23 febr. 2018

En agraïment a Mn Josep i en nom dels voluntaris del SEPAP

Publicat en 21:51 sota General,penitenciaris

He tingut la sort d’acompanyar Mn Josep, cada setmana, durant 7 anys a la Presó dels Lledoners. Els primers dies, quan jo m’hi trobava més estrany, recordo que passàvem pel pati i saludava els presos amb aquell bon diaaa! ple d’afecte. Es prestava a col·laborar amb allò més inversemblant, un dia un intern ens va demanar trossos de cuir per fer unes pilotes de frontó, ell va fer jo en tinc! I no hi va haver cap problema per entrar-lo. Un altre dia un indi ens diu:” tinc un germà a Girona ,però no sé a on viu?” .Jo tinc amics a Girona, digue’m el barri?- li va respondre- I l’adreça del germà va sortir. Tot i que després va costar de fer-los comunicar, ja que l’intern tenia por de represàlies i no li contestava les cartes. Ens demanaven de fer trucades a familiars, era el primer a anotar-les. I per les mares feia el que podia. Darrerament, quan alguna mare no podia venir al Centre a visitar el seu fill, intentàvem buscar-li un voluntari de Creu Roja o de Càritas del seu poble perquè l’apropés al Centre. I quan ho aconseguíem ell se’l veia feliç!
En Josep va defensar que es construís la Presó dels Lledoners, quan ningú la volia, i donava tres raons: 1) Els presos els hem de tenir a prop de casa i no als Monegros, 2) Les mares, que són les més pobres, els han de tenir a prop per poder-los visitar, i 3) Donarà feina a la comarca i ens farà més solidaris. Així és com ha succeït: cada cop hi treballa més gent de la comarca i som molts els voluntaris que hi anem.
També estimava molt els voluntaris. A cap de nosaltres ens ha fet cap reny, avisar-nos, sí! I quan algú tenia problemes amb un funcionari del Centre hi patia, principalment si se li retirava el carnet. Tenia dues o tres màximes que li havia sentit repetir diverses vegades: tothom qui no estigui en contra el que fem, endavant! No us faci mai por una persona que es dediqui als pobres! I si li deies, em sembla que aquests ens enreden? Contestava: Potser sí, però també ens enreden els bancs! No cal patir-hi. Recordo una vegada que va dir a un funcionari :”Hauria de parlar amb tal noi, perquè té un problema”, el funcionari li va respondre:” Ah! si un intern té un problema, jo també el tinc! Te’l vaig a buscar.” El Josep va dir : “aquest sí que se’ls estima” . Una vegada un funcionari li va gastar un broma: “Què necessita, senyor Millet?” va quedar sorprès, però s’ho va agafar bé: “aquest té humor!” Aquest fet es va tornar a repetir, però aleshores el Josep ja s’hi afegia i seguia el joc, i ens ho passàvem bé! Era bonhomiós i un savi, alguns interns així el van batejar: “el savi”.
Era un biblista i se’n considerava. Un dia em va dir :” els meus nebots em retreuen que només llengües mortes, llengües mortes, i reia… Tenia una capacitat sintètica extraordinària, aquest estiu- en unes xerrades que vàrem organitzar- els va explicar la Història bíblica de Josep, fill de Jacob, que és llarguíssima, i els va agradar, no es van avorrir. Després m’ho comentaven:” molt maca aquella historia “ . L’Institut de Ciències de la Religió de la Facultat de Teologia el va fer tutor d’un intern que hi està fent un curs on-line. N’estava molt content i em deia: “ potser me’l deixaran examinar i tot”. Fa pocs dies em va dir: ”Entra a l’ordinador- ell ja no podia-, treu l’esquema de l’Evangeli de Lluc, que és l’últim que li falta”. I afegia: “Aquests “esquemes els he fet jo, no els trobaràs enlloc. Jo la Bíblia l’estudio directament, el meu mestre és Josep Rius-Camps”
Gràcies a Jesús, el nostre mestre, i a tu Josep per haver-nos acompanyat a tots !
Jaume Obradors suades
Comiat a Mn Josep Escós i Sarsanedas, Navarcles, 23 de febrer de 2018

No hi ha resposta

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS

Deixi una contestació

*