19 gen. 2015

PER UNA BONA IMATGE DE DÉU ens calen referents !

Publicat en 17:19 sota Textos per refundar l'Església

Si els fills se senten bé amb els pares, segur que els tindran de referents, també els
germanets, cosins, veïns joves o grans – l’edat no importa per a sorprendre- . El noiet i
la noieta aniran a escola, aniran a l’esplai, es tutejaran per Internet, tindran companys i
amics. L’amor platònic de l’adolescència també serà un referent i en vindran molts
més: el futbolista, l’artista, el professional més proper…L’espai singularitzat en aquell
racó o balcó, en aquella terra o aigua de mar, o en aquell nou país on has emigrat o has
anat a treballar , també ens faran de referent i n’esperarem molt. Alguns d’aquests es
desfiguraran en prendre més relleu un altres descoberts de nou. És evident,però, que la
mare per poc bé que ho faci serà un referent que apareixerà de nou, potser llunyà,com
un enyor d’infància, tanmateix romandrà fins a la mort. Una doctora en dret penal, que
va mediar entre membres d’ETA i les seves víctimes, ens explicava que en les
entrevistes a soles amb els membres d’ETA gairebé tots mostraven dolor o pena pels
tràngols que havien fet passar a les seves mares. El mateix passa amb la majoria de
presos comuns. Així doncs, el referent de la mare és singular en la nostra cultura i també
en cultures més feministes, perquè la relació materna-filial és,abans que tot, biològica i
física.
Jo penso que el sentit de la nostra vida, el sentit de trascendència i de vida plena ens ve
gràcies a les noves interaccions que anem matenint amb el teixit social i el medi
espacio-temporal que ens envolta. Si el nostre punt de vista està obert a la millora, ens
caldrà molt de respecte i de receptivitat de la singularitat de l’altre – de la seva
creativitat i llenguatge-. Hem d’aprendre a viure amb la nostra realitat referencial que
ens trascendeix : comprendre el joc dels infants, l’esclavitud de les mares en relació als
seus fills, la festa dels veïns i l’esclat d’alegria social per qualsevol motiu
circumstancial. Això sí, sempre obrint-ho més, intensificant i pacificant el subjecte
humà. El gran error humà és dir: ja ho teníem, ens ho han espatllat! Comença la
nostàlgia que ens vol fer anar enrera sense poder. Per tant, mai tindrem una imatge de
Déu adequada i sempre , per sort, sorgiran nous referents per fer-nos veure que no tenim
res, tot i ser-hi tot. Caldrà estar-hi obert. Mentre s’és jove és molt difícil tancar-s’hi,
tanmateix quan un es fa gran la tendència és a la inversa: aferrar-se allò que ja tens.
Buda, Jesús, Mahoma varen trobar nous referents que varen obrir el seu medi religiós
molt jerarquitzat i dualitzat: sagrat ,profà; fills de Déu, fills del diable; ànima espiritual,
cos material; reis, poble; sacerdots laics. Ens calen referents socials que aglutinin en la
llibertat i dignitat de tohtom. Les imatge familiars de pare i mare referits a allò que ens
trascendeix i ens atreu en el nostre interior poden ser universals, sempre i quan es posin
a prova per la imatge del fill pròdig o per l’escena de Jesús quan refereix l’autèntica
maternitat o paternitat a fer la voluntat de Déu. Si la imatge de paternitat o maternitat
ens és propera hem de pensar que atribuïdes a Déu encara ens hauríem de ser més
properes i íntimes.
I com a conclusió dir que sino volem viure de forma exteriortzada ens cal passar dels
referents a les pertinences: nosaltres pertanyem a tal família, amics, poble… a l’Amor i a
la Glòria de Déu!

No hi ha resposta

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS

Deixi una contestació

*