’Abril) o del ball de cascavells de Castelladral. Així doncs, la paternitat de l’Arrossada tampoc ha de ser el més important. Avui en parlarem una mica, però si s’arriba a celebrar els 100 anys qui sap si se’n parlarà! A mi no em preocupa gens, ni la mateixa continuïtat de la tradició, sempre i quan el poble tiri endavant, és clar!. Penso que ressaltar i donar voltes sobre les patents, drets d’autor de tot el que fem és un vici occidental que no ens deixa massa bé, ja que ens converteix ens uns creguts i en el pitjor dels casos en uns impostors, discriminadors com passa amb les patents dels fàrmacs…Mireu el que va dir l’autor de la primera gramàtica de l’espanyol “L’he escrita perquè la llegua sigui la companya de l’imperi” (Nebrija). Vaja quina paternitat! Ja sé que hi ha paternitats més responsables i més humils com la de Mn. Climent, que l’altre dia  va dir a TV3: “com voleu que la gent em compri els llibres: sóc un capellà, català i de comarques. Quin interès poden tenir els meus versos?”. Fins i tot en aquest cas,  serà l’obra poètica en si mateixa la que canviarà la tòpica imatge del seu autor per una de més real! En les tradicions com en les institucions que tenen fundador, en el seu origen, sempre  trobaríem uns propòsits, uns objectius, uns desitjos, unes paraules dels seus fundadors. Però compte! De cap manera es pot reduir una tradició a la voluntat dels fundadors. Una cosa és el que volem dir i fer i una altre és el que realment diem o fem tots plegats. Per tant si jo ara em limités a fer un balanç del que hem aconseguit fer durant aquests 25 anys, tot i ser políticament correcte, seria molt superficial i, a més a més, injust amb els participants,ja que, malgrat els donés les gràcies, els reduiria a pura massa o claca.

En una nit d’insomni pensava ……. com els ho explicaràs això? De sobte se m’aparegueren dues imatges successives: la d’una magrana i una ceba . La magrana està formada per molts conjunts de grans ben apinyats, en l’arrossada també hi ha uns quants grups de persones fent pinya: l’organització, els responsables públics, el poble ras en les diverses edats, el joves del bar i el grup de la cuina, el Pi Tort. I la ceba com molt bé sabeu té diverses capes. L’organització i la cuina, com en tota bona institució no és res més que una capa de protecció dels seus participants; en canvi, els participants:avis,joves i mainada en serien el cor de l’Arrossada. Si aquestes imatges us ajuden a entendre més bé el fet insòlit d’aquesta Arrossada i a trobar-vos-hi més bé, endavant! En cas contrari,abandoneu-les! De fet són molt lògiques, en canvi en la memòria de la 1ª Arrossada, feta per la Maite de Febrer, n’hi una altra de més poètica: la del bosc florit. Ja tornarà a sortir.

 Comencem,doncs parlant de la paternitat, del que és més extern en l’Arrossada. El document més antic que tenim és una carta de l’1 de gener del 1984, en què es convida el poble a una reunió per intentar entre tots que Castelladral sigui un recer de germanor, festa i alegria i alhora un lloc de recerca històrico-cultural. I una mica més avall diu que caldria crear una associació i fer una  arrossada amb els ex-veïns de Castelladral. També es diu que s’hauria de recuperar la Festa Major.El dia 11 de març fèiem la primera arrossada , pràcticament sense publicitat- tan sols una carta distribuïda a mà. L’acollida de la crida va ser una sorpresa per tothom.  Hi ha una memòria d’aquest primer aplec que diu:”Que hi van assistir més de 500 persones i que les tertúlies de sobretaula van durar fins a posta de sol i que tota aquesta esplanada semblava un bosc florit”. Amb tot, algú s’aventurava a dir que havia estat una carambola i que no es tornaria a repetir amb tant d’èxit. Les primeres arrossades tenien sempre  un component de nervis i de tensió: la por a la pluja i a fer curt de cuina planaven com un mal averany. A més calia recordar  que les carreteres, l’alberg i l’aigua necessitaven diners. El tema de l’aigua  tensava les cordes perquè era com la terra promesa que no acabava d’arribar mai. Un cop arribada, vam respirar tots plegats, de tal manera que ja no ens preocupàvem de fer venir cap autoritat rellevant. Hem viscut diverses modalitats d’arrossada. Les primeres es reduïen a una cursa popular, la Missa, l’arrossada amb algun parlament i un ball per acabar. Això sí, es promovia l’excursionisme: venien riuades de gent de Navàs i Casserres. Feia goig veure’ls arribar. Els focs dels 94 ens van trasbalsar . Com a conseqüència d’aquests focs es va introduir la modalitat medioambiental: molts recordareu les carboneres,les plantades de pins..Després es varen fer altres experiments com la tirolina o el pont tibetà en el campanar i el Castellot. Més tard, es va incloure l’activitat per a la mainada del globus inflable i darrerament les caminades i  les BTT populars a l’entorn de Castelladral. Aquestes dues activitats han estat molt ben encertades i  han contribuït a rejovenir l’Arrossada i frueixen encara de plena salut. És evident que durant aquests 25 anys hi ha hagut paral·lelament una cadena d’inversions, de treball  voluntari i de recuperació del folklore que han fet canviar la cara de Castelladral. Qui ho hauria dit? L’Arrossada n’era el recordatori, del que es feia i del que calia fer. Hi ha dues coses pendents,encara: un llibre sobre Castelladral i la trobada dels ex-escolars amb motiu del centenari de les escoles. El qui ha d’escriure el llibre s’ha compromès a tenir-lo acabat l’any que ve, i pel que fa a la trobada d’ex-escolars pensem fer-la el 27 de setembre, aprofitant el centenari de la construcció de les escoles. Ja us n’anirem assabentant.

 Tanmateix, l’Arrossada era molt més que això. Ja en la primera, el Dr Sifrés, alehores alcalde, es desfeia en elogis:”Ooooh quins valors humans té l’Arrossada, s’han retrobat persones que feia trenta o quaranta anys que no es veien ! A més amb el grup Pi Tort! Ooooh! Això es fantàstic “ I m’ho va repetir moltes vegades en diverses situacions. En l’Arrossada dels 1.000 participants, en Joan Vallbé, conseller d’Agricultura quedava sorprès de la singularitat del lloc.”Cal fer-lo conèixer al Pressident Jordi Pujol, segur que no hi ha estat mai!, deia.  L’arrossada ens ha fet descobrir també el valor singular del paisatge de Castelladral.  L’any 95 ens van visitar un noi i una noia, tècnics de la Diputació de Barcelona, que feien el seguiment del programa Foc Verd. S’interessaven per les carboneres i pel carbonet i quedaven admirats d’aquelles feines tant artesanes. En un moment de la visita em van dir” Aquesta festa és fantàstica, i a més té un origen laic, qui va?” No els vaig dir que no!  I no es cap disbarat, laic ve de “laos” -en grec- que vol dir poble i l’Arrossada ha esdevingut popular, és una festa del poble en el sentit més universal i amb una gran força atractiva, potser més que la Festa Major. Valgui’n aquestes tres veus per homenatjar totes autoritats públiques que hi han participat.

 Endinsem-nos cap al cor de la ceba o la magrana, millor encara el bosc florit. L’any passat, la meva tieta-padrina Montserrat,casada amb el Mingo de Taurons, als seus noranta-cinc anys, pocs dies abans de morir-se i amb el cap ben clar, em va fer aquesta pregunta: “La Lurdes de la Rovira què fa? Es viva encara?”Li vaig haver de respondre: “ja fa dos anys que es va morir”. I amb un gest de protesta m’etzibà: “Des que no vaig a l’Arrossada no m’entero de res” Feia només dos anys que no venia. Fixeu-vos: havia vingut a l’Arrossada des dels 70 als 92 anys, mentre s’havia vist valenta. No crec que ens volgués fer cap retret, no era el seu estil. Ella trobava a faltar la trobada, els somriures, els petons dels seus néts,dels seus amics i amigues de joventut i el dinar amb la tota la família i el sobretaula. Ella i molts altres participants en l’Arrossada rompien l’aïllament que els havia imposat la guerra,  l’emigració  i per descomptat, el fet d’haver de feinejar per sobreviure.  La pregunta concreta demanant per l’àvia Lurdes també fa pensar. L’àvia Lurdes, quina dona l’àvia Lurdes! No sé a on col·locar-la, la veig per tot arreu, l’entusiasmava tot el que es feia a Castelladral, parlava amb tothom qui se li acostava i no deixava passar el moment oportú per donar-li algun consell, quina saviesa popular! Vetllava per a tot Castelladral. Si jo li hagués de donar un nom, li posaria el d’advocada de Castelladral en el sentit ple,d’aquella persona que clama per a tot el poble. Irradiava senzillesa i bondat. Valguin aquestes dues veus, també, tant agraïdes, com a homenatge a tota una munió d’avis i àvies que han parlat moltes vegades apassionament des d’aquestes arrossades i no han pogut ser escoltats per tothom.. 

Bé, hem de dir alguna cosa del joves. Mireu jo espero que ens en parlin ells mateixos algun dia  des d’aquí on sóc jo. Segur que tindrem sorpreses! Hi ha un fet que és cert: Els joves han treballat sempre en la  preparació i  l’organització . Tenen la patent de l’esmorzar de la caminada. Són uns asos en parar i desparar. Han deixat, a més de quatre, bocabadats, i algú tot sorprès m’ha preguntat: són de Castelladral? Doncs sí, almenys els qui en porten la batuta. Han atret molts altres joves i han  fet col·laboradors. A l’arrossada de Castelladral no hi ha mancat mai jovent. Ells han recuperats el ball dels cascavells, els partits de futbol . I Castelladral ha esdevingut un espai de trobada  i de festa i barrila també per als joves. Són part del nostre futur. De fet ja fa temps que porten el timó de la nau. Encara ahir el President em deia: “Dóna les gràcies als qui han vingut cada any, ja que gràcies a ells s’ha fet l’Arrossada”(1). Què us sembla? Qui s’ho podia imaginar trenta anys enrera? Valguin també aquests mots en homenatge a tots els joves que hi han participat i col·laborat Només un consell, no us deixeu massificar ni comercialitzar l’Arrossada. Per molts anys! 

I per acabar, tornant a l’envoltori, només unes paraules per als cuiners,el grup Pi Tort(2). Any rera any durant tots els vint-i-cinc  ens han servit un plat d’arròs i tot el que segueix. No són un grup comercial. Han deixat de sortir pràcticament a tot arreu on anaven, en canvi , quan es tracta de Castelladral, ni una excusa. També ells ens podrien parlar de les seves arrossades, de les seves tertúlies de sobretaula. Suposo que us adoneu que hi ha hagut una dimensió de gratuïtat en la cuina com en tota la nostra organització: moltes hores regalades com pertoca a una bona festa. Aquesta és una visió entusiasta que podria ser contrastada i completada per moltes altres dels qui sou aquí presents o dels qui han vingut altres anys, però no es pot matar tot el que és gras. Mantenim la imatge d’un conjunt de taules en veu pròpia com un bosc florit. No la marcim,deixem-nos fascinar per la seva harmonia.  I acabo, perquè  en Jordi Moltó, diputat provicial, i MªÀngels Estruch, la nostra Alcaldessa, que durant molts anys ens ha acompanyat, també ens deuen voler dir alguna cosa. 

Castelladral, 9 de març del 2008              

                                  Jaume Obradors Suades

(1)  Es tracta de Josep Boixadera i Castellà, jove veí del poble de Castelladral

(2) El grup Pi Tort és de Palà de Torroella, l’extrem oest del municipi. Un grup cultural i cívic, totalment lliurat a la causa d’El Palà de Torroella.

No hi ha resposta