Des del Bages

Excel•lent debat entre Julián Carón i Pilar Rahola. Per mi és evident que l’evangeli és tant sorprenent i fascinant que si s’hi entra no se’n surt: és un amor de bojos! Mn Ballarín deia: A mi ja m’han donat el carnet de boig i, per això, em deixen fer i dir. Antoni Badia, jesuïta, molt més radical que Julián Carron ens deia:” Digueu a Mn Ballarin que el carnet de boig s’ha de renovar!” Aquestes aforismes ens ho feien pasar molt bé: jajaja…! Mn Ballarín, que jo sàpiga no el van foragitar de la Facultat de Teologia, l’Antoni Badia, sí, en època del Bisbe Carles. L’altre dia ens deia la Victòria Molins: “L’amor no fracasa mai”se sobreentenia, malgrat els fracasos diaris. Ella mateixa poc abans havia dit:” darrerament he tingut tres fracasos estrepitosos”.Joan Bastista va fracasar, Jesús, també, i no parlem dels apòstols que en plena eufòria de conversions, deixaven sense menjar les vídues dels cristians hel•lènics. I Pere, una mica enfadat va abandonar l’Església de Jerusalem. I Pau, que practicava aquell principi:” primer als de casa”, és a dir , quan arribava a una ciutat se n’anava a predicar a la Sinagoga, fracassava. Sembla que necessitem fracasar per estimar! Per reconduir el nostre ego!, una i altra vegada. La nostra naturalesa, el nostre llenguatge i tot el que sentim i fem es caracterítza per ser ambigu, com diu Lluís Duch, també expulsat de la facultat de Teologia pel bisbe Carles. Déu meu, quina matoseria!
He trobat el discurs de Carron molt interessant, tanmateix amb un llenguatge massa vell. A mi m’agrada parlar de petits gestos que esdeven gran símbols, que facinen, que ens impliquen com fa el papa Francesc. Recordeu el gest de rentar els peus a presoners, que alguns no eren ni cristians, i sense confessar-los!!! Quina trangressió de la moral tradicional! Evidentment un gest profètic. Els símbols transgredeixen i ens il•luminen, és el que feia Jesús constantment, per això li deien Mestre, Mesias, Fill d’Home… i vés a saber què més!
Estem en una crisi d’humanitat concloïen els dos, provocada pels poders constituïts. Teresa forcades concreta una mica més:” Hi ha tres característiques de la nostra intstitució mil•lenària que són frontalment contràries a l’Evangeli: la connivencia amb el poder, la misoginia estructural i el clericalisme” . Si no combatim amb gestos clars aquestes característiques, será difícil convèncer els ansiosos de llibertat, democràcia i germanor. Cal crear espais de llibertat diuen, d’acord, però el lloc més adient és en la comunitat, quan estem homes i dones davant per davant, fent rotllana, sigui al temple, en un espai humà o a la muntanya. Si les comunitats no són espais de llibertat de ben poc serviran els debats d’àgora.
Rahola li qüestionava la part del llibre on parla del matrimoni, Carrón s’ha defensat invocant la llibertat de viure’l entregant-se mútuament, creant comunitat enfront la globalització que la destrueix. També ha fet una defensa del celibat com un donar-se als altres a canvi de res, amor pur, sense cap instrumentalització. Jo tampoc hi he vist massa novetat. En Ballarin deia :” El sexe cadascú el porta com pot i la gent és molt més tolerant amb les flaqueses del sexe que amb l’acumulació dels diners. Hem dit que l’home per naturalesa és ambigú i el sexe també, no en podem sortir de la seva ambiguïtat. Podem reconduir-la, sí; eliminar-la, no. Podeu escoltar el video a https://youtou.be/cDD9hifNgmo