Arxivar per agost de 2014

28 ag. 2014


Cañizares a València i Osoro a Madrid, cap sorpresa!

Classificat com a General

 

 

S’ha evitat que Cañizares anés a Barcelona, però no que se’ns  hi acostés. Hom té la impressió que la política dels nomenaments de bisbes continua intacta. Dic política, ja que un cardenal que no es troba bé al seu lloc se li ha de buscar  una alternativa en la qual  no desmereixi la seva carrera eclesiàstica. Cañizares demanava tornar a la pastoral i a fe que ha trobat un lloc on d’ovelles no li’n mancaran, això no vol dir que unes no vagin cap ací i altres cap allà ! En la política passa coses semblants, si bé les poltrones dels elefants no són tan vistoses: alguna ambaixada, algun consell assessor… Que lluny estem d’aquell temps que l’emperador de Roma aconsellava  que en el nomenament del Prefecte provincial s’imités el que feia l’Església amb el nomenament de bisbes, en els quals hi havien d’estar d’acord a més dels preveres tot el poble.

 

Ahir repassava el llibre  sobre “Mite i interpretació” d’en Lluís Duch, a on fa una llarga exposició de la interpretació al·legòrica i evemerista (racionalista) del mite i la Bíblia, des del s IV a C.  per afirmar al final que el poder oficial de les tres religions del llibre: Jueva, cristiana i islàmica no acceptaven una interpretació espiritual que anés més enllà de l’al·legòrica , ja que l’al·legòrica està al costat de la dogmàtica. Ahir la Teresa Forcades comentant el dogma de Maria, mare de Déu, deia: Maria engendra Déu en el món, cosa que hem de fer tots. Tots hem de ser “teotokos”, engendradors de la divinitat. Aquí no hi ha al·legoria, ni conceptes a què atenir-se, simplement una interpel·lació agosarada a ser el que no som(divins), en canvi el poder sempre és, es distribueix i s’intercanvia. Recordo que  un bisbe, ja traspassat,  per respecte no dic el nom,, deia: “jo sempre seré bisbe”, és una marca que no s’esborra. En canvi , el dogma de la maternitat de Maria ens diu que tots estem cridats a ser “teotokos”, Oooooh quin contrast! I si un bisbe ens digués que tots hem d’estar diposats a ser bisbes, no ens el sentiríem més proper? – tot i així, m’entusiame més ser “teotokos”- I per què no n’hi cap que ho digui? No ho impedeix ni la Bíblia ni la dogmàtica, només el poder establert que es perpetua , malgrat les reformes. Com a “teotokos” reivindico el dret a decidir qui ha de ser el meu bisbe.

No hi ha resposta

04 ag. 2014


L’enfonsament d’un mite pot accelerar-ne un altre

Classificat com a Som una nació

Aquests dies la premsa en va plena: Ha caigut el mite del pujolisme, perquè ha caigut el patriarca Jordi Pujol. Què representava aquest mite? Catalunya, autogovern, TV3,escoles en català i moltes altres coses. Tot això s’ha enfonsat  un dia per un altre? No, el mite de fons continua vigent: els catalans volem ser nosaltres mateixos sense el pujolisme i Jordi Pujol. En tot cas s’ha enfonsat un home i una manera de fer que havia maldat per ser-ne un símbol i  mite. Hi ha una ràbia contra els símbols catalans, perquè en el fons no es vol assumir la realitat catalana. Fixeu-vos-hi bé, Esperanza Aguirre: “Catalunya vivia en un Règimen”, expressat amb la mitja rialla irònica. Ara mateix m’arriba que Anna Botella acaba de parlar de l’engany nacionalista. No aneu bé companys, el vostre mite us té encegats i no us adoneu de la violència de les vostres paraules i actituds des de la vostra posició privilegiada i atàvica, que no fa altra cosa que augmentar la fossa de la separació. Sí, senyora Camacho! Els qui esteu creant una gran fossa sou vosaltres. És cert que una bona part de Catalunya està en una fase de dol, però penso que sabrà distingir el significant (pujolisme esfondrat) del significat ( subjete català “in crescendo” ), però intentar identificar la creació d’una Agència Tributària amb el frau fiscal, no cola. S’ha reconegut que s’han fet coses molt malament, vosaltres no heu reconegut res, fins ara. Per això de tant en tant surten comparacions del nacionalisme català amb el nazisme i  amb eta, sense que ningú dels qui estan embolcallats amb el mite espanyolista  ho denunciï. Ara,doncs, us toca a vosaltres ser iconoclastes! Com més espereu més espectacular serà l’ esfondrament del vostre autoengany històric: ser un imperi – dominar per llei-, és a dir, decidir pels altres!

No hi ha resposta

01 ag. 2014


Pujol entre la justícia i la venjança. In saecula saeculorum, Dm, 29/07/2014 – Oriol Domingo

Classificat com a General

Em sembla molt interessant aquest article d’Oriol Domingo sobre el cas Jordi Pujol
1. Mossén Josep M. Ballarin, vell amic de Jordi Pujol i Pasqual Maragall, confessa: “Jordi. He dit la missa per tu, que et sigui ajuda. Pels amics que aflaquen, que els sigui vergonya. Pels fariseus, que Déu els tombi”.

2. ¡Escàndol per part de qui potser no sabria explicar que és una missa o la celebració del sant sopar!. El teòleg protestant Gerd Theissen relata: “El sant sopar anuncia renovació de la comunitat malgrat traïció i pecat. La fracció d’un pa i beure d’un calze és signe visible d’una comunitat invisible en la nit de la traïció total. Aquesta nit dura fins a la fi del món i abraça tots els homes, rics i pobres, de prop i de lluny, justos i pecadors”.

3. Terratrèmol Jordi Pujol!. Justícia? Venjança? Compassió? Hipocresia?

4. Justícia, sí. Sempre. Per a tothom. En els àmbits cívic, eclesial i polític. Allibera la realitat i les consciències. Sense aforats constitucionals.

5. Venjança, no. Mai. Per ningú. La persona venjativa és destrueix a si mateixa i trenca la convivència. No és pròpia d’una ètica autènticament humana. No és un valor que formi part del bagatge de l’oferta cristiana. Jesús no té la més mínima set de venjança en la seva vida, en el seu pensament, en la seva l’actitud, en el seu missatge. Res de venjança malgrat que Jesús fou perseguit, injustament, pels grans sacerdots del seu poble i per les forces romanes d’ocupació.

6. Compassió? Per què no? Depèn de la sensibilitat i de les conviccions de cadascú. Un lema del papa Francesc és “Miserando et eligendo” (Compadint-se i escollint). Francesc vol ser home de la misericòrdia divina en un món on la compassió està sent sustituida per ideologies que desvirtuen o rebutgen la justícia misericordiosa que es una de les principals característiques atribuïdes al Déu cristià que es amor. Es allò tan difícil, sublim, radical, ¿utòpic?, d’estimar als enemics.

7. Hipocresia, no. ¿Qui pot tirar la primera pedra? Els dirigents dels grans partits espanyols, PP i PSOE, plens de corrupció, no. José Maria Aznar, no. Ha enganyat greument al poble amb les inexistents armes de destrucció massiva i va promoure una guerra. No ha fet cap confessió. Felipe González ha deixat en la foscor el cas tèrbol dels GAL. Tampoc ha fet cap confessió. ¿I la família reial? Navega entre el cas Urdangarin i els aforats que fan que tothom no sigui igual davant la justícia.

8. Justícia, sí. Venjança, no. Compassió, per què no?. Hipocresia, no. Aquests elements configuren una proposta cristiana aplicable al cas Pujol i a tots els casos. 

Una resposta fins a ara