10 maig 2018

Centenari del naixement d’Isidre Soler, el Filaborres de Castelladral

Publicat en 19:15 sota Castelladral

Trets biogràfics d’Isidre Soler

Primer de tot he de fer palès que l’Auca que tenim entre mans s’ha fet en un treball de grup on s’han debatut paraules, rimes i dibuixos, tot i així, hi ha tres persones, sense les quals no tindríem L’Auca que tenim: Ton Obradors, col·lega de l’Isidre i expert amb rodolins, Maria Estruch, etnolingüista i biògrafa de l’Isidre ; i la Núria Puigdellívol, veterinària i bona dibuixant, que n’ha fet les boniques vinyetes . Bé, L’Isidre va néixer a Palà el 15 de maig de 1918, als 2 anys va passar a viure a L’Hostal, sota Castelladral; als 3 anys a Filaborres on va viure 52 anys. El 1973 se’n va a Navàs , on va viure fins al 20 de maig de 2008. Sense canviar de casa ni de poble va viure en dos municipis: Castelladral i Navàs, ai las!

S’ha dit que els homes som animals polifacètics i polifònics, L’Isidre n’és un model: pagès, bon vinyataire i bon segador, carboner, tallador i pelador de pins, peó de camins, cap de colla i bon mestre d’aquests oficis; teixidor, sereno… Amic de la conversa, d’humor i ironia fina. Qualsevol cosa que feia se li esqueia , sonava bé!

Era també un home molt sensible per a bé i per a mal: rebel contra les injustícies, admirador de la gent treballadora i humil, a qui tractava de bons patriotes; home de família sense família, valgui la paradoxa. Es relacionava amb la mainada amb una gran tendresa i visitava els companys malalts. I molt agraït a qui havia tingut cura d’ell. Tanmateix, la mateixa sensibilitat el fa exacerbar davant de fets no racionals: el fet que el seu pare traslladés la família de Palà a ser un simple estadant de l’Hostal,  sense que la seva mare pogués anar a treballar a la fàbrica i no tenir cap conill o gallina a casa, tals sols perquè ell pogués anar cuidar les vinyes que tenia a la Capsada, no ho va acabar de pair mai:” Va ser una mala passada per sempre!” L’Isidre es va posar al costat de la mare, ajudant-la en les feines domèstiques. No és estrany, doncs, que al final de la seva vida digués: rento els plats perquè sóc republicà. L’Isidre és l’antifigura del pare o espòs patriarca.

Als vuit anys el treuen de l’escola per fer de pastor d’ un ramadet de  12 cabretes. La visita d’un capellà de família de la mare, li qüestionarà el que està fent, però qui tindria cura de la mare? Es pregunta. Ell no pot ser un nen normal com els que veia anar a escola o les festes de Castelladral, mentre ell guardava: ni escola ni festes! Es deleix del que poden fer els altres. Dels anys 1931 al 36 guanyarà uns diners i participarà en les festes del poble.  Vindrà la postguerra: ho perdrà tot: els pocs diners, la salut a Aranda del Duero, i un cop a casa, moriran el germà Joan, la germana Carmeta  i la mare Àngela només en 4 anys. I ell aguanta i es refà a poc a poquet . A partir dels cinquanta vindran un anys de bonança.  Tanmateix  la modernitat li farà pam i pipa i es quedarà sol, mig malalt, poca feina i sense tenir ningú per a fer colla, perquè ha arribat la transformació mecànica al camp .  Decideix anar a treballar a la fàbrica cal Forcada i a viure a Navàs, no havia de ser fàcil! Haurà de tramitar la invalidesa. Més tard passarà també una jubilació ambivalent: mantindrà un excel·lent relació amb els Veïns i Amics de Castelladral ,i veu com és d’agraïda la seva memòria! Dibuixarà cases antigues de memòria, escriurà llegendes, narrarà fets socials i autobiogràfics… Atreu a joves motivats per la natura, l’etnografia,  la història. Però l’esquena i el cor li donen maldecaps i a causa de la malaltia de la seva esposa, s’hauran de traslladar a la Residència on viurà la resta dels dies, diguem-ho suau, força amargat, i sentint-se un dissortat.

No és estrany que un home que ha hagut de passar tantes contradiccions es lamenti a voltes a l’estil de Job: “tant treballar, tant patir per res, ho he perdut tot, valdria més no haver nascut!”. El 1999 escriu com li agradaria que fos el seu funeral : senzill i amb una creu sobre el taüt que ell mateix en dissenya la confecció amb quatre elements de l’aspre naturalesa en què ell ha treballat i viscut. Tot un símbol de la seva vida.  Com qualsevol símbol fa pensar i té quelcom d’ inefable i indesxifrable.  Isidre! vull acabar amb una imatge d’agraïment: Tu, malgrat tot, has estat un bon samarità, dissortat i  nafrat sí, però resistent, molt resistent!, res a veure amb un fill pròdig que se la campava.

Moltes gràcies, Isidre!

Jaume Obradors

Castelladral, 6 de maig de 2018

No hi ha resposta

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS

Deixi una contestació

*