Arxivar per març de 2016

18 març 2016


A Josep Ballarín amb agraïment!

Classificat com a Testimonis

Us vaig descobrir en uns exercicis espirituals al Seminari de Solsona fa cinquanta anys. Va ser tant fort l’impacte que d’aleshores encà sense deixar de ser el que era he estat i sóc una altre. Encara recordo aquella dialèctica de fills de la promesa /fills de la llibertat i fills de la llei/ fills de l’esclavitud. Ser fill de la promesa era tota una alegria. Quin contrast amb els avorrits exàmens de conciencia i la silogística escolar. Els vostres laboriosos esquemes guixats a la pissara , me’ls vaig mirar i remirar fins a tal punt que un cop arribades les vacances d’estiu me’ls vaig posar sota l’aixella i cap a Queralt s’ha dit per veure si me n’eixamplàveu la visió. No us hi vàreu entretenir gaire, només varen servir per iniciar la conversa. Enmig de la conversa em vàreu invitar-me a dinar amb el beneplàcit de la vostra mare, i vaig acceptar. Quin detall! Després d’un sobretaula em vàreu despatxar, perquè teniu un altre afer, que ara no recordo. Vàrem parlar del Concili. Jo argumentava apassionat des d’algun document conciliar, tanmateix em féreu veure que una reforma des dalt no és la via normal. No se us veia massa entusiasmat amb el Concili ! Ara ho entenc un xic més, tot i que la situació actual encara la veig pitjor. Sense una fe fresca, se’m fa insuportable . Vaig sortir de la trobada feliç, com si fos un privilegiat! I em va durar dies! Gràcies.

 

Més endavant ens vàreu fer un curset d’història de l’espiritualitat, mai ens ho havíem passat tan bé a classe, era una festa. Sempre que fèieu alguna conferència intentava d’assistir-hi. Recordo aquelles visites ben humorades a can Jesuïtes de Sant Cugat. Les esperàvem. Quan estava a Vilanova i la Geltrú, en una xerrada a la Geltrú amb la sala plena de gom a gom, des dalt de la tarima em vàreu saludar amb aquell : “Aquest és de casa!” Quina bona sorpresa! Llegia els articles de l’Avui, però pocs llibres, Mn Tronxo, sí. Per mi, éreu un tros de la misericòrdia de Déu a Queralt , a Gòssol o allà on éreu. Veure-us a la Tele o sentir-vos a la ràdio era gratificant i el respecte era tal que deia que no em calia llegir els llibres, cosa que no m’ha passat amb altres savis com Lluís Duch o Raimon Panikkar a qui devorava tot el que escrivien.

 

El meu respecte ha arribat tan enllà, que en veure-us que no us mancaven visites i els anys passaven, em semblava que no us havia de venir a molestar. Suposo que no me’n fareu un retret! Ara experimento un cert buit i enyor,és cert.

 

Deixeu-me acabar destacant una de les qualitats que més us admiro: la vostra creativitat expressiva. Heu personalitzat tant la vostra fe que heu creat expressions tan vostres com de l’Esperit que us les ha inspirat “ Amor vol pobresa,/fins en els amors més menuts./M’estimo aquests pollancres/ que veig des de la finestra,/els dono el bon dia./No són meus/ Si en fos l’amo/ en sabria el preu/ i malament rai” Carta de Nadal. L’última piulada al Matí digital :Passaran segles i encara hi haurà cristians creient que la fe no és una cançó fresca” o aquella altra frase que avui hem sentit per la televisió:”Quam em mori a Déu li diré que m’ho he passat malament, però Ell em dirá:- però no t’has avorrit?- No , no m’he avorrit “. No avorrir-se interpreto que vol dir saber viure i passar-s’ho bé malgrat tot. No avorrir-se és està en comunió.

Personalitzar la fe, fer-la creativa, silenciosa amb els qui sofreixen, dita amb humor enmig del gran desori local i mundial (clerical i anticlerical) és l’única possibilitat que tenim d’esdevenir místics sense l’avorriment.

 

Manresa,18 de març de 2016

Una resposta fins a ara